NIT II

«Vet-aquí que ahir», em digué la Lluna, «Vaig sotjar, cap avall, dins una eixideta voltada de cases. S'hi estava una gallina amb onze pollets. Una noieta tota bonica saltironejava entre ells. La gallina cloquejava i estenia les ales, esparverant-se, damunt la llocada. Aleshores el pare de la noieta sortí i la renyà, i jo vaig escórrer-me tot fent via, sense pensar-hi més. Però aquesta nit, fa només que cinc minuts, he mirat aquella eixida. De primer era tota quieta, però després sortí la mateixa nena. Lliscà blanament cap al galliner, aixecà la balda i es ficà a dins, arran de la gallina i els pollets. Ells que escatainaren i agitaren les ales, i la noieta els corregué al darrera. Ho he vist ben planament, perquè sotjava a dins per una clivella de la paret. Jo estava tota irritada amb la dolenta noieta, i em féu plaer que son pare comparegués i la renyés, més iradament que no pas el dia abans. La prengué del braç i ella tombà endarrera el seu cap, mostrant sos ullassos blaus tots plens de llàgrimes. -Què esteu fent?- digué ell. Ella plorà i digué: -Només volia que entrar cap a la gallina per besar-la i demanar-li que em perdonés per haver-la espantada ahir; però he tingut por de dir-vos-ho.

»El pare besà la dolça innocent en el front, i jo vaig besar-la en els ulls i en els llavis».