I

DE COM VA SER DISCUTIT Y APROBAT UN IMPORTANT ARTICLE DEL REGLAMENT INTERIOR DELS «HABITANTS DE LA LLUNA»

—Demano la paraula.

—Té la paraula’l company Terratrèmol.—

...La junta’s celebrava en una sala espayosa y desfregada, a la llum de dues espelmes que cremavan en canalobres de vidre y d’un sol broch, colocats sobre la taula de la Presidencia. Els concurrents no passavan gayre d’una dotzena, y axò feya que’l local, ab el seu rengle de cinch balcons oberts en un dels carrers més rònechs de la vila, semblés encara més gran de lo qu’era. Com a moblatge, no hi havía altra cosa qu’otomanes: otomanes entre les obertures, separantles, com una tirallonga de guions les cantitats d’una tanda de restes; otomanes a cada cap de sala; otomanes a la paret que corría devantera al rengle de balcons; otomanes per tot arreu. Del bell mitx del sostre, penjava una colossal aranya de vidrims, sospesa d’un ganxo de ferro y desprovehida d’espelmes. Y com que les dues que cremavan sobre la taula no eran prou capasses pera aclarir la pessa, els socis, allargassats ò asseguts en les otomanes, se fonían en la penombra, no arribantse a distingir les fesomíes de cap d’ells, fòra la del President, que era un jove d’uns vintivuyt anys, de nas punxagut y barba negra, pentinada ab afectat desgayre, igual que els abundosos cabells, cobricelats per les ales amples d’un barret tou.

Ab tot y’l descuyt que volía aparentar, la seva persona tenía quelcom de distingit, que denunciava la bona posició de que disfrutava, com hereu qu’era de casa bona.

—Donchs sí, cavallers,—deya en Terratrèmol;—jo entench que sobre axò de l’hora d’anar a joch, se han de concedir amplies facultats a la Presidencia.—

Però, una veu fosca y calmosa, vinguda d’un dels recons més ombrius, va remugar entre dents:

—¡No m’hi confronto!—

Al mateix instant, del tròs de fosca hont estava negat en Terratrèmol, va avensar cap a la llum, axecantse com si amenassés, el cap d’un pal llargarut, semblant a una antena de monstre. Y gayrebé al punt d’axecarse, va caure secament a terra, se va apuntalar a dos pams de la taula del President, y, tot seguit, com una llagosta gegantina, va saltar de l’ombra a la claretat una figura de dèu pams d’alsada, ab la cama dreta plegada al genoll y mantenintshi testa, com si se li hagués criat rovell a les frontisses.

—El que vulgui interrompre, que demani la paraula a la Presidencia ¡fonoll!—va cridar l’esguerrat, dirigint cap al lloch d’hont havía sortit la veu calmosa una mirada de boig, que relluhía sota un front botarut y sobre uns pòmuls sortits, entre’ls que avensava, com el timó d’una galera, un nas encorvat y sèch, cayent demunt d’un bigotàs negríssim.

Y com si volgués justificar el motiu de Terratrèmol ab que’l designavan els companys, va segellar la expressió ab un ferm cop de crossa a terra y un atronador cop de puny a la taula, fentne caure’ls dos canalobres de vidre, que’s varen esbocinar alhora que s’apagavan les espelmes.

Una dotzena de mistos, encesos aquí y allà, varen esquinsar la fosca, illuminant extranyament la figura del coix, que’s mantenía immòvil al mitx de la sala, en actitut ridícolament altiva.

—Home, Terratrèmol, no t’hi enfadis,—va aconsellar algú.

Y mentres un dels socis encenía de nou les espelmes y s’enfilava a la taula pera colocarles a l’aranya de vidrims, la veu interruptora va ressonar desde’l mateix recó d’abans:

—¡Demano la paraula, vatúa l’hereu!

—Té la paraula’l company Fresques.—

El company Fresques se va axecar, y ab pas mandrós, arrossegant les espardenyes, que duya totes tacades de cals y de morter, denotant, com tot el trajo de vellut de que anava vestit, el seu ofici de mestre de cases, va avensar cap a la Presidencia la seva còrpora rodanxona y’l seu visatge inflat y vermellench.

—Ab el permís de la Presidencia, dech dir qu’al manifestar la meva opinió contraria a les amplies dificultats que tractava de concedirli en Terratrèmol, ho he fet tan sols per respecte a la democracia y al sufragi universal y sense voler significar que jo no reconegui en la Presidencia prou dots pera disoldre un punt tan delicat com el que s’està discutint.

—¡Muy bien!—va cridar un dels socis.

—Si’l company Requena té alguna cosa que dir, no ha de fer més que manifestarho previament, demanant la paraula,—va replicar el President.

Però, en Requena va callar, y en Fresques va seguir la seva peroració.

—Jo soch del parer que ja fa masses díes que tenim empantanegat el reglament interior per culpa d’aquest ditxós article. Y axò es una vergonya, ¡vatúa l’hereu! L’un vol que l’hora d’anarsen al llit sigui les tres, l’altre que sigui les dues, el de més enllà les quatre, y resulta que cada nit la discusió pren escrement y may ens arribem a entendre. Y axò s’ha de disoldre avuy mateix, passant l’assunto a votació. He dicho.—

Y calmosament, arrossegant les espardenyes, el company Fresques se’n va tornar cap al seu lloch, mentres en Terratrèmol, que’l mirava despreciativament desde’l mitx de la pessa, semblava qu’esperés vèurel assegut pera rependre la paraula.

Mes, un altre dels concurrents, avensantse esbojarrat, ab el barret al clatell, els faldons del jaqué voleyant y’l bigoti de pèl ros, ab una punta mirant a garbí y l’altra a ponent, va guanyar per mà a n’en Terratrèmol.

