LA DONZELLA DE LA MAR

Enllà enllà de la mar, l'aigua és tan blava com el blauet més blau, i tan clara com el cristall més clar; però és molt pregona, massa pregona perquè un cable la sondegi, i, si molts campanars fossin amuntegats l'un damunt de l'altre, no podrien pas arribar des del jaç de la mar fins a la superfície de l'aigua. És allà baix de tot que viu la Gent de la Mar.

Ara no us imaginéssiu pas que a la fondària no hi ha sinó l'arena blanca tota nua. Oh! no; arbres i plantes dels més meravellosos hi creixen, amb unes tiges i fulles tan vincladisses que, al més lleu moviment de l'aigua, elles es mouen, així com si fossin vivents. Tots els peixos, grans i petits, llisquen entre les branques, igual que aquí dalt llisquen els ocells, a través de l'aigua. El palau del Rei de la Mar rau a l'indret més pregon. Ses parets són de coral, i les llargues finestres punxegudes de l'ambre més clar; però el sostre és fet de petxines que s'obren i es tanquen amb l'ondulació de l'aigua. Això és d'un bell efecte, perquè hi ha perles resplendents a l'interior de cada cLosca, cada una de les quals seria l'orgull de la corona d'una reina.

El Rei de la Mar feia molts d'anys que havia perdut la seva muller, però sa vella mare es captenia de la casa. Era una dona assenyada, encara que tan orgullosa de sa noble naixença, que portava dotze ostres a la cua, mentre les altres grans dames només podien dur-ne que sis. Altrament era digna de tota lloança, sobretot perquè estimava tant les princesetes de la mar, ses nétes. Eren sis belles noies, però la més jove era la més bonica de totes: la seva pell era tan blanca i delicada com una fulla de rosa, sos ulls tan blaus com el més pregon del mar; però, així com les altres, no tenia peus, i en lloc de cames duia una cua de peix.

Solien passar-se tot el sant dia jugant a les grans sales del palau, on flors vivents brollaven de les parets. Quan les grans finestres d'ambre eren obertes, els peixos hi entraven, així com les orenetes volen dins nostres cambres quan obrim les finestres; però el peix nedava de dret cap a les princesetes, menjava de les mans llurs, i permetia que el tustessin.

Fora del palau hi havia un gran jardí, amb arbres d'un roig encès i un blau pregon, el fruit dels quals resplendia com l'or, mentre les flors lluïen com foc damunt llurs tiges sempre onejants. Hom hi petjava la més fina arena, però d'una blava tinta fosforescent. Tota cosa era amarada, allà baix, d'una blava llum meravellosa; més aviat us hauríeu cregut que éreu molt encimbellat pels aires, amb només que cel damunt i dessota, que no pas que us trobéssiu al fons de l'oceà. Quan la calma era absoluta, tot just podíeu llambregar el sol, semblant a una flor de púrpura amb una tija de llum que irradiava del seu calze.

Cada princeseta tenia el seu petit jaç de flors, on podia cavar i plantar així com li plagués. L'una feia son jaç de flors seguint la forma d'una balena, una altra creia gentil de dibuixar el seu com una figura de donzelleta de la mar; però la més joveneta feia el seu ben rodó, com el sol, i no volia sinó flors d'un matis rosat, com sos raigs. Era una donzelleta curiosa, tota quieta i pensívola; i mentre les altres germanes adornaven llurs jardins amb totes menes d'objectes extraordinaris que havien arreplegat dels naufragis, ella no hi volia sinó les flors rosades com el sol d'allí dalt, llevat de l'estàtua d'un bell infant. Aquesta estàtua era cisellada en marbre de la més pura blancor, i algun naufragat navili l'havia duta a fons. Vora la estàtua plantà un desmai d'un rosa rogenc que cresqué amb moltíssima d'ufana, i les novelles branques delicades anaren penjant a son volt i al seu damunt, fins que gairebé tocaven l'arena blava, on les ombres eren moradenques i anaven movent-se tot-hora, així com les branques. Hauríeu dit que les fulles i les arrels bescanviaven besos, tot joguinejant.

A ella no hi havia cosa que li des major plaer que sentir parlar del món d'allí dalt, poblat d'éssers humans; i féu que la seva àvia velleta li digués tot el que sabia de vaixells i ciutats, la gent i els animals. Però sobre tota cosa li semblava estranyament bell que allà dalt, a la terra, les flors tinguessin flaire, perquè no en tenien pas als fondals de la mar; i també que les boscúries fossin verdes, i que els peixos que hom veia passar entre les branques poguessin cantar tan vivament i dolçament, que era una delectança de parar-hi l'oïda. Compreneu? l'àvia en deia peixos, dels ocellets: altrament les donzelles de la mar no l'haurien compresa, perquè mai no havien vist un ocell.

-Quan tingueu quinze anys- digué l'àvia -us serà permès de pujar en l'aire per la mar i seure damunt les roques al clar de lluna, i mirar els grans vaixells que naveguen; i veureu també les boscúries i les ciutats.

Una de les germanes faria quinze anys l'any següent, però les altres… Bé, cada una d'elles era un any més jove que l'altra, de manera que la més petita havia d'esperar cinc anys sencers abans que la deixessin pujar de la fondària a veure quines coses hi havia a la terra. Però cadascuna prometia a les altres de fer la completa història de tot el que hagués vist i li hagués semblat més meravellós el primer dia. Llur àvia mai no els en podia parlar abastament: tantes i tantes eren les coses de les quals volien tenir noves.

Cap d'elles no sentia tant de daler com la petita, la que havia d'esperar-se mes estona i que era tan quieta i somniosa. Manta nit s'estava vora les finestres obertes, mirant a través de l'aigua blava tota ombrívola que els peixos fuetejaven amb llurs cues i aletes. Podia veure la lluna i els estels, és ben veritat: eren d'una llum pàl·lida, però semblaven molt més grans, a través de l'aigua, del que semblen a nostres ulls. Quan veia una ombra fosca que lliscava entre ella i aquelles alimares, sabia que o bé era una balena que nedava damunt ella, o un vaixell carregat d'éssers humans. Estic segur que ells mai no somniaren que una bella donzelleta de la mar era allà baix, tot estenent ses blanques mans envers la quilla.

