II

No vacil·laré gens per a afirmar que en Víctor Buxareu era superior a tots els individus de la colònia. Aquesta qualitat va fer minvar els elogis, fins a arribar a una indiferència, fins a arribar a una antipatia. Això sol passar per tot arreu, però en les colònies estivals es perden i es guanyen els prestigis amb la rapidesa màxima.

Molt aviat el trobaren tivat, poc sincer. Li discutiren la fortuna; descendiren al terreny de la compra, del forner, de la dona que porta els ous i de la que porta el peix. De la senyora Buxareu en digueren a l'alçada d'un campanar, i els nens els trobaren impertinents, enganxosos i mal educats. Tot això, com és natural, es deia en veu baixa, i la família Buxareu seguia aparentment en un lloc d'honor. En Víctor va adonar-se'n, i procurà tenir el mínimum de contacte amb la gent: a ell l'interessava que els nens fessin salut, i anava poble enfora a cercar la llibertat dels camins, i en les petites excursions es reduí el nombre fins a arribar a l'estricta família.

Tot això, a mi, no em va venir gens de nou, i vaig alegrar-me'n, en el fons. La meva amistat amb els Buxareu no va decandir, sinó molt al contrari. És clar que algú deia que jo hi anava per la Lluïseta, i algú, més mal intencionat, afegia que el fi de les meves ambicions era la senyora Buxareu. Però això, a mi, tant se me'n donava; i en Víctor (que també una mica d'aquesta misèria li arribà a les orelles) era prou noble per a fer-ne gens de cabal.

En fer afirmacions i en explicar esdeveniments cal comptar sempre amb la malícia de la gent, i procurar que les nostres paraules restin invulnerables; i no seria aquesta la sort de la meva història si no parlés clarament sobre la relació parcial que jo tenia amb en Víctor Buxareu, la seva dona i la seva germana.

No cal que insisteixi sobre la meva amistat amb en Víctor. En parlar de la Maria de la Mercè, afirmo sincerament que sols una justificada admiració de la seva bellesa va inspirar les nostres cordials relacions. Aquí el punt més flac és el que fa referència a la Lluïseta.

Aquesta donzella no era pas despreciable per al que podriem dir-ne una combinació matrimonial, i em sembla naturalíssim que algú pensés de mi: -Aquest va directament. a apoderar-se del cor de la Luïseta.

Abans s'ha afirmat que la Lluïseta era una noia desconcertant, una barreja de cosa viva i cosa dissecada. Això no és res extraordinari. Si anem a mirar, la majoria de les donzelles que coneixem, si fa o no fa pateixen d'aquest mal.

Jo no tinc la pretensió d'endevinar en un moment la complicada psicologia de les persones, i totes les coses que fins ara he dit de la Lluïseta no són sinó primeres impressions: a mesura que passaren els dies en el nostre comú sojorn estival, s'anà definint el concepte que jo em formulava sobre aquesta noia, i, ara que han passat els anys, puc parlar-ne amb tota imparcialitat.

La Lluïseta no era una noia comunicativa: donava la impressió de ser una persona callada, fins parada. Anava amb les altres donzelles, i mai feia el primer paper, ni el segon: es tenia de mirar molt, per veure-la, Però els ulls pacients i una mica fins podien copsar un detall en el vestit, un graciós esborifament a la cabellera o un tremolar indecís a les parpelles, que la feien superior a totes les noies que la voltaven; i aleshores, encara que un no volgués, solament veia la Lluïseta.

D'això, estic segur que ella no se n'adonà mai, com no se n'adonaren les senyores de la colònia; i, si alguna de les seves amistats efímeres va adonar-se'n (em refereixo a les femenines), suposo que s'ho callaria prudentment.

Fora del que he dit abans, res extraordinari percudia en la seva figura: tenia una mica de tot; no hi havia en ella cap contrast violent; tot s'unia, es fonia i s'harmonitzava d'una manera tranquila.

Pel que fa referència a les nostres relacions, estic segur que no vaig estimar-la mai. Ara bé: els més grans esdeveniments depenen a vegades d'una casualitat, d'una circumstància insignificant. Alguna d'aquestes circumstàncies insignificants, ¿es presentà entre la Lluïseta i jo? Em guardaré prou de negar-ho. Ara recordo un fet, i el contaré tan bé com sàpiga.

