NIT XIII

«Jo sotjava per entremig de les finestres d'un despatx de director», digué la Lluna. «Era en algun indret d'Alemanya. Estava ben proveït: hi havia molts de llibres i un perfecte caos de papers. Mant jove era present, i el director s'estava arran del seu pupitre. Dos llibrets, tots dos de joves autors, havien d'ésser judicats. -Aquest me l'han enviat- digué. -No l'he llegit encara, però està molt ben presentat. Què me'n dieu del contingut? -Oh!- féu un que era poeta. -És molt bo: potser una mica allargassat; però ell encara és jove. Els versos podrien ésser millors, però els pensaments són sanitosos, si bé tenen un bri de vulgaritat. Què dirà un hom? no es pot estar sempre pensant en alguna cosa nova. Crec que estareu ben a cobert si l'alabeu, encara que no suposo que mai arribi a ésser un gran poeta. Ha llegit molt, és un savi orientalista de primer orde, i té seny. Ell fou qui escrigué aquell article tan gentil a propòsit de les meves Reflexions sobre la vida domèstica. Cal ésser benvolent amb un jove.

»-Però digueu que és un ase fet i pastat!- digué un altre subjecte dins la cambra. -Res hi ha en poesia de pitjor que la mediocritat, i ell mai no s'alçarà damunt aquest nivell.

»-Pobre minyó!- digué un terç. -I la seva tia que hi està tan embadalida! Ella és, senyor director, qui trobà tants de subscriptors per a vostra darrera traducció!

»-Oh! la bona senyora! Bé, jo he revisat el llibre d'una ullada. Talent indubtable; ofrena prometedora; una flor en el jardí de la poesia; ben compost, i així successivament. Però l'altre llibre! Suposo que l'autor es proposa que jo el compri. Sento a dir que és lloat. Hi ha geni: no us ho sembla?

»-Oh! Tothom amb aquesta cançó enutjosa!- digué el poeta. -però si parla d'alló més estranyament! I la puntuació és tota insòlita.

»-Li seria bo que l'aporrinéssiu una mica, i li féssiu perdre els estreps: altrament es pensarà qui sap què de si mateix!-

»-Però això seria poc enraonat- cridà un altre. -No vituperem els seus petits defectes: val més que ens alegrem de les seves troballes, I en té una pila: deixa tots els altres fora de combat.

»-Déu ens en guard! Si és un geni així, serà capaç de suportar algun aporrinament. Hi ha una mala fi de gent que l'alaben en privat. No li fem perdre el cervell!

»-Talent indubtable- escrigué l'editor; -l'acostumada manca de cura; de vegades fa versos incorrectes: hom ho pot veure a la pàgina 25, on hi ha dues falses quantitats. Hom li recomana l'estudi dels clàssics, i així successivament!

»Vaig anar-me'n enllà- digué la Lluna, -i vaig sotjar a través de la finestra, la cambra de la tia on seia el poeta benvolgut, el manyac. L'adoraven tots els convidats, i era feliç del tot. Vaig cercar l'altre poeta, el fer: era també entre una gran tertúlia, a casa d'un dels seus admiradors, on la gent parlava del llibre de l'altre poeta. -Voldria llegir el vostre, també- digué el Mecenes, -però ja sabeu que jo sempre dic el que penso, i, parlant amb el cor a la mà, no n'espero grans coses, de vós: sóu massa independent, massa fantàstic; però reconec que com a home sóu una persona respectabilíssima.

»Una noia reia en un recó, i llegia en un llibre aquestes paraules:

Geni atuït, fes penitència; se'n porta els llors la somnolència: així és avui com era ahî, i així serà fins a la fi».