NIT XXXI

«Fou en una vileta camperola», digué la Lluna «Vaig veure-ho l'any passat, però tant se val, perquè ho vaig veure d'una manera ben precisa. Aquesta nit he llegit el que en deien els diaris, però la història no hi és de molt tan intel·ligible. Un ensinistrador d'óssos seia al taulell d'una taverna, tot menjant el seu sopar. El seu ós era lligat a la part de fora, més enllà del cobert de fusta. Pobre ós! No hauria gosat fer mal ni a una criatura, encara que tingués un posat prou ferotge. Tres noiets jugaven a la claror de mos raigs, en una golfa. El major potser tenia sis anys; el més petit no passava de dos. Plaf, plaf! Un so apagat anava pujant l'escala. Quí deuria ésser? La porta s'obrí de bat a bat: era l'ós, el gran ós pelut! Li havia semblat tediós de romandre allí fora, a l'eixida, i havia trobat son camí escales amunt. Jo ho vaig veure tot», digué la Lluna. «Els infants s'espaordiren en gran manera, a la primeria de veure el gros animal pelut: cada un d'ells s'arrossegà a un diferent recó; pero l'ós va trobar-los. Els flairà però no els va fer mal. -Bah! Deu ésser un gos dels més grossos- pensaven. I començaren de donar-li copets. Ell s'estengué en terra, i el noi més petit rodolà al damunt d'ell, i jugà a amagar sos rulls daurats en el llarg vestit de pells de la fera. En acabat, el noi més gran va treure el seu tabal, i va atabalar tan fort com va saber. Totduna que va sentir-lo l'ós s'alçà damunt les cames del darrera i vinga dansar: era un galant espectacle. Cada noi es posà l'escopeta a l'espatlla, i l'ós, naturalment, va haver de tenir la seva, i l'agafà tan estreta com qualsevol d'ells. Era verament un estrany companyó de joc el que havien arreplegat: no cal negar-ho. Anaven d'amunt d'avall: «Un, dos, un, dos». Precisament aleshores algú vingué a la porta i l'obrí: era la mare dels infants. Hauríeu hagut de veure la terrible muda agonia de sa cara esblaimada, badant la boca i amb esguard d'ensust. Però el noi més petit li féu un senyal amb el cap. Mai no hauria estat tan a gust, i cridà fort, en son estil infantívol: -No fem sinó jugar a soldats, mare.- I en acabat aparegué l'ensinistrador d'óssos».