JOAN CRISTIÀ ANDERSEN
A una de les millors places de Copenhagen hi ha el monument de Joan Cristià Andersen, el príncep de la fantasia fill d'un trist sabater, el somniador, l'errívol, l'etern imaginatiu del conte, la novel·la i el teatre. Els viatgers de qualsevol contrada, en arribar a aquella plaça danesa, on Joan Cristià Andersen, en efígie i tot, és voltat de les flors i els infants, no necessiten recórrer al Baedeker per saber els mèrits de la figura estatuada, que no és un militar llampant ni un savi recòndit ni un polític eloqüent. No és sinó un poeta, i un poeta que ha parlat universalment al cor dels homes durant algunes generacions, un poeta present a les imaginacions de tots, i perdurable en elles perquè hi entrà a l'edat del tabals i les nines, llavors que l'ànima és tota plàstica i tota afanyosa dels petits mites, plena de mil fretures de pintoresc esbrinament, o d'interpretació animista.
Andersen és un gran clàssic de la infantesa. Cal recordar, però, que els grans clàssics de la infantesa són els autors susceptibles de viure novament en qualsevol etapa del desenrotllament de nostre esperit. El secret per parlar a la infantesa, no és dir pedantment coses simples, istil comú dels escriptors mediocres que han cregut que escriure per als infants equivalia a enclaustrar-se en la insipidesa i en uns quants tòpics morals primaris. El secret per parlar a la infantesa és dir simplement, il·luminadament, i amb un fort estímul per a l'acció, tota la complexitat de l'esperit. És a dir, parlar en poesia, i el que és més, en poesia èpica. El Castell d'Iràs i no en Tornaràs, la Ilíada, la Cançó de Roland, i les rondalles d'Andersen, tenen comuns denominadors.
Hi ha al davant nostre, en escriure aquestes ratlles, un gravat amb la figura d'Andersen. Andersen està en un menjador, en un pacífic menjador burgès, de cara a la finestra, apoiat el colze sobre una taula rodona, entapetada. Andersen mira la finestra i ja és vell. Al mur hi ha molts de retrats, una llibrerieta, i al peu de la llibrerieta, un vas de flors. Aquest noble vell escandinau, d'esguard encara embadalit, és un successor dels autors de les Sagas, aquests formidables èpics del Nord. Però, nat en una època de decadència de la voluntat (com es coneix per la minúcia dels petits retrats a la paret, per la taula rodona entapetada), nat en un segle que no ha estat, com els de l'Edat mitjana, d'un romanticisme heroic, sinó d'un romanticisme burgès, Joan Cristià Andersen ha hagut de veure el món de les lluites, l'obsessionant clar-obscur del bé i del mal, del desig i el desengany, de la passió i la mort, com amb uns binocles de teatre presos a la inversa. L'epopeia d'Andersen és una epopeia en miniatura. Andersen fa moure les coses petites, les coses anònimes, les coses fàcilment invisibles, i les dota d'un antropomorfisme meravellós, ple de colpidora veritat, més sentimental que no pas humorístic, més irònic que no pas faceciós.
Aquest menut panteisme anecdòtic, no radicalment distint en son origen del que trobem a certes religions de l'Extrem Orient, i, en condició dispersa, al folklore de tots els països, és una commovedora caricatura de la creació divinal, i per tant, un testimoni del daler divinal infós en el fang de l'home. Andersen i la gerda i sempre renovellada simpatia que troba en el cor de les generacions són un admirable document humà. Les seves joguines imaginatives il·lustren certs caients de l'ànima moderna, com les Tanagres fines i delitoses ens parlen d'intimitats antigues.
* * *
Hem col·locat Andersen entre els imaginatius que tot i adreçant-se a la infantesa, deixen una petjada vívida en el cor de l'home, i són susceptibles de relectura a totes les edats. Però sigui especialment consagrat aquest recull d'algunes de les seves inspiracions de més anomenada al noi ciutadà, al noi que podrà dir, més tard, quelcom de semblant als versos d'En Maragall que duen per títol Sol solet…
Quan jo era petit vivia arraulit en un carrer negre. El mur hi era humit prô el sol hi era alegre.
