NIT XVII

Escolteu la cosa que em va dir la Lluna.

«He vist el cadet esdevenir oficial i posar-se per primera vegada son bell uniforme; he vist la noia amb son vestit de ball, i he vist una reial núvia delectant-se amb les seves robes pompàtiques; però mai no he vist una delectança major que la que ahir vaig veure en un infant, una neneta gran, de quatre anys. Portava una túnica nova, blava, i un capell de color de rosa: acabaven tot just de posar-li una cosa i altra, i els circumstants demanaven llum. La Lluna, que resplendia a través de la finestra, era de claredat massa defallida: necessitaven quelcom de més brillant. La neneta estava tan enravenada com qualsevol nina, romanent amb els braços apartats del vestits, i amb els dits de la mà separats i encartronats. Oh! Còm guspirejaven sos ulls i resplendia tota la seva faç de felicitat! -Demà sortiràs portant-ho- digué la mare. I la petita mirà avall, resseguint el seu vestit, i somrigué tota contenta. -Mare!- digué. -Què pensaran els gossos quan em vegin amb totes les coses boniques?»