XXI

DALTABAIX

Mai més se'n va parlar, entre pare i fill, d'aquella taca horrible. Mai més se'n va parlar, però tant l'un com l'altre la tenien sempre present. En Galderic, malgrat els seus pocs anys, semblava que endevinés tota la veritat d'aquella història que era la causa que tothom el malmirés. I en Biel, en veure's castigat en la persona del seu fill, sentia un remordiment que no li deixava una estona de repòs. Però no era pas la mort del Picotí, el que més mal li feia a la consciència, sinó el record de l'obstinació, de l'afany, amb què havia demanat, amb què havia exigit a Déu aquell fill que ara li emmetzinava la vida.

D'un cap de dia a l'altre tenia el cervell ple del passat. No hi havia hora en què no li semblés tenir-lo tot present a la memòria, formant un immens garbuix, un embolicat madeixó de nusos que li estrenyien el cervell.

I, entre aquella munió de records, s'aixecava sempre clara la veu de la veritat, que li deia, primer baix, baixet, i després a grans crits, que bona part de culpa del que li passava la tenia ell, per haver-se entossudit a voler fer cara al poble, a voler viure al costat d'aquella gent que l'odiava i el volia perdre. El que havia d'haver fet, ell, era fugir, fugir ben lluny, a uns paratges on ningú tingués noticia del seu crim, on ningú tingués esment de la seva estada a presidi…

Fugir!… fugir!… Veus aquí la dèria que l'omplia tot. Veu's aqui el mot que, com una avespa rondinaire, el perseguia sempre, de nit i de dia, fent-lo sotragar de cap a peus al bo del son, fent-li redreçar la carcanada al bo de la feina, per obligar-lo, malgrat ell, a sondar els espais amb la mirada, que se li perdia, per llargues estones, horitzons enllà.

Fugir!… fugir!…

I el pensament li volava, estrompassant les muntanyes que es veien blavejar al lluny, creuant el mar qui hi sabia al darrera, aturant-se a reposar en aquells països que desconeixia i que veia com en somnis. Sí, fugiria, posaria entre ell i els cassanellencs tanta terra, tanta aigua, com pogués.

Dies i dies, setmanes i setmanes, mesos i mesos, va estar repetint-se el mateix. I, a còpia de repetir-ho, va arribar a convertir-se en maniàtic que no tenia altre pensament, altra cabòria, que la de fugir d'aquells indrets de maledicció.

Per últim, una tarda, havent acabat la feina, va agafar paper i ploma, i va escriure al senyor per dir-li que, passat el batre i venut el blat, deixava aquelles terres, per a no posar-hi mai més la planta del peu.

Ja llesta la carta, va quedar rumiós, guaitant per la finestra de la seva cambra el camí de Vilavessant, que, anguilejant fins a perdre's entre dos turonells, semblava arrencar de sota els boscos del comte.

La tarda queia: una tarda quieta i tranquila, embaumada de perfums de primavera, escalfada per alenades tebiones que feien bellugar amb lleugers tremolins les fulles nades de tot just. El sol, prop de la ratlla, es mostrava vermell, d'un vermell de sang. Uns núvols flonjos i grassos s'encastellaven i s'eixamplaven a la seva dreta, amenaçant tapar-lo en menys d'una avemaria.

-Que estrany, que el noi no sigui aquí!- va pensar en Biel.

I, sense saber per què, el cor va fer-li un salt. Succeïa tan poc sovint allò que en Galderic no comparegués a l'hora, que ben aviat va sentir-se envaït per l'angúnia i el malestar.

-Mentre no li hagi succeït quelcom!…

I tot era guaitar enllà, bevent l'espai amb la mirada.

Al sentir-se el toc de l'Angelus que donava comiat al dia, en Biel va acabar-se d'anguniar. Per força n'hi havia passat alguna, al noi.

Semblant pensament va fer-li davallar l'escala en quatre salts.

-Aparieu el sopar- va dir a la Llogaia. -Vaig a veure si trobo el noi.

