XXII

AVALL COM L'AIGUA

La llumenera, penjada del sostre, aclaria feblement el cos de l'infant, que jeia sense vida al cim del llit de peu de gall on en Biel i la Malena havien dormit el son de nuvis. La testa, badada per la picassa d'en Jan, es mostrava tota sagnosa; els punys, closos fortament, semblava que es volguessin escorxar els palmells de les mans; la cara, contreta horriblement, transparentava la dolor i la ràbia que s'havien barrejat, dintre aquell cos tendre, a l'hora de la mort.

A un costat del llit dormisquejava la Llogaia; i a l'altre vetllava en Biel, amb els ulls fixos en el rostre del menut, mirant-lo i no veient-lo, com si, del cop rebut a l'ànima, s'hagués quedat sense sentits. Un ensopiment estrany s'havia fet amo d'ell. No pensava, no raonava, no es feia càrrec del que tenia a l'entorn. Ni tan sols plorava.

Els que ploraven eren els núvols. Ploraven seguit-seguit, amb un gotejar espès que, en topar amb les teules, n'arrencaven una cantúria pesada i trista.

En tota la nit no havia parat de ploure; i s'hi havia posat, a primera hora, tan de ferm, que el córrec havia vingut gros al cap de poca estona, i, en anar la justícia per fer-se càrrec del petit cadàver, ja no havia sigut possible travessar el corrent.

Amb tot, cap a la matinada va començar a minvar el xàfec, però la rierada no: la rierada venia cada cop més grossa, degut a les aigües que, davallades de les terres de més amunt, s'hi ajuntaven a milers de cascades i reguerons.

Per això tot el poble estava en vetlla, esporuguit per l'aiguat, sense recordar-se gairebé de les horrors de la batussa. Tothom se n'oblidava, de la víctima innoscent; tothom se n'oblidava, d'aquell pobre pare ferit al mig del cor per la pèrdua de l'única esperança que li quedava a la terra; tothom se n'oblidava, del matador, que, tancat al soterrani de la casa del comú, es barallava amb la pròpia consciència i començava a tastar les asprors del remordiment.

Només els seus pares i els seus fills i la seva dona hi pensaven, en el pres. I sabent-los greu la seva absència, més que per altra cosa per la falta d'un parell de braços que els ajudessin a salvar de l'aiguat els béns que tenien en perill.

I en Jan, com si endevinés l'oblit en què el tenia tothom, sentia ajuntar-se al rau-rau de la consciència el pes d'una immensa solitud. Li semblava que fos arribada la fi del món i es trobés bregant entre els elements desfermats.

El bram d'aigua que baixava pel córrec omplia de terratrèmol la cofurna on es trobava, separada del corrent per una trista paret de maó de pla, trepada arran de sostre per un espirall tot esquifit, pel qual entraven les rates a dotzenes, fugint de l'aiguat, que les treia dels cataus.

Com un llop engabiat, en Jan es passejava entre la fosca, sense pensar tan sols que per aquell espirall que donava entrada a les rates s'hi havia estimbat més d'un cop, i més de cent, un doll d'aigua que havien negat la cofurna fins a les vigues. Passat l'esverament que l'havia fet bleixar de goig en veure sense vida el fill d'en Biel, no es podia arrabassar del magí aquella testa esberlada per la seva destral i aquell ventre esbotzat pels seus cops de peu. Era com si el tingués al davant, el cadàver del menut Galderic: era com si el veiés il·luminat per una claror estranya que fes encara més espesses les tenebres del voltant. Prou aclucava els ulls per no veure'l; prou encastava les parpelles de dalt amb les de sota; prou pertenia per foragitar la torturadora visió… Res li valia! La visió continuava cada cop més ferma, cada cop més vistent i més horrorosa.

¡Quina angúnia, Senyor, quina angúnia, la de l'homicida!… La sang innoscent que havia vessat li xarbotava pel cervell, enterbolint-l'hi i fent-l'hi sotragar a grans batzegades. La mà que havia estret el mànec de la picassa se li enasprava i se li obria malgrat ell, com si contrapuntés a llançar fora de si l'empremta de l'eina que li semblava dur-hi marcada… Els peus que havien saltat sobre el ventre de l'infant eren espolsats per en Bartra a cada moment, com si volgués foragitar els esquitxos de sang que sentia clavats a les espardenyes.

Volent escapar a aqueixa mania, va descalçar-se tot d'una; però aleshores li va semblar que els esquitxos, en lloc de quedar-se a les espardenyes, li havien travessat la pell per ficar-se-li carn endins fins al moll dels ossos.

Quina angúnia, Senyor, quina angúnia!…

I es passejava cada cop més de pressa, i s'apunyegava el cap com si volgués esberlar-se'l, i pernejava com un poltre guit.

Les primeres lluïssors de l'alba, entaforant-se mandrosament per l'espirall, varen portar, per últim, un escrupoló d'esperança al seu cor. Però, al mateix moment que va obirar-les, es va adonar d'un lleuger rajolí que reïntellava paret avall i s'anava engruxint de mica en mica. L'aigua que davallava pel córrec arribava ja frec a frec de la mesquina obertura.

Oh, quina sort, si la cofurna s'omplia d'aigua! ¡Quina ventura, si la mort el sobtava al fons d'aquella presó!

