LA MIRADA DEL POBRET

De pressa, de pressa, pujava un dia Rambla amunt amb un meu amic. Ambdós estàvem acalorats, manotejàvem molt i cridàvem de valent. Havíem armat una disputa sobre una qüestió de ciència, i l'un i l'altre volíem la raó de totes passades. Crec que fins i tot vàrem insultar-nos, i jo… la veritat sigui dita… més d'una vegada vaig sentir impulsos d'acabar la qüestió a cops de puny. Quan més engrescats estàvem, en tombar una cantonada sento que m'estiren l'americana. Me giro… i veig un pobre tot llardós i espellissat, qui em subjectava fortament i em parava una mà. No estava pas jo per a ell en aquella ocasió. -Germà, serà un altre dia… que Déu us faci bé -li vaig dir. Però el pobre no em soltava pas. Era un minyó de fatxa de beneit, barbamec, amb tot el coll ple de bonys i la cara embofegada i groga, molt groga amb una grogor lluent com de greix de gallina. -Per amor de Déu, per amor de Déu- anava dient. -Aneu al botavant! vaig exclamar fora de mi, i d'una estrebada me'n vaig desempallegar. Llavors ell restà inmòbil com una estàtua, parant encara la mà, i va adreçar-me una mirada plena de desolació i de llàgrimes. Jo me li vaig girar d'esquena i vaig continuar la disputa amb el meu company, però ja sense delit, amb un pes al cor, que em treia l'agre d'enraonar. La mirada del pobret havia romàs estampada al fons de la meva imaginació. I era una mirada tan trista, tan desolada… Si aquell bon home s'hagués enfurismat i me n'hagués dites quatre de fresques, no hi hauria pensat més; però no, l'infeliç no havia mostrat cap enuig, ni sos ulls havien expressat la més petita reconvenció; no havien parlat sinó d'un gran dol, d'un gran desemparament!

Per distreure'm, en arribant a casa, vaig agafar un llibre i em vaig posar a fullejar-lo amb mà tremolosa. Vaig probar de llegir quelcom, però estava tan excitat que no podia fixar l'atenció. Estava malcontent de mi mateix, i amb això em neguitejava.

De sobte se'm va posar un pa a la boca del cor, em va envair el rostre una suor bascosa i grosses taques negres papallonejaren entre els meus ulls i les planes del llibre. Llavors, sospirant alcí la vista, que espargida a l'atzar anà a fitar-se en un formós Crucificat agonitzant, de mida natural, que tinc a la meva cambra. I, entre les taques negres que flotaven encara davant dels meus ulls, la imatge piadosa se m'aparegué com un home de veres, viu, palpitant, rendit per un sofriment aclaparador.

Me semblà que sos muscles es contreien dolorosament, que son pit panteixava, que el respir estremia son nas blavós i sos llavis morats. Un regalim de sang rajava per ses mans estripades per grossos claus, que esbotzaven més i més les ferides a cada sotragada d'aquell cos agonitzant… Tot això ho vaig veure en un moment i vaig reparar ensems que l'imatge m'ullava amb una llarga mirada plena de desolació i de llàgrimes… la mateixa mirada del pobret, d'aquell germà a qui jo havia maltractat.

Aquesta al·lucinació, que vaig judicar providencial, agreujà la meva pena. No trobava repòs enlloc. Vaig sortir de casa i me n'aní de dret al carrer, on m'havia detingut el pobret. Necessitava que em perdonés. Si el podia socórrer i esborrar amb una expressió d'amor el mal efecte, que li havia causat la meva paraulada, me trauria una grossa pena de l'ànima.

Però el vaig cercar en va. No era en aquell carrer ni en els inmediats. Vaig preguntar per ell i ningú me'n sabé donar raó. Llavors era jo el menesterós, i em vaig sentir trist i desemparat.