XV

D'UN MÓN A L'ALTRE

Ja eren casats i ja anaven per família. En Costa ferrer, havent venut la ferreria a un noi d'en Pitxela que s'acabava de passar manescal, vivia content i satisfet a la torre, convertit en guarda del bestiar que criaven, cantussejant tot el sant dia de baix en baix, i deixant passar la vida reposadament, sense capficar-se d'altra cosa que de no tenir un instant la pipa buida i que a la carbassa que feia seguir sempre amb ell no hi manquessin mai dos travessos del ranci per a remullar la gola quan en sentís fretura.

Amb el matrimoni, la Malena s'havia engruixit i es mostrava radiosa, vessant salut i sobreeixint de vida, mentre en Biel, sempre aqueferat, sempre a la seva, no pensava sinó en treballar, engrandir les terres que menava i augmentar el bestiar que tenia per estables i corrals. El cas era preparar un bon niu perquè els ocells que havien de venir no naixessin miserables.

-S'ha de mirar sempre avant: ¿sabes, Malena?… Amb bona voluntat, no hi ha res de la terra que no s'aconsegueixi. Si avui som masovers, un altre dia tindrem també alguns claps de terra nostres, i porem dir als nostres fills: «-Veieu? Això varen afanyar-ho els vostres pares a còpia de suades i de treball. Serveu-ho i augmenteu-ho.»

I, tapant avui un forat i demà un altre, va atiar-se desfent dels deutes que tenia amb l'amo fins a tenir pagades les eines de treball.

I, un cop seves les eines, va anar perquè ho fos l'egua.

I, un cop va ser amo de l'egua, va fer mans i mànegues per engruixir el nombre de bestiar.

I així, sempre avant, varen passar els dies, varen passar les setmanes, varen passar els mesos, i els anys i tot.

Però el fruit de benedicció que esperava el matrimoni no s'anunciava per cap senyal. Semblava que Déu, bo i menant-los per una ruta esplendorosa, es complagués a privar-los d'aquell do, d'aquella felicitat que ambicionaven.

En canvi l'hereu Bartra sortia gairebé a fill per any, i en Biel i la Malena havien de veure com el seu enemic es gaudia de les dolçors de la paternitat, que a ells els eren negades.

-Un fill, bon Déu!- clamaven, entre parenostres i avemaries, en enlairar llurs pregàries cel amunt.

-Un fill, bon Déu!- repetien en veure's isolats, sense una ànima que compartís amb ells alegries i penes, sense un amic ni un parent que els consolés en les afliccions o els animés en els entrebancs i trencacolls que, en llur caminada vida enllà, els dificultaven els passos.

Perquè, d'ençà que eren casats i semblaven rabejar-se en l'abundor, l'enveja i la calúmnia havien anat fent prou camí per a deixar-los sols, condemnats a no estrompassar sinó de tard en tard, gairebé d'amagatotis, la ratlla de les terres que menaven, com si la torre del Barbut fos un llatzeret i ells uns leprosos que no poguessin tenir cap tracte de tu a tu amb llurs semblants.

Els vells entrants a la rectoria que, per respecte al senyor rector, aparentaven abans fer bona cara a en Biel, havien anat davallant a la fossa; i els dos o tres que ara quedaven, ja no eren ni tu ni vós.

I tampoc ho era el mateix capellà, que, atuït per les xacres, amb prou feines tenia habilior per a fer les pràctiques menys carregoses del seu ministeri. El maleït ofec fins el privava d'arribar-se, de cent en quaranta, a donar una estona de conversa als seus amics.

Però, si el sacerdot no podia pujar a la torre, els de la torre no deixaven de baixar algun cop, bé que amagant-se de la gent, a tall de criminals que deixen la presó per una estona.

Aquelles escapades eren per a ells un consol, puix que a la rectoria hi trobaven sempre bona cara, fins per part de la Llogaia, la xaruga majordona que, mal gènit i rondinaire de natural, era tot dolçor, tota bondat, amb el rector i els que l'estimaven.

Amb tot, fins aquell consol va estroncar-se'ls, als de la torre. Un diumenge, en sortir de la missa matinal, que acabava de dir el vicari, varen trobar la Llogaia, que, plena de desatent, anava a cercar el senyor metge.

-I doncs? Què tenim, de nou?…

-Que mossèn Esteve se'ns en va: veu's-ho aquí. I justament no fa gaire que us demanava. Aquesta matinada el senyor vicari li ha donat Nostramo.

I, després de pregar-los que entressin a la rectoria, va seguir tota aqueferada la seva ruta.

El capellà, acompanyat d'una veïna, s'estava al peu del llit, assegut a l'ampla cadira de braços, bregant per arreplegar a petits glops l'aire que no podia engolir. La seva cara rebeguda i el seu coll esprimatxat mostraven ara una grossa inflor; els llavis se li veien tenyits per una lleugera moradura; les mans, enasprades als braços de la cadira, s'hi arrapaven fermament, com si la força que hi feia l'ajudés a bleixar.

Per la cambra, silenciosa com la cella d'un frare, semblava surar-hi quelcom d'esgarrifós. Les parets blanques, les cortines blanques, el sostre blanc, tenien l'aire d'un corgelador pa de neu.

-Hola, Biel… Hola, Malena…- va confegir arrapat a les mans, repenjant-s'hi per tornar el bleix.

Tot seguit va deixar la de la Malena i va començar a amanyagar la que tenia empresonada a en Biel, bo i mormolant, a cada manyagada:

-Sigues bo: sentes?… Sigues bo…

Ben aviat el moviment de manxa del seu pit, de tota la seva persona, va esdevenir més pesat, començant-se a arrossegar d'una manera que feia condol. I, encara, entre sospir i sospir, anava repetint les mateixes paraules, acompanyant-les d'un caient d'ulls tot melangiós i d'un mig riure apagat:

-Sigues bo: sentes?… Sigues bo…

En Biel callava, la Malena callava, tothom callava, i les paraules del capellà ressonaven tristes, trencades a cada punt per un gemec i barrejades amb el tic-tac del rellotge de pesos penjat a un costat de la cambra, davant per davant d'una imatge del Sant Crist.

Quan va comparèixer el metge, va prendre-li el pols, va possar-li l'orella al damunt del pit, i va fer una ganyota de mal averany. En Biel, que no el perdia de vista, va sentir fred al cor, notant que l'esglai li segava les cames.

-Sigues bo: sentes?… Sigues bo…

Prou tenia raó d'esglaiar-se, en Biel. Tanta raó, que encara el senyor metge no havia aixecat el cap, quan els ulls del sacerdot varen esdevenir vidrosos, el seu bleix va afeblir-se més i més, i la moradura dels llavis va enfortir-se.

-Sigues bo: sentes?… Sigues bo…

I mossèn Esteve va llançar alguns sospirs.

Tothom restava mut… tothom tenia clavada la vista en la del capellà.

-Els sospirs de la mort- va fer, de baix en baix, el metge.

Va acostar-li als ulls un broc encès de la llumenera, va contreure, com malgrat ell, els llavis en un nou gest de mal averany, i va fer un senyal al vicari, que havia acudit a corre-cuita.

I el vicari va fer solemnialment la recomanació de l'ànima, no aconseguint apagar del tot, amb les seves paraules, el ressò de les de mossèn Esteve…

-Sigues bo, Biel… Sigues bo com Jesucrist… que sigui ara en la meva ajuda!…-

I després… res… un nou sospir que sura apagat per la quietud de la cambra… la ferma sotragada d'un cos quan l'ànima en fuig… un fort gemec de tot un casal…

* * *