Déu no va escoltar-lo! Encara no havia tingut semblant pensament, que un cop de riu va rompre la resistència que oposava al seu pas la paret de la cofurna, fent-hi un gros esvoranc, pel qual va estimbar-se, amb gran terrelló, el corrent.

I aleshores, cobrant, malgrat ell, l'amor a la vida, va enfilar-se al llenç d'obra que quedava sencer, i va cridar assistència amb totes les seves forces.

Va ser un crit que va sentir-lo tot el poble: un crit aspre i esgarrifós, d'home desesperat que veu la mort cara a cara.

Tan i tan fort va ser, que, entaforant-se pels boscos del comte, va arribar fins a la torre del Barbut, desvetllant en Biel, que seguia immòbil a l'espona del llit on dormia el son darrer el menut cadàver. Anul·lat per la seva dissort, el pobre pare estava mut, amb la pensa aturada i els ulls ressecs, com si dintre el seu cos no hi quedessin llàgrimes.

De cap a cap de nit, no s'havia mogut de la mateixa positura fins que aquell crit d'esglai va fer-lo botre de la cadira i adreçar l'orella.

El xàfec havia parat, però la rierada, amb els seus bruels, omplia de terratrèmol tota la rodalia. L'alba avançava. Els clams dels cassanellencs, desesperats de portar a en Jan el socors que demanava, s'aixecaven paorosos espai amunt.

* * *

-Assistèènciaaa!…

Aquest crit, més fort que els altres, va dominar totes les veus i tots els sorolls, acabant de deixondir en Biel, qui, sense conèixer la veu del que cridava, va davallar l'escala a trenca nou de coll, emprenent com a somnis, una correguda boja boscos avall. La feta de la tarda, la mort del seu fill, el record de la seva dona, totes les impressions fortes que havia tingut a la seva vida, es barrejaven ara en el seu cervell formant una agarbuixada roca, empaitant les unes a les altres com les ones d'un mar esvalotat que es persegueixen i es capbussen sense repós. Però, per sobre d'aquell embull, hi surava sempre aquell crit desesperat i foll de l'home, del germà seu, que demanava ajuda.

-Assistència!… Socors!…

El tros de paret on estava encamallat en Bartra s'havia esgavellat sobtadament. Havia ressonat un clam d'esglai més fort que els altres. El cos del desesperat es barallava amb peus i mans contra el corrent, que se l'enduia avall.

Després, res: havia vingut un espès silenci. Només els brams de la riada semblaven sentir-se més forts que mai; només un punt que es capgirellava a flor d'aigua, arrapat a un tronc, atreia les mirades de tot el poble.

Sobtadament, de l'altra banda de córrec, va saltar un nou cos, i se'l va veure arrapar-se al que lluitava amb l'aigua

-Coratge, germà!

I la destra d'en Biel va arrapar-se a la brusa de l'hereu Bartra, que, animat per l'ajuda, va redreçar el cap. La mirada d'horror que va donar en Jan al que anava a salvar-lo va topar-se amb la d'odi que li endreçava en Biel en reconèixer-lo. «-No em matis!», deia l'una. «-M'has mort el fill!», semblava dir l'altra.

Però va venir una onada i va apagar-les totes dues. I en Biel, que havia entès la d'en Jan, va sentir un impuls de perdó; i en Jan, que havia sentit a l'ànima la d'en Biel, va abandonar-se a la força de l'aigua.

I va sonar un nou crit:

-Salva't!

I en Jan, a una empenta d'en Biel, va veure's transportat fins a prop de la riba, va arrapar-se a les branques d'una saula tombada pel corrent, i, aferrant-se'hi amb desesperació, es va enfilar per la soca, caient al cap d'un instant a sobre el marge i amagant la cara entre l'herbei, que, prou moll de la pluja, va veure-s'hi encara més a causa del doll de llàgrimes que va haver d'escopsar.

Mentrestant, en Biel, que acabava de guanyar la vora cent passes més avall, corria annartat boscos amunt, sentint a l'ànima una mena de rosec estrany, com el del soldat que, per salvar la vida d'un enemic, ha fet als seus una traïdoria.

* * *

L'endemà, cap a posta de sol, en Biel venia de ciutat, d'acompanyar-hi la vella Llogaia, que se n'hi anava a viure. De sobte, a una reblincola de camí, va topar-se amb els civils, que duien un home, i va recordar-se del dia en què, després d'haver mort el Picotí, se'l varen endur a ell.

El pres anava amb el cap cot; però, en sentir trepig al davant seu, va aixecar la vista d'una manera vergonyant, va clavar-la a en Biel i va caure de genolls.

-Perdona'm!… Digues-me que em perdones!…

Un instant de dubte, una mà que s'allarga, una que s'hi aferra, un pecador que s'alça, i quatre persones que se senten els ulls enterbolits pel plor. Després, una mirada d'en Biel cap a la plana, que creuaria més endavant per fugir del poble i anar-se'n part d'allà del mar a encendre foc nou. I res més!

Al cap d'uns dients d'avemaria, el sol es capbussava darrera la ratlla de ponent. En Biel, dret al pas de la porta, va veure com al lluny, molt i molt avall, pel camí de l'aigua, es perdia la figura del seu enemic, semblant a una formiga.

I, tot veient-la, va sentir-se gran.

Tot seguit va aixecar els ulls al cel i un prec a l'Altíssim.

-Ajudeu-me!…

I va sentir-se fort.

FI