D'UNA OLOR

L'últim curs de la meva carrera vaig passar-lo estudiant amb veritable passíó; i no és que les assignatures, de que estava matriculat, s'emportessin el meu interès i els meus afanys; ans al contrari, no me'n cuidava més que per pura obligació, per acontentar a la meva familia; però m'havia aficionat a la Metafísica, una ciència de que no m'havia pas d'examinar, i per ella em cremava les celles, procurant desentranyar-li els secrets amb una curiositat mal saciada.

Jo llavors tenia fe en la ciència i em creia que el pensament, de deducció en deduccíó podia construir-se una escala per a davallar amb tota seguretat fins al fons obscur de les causes primeres i que més subtil i lleuger que la celístia, podia escampar-se per l'infinit. La Metafísica era per a mi el gran llibre, l'únic que, oferint-me les claus del cel i de l'abisme, em prometia descobriments dignes de la meva ambició. I vàreig apassionar-m'hi. Si en vaig llegir d'autors! Si en vaig apendre de sistemes contradictoris!

Estava desconegut. No era pas el mateix home d'altres anys. Sempre abstret, sempre rumiant, ara concedint l'imperi universal a la matèria grollera, ara reduint-la al no res, ja subjectivant el món exterior fins al punt de no veure-hi més que un estat meu psicològic, ja considerant-lo com una idea divina en acció… el cert és que vaig arribar a perdre el sentiment de la realitat i que vivia en mig de Barcelona com un yogui dins el seu desert. Ni escrivia versos, com en altres temps, ni anava al cafè, ni tenia companys, ni visitava senyoretes, ni em cuidava de política… res… ni sabia si m'eren o no gustoses les viandes, que menjava. El món era una ombra a l'entorn meu. La gent, els edificis, el sol, l'aire, i la vegetació, no m'interessaven. Fins i tot la color i el relleu de les imatges me feien nosa dintre la fantasia i procurava esborrar-los per a restar amb la idea pura, sense cos, general, informe. Somniava categories i mónades i vacuïtats i més vacuïtats. Romania llargues hores reclòs a la meva cambra amb el pensament en marxa per un espai sense límits, ni camins. No sortia més que per anar de casa a la Universitat, i de la Universitat a casa, i encara m'escapolia pels carrers més solitaris i ombrosos, fugint del brogit de la ciutat i de les vivors de la llum, que em molestaven. Així vaig passar una colla de mesos.

Vingué la primavera i ni tan sols vaig adonar-me de la seva arribada. No vaig sentir, com en altres anys, la seva influència, que solia enfortir les palpitacions de la meva vida i m'inspirava arruixaments de fantasia i desitjos de cantar; no la vaig sentir. Vaig continuar fred, abstret per les meves cabòries, balb i sord i cec per a tot agent exterior. Pero un dia, en que, anant des de casa a la Universitat vaig passar per un carreró rònec a la vora de la tanca d'un jardí, m'esdevingué d'un plegat una mena de desvetllament, una impressió, que difícilment sabré explicar.

Vaig sentir una flaire sui generis i sentir-la i experimentar una gran emoció fou una mateixa cosa. Vaig aturar-me amb el cor palpitant. Què em passava? Aquella olor despertava en mi sense dubte una associació d'idees quasi esborrades, que jo retrobava vagament sense poder-les seguir. S'havia apoderat de mi una fresca precepció de poesia i una certa enyorança intensa, intensíssima. Com més m'impregnava de l'olor, més la tristesa em corprenia, pero era una tristesa d'un regust delicadíssim, un enyorament de quelcom molt formós, molt estimat. Què seria?.. Impossible trobar-ho. Vaig esforçar-me llarga estona a escorcollar els meus records, a temptar tots els registres de la meva memòria. No en vaig treure res. Ja havia renunciat a la recerca, quan, en un moment de passivitat, en que vaig reflairar l'olor emocionadora, es destacà dins la meva imaginació la visió d'un paisatge: feixes verdes… una ermita rústega, bruna… muntanyes, llunyanies blavisses mig esbalaïdes entre boirines…

Mos ulls s'enaiguaren. Déu meu, aquell era el paisatge que jo enyorava! Quina poesia vessava dins la meva ànima! Quin atractiu tenia per a mi, i quines tendreses m'ocasionava! I jo no les havia pas vistes mai aquelles feixes, aquella ermita, aquelles muntanyes; no, n'estava segur, allò no era un record; però, que eren belles i com me les estimava aquelles terres mai visitades!

