NIT XV

«Jo anava passant damunt els brucs de Limburg», digué la Lluna, «i vaig veure una cabana tota sola vora el camí. Alguns arbres sense fulles creixien al seu voltant, En un d'ells hi cantava un rossinyol; s'havia esgarriat. Vaig conèixer que havia de morir de fred i que jo sentia el seu cant del cigne. En rompre el dia passà una caravana de pagesos emigrants, fent via a Brema o Hamburg per embarcar-se cap a Amèrica, on la bella fortuna, la fortuna de llurs somnis, els esperava. Les dones portaven els infantons, i els infants més grans corrien d'una banda a l'altra al costat d'elles. Un malaurat cavall arrossegava un carro, on hi havia uns quants atuells miserables de parament de casa. Feia un vent molt fred, i una nena petita s'arrambà més estretament a la seva mare, la qual mirava mon disc que defallia, i pensava en quína amarga fretura havien sofert a la seva llar, i els feixucs impostos que era impossible de pagar. Els pensaments d'ella eren com els de tota la caravana: així és que l'alba rosada resplendí damunt ells com un entrelluc d'aquell sol de fortuna que estava a punt d'alçar-se. Oïren el cant del rossinyol morent, i per a ells no fou en cap manera fals profeta, sinó més aviat un averany de bona fortuna. El vent xiulava agudament, i ells no entenien la seva cançó. -Navegueu amb tota segurança damunt l'oceà! Heu donat tot el que posseïeu a canvi del viatge: pobres i desemparats tocareu terra a les platges del vostre Canaan. Us heu de vendre vós, la vostra muller i els vostres infants, però no sofrireu per molt de temps. La deessa de la mort us espia darrera les amples fulles embaumades: son bes de benvinguda us farà entrar la febre pestilent dintre la sang! Aneu navegant, aneu navegant damunt les ones embravides!- Però els viatgers escoltaven venturosament el cant del rossinyol, perquè els prometia bona fortuna. La llum del dia resplendí entre els núvols flotants, i els pagesos s'adreçaren, per entremig dels brucs, cap a l'església. Les dones, amb llurs vestits negres i amb mocadors blancs al volt de la testa, semblaven haver davallat de les belles pintures del temple. En tot el volt d'allí només hi havia que la gran plana morta, coberta de bruc torrat i marcit, i les muntanyes, arenoses i esblanqueïdes, de més enllà. Les dones tenien el devocionari a la mà i anaven cap a l'església. Ai! Pregueu, pregueu per aquells que llurs passes menen a la tomba, més enllà de les aigües rodoladisses!