Per lla a Sant Josep el bru sol solet lliscava i lluïa pel carreró estret.
En mon cos neulit llavors jo sentia Una esgarrifança de goig i alegria.
Al noi de la ciutat -al noi tancat en el piset,- al noi que sent una enyorança estranya de la natura que no coneix, de la vida lliure per la qual és fet, i la mancança de la qual ell compensa amb la quieta dèria imaginativa de sos ulls massa suaus, -al noi dels dies monòtons i «del mocadoret al coll» volem oferir especialment aquest llibre que al capdavall és, com tots els llibres d'intensa imaginació, un llibre degut a qui fou un infant sofridor i cohibit.
Nostre infant sentirà tota a tragèdia de l'intrèpid soldat de plom. Nostre infant compendrà que el secret de la seva lliberació futura es troba en la història memorable de l'aneguet lleig. Nostre infant capirà el fat tràgic de la donzella de la mar i la pura delicadesa del rossinyol de la Xina. I si no arriba a dominar absolutament tots els matisos, d'aquesta obra cabdal d'Andersen que es diu Les coses que veié la lluna, i que és una de les joies de més preu de les modernes literatures escandinaves, en rebrà, tanmateix, un seguit de sensacions meravelloses, i un tast abundós dels refinaments i els exotismes que caracteritzen el nostre temps, no menys que de certes profundes ingenuïtats espirituals del poeta pensívol i vagarívol, no d'Andersen tot sol, sinó del poeta de qualsevol temps i indret que endevina, en la seva mena de llunàtica distracció, no pas l'essència de les coses, que no és més que un calze buit o una arpa muda, sinó la llur gràcia -invisible per als ulls grollers,- efímera expressió d'un moment que el poeta redimeix de la mort.
* * *
Per qui vulgui fer objecte d'especial estudi la figura de Joan Cristià Andersen (sos textos danesos seran llegits amb poc esforç per qui conegui a fons l'alemany) retreurem en primer lloc sos llibres de viatges, escrits darrera els que emprengué subvencionat per l'Estat, per exemple: Skyggebilder (1831); En Digters Bazar (1842) escrit després d'un viatge per Grècia; I Sverrig (1849), resultat d'una visita a Suècia; I Spanien, llibre sobre Espanya.
Les primeres novel·les, traduïdes a alguns idiomes (l'anglès i l'alemany), foren Improvisatoren (1835), O. T. (1835) i Kun en Spillemand (1837).
La primera part de les seves immortals històries màgiques (Eventyr) aparegué en 1835, la segona en 1838-42, la tercera en 1845, i així continuaren, a intervals irregulars fins que les darreres aparegueren en 1871-2, havent ja Joan Cristià Andersen assolit una reputació mundial.
Les nombroses comèdies i els nombrosos poemes d'Andersen són inferiors a les històries que han popularitzat el seu nom.
La seva autobiografia Mit Live Eventyr (1855-77) «és de gran interès, i tal vegada, diu un crític, la més ingènua i subjectiva biografia que mai s'hagi escrit».
Altres obres d'Andersen: Billedbog uden Billeder (1840); Ahasuerus (1847); De to Baronesser (1847), At vaere eller, ikke vaere (1857). Els setanta anys que visqué el gran autor danès (1805-75), ens llegaren certament una obra copiosa. Que el poeta de l'Aneguet lleig, assolint noves popularitzacions en nostre idioma, augmenti nostres tresors imaginatius; car el gradual reviscolament de la imaginació catalana és el primer fonament per a fer pròsperes i invencibles les empreses de l'art i la política, de la cultura i el diner.
La imaginació és un imperatiu de conquesta. Que n'aprenguin sos camins nostres infants; i tinguem per ben segur que no hi ha literatura més estimulant que una rondalla o una epopeia.
(Joan d'Albaflor, Maig de 1918)