La princesa més gran va arribar al seu quinzè natalici, i havia d'aventurar-se aigua amunt. En tornar tingué a centes de coses a dir; però el més delectable de tot, digué, era jeure a la llum de la lluna damunt un banc d'arena en una mar tranquila, i contemplar la gran ciutat vora la platja, on els llums guspirejaven com a estels innombrables; parar oïda a la música i a la fressa i aldarull dels carruatges i la gent; veure tots els cloquers i agulles de les esglésies, i sentir el so de les campanes; i, precisament perquè no podia anar a la platja, això li semblava més cobejable que tota altra cosa.

Oh! Amb quín afany s'ho escoltava la germana més petita! I quan, d'allò més tard del vespre, va estar-se a la finestra oberta i va mirar en l'aire, a través de l'aigua foscament blava, pensà en la gran ciutat amb tota la seva fressa i aldarull, i es va imaginar que fins i tot sentia el so de les campanes de l'església.

L'altre any fou permès a la germana segona de muntar per l'aigua i anar nedant on se vulla que li plagués. El sol tot just es ponia en arribar ella a flor d'aigua: aquell fou l'espectacle més bell, pensava ella, que mai hagués vist. Tot el cel semblava d'or, digué; i, quant als núvols, llur bellesa era indescriptible: flotaven amb resplendors roges i moradenques damunt sa testa. I, molt més de pressa del que ells anaven, un esbart de cignes volava com un vel blanc, tot allargat damunt l'aigua, cap al sol ponent. Ella va nedar envers el sol; però ell va enfonsar-se, i s'esvaí tota la llum rosada damunt els núvols i les aigües.

Un any després la tercera germana va muntar i, essent de molt la més gosada, nedà cap amunt d'un ample riu que anava a raure a la mar. Veié belles muntanyes verdes, abillades de vinyes; palaus i estatges camperols que sotjaven les esplèndides boscúries. Sentí com els ocells cantaven, i el sol era tan encès, que tot sovint no tenia més remei que capbussar-se per refrescar la seva cara roent. En una petita badia trobà una colla d'infantons que hi corrien nus i clapotejant dins l'aigua. Ella volgué jugar-hi, però ells s'espantaren i fugiren. Després comparegué un animalet negre: era un gos, però ella no n'havia vist cap en sa vida. Va lladrar tan furiosament, que ella, espaordida, va anar-se'n cap a la mar lliure. Mai no pogué oblidar les belles boscúries, les muntanyes verdes i els bells infants que podien nedar per l'aigua, baldament no tinguessin cua com els peixos.

La quarta germana no era tan valenta: va romandre a la part més llunyana de l'oceà, i, segons el seu record, aquell era l'indret més bell. Hom podia veure milles i milles d'estesa al seu voltant, i el cel era al damunt com una gran cúpula de cristall. Havia vist vaixells, però només de lluny: així és que semblaven gavines. Hi havia delfins grotescos que feien salts mortals, i balenes gegantines que treien dolls d'aigua pels badius com a centes de fonts per cada banda.

Aleshores vingué el torn de la quinta germana. El seu natalici s'esqueia en hivern: així és que veié espectacles que les altres no havien obirat en llurs primers viatges. La mar semblava tota verda, i arreu arreu hi suraven grans muntanyes de glaç, cada una de les quals semblava una perla, digué, però era molt mes alta que no pas els campanars bastits pels homes. Prenien les formes més prodigioses i guspirejaven com a diamants. Ella havia segut en una de les més esbarjoses, i tots els navilis que passaven es desviaven enfora, alarmats, en veure-l'hi asseguda, amb sa llarga cabellera que s'escampava, tota solta en el vent.

Al vespre el cel esdevingué cobert de negres nuvolades. Tronava i llampegava, i les enormes muntanyes de glaç, que resplendien sota els llampecs fulgurants, eren alçades ben amunt de l'aigua per les negres ones. Tots els navilis escurçaven veles, i arreu hi havia temença i tremolor; però ella seia quietament en sa flotant muntanya, tot espiant la llum blava del llampec que queia en zig-zags a dins la mar brillant.

La primera vegada que cadascuna de les germanes s'havia alçat aigua amunt, tot havia estat delectança, de tantes coses noves i belles que mirava; però ja més gran, i en llibertat d'anar on li plagués, cadascuna esdevenia indiferent i enyorava casa seva: passat un mes, si fa no fa, totes deien que, al capdavall, llur palau a la fondària era millor que tot: era de tan bell estar!

Mant vespre, les cinc germanes, de bracet, s'alçaven plegades aigua amunt. Tenien gentilíssimes veus, molt més clares que les de cap mortal; i quan s'anava alçant una tempesta i esperaven que hi hauria navilis naufragats, cantaven, amb les més enciseres melodies, els prodigis de la fondària, tot invitant als navegaires a no tenir-ne por. Però els mariners no podien entendre les paraules: així és que es pensaven que allò era la veu de la tempesta; ni era per a ells de veure aquell paradís del fons de la mar, perquè, en enfonsar-se el vaixell, s'ofegaven i només llurs despulles podien arribar al palau de la mar. Quan les germanes més grans muntaven així, amb els braços enllaçats, en ésser vespre, la més petita romania endarrera tota sola, tot mirant com se n'anaven, com si estigués a punt de plorar; però les donzelles de la mar no tenen llàgrimes, i per això pateixen més.

-Oh! Si jo tingués quinze anys!- deia -còm em plauria, n'estic segura, el món d'allà dalt i la gent moridora que hi viu!

A la fi vingué son quinzè natalici.

-Ara tindreu llibertat d'anar i venir- digué la seva àvia, la vella reina vídua. -Veniu: us agençaré com a les altres germanes!- I li posà una corona de lliris blancs al volt del cabell, però cada pètal de les flors era mitja perla. Després la vella reina clavà vuit ostres a la cua de la princesa per a mostrar la seva alta categoria.

-Quín mal que fa!- deia la donzelleta de la mar.

-Heu de passar-ne la pena per raó de l'elegància!- digué la seva àvia.

Però oh! amb quína alegria s'hauria arrabassat tota aquesta esplendor i deixat de banda la feixuga corona! Les flors roges del seu jardí li esqueien molt més, però no gosà de fer cap trasmudança. -Adéu- digué. I pujà tan lleugera i tan airosa, per l'aigua, com una bombolla.

