VIII

L'ANADA A LA CIUTAT

Encamellat al cim de la mula, i amb en Biel per mosso de peu, davallava mossèn Esteve, rostos avall, cap a la plana.

Les primeres lluïssors d'una matinada de juny tenyien de porpra els cims dels serrats; les orenetes volaven, cels a través, en tots sentits, com si esperessin frisoses l'arribada del sol; i els crits dels galls que l'anunciaven eren respostos pels escatainets de les guatlles, que, amb llur blat-segat, semblaven menar la pressa als pagesos perquè cuitessin a esmolar la dalla.

Un ventet suau i agradós feia gronxar al capdamunt de llurs tiges esprimatxades les ventrudes espigues, i, cavalcant en aquell ventet, recorrien l'espai flaires d'acàcia florida i sentors de terra frescal, ferum de reïna i fortor d'herba tendra.

Muntanyes avall, al pas calmós de la Morica, anaven allunyant-se de Cassanelles el capellà i en Biel, bleixant i olorant a ple pulmó i amples narius el baf sanitós que surava arreu, alegrant-ho tot amb l'anunci d'un bon any.

Amb tot i portar-lo al cap de bisbat una missió enutjosa, mossèn Esteve es mostrava alegre, amb l'alegria que dóna la netedad de consciència i la tranquil·litat d'esperit. Fins semblava que la benaurança que anunciava la natura l'hagues tornat jove, llevant-li del cim tota mena de xacres.

-Mira, Bielet- deia al seu company, complaent-se a anomenar-lo com quan el tenia d'escolà: -Fa més de dues hores que davallem per aquests trencacolls, i encara no he tingut ni l'ombra d'un rodament de cap. Talment diria que m'han tret anys de sobre, veies!… I això ja és un bon començament de jornada.

-Déu vulgui que acabi tal com comença- va fer en Biel, que caminava cap baix i pensatiu.

-No hi ha d'acabar, home!… Ja veuràs com sa Il·lustríssima es fara càrrec de tot. És molt enraonat, sa Il·lustríssima. I molt entès en les coses del món. I té molt de talent. Per això confio que tot seguit coneixerà la cosa i la resoldrà amb tota consciència. I, un cop l'hagi resolta, ja tindrem camí ferm per anar a topar el senyor comte. I hi anirem tots dos, a topar-lo: entenes? Qui cara veu, cara honra.

Tot garlant de l'afer que els duia a ciutat, varen arribar en dues hores i mitja als Hostalets, on varen aturar-se per a fer pa i beure i donar el morralet a la Morica. Després varen seguir altra vegada la ruta, caminant sota els raigs del sol, que anava aixecant-se, tot roig, sobre la ratlla de llevant.

-D'aquí un parell d'hores entrarem a ciutat- va fer mossèn Esteve en envestir de nou la caminada. I va afegir, convençut: -El cor me diu que Nostre Senyor ens ajudarà. I ¿sabes que hem de fer, per més obligar-lo? Dir el Rosari.

-Com vulgui- va fer en Biel.

-I, després de senyar-se i persignar-se tots dos, varen passar-lo.

El camí que seguien ara, ja no era de trenca-colls, sino planer com la mà i net com una toca de monja. Havien deixat viaranys perdedors i dreceres perilloses, per a ficar-se plana endins, seguint el camí ral que, anguilejant a trossos tot a vora del riu, que baixava de sota Cassanelles, havia de dur-los al terme de llur viatge.

Entre les grans esteses de blats i ordis a punt de segar que creuaven la carretera, el grandiós paraigua vermell amb que es guardava del sol el capellà, semblava una rosella colossal: la mare dels milions i milions que se'n veien vermellejar entre la rossor de les messes madures. Entre la fresca del riu, i el zum-zum dels borinots i avespes, i el fregadís de les espigues mogudes pel vent, l'oració de mossèn Esteve i el seu company semblava una remor més; pero una remor tan forta, que cuidava ofegar les que se sentien ça i enllà cantant la vinguda de l'istiu. Entre el corrent de l'aigua, i el brandeig onejant dels blats, i el voleiar de les papallones, i el vaivé dels segadors, que en alguns indrets ja començaven la feina, el moviment dels dos caminants semblava el més seguit i el més segur i el més ferm.

