NIT VIII

Hi havia núvols feixucs en el cel, i la Lluna no comparegué. Jo m'estava doblement solitari en una cambreta, guaitant en l'aire, cel endins, on la Lluna hauria hagut d'ésser. Mos pensaments vagarejaren envers la bona amiga que m'havia dit històries cada vespre i m'havia mostrat imatges. Quína cosa hi havia que ella no l'hagués presenciada? Ella navegà damunt les aigues irades del Diluvi i va mirar l'Arca, així com ara em mirava a mi, donant conhort al nou món que havia de mostrar-se. Quan els infants d'Israel ploraven vora les aigües daurades de Babilònia, ella sotjava tristament per entremig dels salzes on eren penjades llurs arpes. Quan Romeo s'enfilava pel balcó, i el bes de la novel·la d'amor volava, com el pensament d'un querubí, de la terra al cel, la Lluna rodona era amagada entre els ombrívols xiprers, en l'aire transparent. Ella veié l'heroi a Santa Helena, mentre ell, damunt el penyal, mirava l'oceà sens fites, i alhora grans pensaments li bequejaven el si. Però, més encara, quina és la cosa que la Lluna no ens podria dir? La vida del món és per a ella una rondalla. Aquesta nit no us veig, ma vella amiga, i no tinc imatgeria a dibuixar en recordança de la vostra visita. Tanmateix, mentre jo mirava en l'aire, tot somniós, cap als núvols, aparegué un raig de la Lluna; però aviat fou esvaït: els núvols negres s'escamparen damunt seu. Així i tot, fou un salut, un amistós salut nocturn que m'adreçava la Lluna.