VII

AL COR DEL BOSC

La primavera arribava, i en Biel, des de la torre del Barbut, la veia esclatar en la verdor dels camps, en la blancor dels ametllers florits i en la rojor dels brots novençans amb què s'engalanaven els arbres de tota la comarca. I, tot veient-la, sentia més aviat tristor que joia. En escampar la vista per l'estesa de conreus que davallaven esglaonats fins a la plana des del peu mateix del cingle, en contemplar el bé de Déu de viandes que cobria els horts de darrera les cases del poble, i en adonar-se que ja les vinyes de tots aquells voltants començaven a verolar, el corprenia una mena d'enyorament del qual ni ell sabia explicar-se la raó. Era enyorament desconegut fins aleshores, una recança que l'entristia; però no amb aquella tristor que atueix i lleva l'habilior de moure's, sinó amb una tristor frisosa que li pessigollava arreu tot el cos i l'atiava a bellugar-se d'ací d'allà com si cerqués quelcom que no trobava.

I això era la veritat: cercava quelcom per a esmerçar les forces que dormien dintre seu i que, revifades per l'onada tebiona de la primavera, li encenien la sang, encomanant-li fam de moviment i de brega. Per això, en veure els pagesos com s'escarrassaven per les treballades, els tenia enveja i s'apoderava d'ell un gran desig de demanar-los per amor de Déu un magall o una aixada, amb el fi de satisfer la seva necessitat de foragitar dels seus dintres l'escreix de vida que els hi xarbotava. I per això també, creient en va tot el que intentès per demanar feina, passava el dia adalerat, corrent d'una banda a l'altra per l'espessor dels boscos, anant a furgar els conills en llurs caus, sense altra dèria que la de fer-ne aixecar algun per córrer-li al darrera i encalçar-lo fins a sentir-se aclaparat pel lassament i cobert de suor.

A vegades l'agafava tan fort el desig d'apaivagar el seu desatent, que arribava a fer-se obirar pel bander, amb l'únic fi de fer-lo bogejar i obligar-lo que el perseguís.

I el bander, que ho coneixia no esperava més que la bona ocasió d'aixarpar-lo en alguna malifeta i engegar-lo a l'altre món d'una escopetada.

Més d'un cop va anar-se'n ben bé d'un jaç de grill com no el malmet per tota la vida: sobretot una tarda que va trobar-lo furgant els amagatalls dels conills als pedrers del comte, que es veien blanquejar sota el cingle de Mal-vent, prop de l'angle que formaven, en unir-se, el riu i el córrec.

Aqueferat en la tasca, no va adonar-se, en Biel, del bander fins que va tenir-lo a mig tret de fona. El seu primer intent va ser de fugir, però al mateix instant va adonar-se que els viaranys de sortida eren molt escassos. Al darrera hi tenia el riu, a la dreta el cingle, a l'esquerra el córrec, i al davant un home disposat a fer-li un mal joc. I, si era impossible encinglar-se, era exposat travessar el riu, per mor de la tossa que pararia en trobar-se, a l'altra vora, a camp descobert, sense una bardissa on pogués amagar-se. L'únic camí que podia salvar-lo era el de saltar en quatre bots al córrec i empendre la cursa avall fins a trobar un redós segur.

Però el bander va endevinar-li l'intent, i, segant-li l'aventatge, li va engaltar l'escopeta, engegant-li un tret sense cap mena d'avís.

-Ara les pagaràs totes plegades, escapat de galera!

I ventura va tenir, en Biel, d'amagar-se darrera una roca; perquè, si no, hi hauria deixat la pell.

Aleshores, qui va veure's en perill va ser el bander, puix que en Biel, en una flamarada d'ira, va engegar també la seva arma. I, encara que va errar el tret, l'esverament del seu enemic i el temps que va perdre carregant de nou van donar-li'n, a ell, per a esmunyir-se darrera un barder i endinsar-se a salt de guilla per les fosquedats dels boscos del comte.

Però, enardit per la brega, el bander es va llançar com foll al seu seguici, cercant l'ocasió en què pogués engaltar-li l'arma. Bosc endins i rost amunt, varen brincar llarga estona a salt de mata, estrompassant xaragalls i esbarzers, i anguilejant entre l'espessor com esperitats. En la seva fuita, en Biel es sentia ja penedit d'haver plantat cara al bander, i, malgrat el seu esverament, no sabia estar-se de rumiar. I el que rumiava era que potser el millor que li podria escaure seria que el seu perseguidor el deixés al seti d'una escopetada, per a acabar d'un cop amb la vida que duia. Però al mateix temps sentia temença de morir, abandonant, en fer-ho, tota esperança de ser de la Malena.

