NIT XI

«Era una festa de noces!» digué la Lluna. «Cançons eren cantades; hom bevia brindant; tothom era alegre i festívol. Els convidats se n'anaren: era passada la mitja nit. Les mares besaren la núvia i el nuvi. Després vaig veure'ls tots sols, però les cortines eren tirades gairebé del tot; la cambra de bell estar era il·luminada per una làmpara. -Gràcies a Déu, tots són fora- digué ell, besant les seves mans i els seus llavis. Ella somrigué i plorà, i decantà el cap damunt el pit d'ell, tremolant com la flor del lotus damunt les aigües trescadores. Parlaren tots dos amb tendres mots abrandats. -Dormiu dolçament!- exclamà ell. I ella bandejà la cortina de la finestra. -Que bellament que resplendeix la Lluna!- digué. -Mireu si n'és de clara i de tranquila!- Aleshores apagà el llum, i la cambra, tota benestant, romangué obscura, si no és per mos raigs, que resplandiren tan brillantment com el ulls d'ella. Oh feminitat! Besa tu la lira del poeta quan ell canta els misteris de la vida!»