NIT XXIV

Escolteu el que em va dir la Lluna.

«Fa anys, jo era a Copenhaguen. Vaig sotjar per la finestra d'una cambreta pobríssima. Pare i mare eren tots dos adormits, però llur fillet era despert. Vaig veure que les florides cortines d'indiana es bellugaven, i el noi va guaitar enfora. Creguí, a la primeria, que mirava el rellotge de Bornholm, llegat de l'avi. Era alegrement pintat de roig i de verd, i tenia la puput al cim, pesos de càrrega feixuga, i el pèndol amb son disc de llautó resplendent que anava endavant, i endarrera: «Tic tac». Però no era pas això, el que ell mirava. No: era el torn de filar de sa mare, que estava sota el rellotge. Era el més estimat tresor del minyó en tota a casa; pero no gosava tocar-lo, o l'haurien tustat damunt els nusos dels dits. Hores i hores, mentre la seva mare filava, podia mirar el torn, i espiar el fus vertiginós i la roda que xiulava: això li feia venir pensaments al seu estil. Oh! Només que ell gosés filar amb aquella roda! Pare i mare dormien: els mirà, mirà la roda, i aviat tragué un peuet nu enfora del llit, i després un altre peuet nu, seguit de dues cametes, i patapam!, ja va ser en terra. Es girà de bell nou per veure si son pare i sa mare eren encara adormits. Sí, dormien ben feixuc: així és que se n'anà blanament, tot blanament, dins sa curta camiseta, i començà de filar. El cordó s'enjegà, i la roda anà més i més de pressa. Vaig besar son cabell groguís, i sos ullassos blaus. Era una gentil imatge.

»Talment aleshores es despertà la seva mare. Bandejà la cortina i mirà enfora, i es pensà que veia un follet o alguna altra animeta menuda. -En nom del Cel!- digué, tot empenyent el seu marit. Ell obrí els ulls, els fregà, i mirà l'enfeinada figureta. -Si és nostre Bertel!- digué. Jo estenc les llambregades a tanta de distància, que al mateix instant vaig obirar l'interior de les galeries del Vaticà, on són les escultures dels déus. Vaig inundar el grup del Laocon amb la meva llum, i va semblar que el marbre sospirés. Vaig segellar amb una suau besada el pit de les Muses: gairebé hauríeu dit que es movien. Però mon esguard es deturà més estona damunt el magne grup del Nil, amb el déu colossal. Ell es decantava consirosament contra l'Esfinx, somniosa i meditativa, com si estigués passant memòria dels anys esvaïts. Els petits Amorells follejaven al seu volt, tot jugant amb els cocodrils. Un Amorell tot diminut seia dins la cornucòpia, amb els braços doblegats. mirant el gran déu solemnial del riu. Era una vera pintura de minyonet que s'estava al torn de filar: les faisons eren les mateixes. Aquest petit infant de marbre era vivent i graciós, una cosa de no dir; però la roda del temps havia rodat més de mil vegades d'ençà que ell brollà del marbre. Tantes de vegades com el minyonet havia fet rodar el torn en la humil cambreta, havia fet sos tombs la roda del temps, i encara havia de fer-ne, abans que la nostra època creés déus de marbre com aquells.

»Tot això s'esdevingué fa anys», continuà la Lluna. «Ahir vaig atalaiar una badia a la costa llevantina de la Zelàndia. El roquissar que la voltava era bellament boscós, i al mig dels boscos hi havia un vell castell rogenc amb cignes que nedaven en els valls. Una vileta camperola n'era a la vora, amb la seva església colgada entre pomeres. Una processó de barques, amb atxes abrandades, lliscava damunt les aigües tranquiles. Aquestes atxes no eren pas enceses per a dar cops de fitora a les anguiles. No: hi havia una gran festa. S'escampaven sons de música i de cantúries, i en una de les barques hi era l'heroi de tot l'homenatge. Era un potent homenàs embolcallat en un mantell; tenia ulls blaus i crinera blanca. El vaig conèixer i vaig pensar en el Vaticà, i en el grup del Nil entre totes les escultures dels déus. Vaig pensar després en la cambreta pobrissona: em penso que fou a Gronné-gade on el petit Bertel segué, en camiseta, a filar. La roda del temps havia anat voltant, i déus novells havien brollat del marbre d'aleshores ençà. De les barques vingué el crit de: -Visca, visca Bertel Thorwaldsen! (1).

(1) Bertel Thorwaldsen, gran escultor danès, imitador de l'escultura clàssica (1770-1844).