I per això fugia… i per això, de tant en tant, quan duia bon aventatge, es girava tot ell i plantava cara, amb el desig d'esporuguir el bander i fer-lo recular per sa saor, sense que li donés treballs d'engegar novament l'arma. Perquè la seva temor més grossa era que, si arribava a veure's estalonat, se li posés un tel als ulls, perdés el món de vista i fes un estropici com el que havia fet abans amb el Picotí.

Aquest pensament va estremir-lo de cap a peus. Primer la mort que arribar a una cosa semblant!

I, panteixant de fatiga i cama-segat d'emoció, va escurçar el pas, corprès per un lleuger desig de deixar-se matar.

Tot d'una va caure rendit, esperant resignat la seva hora i llançant l'escopeta, quasi al mateix temps que se que se li plantava el bander a poques passes, encarant-li el fusell i cridant, amb veu rabiosa:

-Ara sí que ets meu, fill de vacassa!

Fuetejat per l'insult, en Biel va revifar-se, es va redreçar, va saltar fins al punt on havia llançat l'escopeta, i va respondre a l'insult amb una llambregada d'odi, engaltant l'arma a l'enemic.

Però ni ell ni el bander havien tingut temps d'engegar, quan una veu esquerdada va corgelar-los tots dos:

-Què feu, desgraciats!

I, mentre en Biel tornava a llançar l'arma avergonyit, el bander se la penjava de mala gana al muscle, tot contrariat de no haver pogut aprofitar l'ocasió.

-Vaja! Prou n'hi ha- va fer, aleshores, la mateixa veu.

-És que aquest lladre- va ajustar el bander -sempre pensa quina em farà, i només disfruta malmetent tot el que troba. Ja li dic jo, mossèn Esteve, que va ser pitjor que una pedregada, pel terme de Cassanelles, la seva tornada de presidi!

En Biel no sabia què dir. Havia conegut la veu del senyor rector, i en restava com esmaperdut. Ni tan sols gosava aixecar la vista, que tenia clavada a terra com si no la'n pogués arrencar.

Mossèn Esteve era un vell alt i escardalenc, de rostre bondadós i posat d'apòstol, de parlar dolç que atreia, per reflectir-s'hi tota la dolçor d'una ànima sense taca.

Per això, en Biel, així que va tenir prou gosadia per a aixecar els ulls fins a ell i el va veure obert de braços com si li oferís un redós, va sentir-se corprès per la seva figura venerable, i, sense fer-hi esment, va anar-s'hi acostant… acostant, mentre guaitava d'esgallimpautes el bander, a tall de gos bastonejat que cerca protecció en el seu amo.

I, com més avançava cap al sacerdot, més creixia l'encís que l'atreia i més de pressa es movien els seus peus. Tant, que les darreres passes que l'en separaven va fer-les d'una correguda.

-Vina, manyac, vina- va dir, aleshores, el capellà.

I, estrenyent-lo en ferma abraçada, va acaronar-lo com a un infant, sense mostrar cap llei de repugnància per ell ni fer cap mena de cas del bander, que s'allunyava bosc enllà tot mormolant esguerradures.

L'únic que veia el capellà era que en Biel plorava i sanglotava, amb un plor que li negava tot el rostre i amb uns sanglots que el sotragaven de cap a peus.

I per això l'acaronava… i per això l'abraçada amb què l'estrenyia contra el seu pit s'anava estrenyent de més en més… i per això, com si hagués conegut l'Escura-llànties i volgués fer-se'n el continuador, va exclamar, tot d'una:

-Plora, manyac, plora!… Llença-la tota l'amargor que portes a dintre!… Benaventurats els que ploren, perquè ells seran consolats!…

En Biel va aixecar la vista i va guaitar el sacerdot.

-Vol dir, mossèn Esteve?…

-Sí, manyac, sí.-

I el vellet tremolós, que per a caminar necessitava l'ajuda del gaiato, va empènyer cap a un marge que s'obirava allí prop el jove robust i ferm, conduint-lo i guiant-lo com a una criatura que dóna, indecisa, les primeres passes.

