XVIII

EL FILL

D'aquella feta mai més va ser altra la Malena. Si abans era coratjosa, va esdevenir poruga i gusarapa; si abans no reculava davant de les tenebres, ara s'esgarrifava a la sola pensada de travessar a sol-caient les soledats del bosc; si abans semblava créixer en acostar-se a un perill, tremolava ara com una fulla malaltissa a la més llunyana remor que la sobtés. Un dia va perdre els sentits perquè, mentre estava distreta guaitant al cel, se li va acostar la cabra cega i coixa com demanant-li una manyaga.

I la cabra, com si endevinés el tort que acabava de fer-li, va quedar agemolida prop d'ella fins que va haver passat el troble.

-Pobreta!- va fer aleshores la Malena: -Fa, que no me'n volies pas fer, de mal?… Fa, Ruixqueta, que no?… ¡Si es més bona minyona, la Ruixqueta!…

I en veure les lleugeres estremituds de goig de la bestiola, i en contemplar-li els costats plens, que pregonaven la seva fecunditat, va posar-se a plorar de tendresa, bo i dient, entre sanglots, a en Biel:

-Mira-la! Totes dues estem iguals. Si jo em morís, guardala bé: sentes?

En Biel va fer com que s'enfada.

-Mira que és prou!… Sempre em surtes amb les mateixes ximpleries!… ¿Qui en parla, de morir?

Però, tot contemplant el rostre embofegat i terrós de la seva dona, i el gran esllanguiment dels seus membres, i els tremolins que de tant en tant els sotragaven, i el seu esguard vidrós, va sentir que se li encomanava la temença, i va ficar-se d'una revolada a la casa per amagar el plor.

Després, ja desfogat, va dirigir una mirada en l'aire i un prec al Cel.

-Senyor! féu que no sigui, perquè ben cert que em tornaria foll.

I, al mateix temps que pregava, un mal pensament li rondinava per dintre la testa com un borinot, desventllant-li una set d'abeurar-se amb la sang de l'hereu Bartra, que era el causant de la dissort.

Però ben aviat li va entrar la reflexió… la mateixa reflexió que l'havia deturat ja, el dia de la malifeta, de castigar com es mereixia el seu enemic, a qui, ben garbellat, no arribava a guardar cap rancúnia. De cop sobtat, quan el fiblava l'esperit de revenja, n'hauria passat els taps; però la seva fe, desvetllada per mossèn Esteve, li compareixia ben aviat a tall de salvaguarda, fent-li baratar el sentiment de rancúnia pel de perdó i el d'odi pel de caritat. Si Crist, innoscent de tota culpa, en rebre una bufetada va parar l'altra galta, ell, que havia mort, que havia robat i malmès el que era d'altri, i caigut a tota mena de baixeses, quina ruta podia seguir? ¿què podia fer, davant per davant d'en Bartra, a qui en una nit havia malmès el treball d'un reguitzell de dies, a qui havia pres la dona estimada, emmetzinant-li el cor amb el verí de la gelosia?… ¿Què podia fer, sinò perdonar-lo i plànyer-lo? Perquè, comptat i debatut, no era pas cap dolent, en Jan, sinó un desgraciat que ni el consol d'aixecar els ulls en l'aire per demanar a Déu la resignació que li calia, li quedava.

Ell, en Biel, sí, que el tenia, aquell consol. Tenia aquell consol i l'esperança d'un més enllà de Glòria, en el qual trobaria el premi dels seus fatics i el perdó complet de les seves culpes. Per això la temptació que arribava a assaltar-li el cor era morta i ben morta al punt de ser nada; per això en Jan Bartra era viu; per això, la Malena, atuïda de sofriments, tenia, a estones, fermes revifalles de coratge que l'enardien, donant-li fiances de sortir bé del mal pas o d'assolir la Glòria en cas de mort.

-Si no fos per tu, tant se me'n donaria, de quedar-hi- solia dir.

