NIT XXVIII

«Era una calma com de mort», digué la Lluna. «L'aigua era tan transparent com aire pur que jo atravessava. Jo podia veure les curioses plantes d'allà baix, sota l'aigua. Eren com arbres d'una boscúria gegantina que s'estenien cap a mi, per braçades i braçades. El peix els nedava damunt el cim. Un esbart de cignes salvatges volaven pel defora, molt amunt de l'aire. Un d'ells es deixà caure amb les ales esteses avall i més avall. Seguia amb els seus ulls la caravana aèria, mentre la distància entre ells creixia ràpidament. Mantenia les seves ales esteses i immòbils i queia com una bombolla de sabó cau en l'aire quiet. Quan tocà la superfície de l'aigua, decantà el cap endarrera, entre les seves ales, i romanguè tan aturat com la blanca florida del lotus damunt un llac tranquil. S'alçà un oratjol suau i inflà la superfície, tota lluenteig, de l'aigua fosforescent, que brillava com si el mateix èter anés rodolant en vastes ones dilatades. El cigne aixecà el seu cap, i els esquitxos de l'aigua arrosaren la seva esquena i el seu pit com a flames blaves. L'auba anà difonent la seva llum rosada a tot el volt, i el cigne emprengué la volada cap en l'aire amb renovellada braó, cap al sol que s'aixecava, cap a la ratlla de la costa, d'un blau estantís; cap aon havia volat la caravana aèria. Però ell volava tot sol, amb el daler en son pit. Volava sense companyia damunt les blaves aigües reinflades».