IV

Assegut a la crestallera d'un reguer medità llargament. Què faria? Matar-se? Es una cosa facilíssima: un salt vers la buidor des del cim d'un estimball, i ja està. Costa menys que despullar-se de les robes per ficar-se al llit. I ni tan sols cap dolor, perquè la mort amatent l'ofegaria ans del primer ai. Però ¿i després? Si era un fet la desgràcia, que el portava al desesper, el sant, que l'havia causada havia d'ésser també una realitat i no es podria dubtar de l'existéncia d'un altre món i una altra vida. Matar-se? Bé, si morta la cuca, mort el verí; però, si era passar d'un patiment a un altre de pitjor, la jugada no sortia a compte. Calia viure, doncs. Mes, com presentar-se a ningú? Com alimentar-se? Un remei hi havia: llevar-se els ulls, aquells ulls maleïts del cel. I perdre per sempre l'amable llum i les belles formes, que fugen del palp! D'altra manera, s'exposava a ésser descobert i pres i presentat a la seva família, i aixó li causava més horror que tot. No, no sufriria que mare, filla i esposa li veiessin les vergonyes de l'ànima. De moment s'allunyaria de l'Empordà i després…

En mig d'aquestes angúnies va recordar-se del sarró, que el captaire li havia tirat a la cara i que havia caigut al marge de la carretera. Segurament contindria una bona provisió de rebostalles, que podria aprofitar; i qui dies passa, anys empeny. Calia, doncs, apoderar-se'n.

Gambejant de quatre grapes, s'atansà al camí ral i, després d'escoltar atentament per assegurar-se que no hi sonava cap trepig, s'hi esmunyí, agafà d'una arpada el sarró i tornà al seu amagatall. No tenia gens de gana, però sí un defalliment i un cori-mori molt gran. Per de prompte un glopet de vi li aniria més bé que cap vianda. Va posar-se a escorcollar el sarró i, al dessota d'un sostre de rosegons, va trobar-hi pa tou, formatge, una llonganissa de llom i finalment una carabasseta plena d'una garnatxa més dolça que la mel i més ardent que un caliu, segons pogué comprovar en tastant-la.

Va beure a petits glops cop i recop i anà reconfortant-se. I quan, ja satisfet, desava la carabassa i les rebostalles, que havia escampat sobre l'herbei, hi reparà entremig una bena de seda amb uns lligams, de la qual tot seguit endevinà la servitud. Era una bena, que el belitre del captaire es lligava al cap per sobre els ulls a fi d'inspirar més compassió, aparentant una malaltia de la vista. Ja suara en Jeroni li havia llegit ànima endins aquesta picardia, juntament amb altres per l'estil. Mes, heu-vos aquí una idea salvadora: si aquell gat vell se valia de tal facècia per a explotar el proïsme ¿per què no se'n podia valer en Jeroni en un cas de necessitat com el seu?

Va tornar de mort a vida; i més encara quan, havent-se posat la bena, constatà que era d'un teixit clarer, a través del qual podia mig veure les coses properes. No li imposava, doncs, una ceguera completa, sinó un emboirament. Els llunys s'esfumaven i perdien, però, en atansar-se, els objectes prenien coa d'ombra i, segons com els feria la llum, àdhuc color i relleu. Si allò li tapava la tara, estava salvat.

Aleshores va témer que el captaire l'hagués denunciat i que el sometent d'algun poble veí vingués a empaitar-lo. El sarró podia comprometre'l. Va amagar-lo dins unes espesses mates, després de treure'n el recapte i embutxacar-se'l, i va esquillar-se camps a través, per entre mongeteres i morescos. Hala, hala… El cas era fugir d'aquells llocs. A on aniria? Per què no a Barcelona, que és una gran ciutat, un bosc de cases, un món de gent? Allí viuria del captiri. Fitre, un pagès com ell, que era l'enveja de la gent del seu poble, el primer terratinent del terme de Vilablanca, arribar a una tal misèria! Però ¿qui sap? Ell, amb la facultat, que tenia, podia d'amagatotis descobrir molts de secrets i fer-se pagar el callament. Secrets vergonyosos! Qui no en guarda algun? Es clar que això seria pitjor que robar a camí ral. Mes que fer altrament? Bé li calia enginyar-se.

Tot d'un plegat se li va acudir un pensament estrany: el de robar-se ell mateix. De moment necessitaria diners i en duia pocs… Per què no robar de ço del seu? La cosa era faedora i fins i tot fàcil. Tenia totes les claus de casa seva; sabia millor que ningú tots els amagatalls dels seus diners. De bella nit, quan tothom dormís, obriria la porta, entraria a peu de mitja per tal de no fer soroll, arreplegaria allò, que li convingués, i guillaria secretament. Ningú no n'hauria cap flaire. Era una bona pensada. Ja que havia de renunciar els pairals com un fadrí extern, al menys no se n'aniria sense dot. Mes, portant aquesta dèria, no li convenia pas allunyar- se. El cas era donar el cop aquella mateixa nit. Quina hora devia ésser? No haurien caigut encara deu hores del matí, segurament que no.

