IX

PER BON CAMÍ

Abans de decidir-se a treure la cara per ell, acompanyant-lo a cal comte, mossèn Esteve havia volgut provar-lo, a en Biel. De primer antuvi, amb l'intent de donar exemple als veïns del poble, l'havia pres a jornal perquè li arreglés l'hort. Després, un cop convençut que el minyó tirava per bon cap, havia fet mans i mànegues per trobar qui el llogués.

Això sí, per a aconseguir-ho va caldre que portés la seva protecció fins al punt de parlar, un diumenge, a cor d'altar, de l'obligació que té tothom de donar adjutori al desvalgut, i dels mals sentiments que es necessiten per a no perdonar les faltes d'altri encara que vagin seguides d'un bon penediment.

I va ser tan apropiada al cas la seva prèdica, que més de quatre feligresos, sentint-se'n corferits, en sortir de missa varen acostar-se al minyó i varen oferir-li jornals.

Després, en els rotllos que es varen formar a plaça com cada festa, totes les converses varen recaure sobre les paraules del rector, naixent al punt dos partits: l'un format per la dotzena de pagesos entrants a la rectoria i per uns quants dels que, acostumats de més de trenta anys a creure en un tot a mossèn Esteve, l'obeïen com les ovelles al pastor; l'altre compost dels joves eixelebrats que, enardits per l'hereu Bartra, sostenien a peu i a cavall que el capellà repapiejava i que en Biel era un murriàs de set soles.

Amb tot, al cap de pocs dies, quan varen començar a córrer les lloances que feien del jove tots els que havien provat de llogar-lo, varen calmar-se bon xic les malvolences, i molts dels que abans li haurien negat una set d'aigua varen començar a tornar-li el salut, que ell dirigia a tothom.

L'alegria que això va donar-li no tenia fi ni compte: li semblava que havia començat a viure de bell nou. Per això, sentint-se encoratjat, va resoldre deixar la vida esquerpa que duia, i va demanar acolliment a l'hostal, abandonant la torre del Barbut. La llàstima va ser que, al cap de pocs dies, l'hostaler va donar-li comiat a causa dels parroquians joves que li sostreia l'hereu Bartra.

Llavors, obligat altre cop a refugiar-se a la torre, va sentir nàixer dintre seu el desig de fer-ne un niu de treball, fecundant les terres que l'enrondaven.

I va corprendre'l amb tanta força aquell desig, que, ja abans de fer-lo avinent el capellà, va començar a esmerçar totes les estones que no treballava per altri, a apedaçar portes, tapar goteres, adobar esvorancs i refer teulades; enginyant-se de tal manera, que en poc temps va arribar a fer d'un tros d'aquells murs i coberts escrostonats una estada segura, en la qual va poder amagar, sense temor que les hi afanessin, les poques eines que havia pogut comprar amb els seus estalvis.

-Tanmateix és altra cosa, això, que no pas divertir-se fent mal!- va exclamar contemplant la seva obra i comparant-la amb la que havia dut a terme, al camp de can Bartra, pocs mesos abans.

I, decidit més que mai a perseverar en la bona ruta, va anar a topar el senyor rector, i va exposar-li els seus plans, que varen començar a rependre bona adreça amb l'anada a ciutat.

Feia pocs dies de la sentada amb el comte, quan va venir-li una nova alegria. Va donar-la-hi en Costa ferrer, qui veient que la seva rigor amb la Malena no li ocasionava més que disgustos, i tement que qualsevol dia la mossa li fugís de casa, va acabar per deixar-la lliberta i per dirigir la paraula a en Biel.

-Encara podé sí, que hauré de rosegar-lo per gendre- havia rumiat.

I, un dia que va topar-s'hi tu per tu, al mig del carrer, mentre anava amb el vell Pitxela a beure una titlla, veient que el seu company aturava el minyó amb l'intent de llogar-lo per a la sega, va quedar-se palplantat a la seva vora, esperant que enllestissin el tracte.

-Quin dia es comença?- va preguntar en Biel.

-Demà passat- va fer en Pitxela.

-Doncs compteu amb mi.

I anava ja a tirar carrer avall, quan el ferrer, que fins aleshores no havia badat boca, li va dir, tot d'una, després d'un gran esforç:

-És dir, que et decideixes a llaurar dret?

-No en faria poc, de temps, que hi llauraria, pel meu gust!- va respondre ell, amb certa recança. I va afegir, com si parlés amb si mateix: -Emprò costa molt, de seguir la rega, si a un l'agullonen per fer-l'en apartar.

-El que cal és que no tornis a la mala vida.

