XVII

PERILL

Perfums de primavera recorrien l'aire; clarors alegroies feien resplendir la volta del cel; cantúries de goig animaven els boscos…

L'anyada es presentava rica; les espigues s'esbotzaven de plenes; els fruiters s'atuïen de branques al pes de les fruites…

Tot el poble somreia al bon temps, i totes les cases semblaven fruir d'un esclat de joia. Totes fora can Bartra, que era un niu de raons. La jove, prou mala arna de si, s'havia adonat, en ser casada, de la falta d'estimació d'en Jan, i havia tret el gènit fins al punt de maltractar els dos vells, d'embrancar-se en col·lotges de compares i comares, i d'afanar tot el que podia per vendre-ho d'amagat a fi d'arreplegar un bon bossot.

I en Jan, carregat de família i veient que cap anyada li era bona, trinava i es desesperava, i a cada punt feia córrer el bastó, bo i malparlant, entre renecs, de la seva dona i del poble on l'havia anada a cercar.

-¡Ja no hauries de ser de Vilavessant, vacassa!

-I tu de Cassanelles, botxí del dimoni!

I vinguen cinglantades i blasfèmies de l'un, i vinguen gemecs i crits de revolta de l'altra.

Altres vegades, ell, en lloc d'esbravar-se de semblant terme, sortia de casa per anar a escampar la boira camps i boscos a través, o per ficar-se a l'hostal i negar en vi els mals de cap que el consumien. Rabiós i ple de rancúnia contra tot i contra tothom, es sentia el cor rossegat per l'enveja i el cervell regirat per plans de venjança. Venjança contra en Biel, que li havia robat la dona que podia fer-lo feliç; venjança contra la Malena, que l'havia rebutjat per un escapat de presidi, i que, ditxosa del fruit que portava a les entranyes, havia acabat per menysprear els mals averanys de la gent i per passejar-se ufanosa d'un cap a l'altre de terme, baixant al poble sempre que en sentia desig, tant si el seu home l'acompanyava com si no.

I pla podia fer-ho ben descansada, la dona! Perquè la gent de Cassanelles, somrient al bon any, semblava haver oblidat les males brames que durant tant de temps havien corregut contra la torre i els seus habitadors.

Amb tot, igual que sempre, quedava al fons de les consciències el caliu colgat, que espeternegava al més petit senyal de mal temps o a la més lleugera pujada de les aigües, i eixia a fora en mirades feréstegues dirigides al capdamunt del cingle de Mal-vent: el cingle maleït que, aixecant-se superb, semblava estar orgullós d'aguantar sobre el seu esquenall l'emblanquinada torre, vorejada d'horta i de camps i fistonada de boscos, en els quals pasturaven les bèsties guardades per la Llogaia.

-¡Com s'hi fan bons, els lladres, a l'esquena del comte!- solia esclafir en Jan sempre que llambregava amunt.

I rumiant sobre la seva sort i la de llurs enemics, i comparant la deixadesa de les terres que ell malmenava amb l'ufanor de les que conreava en Biel, li dansaven per la testa imatges sagnoses, i se li cloïen els punys fins a clavar-se les ungles als palmells de les mans.

En semblants ocasions, tot era cercar conversa als companys de l'hostal, i esbravar-se dient esguerradures i parlant de fer un exemplar que en tremolés la terra.

-Sang a mitja cama, hi haurà el dia que m'hi posi!- repetia sovint.

I, escalfant-se i encalabrinant-se de més en més, va arribar a sentir-se posseït amb tan bella força de semblant dèria, que un dia, havent vist passar per davant de l'hostal la Malena, que venia de Rosari, va pendre comiat de la colla dels bevedors i la va seguir de lluny a lluny, fent cuitamaga per no ser descobert.

Era a la vesprada, i, durant les hores que havia passat a l'hostal, els companys havien anat enfaristolant-lo i atiant-lo a fer a la dona un tort del qual es ressentís en Biel.

-Allà on hi ha hagut, sempre hi queda- li havien dit. -I, a fi de comptes, alguna estimació t'havia tingut, la Malena, abans de la tornada d'aquell perdut!…- I ell havia considerat que tenien raó, els companys. I la mala pensada havia enfondit ben aviat les arrels a dintre la seva testa, i el propòsit de convertir-la en obra l'havia estat agullonant tota la tarda, a tall de barrina que li furgués el cervell.

Els vapors de la bodega engolida acabaven d'avarar-lo, encenent-li les sangs i fent-li eixir pels ulls, a flamarades, el foc que li recorria la còrpora i amb el qual, ara, anant poble avall darrera la Malena, s'anava abrandant encara més a causa del moviment onejant que feia el cos de la dona cada cop que posava la petja a terra.

