NIT XXI

La Lluna no havia resplendit, si fa no fa, per espai d'una quinzena; però en acabat vaig tornar-la a veure: s'alçà tota rodona i brillant entre els núvols, que es movien a pleret. Pareu esment al que va dir-me:

«He seguit una caravana d'una de les ciutats del Fezzan. Feren parada vora el desert, al costat d'un dels salobrars. Resplendia la plana salinosa com un llençol de glaç, i només per ci per lla la cobrien arenes ventisses. Un dels ancians, amb una ampolla d'aigua penjant de son cinyell, i un sac de pa sense llevat, que jeia al seu devora, féu un quadrat en l'arena amb el seu bàcul, i hi escrigué algunes paraules del Corà. Després d'això tota la caravana entrà dins l'espai consagrat. Un jove mercader, fill del sol (vaig veure-ho en sos ulls i en les belles línies de son rostre), cavalcava pensívolament en son blanc corser estarrufat. Quí sap si estava pensant en sa bella esposa novella? Feia només dos dies d'ençà que un camell cobert de pells, i de xals de moltíssim preu, portà la seva núvia encisera al voltant dels murs de la ciutat al so de tabals i flubiols. Cantaren les dones; salves de festa foren disparades: les més ressonants i sovintejades les disparava el mateix nuvi. I ara… ara estava menant la caravana a través del desert. Vaig seguir-los moltes de nits; vaig veure'ls reposar a la vora dels pous, entre les palmeres escarransides. Enfonsaven llurs ganivets en el sí del camell caigut, i rostien la carn vora les brases. Mos raigs refrescaren l'arena roent; mos raigs els mostraren les roques colgades, com a illes submergides en una mar de sorres. No trobaren tribus enemigues a la planura sense vestigis, ni s'alçaren tempestes, ni temperis d'arena escombraren implacablement la caravana. A casa, la dona gentil pregava pel seu marit i pel seu pare. «Són morts?» preguntava ella a mon disc esplendorós. Ara el desert és al darrera llur, i aquest vespre seuen sota les palmeres altívoles, on la grua estén les amples ales, i el pelicà les sotja a través del brancam de la mimosa. La luxuriant garriga és, amb menyspreu, feixugament petjada per l'elefant. Una trepa de negres tornen del mercat, que és terra endins, endins. Les dones tenen grans de coure entortolligats al volt de llurs testes, plenes de rulls, i van vestides amb faldilles de blau índic. Elles menen els bous, atuïts de càrrega i duent als lloms els infants negres ben nus, que jeuen, tot dormint. Un negre mena amb una corda un lleó novell que ell ha comprat. S'acosten a la caravana. El jove mercader seu immòbil i sense dir paraula, tot pensant en la seva muller gentil, tot somniant, en terra dels negres, en sa blanca flor de l'altra banda del desert, aixeca son cap!…»

Un núvol passà sobre la Lluna; després un altre. No vaig sentir cap més paraula aquell vespre.