NIT VII

«Costat per costat de les llenques de costa, hi ha una gran boscúria d'alzines i faigs: la seva flaire és tota dolça i olorosa. Cada any la visiten rossinyols a cents. La mar és ben a la vora, la mar que sempre es trasmuda; i l'ampla carretera les separa. Un carruatge hi passa darrera l'altre. Jo no els segueixo pas: mon esguard més aviat reposa en un indret especial. És un túmul; esbarzers i aranyons salvatges creixen entre les seves pedres. Hi ha una poesia perfecta en la naturalesa. Com us penseu que la interpreta el poble en general? Us diré el que vaig sentir només que anit passada.

»De primer comparegueren dos rics pagesos en carruatge. -Hi ha alguns arbres d'allò més galants- digué l'un. -Hi ha deu càrregues de fusta a cada arbre- respongué l'altre. -Aquest hivern serà un hivern anguniós, i el d'antany ens pagaren la mesura de llenya arran de l'unça.- I se n'anaren. -És un mal tros de camí- digué el següent subjecte que feia via. -Són aquests arbres maleïts- respongué el seu company. -No ensopeguem ni un corrent d'aire: i encara sort de l'oratjol marí.- I s'allunyaren. Després vingué la diligència. Els passatgers dormien tots en el més bell indret del camí. El cotxer féu sonar el corn. No pensava altra cosa que això: -Que bé que el sono, i que bé sona en aquest indret! Quín efecte els deu fer?- I la diligència, també, va passar. Els que vingueren aleshores foren dos minyons a cavall. Aquí hi havia joventut i xampany a la sang, em penso. I, talment, guaitaren amb un somriure la muntanya molsosa i el boscatge ombrívol. -Com em plauria de passejar per aquesta banda amb la Cristina del Molí!- digué l'un. I acceleraren el pas. Les flors embaumaven l'aire, i els oratjols eren encalmats. Semblava que la mar fos un tros de cel estès damunt una vall pregona. Arribà un carruatge dins el qual hi havia sis viatgers, quatre d'ells dormint; el cinquè pensava en sa nova casaca d'istiu, i en si li escauria. El sisè es decantava cap endavant i demanava al cotxer si hi havia quelcom de remarcable en aquell munt de pedres. -No- respongué l'home: -no és més que un munt de pedres; però aquests arbres en són bé prou, de remarcables. -Digueu-me'n el què. -Oh, bé, són molt remarcables! compreneu, senyor? A l'hivern, quan hi ha bons pams de neu i tots els llocs semblen iguals, aquests arbres són una fita per a mi, i conec que he d'anar arran d'ells per no menar cap a mar. Veieu? Per això és que són remarcables.- I seguí menant. Comparegué un artista, I sos ulls guspirejaren. No digué cap paraula, però xiulà, i els rossinyols cantaren, l'un més alt que l'altre. -Calleu d'una vegada!- va cridar. I prengué el seu llibre de notes i començà d'anotar les colors de la manera més metòdica: -Blau, lilà, bru molt fosc. Serà una pintura esplèndida,- La veié, així com un mirall reflecteix una escena, i al mateix temps xiulà una marxa de Rossini. La darrera a comparèixer fou una pobra noia. Reposà un moment vora el túmul, i deixà en terra el seu feix. Girà sa pàl·lida cara gentil cap al bosc, i sos ulls resplendiren; quan mirà en l'aire i trobà el cel damunt la mar. Encreuà les seves mans, i em penso que murmurà una pregària. No capia del tot els sentiments que l'amaraven, però jo sé que, anys a venir, aquesta nit li tornarà tot sovint a la memòria, amb el bell panorama al seu voltant. Serà molt més bella i fidel a sa natura en la memòria d'ella que no pas la tasca del pintor, a desgrat de les colors apuntades en el llibre. Mos raigs la seguiren fins que l'alba li besà el front».