El sol s'acabava de pondre quan ella alçà el cap damunt les aigües; però els núvols eren encara encesos d'una claror rosada i daurada, i l'estel vespertí guspirejava en el cel dolçament acolorat. L'airet era suau i gerd i la mar tan tranquila com un safaretx. Un gran vaixell de tres pals era allí a la vora, amb una sola vela posada, perquè no feia un alè de vent, i els mariners seien al volt dels cordatges, damunt les creuetes i als caps dels arbres. Hi havia música i cantúries dins el navili, i en caure la fosca foren enceses a centes de llanternes de colors: semblava que les banderes de totes les nacions voleiessin pels aires. La donzelleta de la mar nedà de dret fins als finestrons de les cabines, i, cada vegada que l'ona l'enlairava, podia veure a través dels vidres transparents, colles de gent alegrament vestida. El més bell de tots era el jove príncep, d'ullassos ben negres. No devia tenir gaire més de setze anys, i tota aquella festa era en honrament del seu natalici. Els mariners dansaven a coberta, i, quan el príncep compareixia entre ells, muntaven coets a cents, fent una claror com si fos de dia, i espaordint en tanta de manera la donzelleta de la mar que hagué de capbussar-se a l'aigua. Aviat s'arriscà a treure novament el cap, i li semblà talment que tots els estels del cel caiguessin en un xàfec al seu voltant. Mai no havia vist aquelles màgiques alimares. Astres, qui-sap-lo grans, giraven arremolinats; peixos-de-foc eren sospesos en l'aire blau; i tot allò es reflectia en la mar tranquila i cristal·lina. Hi havia tanta de claror en el vaixell, que hom podia veure la corda més petita, i la gent no ho cal dir. Oh! Que n'era, de bell, el príncep! Còm reia i somreia en saludar sos invitats mentre la música ressonava en la nit quieta!

S'anà fent tard i més tard, però la donzelleta de la mar no podia llevar els ulls del navili i del bell príncep. Les llanternes de colors foren apagades, no muntà cap més coet, i el canó ja no retronava; però del fons de la mar venia un confós murmuri, un so planyívol. Mentrestant ella era gronxada amunt i avall per les ones, de manera que pogués mirar dins la cabina; però el navili va anar movent-se i movent-se, fins que vela darrera vela fou inflada pel vent, les ones s'embraviren, grans núvols s'acoblaren, i llampegà en la llunyania. Oh! La tempesta seria paorosa! Aviat els mariners hagueren d'escurçar vela. El gran navili es gronxava i anava a rodolons a mesura que la maltempsada resplendia damunt la mar irosa. Les negres ones s'alçaren com a muntanyes, prou grans per a atuir-lo; pero ell s'enfonsava com un cigne entre elles, i tornava a sortir una altra vegada, i una altra més, damunt llurs crestes torrejants. La donzelleta de la mar trobà que aquell era un joc ben entretingut; però no creien això els mariners. El navili petava i gemegava; els poderosos fustatges es torçaven i es doblegaven sota els cops poderosos; l'aigua rompia damunt les cobertes, trencant el pal major com si fos una canya; i el navili es tombà damunt son flanc, i l'aigua penetrà dins la cala.

Aleshores la donzelleta de la mar veié que estaven en perill, i que havia d'anar amb compte, pel que li pertocava, amb les fustes surants i les desferres. De moment la fosca era tan espessa que no podia veure cap cosa; però en esclatar el llampec la claror fou tan gran que pogué veure tot el que passava en el navili. Cada mariner mirava per la pròpia seguretat tan bé com podia; però ella seguí amb son esguard més especialment el jove príncep, i quan el navili s'enfonsà el veié com s'enfonsava dins la mar pregona. A la primeria en fou tota contenta, perquè ell aniria a estar-se amb ella; però després féu memòria que els éssers humans no podien viure sota l'aigua, i només un cop mort, podria anar el príncep al palau de son pare, No! Calia que no morís. Així, doncs, nedà envers ell, entremig dels taulons i les fustes que suraven al grat de l'aigua, oblidant del tot que la podien esclafar. Es capbussà avall avall de l'aigua, i muntà de bell nou entre les ones, i a la fi arreplegà el jove príncep, en el moment precís que ja no podia nedar més dins la mar arremorada. Sos braços i peus eren entumits; sos ulls formosos es cloïen; i hauria mort si la donzelleta de la mar no hagués anat a rescatar-lo. Ella mantingué son cap damunt les aigües, i deixà que les ones els emmenessin a llur grat.

A trenc d'alba tota la tempesta era passada; del navili no se'n veia rastre. El sol s'aixecava de l'aigua amb radiant esclat, i sos raigs de color de rosa semblaven projectar una encesor de vida a les galtes del príncep; però sos ulls romanien closos. La donzella de la mar besà son bell front altívol, i menà endarrera son cabell, que degotava. Li semblà que era com l'estàtua de marbre de son jardinet. Tornà a besar-lo, i desitjà que pogués viure.

A la fi veié terra eixuta al seu davant, i altes muntanyes blaves, damunt les cimes de les quals resplendia la neu, blanca com si s'hi hagués aturat un esbart de cignes. Al peu, vora la platja, hi havia belles boscúries verdes, i en primer terme una església o temple: no ho sabia ben bé; però era un casal d'aquesta mena. Llimoners i tarongers s'expandien pel jardí, i altívoles palmeres eren arran de la porta. En aquell indret la mar formava una cala, on l'aigua era tota tranquila, pero molt pregona, fins a arribar als penyals. A llur peu hi havia una llenca de sorra blanca i fina: cap allí nedà ella amb el bell príncep, i allí damunt el deixà, tenint gran esment que el seu cap reposés més alt, sota la llum calenta del sol.

Aleshores les campanes començaren de sonar en el gran edifici blanc, i un nombre de joves donzelles comparegueren al jardí. Aleshores la donzelleta de la mar nedà enfora, a l'altra banda d'unes altes roques, i cobrí son cabell i son sí amb les escumes, de manera que ningú no pogués descobrir-li la carona; i després vigilà per veure quí descobriria el jove príncep.

No trigà gaire estona a arribar vora d'ell una de les donzelles. De primer semblà tota esporuguida, però això només durà un moment, i després anà a cercar-ne unes quantes més; i la donzella de la mar veié que el príncep anava retornant-se a la vida, i que somreia a les que el voltaven, però mai no va somriure-li a ella. Compreneu? Ell no sabia que ella l'hagués salvat; i ella passà tanta de pena quan ell fou conduït a dins del gran casal, que es capbussà tota entristida dins l'aigua, i se'n tornà cap al palau de son pare.

Sempre havia estat callada i pensívola, i ara n'esdevingué més que mai. Les seves germanes li demanaven tot sovint què havia vist en la seva primera visita al cim de l'aigua; però ella mai no volgué dir-los-en res.