Va alçar-se al front la bena, que duia sobre els ulls i, estenent la vista… rellamp, quina cosa més voladora era la vista!… tractà d'orientarse. Vilablanca era la seva guia. La cercà i la veié resplendir al lluny com un rest de blanques dents sobre un llavi xamós, reeixint sobre la seva coma vermellosa, per damunt de les verdors de la plana figuerenca. Anant-hi pel dret en dues hores de marxa era assolidora. Podia, doncs, estar tranquil i marrar tant com cregués convenient a evitar perills i sospites; el temps li sobrava.

D'una estiba de canyes, que hi havia al cap d'un camp, n'agafà una de revinguda i se'n tallà un bastó; tornà a cobrir-se els ulls amb la bena, eixí dels conreus, saltà a la carretera de Roses i, simulant els aires d'un cec, la va anar seguint. Els vianants que trobava, no el sospitaren poc, ni molt. El creien un malalt de la vista. Li obrien pas, apartant-se del volt del seu bastó palpaire, i el saludaven com se sol fora vila entre anants i vinents.

-Bon dia i bona hora. -Déu vos guard amb la companyia.

A cada salut, que rebia, respirava més amplament. Que era gust allò!

En ésser ja molt lluny de Figueres, girà per un corriol cap a l'indret de Vilablanca i, tombat el primer quart de la tarda, arribà a un paratge, que no distava de Mas Baltrons més enllà de mitja horeta o de tres quartets d'hora a tot estirar. Allí, al peu d'unes muntanyes enselvades, s'emboscà dins una espessa verneda, que creixia entre uns estanyols, calçada d'arços i romagueres i enxarxada d'eures i vidiellas. Aclofat entre les més braves mates sobre un tou de fullaca, menjà quatre bocins del recapte del mendicaire i, després, s'ajagué a fer temps.

Tot pintava bé. Encara que per atzar topés amb gent coneguda, protegit amb la bena, no li sospitarien la tara. No res, mal d'ulls… i prou. Però valia més passar ben desapercebut a fi que no l'endevinessin autor del cop de mà, que projectava. A les darreries de la tarda tramuntaria la serra, entraria a la roureda vella, sotjaria des d'allí el mas Baltrons i, quan no hi hagués ningú a les envistes de la casa, s'esquitllaria al pati i samagaria al llenyer, entre la feixina. Allí esperaria la nit i, mestrestant, podria observar d'amagatotis.

Va venir-li un intent maligne.

-Fitre, avui confessaré la familia i els criats. Tots els de casa a posta de sol eixiran a sopar al pati, sota l'emparrat, com de costum a l'estiu. La dona, la noia i la mare s'asseuran refiades al davant meu, i jo veuré els pensaments, que els passin per sota els arcs de les celles, tan clarament com, posat al mig de la plaça del Vi de Girona, podria veure la gent, que es passeja per sota les voltes. Aleshores traüllaré les amagades interioritats d'aquestes santes, al costat de les quals jo semblava un condemnat de l'infern. Quines queres descobriré dins aquells cors d'aparença tan amable? Quines turpituds hi llambregaré? Fitre, serà cosa curiosa… serà un plaer i un esgarrifament… quelcom no mai sentit. Vull gaudir d'aquest privilegi, que m'atorga la desgràcia. Vull gustar les aigües de la veritat pura.

Al principi la idea el féu somriure amb un goig maligne; hi sentia certa gràcia irònica, certa agradosa picantor de cosa grotesca i estrident; però, a manera que li va donar voltes i més voltes pel magí, lanà sentint més ardent i embriagadora. No podia estar-se de fantasiejar les possibles troballes de la seva enquesta i de turmentar-se amb dubtes i recels, que exasperaven la seva curiositat. Ja no va recordar-se més del seu projecte de rampinya. Fitre, era precís desembolicar un per un els plecs d'aquells cors estimats! Això li inspirava més interès que tots els diners del món. Fremia d'una estranya voluptuositat i glatia i s'impacientava com el jovencell que, posseint un àlbum deshonest, espera frisós la trigadora ocasió d'examinar-lo. Que trigava a caure el sol! Que eren llargues les hores!

Sobretot tenia set d'assaborir la llecor de les secretes turpituds de la seva esposa, llecor cremadora com extreta de brases d'infern, que, només que de flairar-la de lluny, ja l'enfebrava. Qui l'ha poguda beure mai sense mixtió, directament i sense obstacle dintre l'ànima d'una esposa? Mes ell sí, ell podia i volia. Ho sabria tot, tot! I si resultaven certes les seves sospites… Però, no, això no era possible. Una dona tan soferta, tan obedient, tan dolça i, per altra part, tan lligada per la companyia d'una mare honestíssima i vigilant i d'una filla candorosa, que amb la seva presencia ja inspirava sentiments de puresa… ¿s'hauria lliurat a tan perilloses aventures? Era boja, doncs? I per què no? Per què no creure-la capaç de les follies de la carn? Els fets coneguts ja parlaven massa clar tan mateix… i, lligant caps…