I era que, tant a mossèn Esteve com a en Biel, els guiava la fe i l'esperança.

Els objectes que els duien a ciutat eren dos: l'un el de respondre mossèn Esteve a l'interrogatori a que el volia sotmetre el bisbe, informat, per un parent de can Bartra entrant a la cúria, de la protecció donada a en Biel per ell; l'altre el d'anar a topar el comte i demanar-li ajuda per al llicenciat de presidi, assedegat d'empendre una vida de pau i de treball.

Durant les hores de solitud que havia passat a la torre, havia rumiat molt, en Biel. Havia rumiat i somiat. I tots els seus rumiaments i tots els seus somnis havien anat a parar sempre a una mateixa reflexió: que, amb algú que el protegís, podria encara fer-se home. Per això, el dia que va topar-se en ple bosc amb mossèn Esteve, va semblar que se li obrís el portell de l'esperança, i, buidant totes les angúnies que el consumien, va explicar, fil per randa, al sacerdot, totes les faltes que li pesaven sobre la consciència, tots el seus propòsits espatllats per la malvolença de la gent del poble, tots els seus esclats d'ira en considerar la seva desgràcia, tota la seva fam de justícia, malmesa per la de venjança que feia niar dintre el seu pit la vida de bèstia ferotge que es veia obligat a dur.

I en veure l'aire d'amor amb que el capellà escoltava la confessió de les seves culpes, i en escoltar els sanitosos consells amb que l'aconhortava, va créixer més i més el seu afany d'esmena. I en créixer aquest afany, va recobrar coratge, tant de coratge, que fins va demanar al bon vellet la protecció que li mancava per a dur a bon terme les dèries que d'algun temps ençà feien estada dintre el seu magí, i que eren les de convertir la torre del Barbut en masoveria, transformar en hort l'erm que tenia al davant, aprofitar per a sembrats les dues o tres grans clarianes del bosc, i plantar de vinya els terrenys que fossin aptes per al cas.

Les obres que caldria fer a la torre eren molt poques. Amb el temps que hi havia tingut el cau, se l'havia anada conjuminant de mica en mica, adobant amb toves i teules que havia trobat arreconades, els coberts espatllats, refent els fogons per coure la minestra, apedaçant les portes esquerdades, i tapant amb pedres i fang els esvorancs dels murs.

I això ho havia fet sense esmerçar-s'hi altra cosa que les seves suades; perque, amb tot i el mal nom que tenia la torre, conservava encara quelcom del temps, no aconseguit per cap dels vivents del poble, en que havia sigut habitada per una pila de generacions, que n'havien fet un niu d'amor i de treball, fins que els francesos n'havien foragitat la darrera.

D'aleshores datava el nom de torre del Barbut amb que es coneixien aquelles ruïnes, en memòria del capità de l'escamot que va fer-ne la seva caserna i que va morir-hi al cap d'alguns mesos, socarrat per les flames amb que els pagesos varen venjar la gosadia d'haver convertit en torre dominadora de tots els encontorns un angle de la casa.

El que havia succeït era que, de generació en generació, el fet havia anat transformant-se, i el capità barbut s'havia convertit en bruixot, i la torre en paratge maleït, del qual convenia apartar-se'n com de la pestilència.

Per això ningú havia volgut habitar-hi mai més, ni conrear les terres que vorejaven la casa.

* * *

I, per això també, aquell dia, quan mossèn Esteve (després de passar dues hores amb el senyor bisbe i de deixar-lo plenament convençut de la justícia del seu ben obrar amb en Biel, va presentar-se amb el seu protegit al comte, el va deixar esmaperdut de sorpresa. Però encara no havien baratat una vintena de paraules, que ja el senyor de la propietat sentia que se li encomanava l'engrescament per l'empresa.

Justament, el comte, jove rebrot d'una família de nobles disbauxats, l'havia donada per contradir les tradicions dels seus pares, i menava una existencia activa, d'home veritablement útil, enamorat de tot el que signifiqués activitat i treball.