-Hi ha pas perill.

-Per tu faries, si de cas.

-Pla que podeu dir-ho.

-Vaja, adéu i bona perseverança.

-Adéu-siau, i grans mercès pel consell. I, a vós, per la feina,
Pau.

I, mentre els dos vells es ficaven a l'hostal, ell va seguir la seva ruta fins part d'avall del poble, on va trencar, boscos a través i costes amunt, cap a la torre. Justament aquell dia no tenia feina i havia baixat a cercar-ne. I com que la que li havia ofert en Pitxela no l'havia de començar fins l'endemà passat, volia deixar enllestida la menjadora que havia guarnit a l'estable, amb el fi de tenir-ho tot a punt per al dia que el comte li complís la promesa de donar-li una ròssa per a la sínia que havia de posar-se al pou.

L'alegria el regirava de cap a peus i li encomanava ganes de córrer i de follejar com quan era criatura i veia al seu davant la vida riolera.

I era que també li veia, de riolera, ara com ara: la veia riolera i sobreexint de promeses, amb un enriolament que l'esponjava i l'entendria tot. Les primeres passes ja eren donades. Tenia feina i ganes de fer-la, set d'amor i fiances d'apaivagar-la.

Perquè allò que el ferrer hagués arribat a enraonar amb ell, era un bon senyal. ¡Pas poc, que ho era!

Amb tot, el que el tenia més satisfet era el bon resultat de la seva visita al comte, perquè comprenia que d'allí en podia arrencar la ruta que el dugués al benestar.

Els dies que mancaven per a la vinguda del senyor li semblaven setmanes; i la seva frisança era tan forta, que, de pic o de palada, no passava dia que, per feina que tingués, no aprofités una estona per a resseguir de cap a cap i en tots sentits les terres que havia de menar. Aquell dia mateix, abans de fer cap a la torre, va arribar-se fins a la clariana de bosc que donava a ponent i en la qual volia sembrar blat; va escatir entre si, i sobre el terreny mateix, els aventatges i desaventatges que tenia el pendís de llevant per a plantar-hi vinya: va estar llarga estona rumiant sobre les tallades que convindria fer al bosc; i va tirar plans respecte als punts on caldria fer parets seques per privar les esllavissades.

Quan va arribar a la torre, el sol ja era alt.

-Ja soms a casa!- va dir-se bleixant satisfet.

I, traient-se de la butxaca una clau mig menjada pel rovell, va obrir el vell forrellat que tancava la porta forana, va entrar a dins i va entaforar-se per un porticó de la dreta fins a arribar al lloc que en altre temps havia sigut estable. Enlluernat per la claror del defora, va dirigir-se, a les palpentes, cap a l'espirall que hi havia al fons de la cofurna, i, després d'obrir-lo, va acostar-se al punt on hi havia la menjadora, per clavar-hi algunes llates que hi mancaven.

Després va tornar a l'entrada i va fer el recompte de les eines que havia pogut arreplegar: un magall, un rascle, un tràmec, un cavic, un parell d'estassa-barders i una forca.

Com que eren ventureres i totes tenien un sis o un as, va disposar-se a adobar-les, bo i asseient-se al pedrís del pas de la porta.

Però, abans de començar la feina, va dirigir la vista enllà, resseguint, d'una llambregada, el poble i els camps i boscos que el circuïen, les hortes esteses en rengle tot darrera les cases, i els prats que clapaven al terme. Una foguerada d'enveja li va encendre la còrpora. Aquelles mars de blat ros a punt de segar, mogut a onades per l'empenta del ventijol; aquelles hortes esclatant de verdor i d'ufana; aquells olivets i aquelles suredes i aquells saulicars que cobrien amb l'espessor de llurs branques les crestes i vessans de muntanya i les vores del córrec i del riu; semblaven donar-li una mena d'embriaguesa que li feia perdre el món de vista.

Comparant tanta riquesa com l'enrodonava, amarada de llum i sobreeixint de vida, amb el ressec ermot que tenia al seu davant, al peu mateix de la torre, li venia una forta angúnia, i li semblava que clamava al cel allò que aquella gran llenca de terra, prou apta per a donar bons fruits, hagués estat tants i tants anys sense ningú que volgués conrear-la. ¡I tan bona com era, i tan a prop com tenia el pou i el safaretx per a poder-la regar abundosament!

El que és per aigua, hi ha pas por que la cosa falli.

I, com si volgués assegurar-se'n una vegada més, va deixar el magall que havia començat a manegar i va acostar-se al brocal del pou, dirigint la vista per la caixa fins a veure l'aigua, que, com si fos un ull de la terra, esclatava de lluïssors.