A l'entorn, el bosc ressonava amb la remor de les fulles estremides per l'oreig, amb els cants dels ocells inspirats per la tornada de la primavera i amb el xapoteig llunyà de l'aigua que davallava, córrec avall, cap a la terra baixa. El sol, a les darreres passes de la seva jornada, estava ja frec a frec de l'horitzó, a punt d'enfonsar-se en una mar de muntanyes onejants, com nedador ardit que es capbussa. La volta del cel, clapejada de núvols, resplendia de canviants colors, que convertien les clarianes del bosc en pintats finestrals.

Una pau immensa semblava apoderar-se de la natura, negant-la de benestar i repòs, un repòs i un benestar semblants als que es respiren sota les naus d'una catedral grandiosa.

I aquella pau de la natura s'encomanava a en Biel, qui, assegut al marge, escoltava, amb l'afició de l'assedegat que s'abeura, les paraules de consell i de plany, de reny i de consol, que vessaven a raig dels llavis del vell:

-¿Te'n recordes, de quan me feies d'escolà?… Que n'eres, de diferent!… Tota la teva dèria era treballar, guanyar diners per ajudar a la teva mare, que al Cel sigui. I, com que eres bon minyó, tothom t'estimava. Després vares anar fent-te gran i fort; i, com més home et feies, més treballador te tornaves i més podies servir de mirall als joves del teu temps. Emprò vares tenir aquella mala hora, i tothom te va girar les espatlles.

-Pas vostè, que em va ajudar tant que va pusquer.

-Perquè jo sabia que, si havies fet aquell disbarat, no havia sigut per maldat de cor, sinó per una temptació del dimoni, que va encegar-te. No fa, que tinc raó? ¿No fa, que així que vares haver comès el crim ja vares sentir-te penedit? ¿No fa, que sofries més dels crits de la teva consciència que del càstic de la justícia?…

-Sí… sí… sí…

-Doncs el que havies de fer era escoltar-la, la veu de ta consciència. Escoltar-la i obeir-la, i fer un propòsit ferm de no tornar-la a pertorbar mai més. Mai més! Entenes?… I, al tornar al poble, havies d'haver-ho fet amb l'intent de no delinquir cap altre cop i guanyar-te, a còpia de ben obrar, la voluntat dels que, a causa del teu crim, l'havien apartada de tu. Emprò no vares fer-ho, i, en lloc d'esmenar-te, va semblar que fessis tot el que pusquies per donar la raó als que et critiquejaven. I vares començar a venjar-te d'ells fent mal… i per això la teva tornada al poble va ser com l'arribada d'un flagell pitjor que la pedra seca.

Va callar un moment el capellà, i, aclofat per les seves acusacions, en Biel va ajupir la testa. Sense adonar-se'n, el seu cos anava relliscant marge avall de mica en mica.

-¿Per què no venies a veure'm, de primer antuvi?… ¿Per què no anaves a saludar-lo, al pobre vell que tant t'havia estimat?… ¿Te'n donaves vergonya?… ¡D'ofendre a Déu, te n'hauries de donar, no pas de penedir-te de les ofenses!… ¿No t'ho havia dit mil vegades, que la seva misericòrdia és infinita?… Doncs per què no implorar-la?… I ¿per què no fer-ho ara, que encara hi ets a temps?… Un bon penediment te pot salvar. Els sants pecaren.

En Biel s'havia anat arraulint i aclofant fins a tal punt, que el capellà podia amanyagar-li la testa sense ajupir-se. I, tot amanyagant-la-hi, va acabar el seu raonament de baix en baix, com si temés torbar la solemnitat del cap-vespre:

-Digues: ¿fa, que te'n penedeixes, de tot el mal que has fet?… fa, que vols esmenar-te?… ¿fa, que'n demanes perdó a Déu amb tot el cor, de les teves culpes?

El bosc callava, negat en la dolça placidesa de l'hora augusta. I la seva quietud era tan pregona, que fins permetia escoltar els batecs dels polsos d'en Biel.

-¿Fa, que li'n demanaràs perdó, a Déu, de les teves malifetes?- va repetir el capellà.

I el pecador, oblidant tot el que l'enrondava, afamat de consol, assedegat de pau, va acabar de relliscar pel pendent del marge, va caure de genolls, i bo i amagant la testa entre els plecs de la sotana del sacerdot, va exclamar, en un gemec de desfogament:

-Sí, pare!