Era un dia que jo, prudentment, i una mica apartat dels altres, sentia relliscar per la meva sang aquella torbadora satisfacció i aquella picor amable que produeix una companyia femenina. Aquesta companyia femenina era la Lluïseta. En les nostres estones de col·loqui, hi havia dies que jo no sabia què dir-li: ella tampoc podia desplegar les paraules de cap manera. Altres cops ens entreteniem dient coses sense cap substància, repetint combinacions de paraules fetes, manifestant sentiments completament falsos. Altres vegades, tant ella com jo, dèiem purament i simple el que pensàvem.

I vet aquí que aquest dia era d'aquells que les paraules fluïen sense dificultats i sense afectació. Jo sé que vaig parlar molt i d'una pila de coses: ella, per la seva part, xerrava com un ocell. Érem a la caiguda de la tarda. Caminavem per un corriol una mica pendent, la Lluïseta estava relativament cansada; i vàrem callar una estona. Jo estic seguríssim que ella no va adonar-se de res, que absolutament res de particular va veure en les meves paraules d'abans, perquè de fet res de particular hi havia; però (el que són les coses!) també estic seguríssim que aquella tarda jo havia vist i havia sentit d'una manera diversa que les altres tardes. Si em fessin dir per què, no podria precisar-ho justament. ¿M'havia enamorat de la Lluïseta? Això no; però que el meu esperit estava en una predisposició per a arribar-hi, això ja és més possible. En fi, feia una estona que callàvem. Jo anava a dir alguna cosa; no sé què anava a dir d'una manera concreta; però segurament anava a iniciar-me. Però un esdeveniment insignificant, i extraordinari al mateix temps, succeí aleshores. Jo vaig mirar a terra, i vaig apreciar, a uns pocs mil·límetres de la meva espardenya, l'únic ser que en aquell moment em podia fer perdre la serenitat: un gripau. Instintivament, vaig fer un salt enrera, abandonant la meva parella: una mena d'esgarrifor em va córrer de dalt a baix de l'espinada, i vaig fer mil combinacions i mil escarafalls per no veure una altra vegada aquell ésser humil que diuen que és tan útil a l'agricultura. Això em va trasbalsar en absolut. La Lluïseta, que havia apreciat finament la meva ridícula posició, va riure per tot el succeït, i a mi no em quedà altre remei que riure, també, i ponderar l'horror que em produïen aquesta mena de bestioles. No cal dir que, després d'això, era ja inútil tota la preparació d'abans. Quan vaig trobar-me sol vaig meditar una mica sobre els fets d'aquella tarda, i em vaig esgarrifar pensant que jo hauria pogut iniciar-me, és a dir, que, cedint a una lleu emoció epidèrmica, hagués pogut jugar amb les nostres vides. Perquè veia, aleshores, que allò no podia ser, que jo no estimava la Lluïseta; que no podia estimar-la. El motiu d'aquesta apreciació tampoc puc dir-lo. Són coses que no es raonen: se senten com aquestes punxades que et sembla que et fiblen el cor, que són molt vives, però que no saps com ni per què t'han vingut. Tot això vaig pensar-ho ràpidament. Jo estava salvat, i dintre meu beneïa el grotesc incident, i estava contentíssim de pensar que la Lluïseta no s'havia informat de res.

Després d'aquest dia no es cregui que jo m'apartés de la Lluïseta. No n'hi havia cap necessitat: el perill havia desaparescut d'una manera absoluta, i jo podia apreciar més que mai la nostra amistat transparent i sereníssima.

Tot el que succeí entre nosaltres està ja contat. Això fou el màxim moment sentimental: després, una tranquil·litat agradable. En Víctor dubtà, per un instant, de si jo estaria enamorat de la seva germana; la Maria de la Mercè s'ho va arribar a creure; encara que ben aviat s'esvaïren en ells aquests dubtes i aquestes creences.

Aclarit aquest punt, es veurà que la meva amistat amb els Buxareu no amagava cap interès sentimental. Potser va refermar les meves simpaties el fet que observava entre la gent de la colònia: aquella mena de conjura infundada i ridícula contra les adorables persones. Era fatal que succeís: pagaven ells, com haurien pogut pagar uns altres. Són coses que passen a l'istiu, entre gent desenfeinada, quan apreta la calor i s'enverinen totes les misèries espirituals. Ja podies anar allà on volguessis, que sempre senties el mateix: que si la senyora Buxareu anava massa escotada; que si l'altre dia va egenollar-se a missa, i se li varen veure les cames; que si la Lluïseta tenia una conversa massa lliure; que si la deixaven anar massa sola. Aquest massa, que en les boques de les bones dames burgeses adquireix unes proporcions incommensurables i monstruoses, era repetit sense fi. Tals converses m'indignaven, i més d'un cop vaig tenir paraules agres i violentes amb algú que em va ferir amb la seva impertinència o la seva grolleria.

