NIT XXIII

«Jo mirava allà baix, al Tirol», digué la Lluna. «He deixat que els pins ombrívols fessin caure llurs ombres allargades damunt els penyals. Jo veia sant Cristòfol amb Jesús Infant a la seva espatlla, així com són pintats a les parets de les cases. Són de colossal grandària, i arriben de terra estant fins al cim de tot de les façanes. Hi ha també sant Fluvià tirant aigua a la casa abrandada, i el Salvador que penja sangonent a la creu, al marge del camí. Aquestes imatges són velles per a la generació de avui en dia, però jo he vist llur origen. Hi ha un convent soliu penjat al flanc de la muntanya, com un niu d'orenetes. Dues de les monges eren dretes a la torre, tocant la campana. Totes dues eren joves: així és que llurs esguards vagarejaven damunt les muntanyes, cap al món esbarjós d'enllà d'enllà. Un carruatge de viatgers passava per la carretera. El corn del cotxer sonava alegrement, i les pobres monges fixaven els ulls, plenes d'un mateix pensar, en el carruatge. Una llàgrima romangué en els de la més joveneta. El so del corn esdevingué més i més feble, fins que les seves notes morents foren ofegades per la campana del convent».