XVI

SOLITUD

I en Biel va quedar-se sense guia, i aquella fam de paternitat que el corsecava va créixer més i més. L'acolliment que, mort el rector, va oferir a la vella Llogaia, no va arribar a apaivagar-li la set d'amor que li donava mal viure.

La Malena prou l'afalagava, prou bregava per encoratjar-lo i fer-li oblidar aquella cabòria que li rosegava el cervell com un corc maleït!…

-Qui sap home? Com Déu no ens vol fer aquesta gràcia, deu ser que ens convé.

Però ell, en lloc d'aconsolar-se, restava sorrut, capbaix, mormolant paraules confoses que tant podien pendre's per oracions com per veus de revolta. Alguns cops, tot pregant per l'ànima de mossèn Esteve, sentia que una onada de dubtes li envaïa el cervell. Si ell no s'hagués mort, pla que li hauria donat una bona guia per a tocar el cor de Déu. Però, ja que fruïa de la Glòria, ¿per què no demanava aquella gràcia a Nostre Senyor?… Qui sap? Potser la tardança en la vinguda del fill era una prova amb què Déu volia assegurar-se de la fermesa de la seva fe.

Aquesta pensada li obria el cor a l'esperança. Si era una prova, ben segur que la Voluntad Divina acabaria per concedir-li el que tan desitjava.

Per això, tement que Déu prengués els seus clams per tossuderia, molts cops, recordant-se de les paraules de la Malena, solia afegir, a les seves súpliques:

-No em rebel·lo, Senyor. Si no em convé, no me'l dongueu, el fill que us demano.

I plorava desolat, tement a l'hora no aconseguir el seu objecte o aconseguir-lo després d'una tirallonga de precs tossuts que li atraguessin la ira del Cel. Amb tot, dintre de la seva consciència, hi surava sempre una pensada: que, en demanar el fill que no venia, la raó estava de la seva banda. Ventura que aviat s'amorosia la seva exaltació i es reprenia a si mateix pel sacrilegi de gosar oposar-se als designis del Totpoderós.

Aleshores es lliurava tot ell al treball que l'havia redimit, foragitava tota mala dèria, i, encorbat al damunt del terrer, el masegava per fecundar-lo i arrencar-li els fruits que nodria.

Per la seva banda, la Malena, malgrat les bones paraules amb què pretenia encoratjar en Biel, sentia també a l'ànima la punyida de la mateixa dolor. Als primers temps de matrimoni, la joia d'haver arribat a aconseguir el que durant molt temps li havia semblat un sommi impossible, no la deixava capficar en altra cosa que a estimar el seu home i ser estimada per ell. Després, quan les flamarades que l'abrandaven d'amor varen convertir-se en caliu que no es revifa sinó de tant en tant, va sentir nàixer, com en Biel, el desig de posseir una cosa que fos de l'un i de l'altre, un fill en el qual poguessin esmerçar l'afecte sobrer que els vessava del cor. Per últim, quan va perdre tota esperança de ser mare, va esdevenir macilenta i trista, passejant d'un cap a l'altre d'estatge la seva tristor, feinejant silenciosa pel corral i la cuina quan en Biel era fora, esforçant-se per semblar alegre i riallera quan en Biel era a casa.

I així, sempre contristada i rumiosa, veia passar els dies i les setmanes i els mesos… i sentia en ple istiu esgarrifances de fred en pensar que el seu pare anava envellint-se i li quedava vida per poc temps… i s'encenia al cor de l'hivernàs amb les onades d'ambició que l'abrandaven, sempre que obirava la dona d'en Bartra que, més sortada que ella, passejava per camps i boscos la seva fecunditat.

Fins la Llogaia va atrapar-la, un dia, al corral, feta una mar de plors, al davant de la cabra cega i coixa que amanyagava el cabridet que acabava de posar al món, bo i llepant-lo amorosa.

De xic en xic la seva pena va anar-se fent encara més i més gran, arribant al punt de no deixar un moment de repòs a la seva ànima i llevant-li l'habilior d'enganyar en Biel amb aixeres i afalacs.

I el temps rodolava cada vegada més pesat per a ella i el seu home, que el veien passar sense una sorpresa, sense un goig que els aferrés a la vida i els fes grata l'estada al món. Isolats a la torre del Barbut, semblaven uns confinats de la terra que purguessin alguna grossa maldat.

