II

FIDELITAT

La brama va córrer tot seguit: en Biel s'havia donat a les bruixes, amb el sol intent de revenjar-se dels mals averanys amb què l'havia rebut el poble a la tornada de presidi.

A totes les taules se'n feia plat, i a tots els marges sentada. Les comares no sabien retreure altra conversa, ni es cansaven de fer predicots a les fadrines, conjurant-les que, per més que hi veiessin or a segar, no s'acostessin mai per mai als boscos del comte. ¡Bona l'hauria feta, la que, entaforada entre l'espessor dels alzinars, s'hagués topat qualsevol dia amb en Biel!

Un esverament estrany va fer-se mestre de tothom, i al record del crim comès pel presidari, va començar a acoblar un temor incert de mals desconeguts. ¿Qui sap quines arts en duia apreses, del presidi? I ¿qui sap quin servei en faria, d'aquelles males arts, ara que era coneixedor de les de la bruixeria?… Per això tothom s'apartava d'ell com d'un empestat i les mosses en fugien com del dimoni.

No més n'hi havia una que no en sentís por. Era la Malena de cal Costa ferrer, una minyona escanyolida i alta, blanca de pell com una damisel·la i negra d'ulls com una verge mora. En altres temps havia tingut tracte amb en Biel; i ni el crim comès per ell, ni els anys de presidi que en varen ser la cua, varen aconseguir que es decantés per cap dels altres minyons que li feien l'aleta.

Passats alguns anys de la condemna, creient que ja no el veuria més i veient-se de sol a sol agullonada pel seu pare, havia semblat que feia bona cara al mal temps escoltant els propòsits de l'hereu Bartra, que no la deixava de petja; però, encara no varen arribar noves de la tornada d'en Biel, va desentendre's tot seguit de l'hereu Bartra i dels seus intents de casori. Els consells de l'apotecària, que li era padrina; les amenaces del seu pare, que feia sempre grans bocades de rompre-li un braç amb un samaler; i fins els predicots de mossèn Esteve, el rector, que, com qui no ho vol, procurava topar-s'hi i cercar-hi conversa, varen resultar eixorcs. Tot el que tenia d'escaient ho tenia de tossuda, aquell llamp de mossa. Prou que ho deia el seu pare: -Quan ella fica la banya a un forat, no hi ha qui la faci cedir.

Però en aquella ocasió l'home va pendre's la cosa a la valenta:

-Hem de veure qui podrà més: ella o jo.

I, de primer antuvi, va privar-la de sortir al carrer. Fora les estones que la necessitava perquè li aguantés la pota d'una bèstia o li abrandés la fornal a cops de manxa, no la deixava moure de la banda del darrera del casalot on vivien. De comprar la minestra de cada dia se'n cuidava ell mateix; si al cap de la setmana havien de proveir d'arròs o fideus, aprofitaven el moment de sortir de la missa matinal. Després, un cop feta la compra, se n'anaven de dret a casa, i, havent esmorzat, la mossa es quedava sola, tancada amb pany i clau, i el pare marxava per les seves, no deixant-se veure en tot el dia més, puix ja era cosa sabuda que les festes les passava a l'hostal.

¡Que tristos que els trobava, la Malena, aquells diumenges!…
Tristos i cançoners que no s'acabaven mai.

I no era pas que li manqués distracció, perquè, entre netejar d'herbotes les regues i els caminals de l'hort, escatar el joquiner de les gallines i canviar el jaç dels conills, gairebé tenia entreteniment per a tot el dia.

Però, encara que mentre en Biel havia estat a presidi s'havia condemnat per gust a no moure's de casa, ara que aquell esclavatge li era imposat, semblava que li esdevingués feixuc: tan feixuc, que molts dies els passava capficada per la dèria d'escapar-se de casa, de fugir camps i boscos enllà, lluny, ben lluny, fins a les terres desconegudes de què, quan era criatura, li parlava sa mare en les rondalles. Amb tot, no somiava pas anar-se-n'hi sola, cap a aquelles terres, sinó en companyia d'en Biel, que hi podria viure tranquil, reposant de les fadigues i angúnies que li havia portat la seva hora d'encegament.

I encara, sense en Biel, hauria fet seguir la Ruixqueta, una cabra cega i coixa que criava i a la qual duia gran voluntat d'ençà que l'havia guarida de les nafres que varen cegar-la i ocasionar-li la coixera.

Se'n recordava com si acabés de passar, la Malena, d'aquell daltabaix. Era de bella nit quan va despertar-se tot d'una, enlluernada per una gran lluïssor que venia de la banda del llenyer. Aixecar-se, tirar-se al damunt uns faldillots, córrer desaforada a la cambra del seu pare i llançar-se al defora, va ser obra d'un dient d'avemaria. Verge pura! Tot el llenyer estava abrandat, i les flames, després d'aferrar-se a la porta de la cort, s'escampaven ja per la coberta, enrondant-la d'una corona resplendent.