Varen passar, d'una bufada, els dolços dies de setembre. En Víctor, des que s'adonà que era possible que jo estimés la seva germana, em va mirar amb un posat d'home gran, com si hi hagués un abisme d'anys entre ell i jo; i, encara que no minvés la seva cordialitat, va desaparèixer una mica aquell to confidencial dels primers temps. La conversa amb en Víctor no podia tenir per a mi gaires atractius: es repetiren els temes; hi hagué dies que em vaig avorrir extraordinàriament. Però, malgrat això, cada dia l'apreciava més: em semblava un home d'una noblesa excepcional.

La senyora Buxareu em tractava amb un aire proteccionista, com solen fer totes les casades que encara tenen un peu en el verger de les il·lusions. Era una gran conversadora. No em costà gaire d'adonar-me que tota la seva aureola física obeïa a un miracle i que la seva ànima, tan apreciable com es vulgui, era d'una enternidora vulgaritat. A la senyora Buxareu li agradava molt parlar de certs drames familiars, de certes relliscades femenines i li agradava parlar-ne amb l'egoisme, una mica repugnant, d'aquell que es plany dels qui es pelen de fred i s'està repapat a la vora d'una estufa. Quan una dama, com la senyora Buxareu, està segura del seu prestigi, s'entreté en aquests inofensius refinaments. Li agradava també matisar les seves converses amb alguna figura de les que estan a l'altra banda del pont: diguem l'amiga de fulano, diguem la dansarina tal… La seva flaca era parlar de vestits. Jo confesso (no és que m'en gloriegi) posseir una dosi de tranquil·litat inexpugnable per a sostenir tots els atacs sumptuaris: això m'ha fet ser simpàtic, sens dubte, a algunes dames que quan no saben què dir es desboquen pel pendent de la roba, i, si troben qui les escolti, es banyen en aigua de roses. Quan la senyora Buxareu parlava de vestits, dubto que trobés una víctima més pacient que jo. Era tan pacient, que no semblava víctima i això, la senyora Buxareu, estic segur que m'ho agraïa. Un dels seus temes predilectes era també parlar de la canalla; però la senyora Buxareu no tenia gens de gràcia ni finor a apreciar i judicar els seus nens. Raríssimes vegades parlava del seu marit; i aquestes raríssimes vegades es manifestava tan satisfeta, tan cofoia i tan intolerable, que venien ganes de dir-li que en Víctor Buxareu era un criminal.

Qui no podia veure, la Maria de la Mercè, era la seva cunyada, la Lluïseta. Ella procurava dissimular-ho tant com podia; però era una cosa més forta que totes les seves ficcions.

Això era vell. En Víctor se n'adonà des d'un principi, però procurà sempre conciliar-ho una mica. Ell estimava follament la seva dona, però no podia ni volia abandonar la seva germana, i al punt de morir el pare, en Víctor, com a germà gran que era, procurà rodejar-la de tota llei d'atencions.

Aquesta mútua antipatia era un corcó dins l'ànima d'en Víctor; però, com que no tenia solució, ho trampejaven tots de la millor manera possible.

Quan la senyora Buxareu va adonar-se perfectament que les seves suposicions sobre mí, pel que es referia a la Lluïseta, eren infundades, no pogué fer-hi més: la satisfacció més viva se li pintà a la cara. Això, a mi, em va molestar una mica, i vaig procurar sempre fer veure que no me n'adonava, com si ignorés tot el que s'havia pensat de mi.

La senyora Buxareu parlava molt de la seva família, del seu pare i la seva mare; i en contava coses tan prodigioses, que jo ja tenia ganes de conèixer aquesta parella. A1guna vegada vaig fer-ne al·lusions an en Víctor; i, pel que va dir-me'n, em va semblar que els seus sogres el molestaven intensament.

Els quatre nens m'agafaren una franquesa il·limitada: érem els millors amics. Jo els vaig ensenyar una pila de coses sobre els animals i sobre les plantes, i algunes cançonetes d'un grotesc barroer que indignaven la seva mare i amb les quals ells es feien uns tips de riure que refrescaven el cor.

Així passà aquell istiu. Jo vaig tenir d'abandonar el poblet. Era l'endemà de la Mercè. A casa els Buxareu s'havia fet una mica de festa, i jo em trobava malament a conseqüencia d'un petit excés d'alcohol. Recordo que el dia que me'n vaig anar feia una pluja desagradable, i vaig sentir una gran recança de deixar aquella efímera joia de l'istiu, i sobretot la blavor, tan fina, de la muntanya una mica velada per la pluja.