MAR DE LLAMP

Ja no era nit. Encara l'alba no havia ensenyat sa escata lluent en l'horitzó; però ja la llum primerenca del dia, una llum feble i grisa, voleiava en l'aire, esparpallant-se i esbandint-se per tot arreu, sense deixar cap reconada d'ombra. Les muntanyes se destacaven confosament en mig d'aquella grisor. A curta distància les veles dels llaguts apareixien mig esborrades i boiroses, així com s'obira de vegades la lluna en un cel assolellat.

La mar no onejava: només treia sobre la platja una mica de bromera, deixant sentir en la sorra un rosec dolç, dolç. Allí, en la cala, tenia una color lletosa i semblava dotada d'una densitat d'aixarop. Quan algun llagut donava fusa, al lliscar-hi per damunt, hi obria un solc bru i oliós, que lluïa darrera de la popa i restava assenyalat llarg temps, com un camí misteriós. Els rems, sense cap mena de remor, s'enfonsaven en l'aigua fent-hi esclatar blavoses llumenetes, i després s'alçaven perlejant. Sonava de vegades algun cant melangiós, que s'allunyava juntament amb una barca que s'anava perdent de vista. L'oratge era tan suau, que amb prou feines arribava a gronxar els rínxols dels meus cabells.

M'havia assegut en el fresc sorral, amb els peus quasi al trencall de l'aigua, i gaudia a ulls plens les belleses de la matinada. Al mateix temps observava els moviments d'un pescador vell que, tot esmicolant i ensorrant el grumeig, vigilava dues canyes que acabava de parar. Les havia clavades en terra després de llançar a la mar llurs guarniments. De tant en tant les agafava per mudar-los l'esquer o perquè ja havien enganxat algun peix, que les vinclava i atrontollava. En aquest últim cas, estirant i amollant hàbilment, anava fent seguir la pesca; i a la fi, l'aigua, xopollejada, obria pas a una oblada o a un llobarro, que, amb les aletes esparrancades, se debatia, fent sorollar sordament ses escates d'acer brunyit.

El dia badava a poc a poquet sa parpella… Un fil lluminós, d'un ros de mel, s'havia estès en el mar sota mateix de la calitja negrenca que murava l'horitzó. I per moments s'anà eixamplant, eixamplant…

De sobte, lluny, entre la boira, com a xarbotades d'un metall fos, enlluernador, rebentaren les flamarades del sol, i, lentament, son disc gegantí, vermell i com oscil·lant, s'alçà damunt de la llampanta mar. L'oratge aturà son buf. Una xafogor humida, que s'apoderà de l'atmosfera en breus moments, me deixà amarat de suor.

-Aviat entrarà vent de fora- va dir-me el vell pescador per via de consol. I es va posar a encendre tranquilament sa pipa. Després la deixà penjar a un cantó de sa boca, acotà les parpelles, i, a no ser per alguns glops de fum que llençava de tard en tard, s'hauria dit que dormia. Mentrestant el sol se remuntava, empetitint-se a manera que s'enfilava a les blavors de l'espai, però concentrant més i més sos raigs i refermant llur força abrusadora.

Deu o dotze xicots nus, magres, bruns, vingueren a nedar davant meu, capbussant-se i perseguint-se. De tant en tant sortien a reposar a la platja, i allí, tots molls, s'asseien; i el panteix feia brandar l'encercolat vistós de llurs costelles.

El mar era llavors d'un blau clar, puríssim. Les esteles que serpejaven per sa superfície eren blanquinoses com els rastres que els caragols deixen sobre les fulles.

D'hora en hora la calor augmentava. Se veia tremolar un lleu vapor sobre el mar, i es respirava un baf d'aigua calenta. En les properes penyes les ginestes s'anaven esflorant, deixant rajar un llagrimeig d'or avall avall de les roques. Els nedadors s'havien ajagut de boca terrosa sobre la sorra roent, parant llurs esquenes mullades a l'ardentor del sol. El vell pescador dormia, i dormien també, a l'ombra dels llaguts, alguns altres mariners. Tot era silenci. No es veia cap barca en el mar: només s'hi obiraven, lluny, molt lluny, dues gavines, que hi ressaltaven per llur bLancor i que, tot volant, volant, semblaven immòbils i feien l'efecte de dues estrelles que parpellegessin solitàries en mig del cel.

Jo tenia nyonya… una galvana, una son!… Me vaig posar a l'ombra d'una vela estesa, i em vaig lliurar al temptador ensopiment que m'afalagava. Però, tot just els meus pensaments s'havien esvaït en les primeres boires del son, quan una remor llunyana, ronca, creixent, em desvetllà. Me vaig aixecar esverat; i encara no estava ben dret que em va envestir una ventada xardorosa, cuidant tombar-me a terra.

Vaig veure que el pescador vell recollia sos ormeigs i corria com un boig d'ací d'allà, cridant: -Mar de llamp! Mar de llamp! I altres mariners s'anaven aixecant, com a fantasmes, d'entremig de les barques, i repetien aquell crit esporuguidor.

Deseguida comparegueren adalerats més i més homes, i s'armaren els palanquis, i vingué el paler amb son parell de bous, i grinyolaren les corrioles, i els llaguts i les llanxes foren hissats amunt, ben amunt, a dalt de les penyes. I tot era moviment i cridòria, i tothom guaitava la mar amb els ulls eixamplats per l'espant.