Va travessar l'hort, es va entaforar pels boscos, i va enfilar tot seguit la ruta de Vilavessant. El castell de núvols que es remuntava a la banda de ponent anava fent-se cada cop més ample i més alt. Ja se'n veia envaït un quart de cel; ja en cobria tota una meitat; ja amenaçava ajaçar-se arreu per tota la volta…

En Biel va aturar-se. Part d'allà dels dos turonells que semblaven engolir-se el cami de Vilavessant, havia sentit un espetec somort, com d'un tro sec i esquerdat.

-A veure, si tindrem tamborinada.

La temor de mal temps va fer-li apretar el pas, però va quedar-se palplantat altra vegada al cap d'un moment, bo i parant l'orella a un nou soroll vingut de la mateixa banda.

-Oh, llamp! Això ja no són trons!…

I, no content de caminar amb més pressa, va rependre la ruta a salt de ca.

* * *

Darrera els turonells hi havia batusses. Alguns vailets de Cassanelles, en sortir d'estudi, havien anat a cercar bronquina als de Vilavessant, que solien anar a jugar per aquells indrets. Les dues bandades enemigues havien anat a cops de roc; el gran d'en Bartra n'havia arreplegat un a la clepsa, i se n'havia anat, bo i corrent, a contar-ho al seu pare; un dels xicots de l'altre poble s'havia presentat al seu amb el cap sagnós; els homes fets s'havien ficat a la brega; i ben aviat la petita prada que s'estenia a l'altra banda dels dos turonells havia sigut convertida en un camp de batalla. I havien ressonat alguns trets de pistola… i havien relluït les fulletes d'alguns ganivets… i els combatents s'havien embriagat a la vista de la sang i semblaven que volguessin trossejar-se els uns als altres.

I el menut Galderic s'havia trobat a les batusses, i rabiós com estava contra tots els que malparlaven d'ell i del seu pare, s'havia encegat fins al punt d'agafar la davantera a tota la colla de vilavessanencs per plantar cara als esperitats de Cassanelles.

-Pit i ronyons!- cridava en Jan, foll de ràbia, com si fos el comandant dels batissers del seu poble. -No n'ha de quedar rastre, d'aquesta mala sangonetat!

Una acció d'avançament, un instant de dubte i alguns trets gairebé escapats de les pistoles dels de Cassanelles; un home caient malferit, un moment de confusió i un llampec de ràbia dels de Vilavessant; una flamarada d'odi encenent més i més els uns i els altres; una barreja de cossos que s'arrapen i s'esbardufeixen, de gemecs que es topen amb malediccions, d'esgarips que es veuen ofegats per l'espetec de les armes llargues, varen seguir a les paraules d'en Bartra, que, enardit per la lluita, avançava cap als contraris bo i engrapant amb la destra una picassa i amb l'altra mà una grossa pistola.

-Sota terra siguis, maleït bord!- va cridar sobtadament.

Va agafar per un braç el menut Galderic, bo i llançant la pistola; i aixecant en sopols l'infant, va esbardellar-li la testa amb un cop de picassa, mentre la campana de Cassanelles, que començava a tocar a somatent, feia fugir desbandats molts dels que es batien.

I el menut Galderic va quedar estès al mig d'un bassal de sang. I en Jan, en veure que encara es bellugava, va trepitjar-lo rabiosament, com i si volgués esbravar-se, en el cos del fill, de la rancúnia que sentia pel pare. I, horroritzats de la feta, els batissers varen fer-li rotllo, fugint d'ací d'allà, com ànimes en pena.

Per últim va lassar-se, va donar l'últim cop de peu a aquell cos espellifat, va bleixar amb força, i va exclamar, amb goig:

-Ah!… Morta la cuca, mort el verí!… Ara manca el pare.

El pare acabava d'arribar al lloc de la desfeta, i, passat el primer instant d'esfereïment, es dirigia a en Jan amb els punys closos, tot ell sotragat per la dolor i la ràbia, tot ell assedegat d'abeurar-se amb la sang del seu enemic de tota la vida. Però, així que se li havia arrapat al coll fent-li treure mig pam de llengua, l'en varen desarrapar els primers homes del somatent que acabaven d'arribar.

Llavors, el pobre Biel, abraçant amb bogeria el menut cadàver, va posar-se'l a coll i va fugir… va fugir per entre els boscos, sense fer cas dels crits amb què volien aturar-lo, sense sentir la pluja que, desfent-se en aquell instant, abrigava tota la comarca amb un xàfec immens.