Poc abans de veure-la arribar a la palanca, va rumiar un moment. Allò de seguir-la li semblava un mal camí per a conseguir el seu objecte: el que calia era segar-li l'aventatge i sobtar-la al cor del bosc, a fi que, amb el sust, no li quedés habilior per a la defensa.

Pensar i obrar va ser tot u: va trencar a la dreta, va davallar en quatre salts al córrec, va travessar-lo sense descalçar-se, amb aigua a genoll, i, abans que la dona engolfés la passera, ja ell començava a entaforar-se per la foscor dels alzinars, que, amb les ombres de llurs copes tofudes, avançaven la nit de mitja hora grassa.

A tall de qui té les tresqueres ben conegudes, va anguilejar lleuger una estona entre arboços i brucs, i va acabar per posar-se a l'aguait darrera unes berdisses que venien a assenyalar la meitat de la ruta entre el poble i la torre del Barbut. Com que en aquell indret del camí s'escorria enclotat i mig cobert pel brancam que li feia de volta, podria fer la seva sense gaire por.

-¡Avui sí, que me les pagaràs totes plegades!- anava remugant entre si.

I, aclatat a terra, tot era guaitar avall per escorcollar les tenebres i parar l'orella per arreplegar tots els sorolls… La quietud era immensa; però en Jan, remogut per l'ardentor del vi i per la del seu mal intent, es sentia trasbalsat, i li semblava que a dintre el cervell hi tingués una farga en la qual un rengle de manyans maseguessin el ferro. Tot era una brasa. La raja que l'enardia li donava un tremolor ferm que el sotragava tot.

De sobte li va córrer entre carn i pell una onada de glaç: la Malena era ja a poques passes i s'acostava sense temença, espantant la basarda amb un lleu cantusseig. D'ençà que es veia segura de ser mare, res li feia una por gaire folla: semblava que la companyia de l'infant que havia de nàixer li donés alè. Per això, foragitat amb el cant el respecte a les tenebres, marxava confiada i amb petja segura.

Amb tot, com li passava sempre que tenia a prop algun perill, va semblar que flairés el que l'amenaçava, i es va aturar en sec, girant arreu la vista i eixamplant els narius, com perdiguer a la saga d'un rastre.

-Qui hi ha, ací?

Ningú va respondre. Només va sentir al seu davant una remor somorta, semblant a la d'un animal que s'entafora entre les mates.

-Una serpota o un llagardaix- va pensar.

I va rependre la ruta confiadament, per a aturar-se de nou al cap d'algunes passes. No, no era cap bestiola, el que es movia. Ho endevinava, ho sentia ben bé, que no podia ser-ho.

Però encara la sospita no s'havia acabat de convertir en assegurança, quan es va trobar agarrotada fortament del braç per una mà de ferro.

-Eh! Què és, això?- va cridar, amb un sust.

I, sense perdre la serenitat, va començar a fer forces per deseixir-se del braços que volien entortolligar-la per la cintura.

-T'espantis pas, Malena- anava dient en Jan, amb veu fosca: -som jo, en Jan, que vui que m'estimis: sabes?… que m'estimis com t'estimo jo. Perquè no hi ha ningú, al món, que t'estimi tant com jo.

Va començar la brega entre la fosca. La Malena, tement que, si cridava, baixés en Biel i hi hagués un daltabaix, es defensava com podia, apartant el cap per no rebre les alenades vinoses d'aquell bleix que li amanyagava el rostre. En Jan, enardit per la resistència que trobava, s'enfellonia de més a més i deixava el to mansoi per les amenaces fosques.

-Gica'm estar, o crido!- va fer, tot d'una, la Malena, veient que se li acabava el braó.

-Si ho proves t'escanyo, mala pua!- va amenaçar en Jan.

Però la Malena, no volent donar-se, va fer un gran esforç i va engrapar-li la cara amb la destra, cuidant buidar-li els ulls d'una burxada de dits.

Esmaperdut per la dolor, en Jan va amollar, i ella, sentint-lo que flaquejava, se'n va desfer amb una empenta, i va arrencar a córrer boscos amunt, bo i llançant un gran crit:

-Bieeel!…

I encara els cingles veïns no havien repetit la veu, que la d'en
Biel, desde la porta de la torre, prenia la davantera al ressó.

-Ja vaaa!…

Unes quantes gambades del marit rostos avall i una pitrada de la muller boscos amunt, varen unir-los en un dient d'avemaria.

I mentre, ella, fent-se compte del perill que havia passat, queia en basca als braços d'ell, en Jan, com un assassí aixarpat al bo de la seva obra, s'esmunyia cap al poblat bo i remugant malediccions.