Més d'un vespre, més d'un matí, muntà a l'indret on havia deixat el príncep. Veié com esdevenia assaonada, i després com era collida, la fruita del jardí; veié fondre's la neu al cim de les muntanyes; però mai no veié el príncep: així és que sempre tornà a casa més trista que no estava abans. A casa seva, son únic conhort era de seure en son jardinet, tot nuant els braços al volt de la bella estàtua de marbre que li feia memòria del príncep. Ara tot allò s'havia tornat ombra tenebrosa, perquè ella havia deixat de captenir-se de les seves flors, i el jardí s'havia trasmudat en un erm negligit, de llargues tiges i fulles entortolligades amb les branques de l'arbre.

A la fi ella no pogué comportar per més temps el seu secret: així és que el digué a una de les seves germanes, i d'aquesta aviat el saberen les altres, però ningú més, llevat d'una o dues donzelles més de la mar que només ho digueren a les amigues més cares. Una d'aquestes estava assabentada de tot el que es referia al príncep: també ella havia vist la festa del navili; sabia d'on havia vingut el príncep i on queia el seu reialme.

-Veniu, germaneta- digueren les altres princeses. I, tot estenent cada una els braços damunt les espatlles d'una altra, s'alçaren de l'aigua en llarga cadena, justament davant del palau del príncep.

Era bastit en pedra d'un groc clar i resplendent, amb grans escales de marbre, una de les quals menava al jardí. Cúpules magníficament daurades s'alçaven damunt la terrada, i els espais que hi havia entre les columnes que voltaven el casal eren plens d'estàtues de marbre que semblaven vivents. A través dels vidres clars de les altes finestres, hom podia veure sales sumptuoses agençades amb costoses penjarolles de seda, i les pintures de les parets, verament, pagaven el tret de veure-les. Al mig d'una sala central, jugava una vasta fontana, llançant els raigs de sos esquitxos cap amunt, envers una cúpula de cristal de la teulada, a través de la qual les lluïssors del sol il·luminaven l'aigua i les belles plantes que creixien en l'esbarjosa conca.

Ara sabia ella l'estatge d'ell, i tot sovint solia anar-hi en ésser vespre i a les nits, per damunt l'aigua. Nedava molt més a la vora de la terra del que les altres gosaven, i àdhuc s'arriscava a muntar per l'estret canal que hi havia sota l'esplèndida terrassa de marbre, la qual deixava caure una ombra tota llarga damunt l'aigua. Allí solia asseure's, tot mirant el jove príncep, qui es creia ésser sol i vern a la clara llum de la lluna.

Ella el veié més d'un vespre com navegava pels voltants en son bell vaixell, amb banderes voleiadisses i música sonadora. Ella solia sotjar entre la verdor dels joncs; i si s'esqueia que el vent s'apoderés de son llarg vel argentat, i algú el veia, només pensava que era un cigne que agitava les ales.

Manta nit oí els pescadors que pescaven a l'encesa tot parlant de les belles empreses del jove príncep; I ella es sentia ben joiosa de pensar que li havia salvat la vida quan se l'enduien les ones, mig mort; i no podia oblidar com el seu cap havia pesat fortament damunt son pit i com l'havia besat apassionadament. Però ell no en sabia res, de tot això, i mai no l'havia vista a ella, ni que fos en somnis.

La donzelleta esdevingué més i més amant de la humanitat, i tingué més i més daler de viure amb ella: el món dels homes semblava infinitament major que no pas el seu. Ells podien creuar ràpidament l'oceà amb llurs navilis; podien pujar a les muntanyes, fins i tot per damunt els núvols; i llurs terres boscoses, abillades d'herbei, s'estenien més enllà del que sos ulls abastessin. Hi havia moltes coses que ella volia saber, però les seves germanes no podien pas respondre a totes les seves preguntes: així és que ella interrogà la seva àvia velleta, que coneixia bé el món de dalt i l'anomenava ben escaientment «la contrada del cim de la mar».

-Si no s'ofeguen, el homes,- demanà la donzelleta -viuen sempre més, no moren, com nosaltres fem aquí dins de la mar?

-Sí- digué la vella dama -també els cal morir, i el temps de llur vida és, fins i tot, més curt que no pas el nostre. Nosaltres podem viure aquí tres cents anys, però quan deixem d'existir esdevenim senzilla escuma damunt l'aigua, i no arribem a aconseguir una tomba entre nostres ben amats. No tenim ànimes immortals, no tenim vida futura: som així com les algues, que, un cop tallades, no poden reviure mai més! Els homes, al contrari, tenen un esperit que viu per sempre, que viu després que el cos s'ha tornat pols, i s'aixeca damunt l'aire clar, fins als estels resplendents. Així com nosaltres muntem per l'aigua a veure la terra dels mortals, ells munten a belles contrades inconegudes que mai no veurem nosaltres.

-Per què no tenim ànimes immortals?- demanà tristament la donzelleta de la mar. -Jo donaria tots mos tres cents anys per esdevenir per un sol dia ésser humà i tenir després la meva part en el reialme celestial.

-No hem de pensar aquestes coses- digué la àvia: -estem molt millor i som més feliços que no pas els éssers mortals.

-Així, em caldrà morir i surar com a escuma damunt l'aigua, i mai més no tornaré a sentir la música de les ones ni a veure les belles flors ni el sol vermell! No puc guanyar-me per cap via un esperit immortal?

-No- digué l'àvia: -això només podria ésser si un ésser humà us amés en tanta de manera que fóssiu per a ell més que pare i mare, i tots els seus pensaments i tota la seva amor fossin tan centrats en vós, que ell volgués que el sacerdot junyís les vostres mans i us jurés de ser-vos fidel en aquest món i per tota l'eternitat: aleshores el vostre cos seria penetrat de la seva ànima. Així, i només així, podríeu assolir una part en la felicitat dels homes. Ell us daria una ànima, tot conservant la seva. Però això mai no podrà complir-se! Allò mateix que és vostra bellesa més gran dins la mar, vostra cua de peix, és tinguda per fastigosa a la terra: tan poc entesos són en aquest ram. Per a ésser gentil allí dalt, us calen dos puntals matussers que ells anomenen «cames».

Aleshores la donzelleta de la mar sospirà i mirà tristament la seva cua de peix.

-Siguem feliços- digué l'àvia: -saltem i fem gambades durant els nostres tres segles de vida. Ben segur que és un temps prou llarg, i, quan tot sigui acabat, reposarem força millor en nostres tombes. Ah! Aquesta nit hi ha un ball de cort, aquí.