Jo també hi vaig adreçar la vista. De bon principi no vaig reparar sinó que s'estenia rabent rabent una clapa ombrívola, com l'ombra d'un ser invisible que hi volés pel damunt. Allò era el primer efecte de la ventada: se comprenia de seguida. La ratxa que suara m'havia envestit hauria sigut un esbufec prematur. Ara venia l'alenada grossa. Com corria! Va abordar terra amb l'espetec d'un drap colossal que es desplega violentament, pataquejà les roques, s'esqueixà en llurs cantells amb una xiscladissa esgarrifosa, rebufà la sorra escampant-la a tall de metralla, que em ferí dolorosament, i va envair el poble rebatent-se per parets i teulades. Se sentia el tancament de les portes, el dringar dels vidres que es rompien… Les xemeneies s'eren convertides en sirenes que cornaven en diferents tons de veu. Algunes balandrejaven i queien. Per certes sinuositats en la llarga bramulada del vent, s'haurien pogut endevinar les corbes i colzades dels carrers per on s'encanonava. Les canals xiulaven, els penells flautejaven, giravoltant llurs banderetes; les campanes repicaven a mal temps. Tota la vila sonava com un gran instrument musical tocat per un boig.

El sol s'havia entristit en mig del cel serè. La gropada, mentrestant, creixia a l'horitzó, esblenada i negra. El mar, fatigat per la pressió que sofria, s'enfonsava a trossos, i es botia després amb un panteix pesat, que de moment en moment se feia més visible. Grosses ones se rebentaven ja en la platja i llengüejaven escumoses fins als herbeis. I la remor llunyana augmentava ronca, profunda, solemne, distingint-se a pesar dels altres sorolls més baladrers que atabalaven l'aire. Era la grossa maror de fora, que s'anava atansant. Venia tota blanca d'escuma, fent cavalls enormes que a cada instant, en llurs bots, aixecaven més altes les gropes monstruoses.

Més tard ja no es veieren sinó xarbots i serralades d'aigua, que corrien unes darrera de les altres sense acabar-se mai, amb la carena tempestejada, que s'esbadellava ací i allà, esllavissant-se per llurs faldes en tronadores ensulsiades. Seques, mai vistes tal volta, eren posades en descobert, mostrant llurs entranyes de pedra i llurs algues negrenques. Els penyals de la costa apareixien un moment revestits, enfarfegats d'escumes, i de seguida tornaven a mostrar llurs roques brunes, mig negades per un davassall de cascades. El soroll era eixordador.

Homes, dones i criatures, amb una angoixa horrible, corrien per la platja. I els ruixims espessos, que el vent enlairava, passaven com boires sobre llurs caps i un hom no sabia a voltes si eren llàgrimes o aigua del mar lo que regalava per les cares d'aquells infeliços. Mes, respecte d'alguns, no hi cabia pas aquest dubte, perquè sanglotaven, gemegaven i es picaven el cap desesperadament. Eren els que tenien al mar pares, germans… l'amor i l'esperança de llurs cases.

El cel s'havia ennuvolat del tot en poca estona, i sovint s'hi esbombava el tro, fent retrunyir l'encontrada. El dia s'havia enfosquit tant i tant, que semblava que fóssim cap al vespre.

En això, un crit de dona, un crit xisclós, va ferir les orelles: -Una barca!… Una barca!- Tothom s'abalançà a la mar com si volguessin abraonar-se amb les ones. -Sí, sí! una barca!- exclamaren altres veus. -Quina és?- preguntaren molts. -És la d'en Xufanch- va respondre un espinguet de criatura. -No, no; no ho és- contestaren de seguida alguns mariners. -No és pas del poble; és forastera- mormolà una veu rogallosa. -Només hi va un home i ja no pot governar- observà un patró. Les dones alçaren els braços al cel com demanant misericòrdia.

Jo també vaig llambregar la barca. Era un llagut sense veles ni arbre. No venia, sinó que era portat per les ones i el vent, i es veia que anava ple d'aigua fins a l'orla. Corria de dret cap a un penyal. S'enfonsava en la clotarada que li badava la mar a l'encongir-se, i, al cap d'una bella estona, quan l'ona tornava a inflar-se sota sa quilla, reapareixia entre els ruixims voleiadors. I cada vegada s'acostava més a les penyes, on s'havien enfilat ja uns quants mariners per des d'alli donar-li l'auxili que poguessin. Però ¿què podrien fer? Res. El llagut se tombà en el bullidor de rompents, que s'estenia a una grossa distància de les roques. Sa carena negrajà encara, botant, botant entre les escumes. Després els ulls la cercaren en va.

Al cap d'una mitja hora vingueren quatre mariners que portaven un home a coll. Era el nàufrag. Ningú el coneixia. Me semblà home d'uns quaranta anys, i vestia la samarreta blava i els calçotets de cotó que usen a l'estiu els pescadors de la nostra costa.

Son llit d'agonia fou el sorral mullat. Allí l'ajagueren, i el metge l'examinà, declarant que es moria, que se n'anava per moments a causa d'una forta commoció al cervell. Al cap de poc va presentar-se un capellà que portava l'extremunció, i tots els homes, a pesar de la pluja que queia, es llevaren la gorra, i moltes dones s'agenollaren.

Aleshores vaig poder observar el nàufrag detingudament. Estava esgrogueït, amb els llavis closos fortament i coberts d'una bromera que bombollejava a un cantó de boca; les parpelles obertes, i les nines negres, informes, escampades pel blanc de l'ull com dues taques de fel de sèpia. Per entre els plecs de la samarreta descordada, penjat d'una veta negra, al costat d'uns escapularis, li sortia un medallonet de llautó amb el retrat d'un infant, tal vegada d'un fill estimat, que restaria en l'orfanesa.

Repassant les impressions d'aquella diada, no poguí menys de dir, de cor endins: -Coses del món i de la vida, què sou? Qui se'n refiarà? Al matí oferiu riques esperances amb un somrís dolç, amb afalacs d'oratge, amb vessaments de llum… i al cap d'algunes hores doneu la tempesta, el desordre i la mort.