Per a acabar de fer més amarga llur existència, va venir un hivern cru i plujós, que a les primeres alenades va endur-se'n l'ànima del vell, deixant-los sense altra companyia que la de la Llogaia, que s'aguantava encara ferma, però que començava ja a perdre l'agre de tot i parlava d'anar-se'n a viure amb una germana de ciutat, obeint a la pensada secreta de sostreure's a les malvolences que la seva estada a la torre havia congriat contra ella entre els cassanellencs.

En les llargues hores de solitud passades treballant dintre la torre a causa de les pluges i neus, els dos esposos restaven muts, provant d'esbravar amb sospirs somorts el dol que els consumia. Ni l'un ni l'altre deien res; ni l'un ni l'altre gosaven donar eixida als pensaments que els rautaven pels dintres; ni l'un ni l'altre s'atrevien a acusar-se ni defensar-se de no haver sigut aptes per a donar fruit.

Una nit, en trobar-se sols dintre llur cambra, en Biel, que no havia desplegat els llavis en tota la vetlla, va dir, com si parlés sol:

-Quina vida més trista!…

I va dir-ho amb tal aire de tendror, que la Malena, desacostumada a sentir-lo parlar de semblant terme, en va quedar tota esponjada i el va abrigar amb un davassall de paraules encoratjadores.

-I bé, home! no t'hi amoinis!… D'un temps un altre en ve!… ¿Te penses que no se'ns girarà algun dia, la sort?… ¿Te penses que no ens escoltarà, Déu, un dia o altre?… Doncs no t'ho pensis, home.

Però en Biel no es deixava convèncer, i no parava de bellugar el cap en senyal de desconfiança. Quan ja no els havia escoltat Déu, no es refiava pas que els escoltés mai de la vida.

-Creu-me, Malena: això és un càstig. Un càstig que dec tenir ben merescut, quan tant me cou. Emprò el que jo no entenc és per què n'has de rebre tu, d'aquest càstig. ¡Sabessis la pena que em fas, con te veig marfir d'enyorament per culpa meva!… Perquè la culpa de tot la tinc jo: sabes?…

La Malena, que ja s'havia embolicat amb els llençols, va redreçar-se i va guaitar el seu home, que restava assegut als peus del llit, com si no tingués esma de despullar-se.

-No, no em repliquis- va fer en Biel: -tota la culpa és meva. Tota, tota, tota!… Quan jo vaig sortir de presidi, no n'havies d'haver vist ni l'ombra, de mi. Me n'havia d'anar lluny, ben lluny, a unes terres que no sabessin d'on venia, ni qui era, ni el que havia fet. Llavors tu t'hauries casat amb qui haguessis volgut, i jo hauria viscut amb tranquil·litat de consciència… o m'hauria mort de passió d'ànima. I, mira't: mort jo, tranquil tothom. Si res més no, sabia que no feia desgraciat a ningú.

-Pro ¿qui t'ho diu, que m'hagis fet desgraciada?… Si sóc feliça!… creume… ben feliça!… Sabes què és, el que desitjo?… Veure't content.

-No, no: no en tindries pas prou, d'això. Te consums, aquí dalt. Te martiritza, això de veure que no pots fer-te amb ningú. No en tenes prou, de mi!…

La Malena anava a replicar, però en Biel li va segar la paraula.

-Si no t'inculpo, dona!… ¡Si tenes tota la raó!… ¡Si jo també me n'enyoro de no fer-me amb la gent!… Veus? Con estava sol, ja era una altra cosa: sol patia, i sol passava les angúnies. Emprò ara no; ara soms dos els que patim. I això és el que em reventa, maliatsiga!… Tinguéssim un fill, ja seria una altra cosa. Ben segur que seriem ditxosos, veies!

Va regnar el silenci per llarga estona. La Malena, deixant-se anar al llit, va eixugar-se amb els llençols les llàgrimes de tendresa que li reïntellaven galtes avall. En Biel, amb mala traça, va acabar de despullar-se, va dirigir-se a l'espona del llit, va aixecar l'abrigall, i en veure els plors de la seva dona, va deixar-se caure sense forces a la cadira de prop del capçal, sepse témer el fred de fora, que li amoratava les carns nues, i sense sentir-se del fret de dins, que li glaçava els ossos.

-Senyor, deu-nos un fill!… Ens cal un fill!… El volem de totes passades!…- va exclamar tot d'una.

I la mirada feréstega que va dirigir en l'aire, i la força amb què va estrènyer els punys, i la manera com va cloure les barres fent-se carriquejar les dents, li donaven més aires d'amo que mana maleint, que de creient que prega suplicant.

* * *

I no havia passat un mes, que el fill ja s'anunciava.