Aquest ball fou molt més esplèndid que no pas els que veiem a la terra. Les parets i el sostre de la gran sala de ball eren de cristall gruixut, però transparent. Petxines colossals d'un rosa roig i de un verd tendre eren afilerades, a centes, a cada costat, contenint llumenetes blaves que il·luminaven tota la cambra i resplendien a través de les parets, de manera que la mar d'enfora n'era tota esclarida. Hauríeu pogut veure innombrables peixos, grans i petits, que nedaven envers les parets de cristall, els uns amb resplendents aletes carmesines, mentre les dels altres eren daurades i argentades. En mig de la cambra hi havia una ampla corrent d'aigua trescadora, i damunt d'ella les donzelles de la mar i els homes de la mar dansaven al ritme de llur bella cantúria. No hi ha éssers a la terra que tinguin veus tan exquisides. La donzelleta de la mar cantà més dolçament que cap d'ells, i tots li feren aplaudiment. Per un instant es sentí el cor joiós, perquè conegué que tenia la més bella veu que hi hagués en mar o en terra; prò aviat començà de bell nou a pensar en el món de més en l'aire: no podia oblidar el bell príncep i el dol que ella tenia perquè era mancada d'una ànima immortal així com la d'ell. Així, doncs, lliscà enfora del palau de son pare, i, mentre a dins tot era joia i alegratge, ella segué tristament en son jardinet. De cop i volta va sentir el so d'un corn a través de l'aigua, i va pensar:

-Ara està navegant per aquí damunt; ell, a qui jo estimo més que no al pare i la mare; ell, a qui s'arrapen mos pensaments, i a les mans del qual estic disposta a remetre la felicitat de la meva vida. A tot m'arriscaré per conquerir-lo i conquerir una ànima immortal! Mentre les meves germanes dansen en el palau del meu pare, me n'aniré envers la bruixa de la mar, que sempre m'ha fet tanta de basarda: ella podrà tal volta dar-me consell i ajut.

I aleshores la donzelleta de la mar deixà el jardí i se n'anà envers els remolins braoladors darrera els quals la bruixa vivia. Mai no havia fet abans aquell camí. Per allí no hi creixen flors ni algues: només les nues arenes cendroses s'estenen envers els remolins que giravolten com a furients rodes de moldre, empenyent tota cosa que els vingui a l'abast cap a les fondàries. Li calgué passar entre aquests remolins bullents per a arribar als domenys de la bruixa; i, per una llarga estona de camí, l'únic tirany anava entre un llot calent i borbollant que la bruixa nomenava «son fanguissar de torba». La casa d'ella era més enllà, en mig d'una bròfega selva. Tots els arbres i mates eren pòlips, mig animals i mig plantes: semblaven serpents de centenars de caps que brollessin de la sorra. Les branques eren llargs braços apegalosos, amb tentacles com a cucs cargolats, cada articulació dels quals, de l'arrel estant fins al cim de tot, era en constant moviment. S'entortolligaven estretament al voltant de qualsevol cosa que poguessin haver, i mai no la deixaven escapar. La donzelleta de la mar, d'enfora estant, n'era tota espaordida: son cor glatia cuitosament de terror, i estigué a punt de tornar-se'n; però aleshores es recordà del príncep i de l'ànima immortal dels homes, i prengué coratge. Nuà estretament sa llarga cabellera flotant al volt de sa testa, perquè els pòlips no la hi poguessin agafar; creuà les seves mans damunt el pit, i es disparà com un peix al través de l'aigua, entre els pòlips repugnants que estenien llurs braços i tentacles sensitius envers ella. Pogué veure còm cada un d'ells posseïa una cosa o altra, engrapada amb el seu centenar de braços, i que estava subjecta com si fos entre banes de ferro. Els ossos descolorits dels homes que havien mort damunt la mar i s'havien enfonsat, sotjaven entre els braços d'algun d'ells, mentre els altres aferraven timons i caixes marineres, o l'esquelet d'algun animal de la terra, i fins i tot, cosa la més horrible, una donzelleta de la mar que havien atrapat i escanyat. Després arribà a una gran clariana del bosc, on la terra era tota viscosa i enormes serpents d'aigua feien bots. Al mig d'aquesta clariana hi havia una casa, feta d'ossos dels naufragats; allí seia la bruixa, tot fent menjar un gripau a la seva boca, així com els mortals deixen menjar sucre a un canariet. Ella anomenà pollets seus els fastigosos serpents d'aigua, i els permeté d'arrossegar-se damunt son pit deforme.

-Prou sé per quína cosa heu vingut aquí- digué la bruixa. -És una gran beneiteria! Però tanmateix serà fet el que voleu, perquè us durà a la dissort, ma gentil princesa, Necessiteu alliberar-vos de la vostra cua de peix, i tenir en lloc d'ella dos puntals i caminar-hi com els éssers humans, perquè el jove príncep pugui enamorar-se de vós, i vós pugueu conquerir-lo i conquerir una ànima immortal.- Tot dient això, féu una rialla tan repulsiva, que el gripau i els serpents caigueren en terra i s'hi recargolaren.

-Arribeu en el moment just- digué la bruixa; -perquè després que s'hagi alçat el sol de demà no us podria ésser d'ajut fins que un altre any fos passat. Us faré un beuratge, i abans de la sortida del sol heu de nedar, duent-vos-el a la vora de la mar, i heu de seure a la platja i beure'l. Aleshores la vostra cua es migpartirà i s'encongirà, convertint-se en allò que els homes anomenen «belles cames», però és cosa que fa mal, com si us fendís una espasa ben aguda. Tots els que us vegin diran que sóu la més bella filla dels homes que mai hagin reparat. Conservareu vostra passa llisquívola, no hi haurà qui balli com vós; però cada passa que doneu serà com si petgéssiu ganivets esmolats: talment us farà sang. Si tot això voleu sofrir, estic al vostre servei per ajudar-vos.

-Sí!- digué la princeseta amb veu tremolenca, pensant en el príncep i en el guany d'una ànima immortal.

-Però recordeu- digué la bruixa -que, un cop hagueu rebut forma humana, mai més no podeu ésser donzella de la mar, mai més no podeu capbussar-vos dins l'aigua per anar envers vostres germanes i el palau del vostre pare. I si no reeixíssiu a conquerir l'amor del príncep de manera que per vós oblidés pare i mare, aferrant-se a vós amb tot son cor, i fent que el sacerdot junyís les vostres mans i us fes marit i muller, no guanyareu l'ànima immortal! L'endemà al matí de les seves noces amb una altra, us cortrencareu i us convertireu en escuma de la mar.

-Ho faré- digué la donzelleta de la mar, esblaimada com la mort.