Per por de perdre'n la imatge, vaig abstenir-me de discutir i analitzar el meu estat. Amb el cap caigut i els ulls enllorats vaig seguir embevent-me del meu semisomni, sometent-m'hi passivament com una planta a la mullena agradosa d'una boira que passa.

I la visió se vigoritzà per graus amb llustres de sol i verds d'herba tendra i blavors de fondàries d'aire; se vigoritzà, prenent quasi la forma de la realitat; mes tot seguit s'anà enfosquint, enfosquint com si vespregés… I vibraren remors de fullam…

I ressonà dintre el meu cor quelcom a manera de motius d'una música alegre, festosa… I vaig sentir la recança, que produeix un ball, que s'acaba amb un adéu d'amor.

Després la meva imaginació s'omplí d'una llum de crepuscle. Les feixes, les muntanyes i l'ermita s'esfumaren en un ambient rogenc i polsós. I en aquell ambient va aparèixer una ombra, una figura boirosa, interessant… una dama gentil, colorida d'unes entonacions fines i simpàtiques, foses dins una grisor harmoniosa.

Sense perdre la seva feblesa, va aclarint-se, animant-se… La veig… Sa mirada m'envaeix, m'embriaga. Reparo detalls encantadors… Es jove, cella-rossa, ulls de viola, cutis llentiós, o, més ben dit, ruixat d'una pols d'or… Té el coll llarg, el front prominent i pensívol. Sos cabells de color de palla ornats amb floretes pàl·lides cauen-li lassos esquena avall i es perden en el fons de lilà del seu vestit com se perd en un fons de muntanyes llunyanes la rossor dels raigs d'un sol de vesprada. Sa fesomia no és d'una bellesa sense tara, no; pero m'apar que, si s'esmenessin sos defectes, no em resultaria tan encantadora. Oh la dama simpàtica! Totes les cél·lules del meu cos sedegen per ella, beuen amb pler els més mínims efluvis de la seva visió i s'estremeixen de goig com a la revelació d'un misteri pressentit i deliciós; criden «l'estimem»; i, amb tot i això, és una dona, que estic cert de no haver vist mai de la meva vida.

Estic embadalit i apesarat. La dama té un aire candorós, innocent, i una expressió de pena resignada, que em causa un dol inexplicable. No sé per quin motiu, mentrestant que se'm presenta amb la major vivesa, comprenc, estremint-me, que va a desaparèixer tot seguit. I, efectivament, de sobte s'enterboleix, i es fon. Acluco els ulls, refermo l'atenció, i torna. Desapareix de nou i… res… ja són inútils les meves temptatives per a retrobar-la.

Tot això fou obra de curts instants. Me'n vaig anar ple d'enyorament. I ja no em vaig encaminar a la Universitat. Necessitava sol, verdors, horitzons amples i el vers, i el cant.

Vaig acudir en va altres dies al carreró solitari, al peu de la tanca a cercar en l'olor que s'hi respirava, la renovació del meu somni.

No ho vaig conseguir. Aquell somni espontani, automàtic, no es reproduí més; no en vaig poder cap altra volta assolir sinó un record més o menys viu. L'olor a les primeres flairades m'ocasionava sempre una emoció remarcable, pero no res més.

Quina planta la produïa aquella olor? No vaig parar fins a saber-ho; i quan me digueren que era philadelphus syringa, en vaig plantar un tany al meu jardí.

D'ençà d'aleshores és la planta de la meva predilecció. Me sembla que guarda secrets relacionats amb la meva existència, que hi ha un antic llaç d'amistat entre ella i jo. Aquella ermita, aquelles feixes, aquella dona, que com cridades per la flaire de la philadelphea se'm presentaren amb tanta vivesa i que no eren cap record meu ¿serien resultat d'una impressió tal volta remota dins l'ordre de les generacions, fortament gravada en la matèria i transmesa per heretament d'un altre individu, fins que, evocada per una olor, amb la qual estigué primitivament associada, féu l'aparició en el camp de la meva consciència? La veritat, m'inclino a pensar-ho així. Simpaties i repulsions immotivades, nostàlgies inexplicables ocasionades per un motiu de música o per una olor, impulsos involuntaris, aberracions incomprensibles, semblen indicar que l'home porta en son ànima tot un món procedent de vides passades, i que els pecats i les virtuts originals tenen una importància més gran que la que se'ls sol concedir.

Mes, sigui com vulgui el cert és que aquell somni fou per a mi allò que la Física per a Newton i que mai més no vaig recordar-me de Metafísiques.