—Axò s’ha d’acabar, té rahó en Fresques;—va cridar imposantse. Y després de donar una llambregada al seu entorn, com si amenassés a la concurrencia ab el seu nas llarch y molsut, que se li cuydava menjar la cara, va prosseguir:

—Encara que’m digueu Barrabola, jo estich que cap de vosaltres ha resolt la cosa ab tant acert com jo. Axò de discutir d’una manera absoluta l’hora de retirar, es un absurdo. Per que lo primer que s’ha de tenir en compte, son les circunstancies. Y les circunstancies, segons els temps del any, cambían totalment. Al hivern, a les cinch encara es ben fosch; al estiu, a les tres ja clareja. Donchs, l’hora de retirar els habitants de la lluna, ha de ser diferenta al estiu del hivern. Axò es llògica pura. De modo y de manera que jo soch del parer de que al estiu retirem a les tres y al hivern, com que la nit es més llarga, a les cinch. Y no dich més.

—Pido la palabra.

—La té’l company Requena.

—Pues ¡muy bien!

—Home, si no més volía dir axò, no calía que demanés la paraula.

—La ordenanza antes que todo. Y con habérseme amoscado una vez, ya hay bastante.—

Per uns instants, va callar tothom. Cada hu pel seu cantó, els socis rumiavan la solució proposada per en Barrabola, que seguía al mitx de la sala, costat per costat d’en Terratrèmol, passejant al entorn, com una amenassa, el seu nas de tarota. En Fresques, acobardit per l’actitut dels dos socis més bullanguers de la societat, s’havía arraulit a un recó y conversava en veu baxa ab en Requena, qu’era un sargent de carrabiners retirat, al que bona part dels socis tenía certa tirria per dos motius: l’haver estat carrabiner, pecat imperdonable entre una colla en que hi predominavan els que’s guanyavan la vida ab el frau, y’l ser sempre de la situació. Ab tot, ni les conviccions polítiques ni l’amor a la seva antiga carrera, el privavan, d’ensà qu’era retirat, de guanyarse la vida fent la contrabanda al engròs, si be duentho amagat pa conservar el prestigio. Y veusaquí qu’entre la paga del govern y’l frau y una revendería qu’havía plantat a la seva dòna al pendre la retirada, anava fentse un bon mitjot y assegurant el benvenir dels seus fills, que pujavan a mitja dotzena.

¿A quín motiu podía haver obehit al ferse dels habitants de la lluna? Axò era un misteri que cap dels altres socis entenía, per que ni era viciós, ni se li conexían embolichs de cap lley. Per axò, la seva entrada a la societat com a fundador, havía estat mal mirada pels contrabandistes de la colla, que temían d’ell qualsevol traydoría. Però, malgrat aquests pensaments dels seus companys, ell no tenía cap mal intent, y si havía entrat a la societat no era per altra cosa que per la bona amistat que l’unía ab en Fresques y per una certa pruija qu’havía tingut sempre de ferse passar per corrido, lo que constituhía una mena d’autocalumnia, ja que ni de jove ni de vell havía dexat may de ser un bon jan de cap a peus.

Ell y en Fresques, eran els més plàcits de la colla, y ara mateix, asseguts de costat, ja conversavan suaument de les calaverades que ni l’un ni l’altre havían fet durant la joventut. Però, de sobte, va ressonar la veu del President, y l’un y l’altre varen fer un surt com si’s desvetllessin.

—Companys: ¿us està be que passem a votació lo que ha proposat en Barrabola?

—¡Nó!—va cridar en Terratrèmol ab un nou cop de crossa a terra seguit d’un de puny al cim de la taula. Y va afegir al mateix instant:—En Barrabola ha parlat com un llibre y jo estich que la proposició ha de quedar aprobada per aclamació.

—¡Sí!... ¡Sí!... ¡Sí!...—varen exclamar tots els socis a l’una.

—¡Molt be!

—¡Bona pensada!

—Donchs, ja està;—va afirmar per últim el President.

Y mentres en Terratrèmol abrassava a n’en Barrabola, va ressonar una ovació de la societat en pes y va redactarse en tota forma l’article, prenent com a basa del cambi d’hora d’anar a dormir, el de la funda del ros de la tropa: tant com fos blanca, tancarían a las tres, y tant com fos de xarol, a les cinch. Y’l que a l’hora convinguda no fes acte de presencia al mitx del passeig de la vila, hont el President donaría la veu d’anar cada hu a casa seva, sería obgecte d’una penyora de dèu rals les dues primeres vegades y de la expulsió a la tercera, fòra en els casos de forsa major, tals com una malaltía ò una absencia justificada.

—¿Us està be, companys?—va preguntar el President, després de llegir en veu alta l’article qu’ell mateix havía redactat.

Tothom va dir que sí y’s va axecar la sessió. Eran dos quarts de cinch del matí y les primeres clarors del día qu’entravan pels cinch balcons, ja comensavan a fer vergonya a la de les dues espelmes qu’espeternegavan en el tremolor de l’agonía.

Quan varen sortir al carrer, ja la vila comensava a desvetllarse. Les botigues s’obrían una a una y’l soroll de dues ò tres centrals que’s dirigían a l’Estació, denotava qu’abans de poch arribaría’l primer tren de la banda de Fransa, plè en tal día de gent per ensopegarse a ser mercat.

—¿Quí sab si anessim a l’Estació?—va proposar un de la colla.

—¡Ja està dit!—va fer un altre.

Y tots a l’una se’n varen anar a veure’l pas del primer tren, que va entrar a les agulles al mateix instant en que, part d’allà de la vía, als confins de la plana que s’hi ageya, s’axecava’l sol en un esclat de llum rosada que tenyía triomfalment la immensa volta serena.