-Però a més caldrà que em doneu la meva paga- digué la bruixa; -i no és una futil·la, el que jo demano. Teniu la veu més bella de totes les que hi ha al fons de la mar, i goso dir que us penseu que amb ella el fascinaríeu; però cal que me la doneu a mi: voldré la millor cosa que posseïu a canvi de mon beuratge preciós. Necessito mesclar-hi la meva pròpia sang per fer-lo tan agut com una espasa de dos talls.

-Però, si em preneu la veu,- digué la donzelleta de la mar -què em restarà?

-La vostra bella figura,- digué la bruixa, -la vostra passa llisquívola, i els vostres ulls que parlen; i amb això és ben segur que podeu fer l'encís d'un cor humà. Bé! Heu perdut coratge? Traieu la llengüeta, i us la tallaré com a paga de la potent beguda.

-Feu- digué la donzelleta de la mar. I la bruixa posà al foc la seva caldera per bullir-hi la màgica poció.

-No hi ha res com la netedat- digué, mentre escurava l'atuell amb un manat de serpents. Després punyí son pit i féu que la negra sang gotegés dins la caldera, i el vapor prengué les formes més paoroses, abastament per a estemordir a qualsevol. A cada moment la bruixa tirava nous ingredients a la caldera; i, quan bullia, el borbolleig feia un so com de cocodrils que ploressin. A la fi el beuratge restà a punt, i semblava aigua de la més clara.

-Veus-la aquí- digué la bruixa. I aleshores tallà la llengua de la donzelleta de la mar, que emmudí, i no pogué cantar ni parlar. -Si els pòlips us agafessin, en tornar a passar a través del meu bosc,- digué la bruixa -deixeu caure una sola gota d'aquesta aigua damunt ells, i llurs braços i dits cauran a miques.- Però la donzelleta de la mar no en va tenir necessitat, perquè, al sol esguard del líquid brillant que guspirejava a la seva mà com un estel resplendent, es feren enrera, esgarrifats. Així és que ella aviat hagué passat el bosc, el fanguissar i el giravolt dels remolins.

Veié el palau de son pare. Les llums eren totes apagades a la gran sala de ball, i ben segur que tota la casa dormia; pero no gosà d'entrar-hi, ara que era muda i a punt de deixar per sempre la seva contrada. Li semblà, de tanta de pena, que el cor se li trencava. Lliscà cap al jardí, i arrencà una flor de cada un dels jaços de flors de les seves germanes, tirà amb la mà besos sense fi ni compte envers el palau, i en acabat muntà a través de l'aigua blava tota fosca.

El sol no s'havia aixecat quan arribà a les envistes del palau del príncep, i desembarcà en els bells graons de marbre. La lluna resplendia clara i fulgurant. La donzelleta de la mar begué l'ardent beuratge turmentador, i li semblà que una punyent espasa de dos talls fendia son tendre cos; perdé el món d'obir, i jagué com si fos morta. Quan el sol s'aixecà damunt la mar, es deixondí i s'adonà d'un mal cruel; però davant mateix d'ella estava el jove i bell príncep, que li clavava els ulls, negres com la nit. Ella mirà amb els seus en terra, i veié que la seva cua de peix ja no hi era, i que tenia les més gentils cametes blanques que cap donzella pogués desitjar; però no duia cap abillament: així és que s'embolcallà amb sa llarga i espessa cabellera. El príncep li demanà quí era i còm havia arribat fins allí. Ella el mirà tendrament i amb una trista expressió en sos ulls d'un blau fosc, però no pogué parlar. Aleshores ell va dar-li la destra, i la menà dins el palau. Cada pas que dava, com la bruixa li havia fet saber a l'avançada, era com si petgés claus i ganivets esmolats; però ella ho comportà amb alegria: conduida pel príncep, es movia tota lleugera, com una bombolla, i ell i tots els altres es meravellaven de sa graciosa passa llisquívola.

Abillada amb les sedes i mussolines de més preu, fou la més gran bellesa del palau; però era muda, i no podia cantar ni parlar. Belles esclaves revestides de sedes i or avançaren i cantaren per al príncep i els reis sos pares. Una d'elles cantà millor que totes les altres, i el príncep picà de mans i somrigué. Això entristí en gran manera la donzelleta de la mar, perquè conegué que ella solia cantar força millor. I pensà: -Oh! Tant de bo sabés que per poder trobar-me al seu costat he dat la meva veu per tota la vida!- En acabat les esclaves començaren de dansar gracioses dances ondejants al so d'una música encisera; i aleshores la donzelleta de la mar, enlairant sos bells braços blancs i alçant-se de puntetes, lliscà damunt el paviment amb una gràcia que cap de les altres dansadores no havia assolit. A cada moviment la seva gràcia i la seva formosor es feien més paleses, i sos ulls arribaven més pregonament al cor que no pas els cants de les esclaves. Tothom se'n regalà, especialment el príncep, que l'anomenà «la seva noia trobada»; i ella anà dansant i dansant, baldament cada vegada que son peu tocava en terra li semblés de petjar ganivets esmolats. El príncep digué que ella estaria sempre més a la vora d'ell, i li fou permès de dormir a l'altra banda de la seva porta, damunt un coixí de vellut.

Ell li féu fer un vestit d'home perquè pogués cavalcar al seu costat. Solien fer eixides cap als boscos embaumats, on les branques verdes els fregaven les espatlles, i els ocellets cantaven entre les fulles tendres. Ella s'enfilà a les més altes muntanyes amb el príncep; i, encara que sos peus delicats sagnaren fins a adonar-se'n els altres, ella no feia sinó riure i seguir el príncep fins a veure com els núvols es movien a sota d'ells, com un esbart ocellívol, emprenent el vol cap a les terres llunyanes.

Estatjada com era en el palau del príncep, quan, de nit, els altres dormien, ella solia eixir cap als graons de marbre: sos peus ardents es refrescaven dins l'aigua freda de la mar, i en aquelles avinenteses solia pensar en els que havia deixat a la fondària.

Una nit vingueren ses germanes de bracet. Cantaven amb tanta pena, tot nedant per l'aigua, que ella els féu senyals i elles la reconegueren, i li digueren quín dol els havia fet passar. Després la visitaren cada nit, i una nit ella veié d'allò més lluny la seva àvia velleta (que per molts anys no havia estat damunt l'aigua), i el Rei dels homes de la mar amb la corona damunt sa testa: estengueren llurs mans envers ella, però no s'arriscaren tan al caire de la terra com les germanes.