Emmirallant-s'hi encisat, va estar quiet llarga estona, com si no sabés avenir-se que fos el mateix de pocs mesos enrera.

I en bona fe que no ho semblava pas, el mateix: la catxutxa amb què havia tornat de presidi, l'havia baratada ja per una barretina vermella, que duia de gairell i formant cresta, a tall de gorra frígia; la seva cara, en la qual abans deixava crèixer el pèl a sa saor, es veia ara afeitada i llisa com la calba de Sant Pere; el posat garneu i feréstec que feia seguidament durant la seva vida de bestiola salvatge, havia deixat el lloc a una mirada dolça i una mitja rialla constant de persona feliç.

-Sembla mentida que un hom pusqui canviar així- pensava, bo i contemplant-se.

Però tot d'una es va redreçar, i, enfilant-se al damunt de la barana del dipòsit, que arrencava de la paret del pou, va saltar a la banda de dintre i va començar a resseguir-ne, un per un, tots els esvorancs, que eren molts i ben grossos. Tant, que les pedres que n'havien caigut tapaven bon tros de l'entovat del fons, cobert, per altra banda, d'herbes de tota mena que hi creixien ufanoses, enfonsant les arrels en les juntures de les toves.

-N'hi haurà pas prou, d'una rebatuda- va exclamar neguitós.

I no va comensar a desempallegar-se del neguit fins que, havent anat a cercar un estassa-bardes, va posar-se, amb gran braó, a netejar el dipòsit de blets de paret i romagueres, de fonolls i garrigues, d'espargoleres i lligaboscos, amb l'intent que el senyor, quan hi anés, no s'espantés de les obres que caldria fer-hi. El cas era que ho trobés tot mig endegat i a punt de fer servitud, sense esmerçar-hi gaires cabals.

Ja era prop de migdia, i el sol queia gairebé a plom. Una gran calma, torbada només pels zumzeigs de borinots i vespes i pels crits de les cigales, que barrejaven llurs cants amb els que entonaven les granotes per les obagues del córrec del Home-mort, s'havia ensenyorit de tot el terme, que semblava dormir amb un son pesat, com si se sentís atuït per la feixugor de la bona anyada que anunciaven els blats, ajaguts pel gra que esclatava en les espigues; els fruiters, esqueixats de branques al pes de la fruita assaonada; i els horts, clapats arreu per la vermellor de les tomates i els pebrots, i per la verdor blavosa de les mongeteres, atestades de tavelles grasses i fortes.

Enardit per la roentor de la migdiada i per la suor que el xopava de cap a peus, en Biel sentia tan fort l'embriaguesa del treball, que li cuidava fer perdre el món de vista. Semblava que cada nou cop de braç li despertés nova força, i que a cada feix de brossa que arrabassava li creixés l'afany de fer seguir la que quedava arrapada a terra.

Fins que el dipòsit va quedar net no va recordar-se que, des de la bullinada de sopes que s'havia engolit en llevar-se, no havia tastat un mos.

Per això va ficar-se altra vegada dintre l'estatge, arribant fins a la llar, en la qual feia la xup-xup, penjada en els cremadells, al damunt del caliu, una olla, plena de trumfes i fulles de col, que havia posat a bullir abans de baixar al poble. Va despenjar-la amatent; va aplegar, d'un sacotell que tenia a un recó de cuina, un gros guimbarro de pa mut; i, després d'esbardellar, d'un cop de puny, una grossa ceba que guardava sobre els fogons, va posar-se a dinar amb la mateixa gana que si anés endarrerit de vuit dies.

Després va abeurar-se en un càntir esgalletat i sense nansa, que havia trobat, pocs dies abans, prop de la font; va sortir altra vegada al defora, va aplegar el magall, i acabant-lo de manegar en un dient de parenostre, va fer algunes passes en direcció al tros de terra que volia convertir en hort.

El sol començava a empendre la davallada de la tarda. L'aire, en moure's, portava alenades de fresca que feien bleixar amb delit. Els arbres del bosc remorejaven alegrement.

Revifat per la minestra engolida, el minyó, amb l'intent de provar l'eina, la va agafar pel mànec, va aixecar-la amb ferma embranzida com si en volgués clavar la punta al cel, i deixant-la caure de sobte amb sobirana empenta, la va enfonsar dos pams en la terra eixuta.

I va ser tant el braó amb què va fer-ho, que fins va perdre el món de vista, semblant-li que, del cop rebut, la terra s'enfonsava i s'estremia sota els seus peus.