Convençut que qui sembra cull i que per a obtenir bones anyades no cal estalviar la llavor, així que, a vint-i-cinc anys, s'havia trobat amo d'un patrimoni escrostonat i aixafat sota el pes dels deutes, havia fet un punt dels seus venent-se totes les terres que li havien calgut per a passar ratlla i per a poder posar en camí de millora les propietats que li quedaven lliures.

Arrossegat per la seva febre de millores, havia transformat en camps ufanosos els ingrats ermots, en regadius verdejants les terres resseques, i en grans farineres alguns dels pobres molins que tenia arrenglerats tot a vora del riu, des de Cassanelles a la plana. I tant i amb tant de seny havia treballat, i tan bon ús havia sabut fer de tots els avenços, que en pocs anys havia refet el patrimoni.

L'únic que no havia aconseguit era treure bona estella dels boscos i de les terres que vorejaven la torre del Barbut. I com que no havia trobat mai comprador, ni havia volgut encarregar-se-li'n cap pagés, havia acabat per abandonar semblants paratges a la natura, acontentant-se amb fer guarnir alguns pedrers, amb el fi que hi fessin cau els conills i tenir-hi caça segura.

Un cop explicada per mossèn Esteve la història i els propòsits d'en Biel, aviat varen entendre's. De primer farien tan sols una provatura, artigant un parell de clarianes del bosc i convertint en hort un tros d'erm; després, si la cosa donava, podrien estendre's més, i fins, si convenia, comprar bestiar i un molí de vent per a encinglar l'aigua fins a la casa.

-Això serà més endavant- deia el comte, -quan la cosa comenci a donar i vós us caseu i formeu família. De primer antuvi, l'únic que farem serà posar sínia al pou per poder regar les hortalisses. Cabalment, al Mas de la Caula tinc encara tots els ormeigs de la que hi habia abans de fer-hi obres. D'eines, amb una requisa per dos o tres masos, en tindrem més que no en vulguem. Amb aix, una ròssa per la sínia i les obres que farem al dipòsit de l'aigua i a la casa, ja podrem anar fent. Hem de veure si, d'una vegada, la torre del Barbut torna a ser el que havia estat. Perquè, per més que diguin, en altres temps la propietat de Cassanelles era de les millors que havia tingut la família.

-Prou que es veu. I una bona pila de coses hi ha que ho assenyalen. Els estables, les corts, el dipòsit…

-Doncs a veure si la fem reeixir.

-Per mi no es perdrà pas.

-Per mi tampoc.

I, aixecant-se de la immensa cadira de braços en que estava assegut, va donar a entendre, el comte, que per a ell no hi havia més de que parlar.

Aleshores, mossèn Esteve, estrenyent amb la seva mà ossosa i descarnada la que li allargava el comte, fina com d'una senyoreta, però robusta i ferma com d'un home fort, va confegir:

-Fins a…

-Fins d'avui en quinze, que ja hauré estat al Mas de la Caula i pujaré per veure el que s'hagi de fer i enllestir el tracte- va interrompre el jove senyor. I, donant un copet encoratjador a l'espatlla d'en Biel, va acompanyar-los, a ell i al sacerdot, fins a la porta del seu despatx, més semblant al d'un home de comerç que al del cap de casa d'una familia noble.

Després va asseure's darrera l'escriptori, va pendre un full de paper, i va començar a fer plans i xifres.

El seu front espaiós, la seva cara de linies robustes, i la seva barba rogenca i forta, contrastaven amb l'aire afeminat del seu pare, que es veia en retrat al seu darrera.

De sobte va aixecar la testa i va quedar rumiós. Passat l'engrescament del primer instant, acabava de sentir-se pessigollat pel dubte. Però ben aviat va foragitar-lo de si, considerant que el que anava a arriscar era una mesquinesa comparat amb els aventatges que, si la cosa anava bé, podia produir-li. I, que hi aniria, era gairebé segur. L'energia i el coratge de que havia donat sempre mostra en Biel n'eren penyora. És veritat que aquest coratge i aquesta energia tambe els havia demostrat per al mal; però ¿qui sap qui era que en tenia la culpa?

En fi,- va acabar per dir-se: -qui no sembra no cull.

I, prenent resolut la ploma, va escriure al bander de Cassanelles encomanant-li respecte per a en Biel com a llogater de la torre del Barbut i les terres que l'enrondaven.