Dia per dia esdevingué més estimada del príncep. Ell l'estimava com un dolç infant bon minyó, però mai no se li acudí de fer-ne la seva reina; i tanmateix, si ella no esdevenia la seva muller, mai no podria conquerir una ànima immortal, sinó que, en arribar el matí que ell fos casat, es convertiria en escuma de la mar.

-No sóc de vós més amada que no pas qualsevol altra?- semblaven dir els ulls de la donzelleta de la mar quan ell la prenia en sos braços i li besava el front formós.

-Sí, sóu la més amada,- digué el príncep -perquè sóu la que teniu el cor més suau, i sóu la que jo més preo; i també us assembleu a una noia que vaig veure una vegada, però que no espero de tornar a veure mai més. Jo era dins un navili que naufragà, i les ones em dugueren a la platja, vora d'un temple sant on unes quantes donzelles recitaven els divinals oficis. La més jove de totes em descobrí damunt la platja i salvà la meva vida: no la vaig veure sinó dues vegades. Era l'única persona que jo pogués amar en aquest món; però vós us hi assembleu, i gairebé feu esvair la seva imatge dins mon cor. Ella pertany al temple sant: així és que ha estat bella fortuna la que us ha dut aquí: mai no ens separarem.

-Ai! No sap que vaig ésser jo qui salvà la seva vida!- pensà la donzelleta de la mar, -Vaig dur-lo damunt la mar, cap a la boscúria on és el temple. Vaig estar-me entre les escumes, i vaig espiar si algú venia. Vaig veure la noia bonica, d'ell més amada que no pas jo.

I la donzelleta féu un pregon sospir, perquè no podia plorar.

-«La donzelleta pertany al temple sant», ha dit ell: mai no tornarà al món, mai més no es trobaran; i jo estic aquí amb ell, el veig cada dia. Sí: jo el serviré, l'amaré, li abandonaré la meva vida.

Però vet aquí que corregué la veu que el príncep estava per casar-se amb la bella filla d'un rei veí, i per aquest motiu aparellava un esplèndid navili. Corregué la veu que el príncep eixiria a fer un viatge per veure països próxims, però en realitat per veure la filla del rei. S'emportaria un gran seguici. La donzelleta de la mar, tanmateix, mogué el cap i rigué: ella coneixia molt millor que no pas els altres les intencions del príncep. -He de fer aquest viatge- ell li havia dit; -he d'anar a veure la bella princesa: els meus pares ho demanen; pero mai no m'obligaran a dur-la aquí com a muller meva; mai no podré estimar-la. No serà semblant a la bella noia del temple a qui vós teniu retirada. Si mai em calgués escollir una núvia, més aviat ho fóreu vós amb vostres ulls que parlen, ma dolça i muda noia trobada!- I besà sos llavis de rosa, jugà amb son llarg cabell, i posà son cap damunt el cor d'ella, que ja era tot somniadís de les joies humanes, i l'ànima immortal.

-No us espantarà la mar, em penso, muda filleta mia?- digué ell quan eren dins l'altívol navili que havia de menar-los a la contrada del rei veí. I li parlà de les tempestes i les calmes, dels peixos curiosos del pregon, i de les meravelles que la gent hi havia llucat; i ella somreia en oir les seves històries, perquè sabia tota cosa del fons de la mar força millor que ningú d'altre.

De nit, a la llum de la lluna, quan tothom dormia, llevat del timoner que estava al timó, ella seia a un costat del navili, fent per manera d'atravessar l'aigua clara amb sos ulls, i s'imaginava que veia el palau de son pare, i més amunt la seva àvia velleta amb la corona d'argent en testa, tot mirant en l'aire, a través dels corrents contraris, cap a la quilla del navili. Després ses germanes se enfilaven damunt l'aigua, i la miraven tristament, cargolant llurs blanques mans. Ella els feia senyals, somreia, i estava a punt de dir-los que tot li esdevenia al seu grat i que era sortosa, quan el vailet de cabina s'acostava i les germanes es capbussaven; però ell es creia que les coses blanques que havia vist no eren sinó borrallons d'escuma.

Al següent matí el navili entrà al port de la ciutat magnífica del rei veí. Sonaren les campanes de l'església, i les trompetes de cada torre altívola, mentre els soldats feien parada amb banderes voleiadisses i baionetes resplendents. Hi hagué un festival cada dia, hi hagué un seguit de balls, i les recepcions vingueren l'una darrera l'altra; però la princesa no era encara present, havia de ésser portada de molt lluny (d'un temple sant, deien), on estava aprenent totes les virtuts reials.

A la fi arribà. La donzelleta de la mar estava dalerosa de veure la seva bellesa, i hagué de confessar que mai no havia contemplat més gentil criatura. Sa pell era exquisidament pura i delicada; i sos ulls confiats, del blau més pregon, resplendien en mig de les llargues pestanyes.

-Sóu vós- digué el príncep -qui em salvàreu quan jeia a la platja gairebé sens vida?- I prengué la seva enrojolada núvia contra el seu cor. -Oh! Quína excessiva felicitat!- exclamà adreçant-se a la donzelleta de la mar. -Una joia tan gran, que no havia gosat esperar-la, s'ha complert. Vós gaudireu amb la meva joia, perquè m'estimeu com ningú.

Aleshores la donzelleta de la mar besà la seva mà, i sentí com si ja fos romput el seu cor.

El matí de l'endemà de les noces li portaria la mort i la trasmudaria en escuma.

Totes les campanes de església repicaren, i els heralds anaren per tota la ciutat pregonant les noces. Damunt cada altar, en tota la contrada, fou cremat oli flairós en costoses llànties d'argent. Entre la gronxadissa d'encensers que feien els sacerdots, els nuvis junyiren les mans i reberen la benedicció del bisbe. La donzelleta de la mar, amb un vestit de seda i or, sostenia el ròssec de la núvia; però ses oïdes eren sordes a les melodies de la festa, sos ulls no en veien res, de la sagrada cerimònia: pensava en la seva mort, que s'atansava, i en tot allò que havia perdut en aquest món.

Aquell mateix vespre els nuvis s'embarcaren entre el braolar del canó i els voleiaments de banderes. Un regi tendal de púrpura i or, blanament encoixinat, fou bastit al mig del navili perquè la nuvial parella hi reposés en la nit tranquila i freda.

El vent inflà les veles, i el navili passà llisquent, i gairebé sense balandreig, damunt la mar translúcida.

