NIT X

«Vaig conèixer una vella donzella», digué la Lluna. «Solia portar una pellissa de setí groc a l'hivern. Sempre era nova, i ella no en variava mai el tirat. Cada istiu solia portar el mateix capell de palla, i em sembla que un vestit d'un gris blavenc. Només tenia el costum de sortir a veure una sola amiga, que vivia a l'altra banda del carrer; però no hi anà uns quants anys de la seva darreria, perquè la seva amiga era morta. Ma vella amiga era tota bellugadissa dins la seva solitud, vora la finestra, que sempre era plena de belles flors a l'istiu: a l'hivern feia créixer esplèndida mostassa i morritorts damunt una peça de feltre. Aquests darrers mesos no aparegué a la seva finestra, pero jo coneixia que vivia encara, perquè no li havia vist empendre el gran viatge del qual parlaven tant ella i la seva amiga. -Sí- solia dir ella -quan em vingui l'hora de morir, viatjaré molt més lluny que no he fet en tota la meva vida. El lloc d'enterrament de nostra família és a vint milles d'aquí, i cal que m'hi portin per fer el darrer son al costat dels meus!- La nit darrera, un carruatge de transport es deturà a la porta, i una caixa de morts fou treta al carrer: així és que vaig conèixer que havia finat. Posaren palla al volt del taüt, i emprengueren la marxa. Dins ell dormia la quieta donzella del cap blanc, que els darrers anys no havia estat vista fora de casa. El carruatge de transport es sotraguejà ràpidament cap enfora de la ciutat, com si li calgués anar a una eixida de plaer. Encara anaren més de pressa en arribar a la carretera. El cotxer mirava a cada moment per damunt la seva espatlla: em penso que tenia mitja por de veure la vella dama asseguda damunt el taüt, amb la seva pellissa groga. Ell, doncs, fuetejà despietadament els cavalls, i els menà tan tivants que la llur boca escumejava. Una llebre es precipità a traves del camí, i les bèsties es deseixiren del poder de l'home. La quieta donzella del cap blanc, que en el transcurs dels anys s'havia mogut tan a pleret en son tomb diari, ara que era morta era accelerada a passos desbocats damunt troncs i pedres, camí avall. El taüt, que estava embolcallat d'estores, lliscà del carruatge de transport, i caigué damunt el camí, mentre cotxer, cavalls i carruatge es llançaven qui sap a on en llur folla correguda. Una petita alosa alçà el vol, del camp estant, i va prorrompre en son càntic matiner, damunt mateix del taüt. Se li posà damunt i picà l'estora, com per a mig partir la esclofolla, i després s'alçà joiosament, refilant pels aires, i jo em vaig enfonsar darrera els núvols rosats de l'aurora!».