I tan sovint ho repetia, i tan convençuda ho deia, que en Biel va començar a sentir la temença, i fins l'assegurança i tot, que la mort li sotjava la dona per robar-la-hi. Li semblava que no podia succeir de cap altra manera; que Déu, irat per la tossuderia amb què li havia demanat un fill i per la perfídia amb què s'havia encarat amb Ell per exigir-li el bé que li negava, volia castigar-li tan grossa temeritat.

Oh! sí! N'estava cert, de rebre el càstig: tan cert, que, al cap de poques setmanes, havent-li donat la Malena abans de temps el fill tan desitjat i veient-la que, amb tot i haver maltingut un ser raquític i feble, cobrava les esperances perdudes, va obrir el cor a la joia i es va sentir gronxat dolçament per una onada de benestar.

* * *

Però va ser goig sense alegria, el seu; que la Malena, veient allunyat el perill, va voler ser valenta, va tenir una recaiguda, i en quatre dies va ser al sot, deixant-lo sense altra companyia que la vella Llogaia, ni altra esperança que la d'aquell fillet, pobre fruit nat abans de saó i batejat a corre-cuita el mateix dia de ser enterrada la dona.

La mateixa mà que va espargir l'aigua beneita damunt de la caixa va ser la que al cap d'una estona tirava la del baptisme al caparró de l'infant. Eixint d'una cerimònia, l'altra: el sacerdot, després de segellar amb les seves oracions les portes de la mort, obria amb els seus precs les de la vida. La campana que es deixava de plorar per la mare, reia després pel fill.

I el pobre d'en Biel plorava i reia com la campana, bo i aclofant la testa als designis de Déu i acceptant resignat aquella nova prova.

I, plorant i rient va pendre en braços el nou cristià… i plorant i rient va córrer poble avall amb dolça càrrega… i plorant i rient va travessar el córrec i es va endinsar boscos amunt, seguit per la pobra Llogaia, que treia forces de flaquesa per encalçar-lo, temerosa que s'hagués begut l'enteniment.

El pas del desgraciat per entre els dos rengles de cases de Cassanelles va ser el d'una ventada. Tothom va abocar-se a la porta atret per la veu ploranera de l'infant i pels sanglots del pare, que corria… corria a trenca nou del coll, i hauria volgut ser ocell per a arribar a la torre en un Jesús i apagar la fam del nadó amorrant-lo a les mamelles de la Ruixqueta, que, partera del dia abans, donava generosa un mugró al seu fill i un altre al de la seva mestressa.

-Mira-te'l el bruixot!- deia en Bartra veient-lo entaforar-se pels boscos del comte. -Ara comença a pagar-les, les malifetes. Mal anar no pot durar… i qui la fa, la paga. Havien pas de ser totes roses i flors: un dia o altre se li havia de girar la truita, al valent brètol!

La gent el deixava dir i no s'hi enfundava pas braument. El sabia despitat, i no en feia cabal, de les seves dites.

Amb tot, dintre el cor dels cassanellencs, molt i molt endintre, el dubte tornava a pendre cos. Tal vegada… qui sap?.. potser sí, que allò era un càstig de Déu!

I, malgrat la satisfacció que donaven a tot-hom les dolçors d'una anyada rica, el caliu tornava a revifar-se, encara que barrejat amb un sentiment de condol que feia muntar del poble a la torre del Barbut una onada de llàstima.

Però al cap d'alguns dies es va encastellar cap a ponent una gropada ferma; un feix de llamps va esquinçar l'espai per llarga estona; una tirallonga de trons va fer sotraguejar la terra… i el terme es va veure assolat pel més granat rem de calamarsa que recordaven els vivents.

I no va haver-hi destra, al poble, que no aixequés el puny clos, ni ulls que no llambreguessin irats la torre del Barbut, ni pit que no covés contra en Biel una folla set de revenja.