La primera cosa que va tractar de salvar varen ser els conills i les gallines: sobretot les gallines, que li servien per a comprar-se bonics amb els diners que li donaven a guanyar amb els ous. Per això, endinsant-se resoluda pel corral, va posar-se a la feina amb tant de cor i s'hi va aqueferar de tal manera, que ni sentia els bels llastimosos llançats per la cabra des de la cort. I quan entre els lladrucs dels gossos, l'enrenou de l'aviram i els crits que eixien de totes les cases del poble, li va semblar sentir-los, ja no li podia fer cap bé ni cap mal, a la bestiola. La porta, consumida per les flamarades, mostrava escletxes prou obertes perquè pogués passar-hi el cos mesquí de la cabra.

Aleshores, tots els que havien acudit al foc varen poder veure una llei de mal esperit que, amb la pelussera encesa i llançant fetor de socarrim, sortia enventat de la cort, botent com una pilota.

Ventura que un dels veïns va tenir la pensada d'abrigar la bèstia amb una manta: sinó, potser hauria mort de la feta. I si no hagués estat el compte amb que la Malena va guarir-li després les nafres, ben segur que tampoc se n'hauria escapat de morir.

Per això se l'estimava tant. Per això i perquè, de molt abans d'anar en Biel a presidi, se l'enduia sempre de companyia: amb ella anava el dia que el minyó va segar-li el pas, al fons del córrec de l'Home-mort, per dir-li que l'estimava; amb ella per testimoni, s'havien contat més endavant llurs secrets, i havien trescat esterrossant-se per les foscors dels boscos del comte, i havien passejat tranquilament per tots el viaranys del terme.

Fins al comiat que varen donar-se el dia que ell va comparèixer a la ferreria tot esbufegant, dient que acabava de matar el Picotí, la cabra hi era present, com hi era l'endemà, quan va travessar el poble entre els dos civils que varen aixarpar-lo abans de passar la ratlla. Semblava que, en totes les penes i en totes les alegries de la Malena, ella hi hagués de pendre part. Cega i tot, endevinava sempre els humors de la mossa, i brincava de goig quan estava alegre, i se li agemolia, consirosa, als peus, quan estava trista. Era com si flairés la sort.

A vegades, comparant la d'en Biel i la de la Ruixqueta, a la Malena li semblava que venien a ser una mateixa cosa. Perquè, ben garbellat, tant a ell com a la bestiola, totes les misèries els venien d'una hora de mala astrugància. Res: un moment de desgràcia i una tirallonga de mals per seguici. Sinó que, així com a la cabra la seva mala hora li havia dut una esguerradura de cos, a en Biel li havia congriat una esguerradura d'ànima. Encara que qui sap qui ho era més, d'esguerrat d'ànima! en Biel o molts dels que l'inculpaven de les malvestats que pesaven sobre el poble d'ençà que havia tornat de presidi?… De llamps i pedregades i malures, sempre n'hi havia vist, ella, al poble. I si bé era cert que d'algun temps ençà els flagells semblaven créixer, i el gam s'ensenyoria del bestiar, i la cuca malmetia les plantes, també ho era que tothom semblava tenir més mal cor: fins el seu pare, que la tractava, a ella, amb els mateixos roncs que als matxos que li duien a ferrar!

Un dia va arribar a posar-li la mà al damunt i tot.

Era pels encontorns de Sant Martí, i la natura reviscolada per un xàfec que havia caigut el dia abans, mostrava un entendriment que s'encomanava a l'aire, entrecreuat de baf d'herba i farum de terra xopa. Una nuvolada de plom s'extenia pel cel a tan poca alçària, que semblava que a trets de fona se l'hauria poguda esbotzar. Pel damunt del poble hi surava pesadament una xafogor estranya, una calda ensopidora semblant a la de les migdiades d'estiu.

Tot el matí havia estat, la Malena, manxa que manxa, i el seu pare, ferra que ferra… La suor que perlejava la pell de la mossa era com una rosada lleugera si es comparava amb la que amarava tot el cos del ferrer. Tant l'un com l'altre sentien de part de dins una cremor com si tinguessin les entranyes convertides en caliu.

Per això, en Costa, desentenent-se dels propòsits que havia fet, va manar a la Malena que agafés el poal i anés a la font a proveir d'aigua fresca.

I la noia va obeir sense tornar resposta, desapareixent carrer avall amb el poal buit sota l'aixella.

Però va passar un quart, i la Malena no tornava; mitja hora, i ni rastre d'ella. A l'últim, al cap d'una hora ben repicada, va aparèixer, carrer enllà, esbufegant de fatiga, amb els llavis estrafets per una rialla estranya que semblava il·luminar-li el rostre, malgrat l'esverament que duia pintat als ulls.

Arribar a la ferreria, caure a terra a l'empenta d'un cop de puny, i esmicolar-se el poal en deu mil trossos en topar amb els rierencs de l'empedrat, va ser obra d'un dir Jesús.

Tenia la mà de ferro, el Costa ferrer.

De sobte, revifant-se, va fer la mossa un salt enrera, com una gata que es prepara a treure les urpes; però, esporuguida per la mirada del seu pare, va anar-se'n de reracules cap a la cuina a enllestir el dinar.

I al cap d'un moment, sense pensar en l'ardentor i el formigueig que sentia a la galta, seguia ja amb un cantusseig alegre els moviments del ventall.