NIT XXVII

«La nit darrera vaig ataialar una ciutat de la Xina», digué la Lluna. «Mos raigs il·luminaren les llargues murades nues que voregen els carrers. D'ací d'allà, tanmateix, trobeu una porta, però sempre closa ben estretament; perquè què se li'n dóna, al xinès, del món exterior? Les finestres de les cases que hi ha dins les murades són cobertes ben sòlidament de persianes. El temple era l'únic indret que deixava traspuar una tèrbola llum per les seves finestres. Vaig mirar, en dins, les seves colors sumptuoses. Les parets, de terra fins al sostre, son cobertes de pintures de colors vius i daurats opulents. Hi ha representacions dels treballs dels déus aquí a la terra. Hi ha una imatge d'un déu en cada nínxol, gairebé amagada per riques draperies i banderes voleiadisses. En front de cada déu (tots ells són fets d'estany), hi ha un altaret amb aigua sagrada, flors, i una encesa de candeles de cera. Al capdamunt del temple hi és Fu, caporal de tots els déus. És embolcallat en seda de color groga, que és santa. Al peu de l'altar hi seia un ésser vivent, un jove sacerdot, Semblava que estigués en oració, però enmig de les seves pregàries s'havia posat a somiejar; i sens dubte allò era un pecat, perquè ses galtes s'abrusaven, i el seu cap es decantava més i més. Pobre Sui-hung! No es veia pas, en son somieig, més enllà d'aquells murs paorosos, en un jardinet on ell mateix havia endegat els jaços de flors? Potser aquesta era una feina que li plaïa molt més que no pas la de vetllar per les candeles de cera en el temple. O potser el seu desig era de seure a una taula ricament parada, eixugant-se els llavis, després de cada cobert, amb un tovalló de paper? O bé qui sap si son pecat era tan gran que, en gosar ell expressar-lo, les cèliques potestats el castigarien amb la mort. S'arriscarien sos pensaments a esgarriar-se amb els vaixells dels bàrbars cap a llur pàtria, la tan llunyana Anglaterra? No, sos pensaments no fugien envers un camp tan llunyà, i tanmateix eren tan pecaminosos com només pugui concebre'ls la sang ardent de la jovenesa. Pecaminosos, s'entén, aquí al temple, davant la imatge de Fu i els altres déus. Jo sabia per on vagarejaven sos pensaments.

En els afores de la ciutat, damunt el terrat tot pla i enllosat d'una casa, on la baraneta semblava de porcellana, i entre bells pitxers plens de grans campanetes blanques, seia la bella Pe, amb sos ulls estrets i plens de malícia, sos llavis abundosos i sos peus menuts. Les sabatetes l'oprimien, però l'opressió que sentia al cor era força més gran, i alçava tediosament sos braços, delicadament modelats, dins les mànegues remoroses de setí. Enfront d'ella hi havia un bol de cristall amb quatre peixos daurats. Ella remenava l'aigua a pleret amb una vareta envernissada de laca i acolorida: a pleret, oh!, ben a pleret, perquè estava consirosa. Pensaria en la riquesa del daurat abillament dels peixos i en la segurança amb què vivien en el bol de cristall, amb menja abundosa? Tanmateix quina major felicitat no haurien tingut si haguessin romàs en llibertat! Ah! sí! La bella Pe ho comprenia d'allò més. Sos pensaments vagarejaven lluny de casa seva i cercaven el temple; però no pas per motius divinals! Pobre Pe! Pobre Sui-hung! Sos pensaments mundans es trobaven, però la fredor de mos raigs els va caure entremig com l'espasa d'un àngel!»