En caure la fosca, llanternes de moltes colors foren enceses, i els mariners dansaren alegrement sobre coberta. La donzelleta de la mar no pogué menys de recordar-se de la primera vegada que pujà a flor d'aigua i veié la mateixa pompa i alegratge; i aquesta vegada es llançà entre els que dansaven, arremolinada, i així com l'oreneta, quan és perseguida, llisca per l'aire. Els espectadors la aclamaren, astorats: mai no havia dansat tan divinament. Sos peus delicats li feien mal com si els hi tallessin amb ganivets, però ella no ho sentia, perquè la pena del seu cor era molt més aguda. Coneixia que aquella era la darrera nit que respiraria el mateix aire que ell, i volgué contemplar la potent fondària i el blau cel estelat: l'esperava una nit interminable, sense pensament i sense somnis, ja que mai no havia tingut ànima ni havia pogut guanyar-se'n. L'alegria i revetlla dins el navili duraren fins molt més tard de la mitja nit; i ella anà rient i dansant, amb el pensament de la seva fi, tota l'estona, dins el seu cor. El príncep amanyagava la seva núvia, i ella li esbullava els rulls, negres com l'ala del corb; i amb els braços entortolligats es retiraren al tendal sumptuós. Tot esdevingué clos i callat a bord del navili: només el timoner s'estava al timó. La donzelleta de la mar posà sos braços blancs damunt una post del navili, i mirà cap a llevant en cerca de l'auba de color de rosa: sabia que el primer raig de sol li portaria la mort. Després veié que ses germanes s'alçaven del aigua, tan esblaimades com ella. Llurs formoses i llargues cabelleres ja no voleiaven al grat de l'oratjol, perquè havien estat tallades.

-Les donàrem a la bruixa per assolir el seu ajut perquè no hagueu de morir aquesta nit! Ens ha donat un ganivet. Veu's-lo aquí. Mireu si n'es, d'agut! Abans que surti el sol heu d'enfonsar-lo al cor del príncep; i quan la seva sang calenta esquitxi els vostres peus, ells s'ajuntaran de bell nou i creixeran fins a convertir-se en cua; sereu altre cop donzella de la mar: podreu davallar per l'aigua fins a nosaltres, i viure tres cents anys abans que sigueu trasmudada en escuma marina, morta i salabrosa. De pressa! Cal que vós o ell moriu abans que surti el sol. Nostra àvia,velleta, està tan dolorida que tot son cabell blanc li ha caigut, així com el nostre caigué sota les estisores de la bruixa. Mateu al príncep i torneu amb nosaltres! De pressa! De pressa! No veieu la llenca rosada en el cel? D'aquí a pocs moments sortirà el sol, i aleshores us caldrà morir!- I, tot dient això, feren un sospir meravellosament pregon i s'enfonsaren entre les ones.

La donzelleta de la mar retirà la cortina de púrpura del tendal, i mirà la bella núvia adormida, amb son cap damunt el sí del príncep; es decantà davant ell i besà son bell front; mirà el cel, on l'alba anava estenent-se cuitosament; mirà el ganivet punxegut; i de bell nou clavà sos ulls en el príncep, el qual, tot somniant, anomenava la seva núvia: sí, només ella era en sos pensaments. Per un moment el ganivet s'estremí en la mà que l'oprimia; després el llançà ben lluny entre les ones que ara feia rosades la llum del matí; i, allà on caigué, l'aigua borbollejà com de gotes de sang.

Un cop més mirà el príncep, amb sos ulls ja entelats per la mort; saltà per la borda i caigué, i son cos es dissolgué en escuma.

I vet aquí que el sol sortí del mar, i amb sos raigs benignes escalfà l'escuma mortalment freda: de manera que la donzelleta de la mar no sentí la fredor de la mort. Ella veié el sol brillant i damunt ella voleiaven bells éssers eteris, a cents, a través dels quals pogué veure el blanc navili i el cel rosat. Llurs veus eren melodioses, però tan fantàstiques que cap orella humana no les podia oir, com tampoc cap esguard humà no podia veure llurs figures. Lleugeres com a bombolles, voleiaven per l'aire sense ajut d'ales. La donzelleta de la mar se adonà que tenia una figura com la llur, que gradualment anava formant-se de l'escuma.

-Cap aquí me'n vaig?- va dir. I la seva veu sonà com la dels altres éssers, tan sobrenatural en sa bellesa que no cap música nostra pot reproduir-la.

-Cap a les filles de l'aire!- respongueren les altres. -Una donzella de la mar no té ànima immortal, i mai no pot aconseguir-ne sense guanyar l'amor d'un ésser humà. La seva vida eternal ha de comptar amb un poder inconegut. Tampoc no tenen les filles del aire una ànima immortal, però llurs belles accions poden crear-los-en una. Nosaltres volem envers els tròpics, on els homes són víctimes de vents xafogosos i pestilents, i hi portem oratges retornadors. Escampem arreu arreu la flaire de les flors, i duem com a ròssec la frescor i el guariment. Quan per espai de tres cents anys hem treballat a fer tot el bé que era al nostre abast, ens guanyem una ànima immortal, i prenem part en les joies eternes de la humanitat. Vós, pobra donzelleta de la mar, heu lluitat amb tot el vostre cor per allò mateix que a nosaltres ens fa lluitar. Heu sofert i patit, us heu enlairat al món dels esperits de l'aire i ara, per vostres belles accions, podeu, per espai de tres cents anys, crear-vos una ànima vencedora de la mort.

Aleshores la donzelleta de la mar alçà sos braços transparents envers el sol de Nostre Senyor, i per primera vegada trencà el plor.

Dins el navili tot era, de bell nou, vida i fressa. Ella veié còm el príncep i sa bella núvia la cercaven: miraven tristament l'escuma borbolladora, com si sabessin que s'havia llançat a les ones. Invisible, ella besà la núvia damunt el front, somrigué al príncep i s'aixecà en l'aire amb els altres esperits, cap als núvols rosats que voleiaven més amunt.

-D'aquí a tres cents anys voleiarem així cap al Paradís.

-Podríem arribar-hi més d'hora- murmurà un d'ells, -Invisibles, voltegem cap endins de les cases dels homes on hi ha infants, i, cada dia que trobem un bon infant que dóna goig a sos pares i en mereix l'amor, Déu escurça el nostre temps de prova. L'infant no sap quan volem en mig de la cambra; però quan li somriem amb plaer, un any dels tres cents és deixat de banda. Però si trobem un infant dolent o mal dispost, no podem fer altra cosa que vessar llàgrimes de dol, i cada llàgrima afegeix un dia al temps de la nostra prova.

FI