Patia terriblement. Mai no hauria pensat que estimés tant i tant la seva muller. Tantes de vegades que l'havia escridassada i atracallada!… Ara comprenia que les suavitats de cos d'aquella dona eren el goig suprem del seu palp. Ara comprenia que l'escalf de vida d'aquella dona era el confort suprem de la seva existència. Afalacs d'ella, besades d'ella, tendreses i delits sensuals d'ella, plaers mil voltes menyspreats ¡quina passió i quina recança li causaven en considerar-los fruïts d'altri! Perquè, sí, altres els havien fruïts, n'estava segur. Els indicis parlaven. Lligava caps, concordava els incidents, omplia els buids, refeia les històries punt per punt. Hauria pogut assenyalar els llocs i les hores… Veia l'escena de la caiguda: el secreteig i les fleumeries i les mirades ardents i l'escomesa i la sobreeixida de turgents i palpitants obscenitats. Horrible martiri! El moll dels ossos se li fonia a l'ardentor d'aquestes imatges odioses. Oh la dona atractívola i avorridora! L'amava més que mai, amb més passió, amb més follia. Abraçar-la, posseir-la! Beure el plaer fins a la darrera gota I… ecs!… rebatre de fàstic la copa contra la paret!

S'enfebrava, desvariejava.

De sobte s'adonà que s'havia fet tard. Uns quants oriols de vol silenciós havien vingut a posar-se als cimals de la verneda i des d'aquelles altituds atalaiaven els voltants com solen fer cada vespre per escollir el jóc. L'aigua dels estanyols havia pres una color de glaç; suaument rosada com la de la polpa d'un meló d'hivern. El sol devia ja vermellejar. Segurament no restava pas una hora de dia. Calia afanyar-se. Tal vegada el temps seria massa just. Anem, s'atansava el moment de comprovar les ofenses i de venjar-les.

S'alçà d'una embranzida. Una alenada tràgica se l'enduia. La barretina i el llaç dels cabells li varen caure, garfits per una romaguera; però no es girà pas a recollir-los. Amb pas pressut embestí la costa… amunt, amunt, per dintre una selva de suros i alzines gegantins, esgarriats ací i allà com desacompanyant-se. Què descobriria? Quines vergonyes? Quins secrets antics? Tot ell palpitava. Ell, l'home fort, que mai havia deixat de pujar cap costa d'una sola pitrada, ara s'ofegava i de tant en tant havia de relentir la marxa per pendre alè. Era l'emoció la que el cansava, no l'esforç, que li costés el repetjó. Ni tan sols se n'adonava que caminés. Vivia en un somni, en un desvari. Amunt, amunt…

Anava a descobrir els misteris profunds de tres cors; i, flaire d'unes flors verinoses, no vistes encara, els pressentiments l'esbojarraven. L'aire es poblava al davant seu d'imatges lúbriques, execrables. Els vells suros i les grosses alzines s'animaven als seus ulls com si participesin dels seus pensaments i gesticulessin expressant-los.

Les alzines, per velles que siguin, tenen morbideses de branca i pompes de fullam, que acusen certa feminitat. Els suros vells, en canvi, són els arbres del desesper. Tots tenen posats de víctima, que es retorç de dolor. Bonyeguts, esqueixats, esberlats o esventrats, no n'hi ha cap que no mostri alguna nafra espantosa. Es diria que viuen en eterna convulsió, temorosos de la destral i de la burja escorxadora, que tantes voltes els han ferits; i, en veure a llur entorn descolgada una bona part de llurs tortuoses rels serpejants, un hom pot creure que han forceguejat per deseixir-se de la terra i fugir.

Vells suros, grosses alzines, arbres de voluptuositat, arbres de desesper, sorgint d'entre la bosquina revolta, esperitats del vent, branquejaven, brogien, verbejaven, reflectint el desvari de l'encervellat pagès. I ell els entenia i shi comunicava a onatge d'ànima.

Amunt, amunt, cap a saciar la curiositat impacient i glatidora! Oh el goig de contemplar les nueses dels cors amats dins la mateixa alcova càlida i misteriosa de l'esperit! I sí, sí, les adamades alzines aprovaven aquell desig amb un consentiment luxuriós. Àdhuc semblava que, per dintre l'ombra de les ampul·loses capçades, amb les suavitats i rodoneses del brancatge prefiguraven ja les nuditats encuriosidores. Sí, sí.. el fullatge sospirava de glatiment. Sí, sí… les capçades panteixaven d'emoció.

Mes, ai, les braveses d'ira, que s'abranden a la més mínima sospita d'amors extràviques d'una esposa! Ai, l'horror sense nom de descobrir una immundícia de pecat dins el cor sagrat d'una mare! Ai, l'angúnia de trobar boires de turpitud darrera el somrís angelical d'una fllla estimada! I sí, sí… els vells suros les ressentien aquelles horrors. Aquelles horrors corrien per llurs branques, eriçant amb un esborronament estrany les blanques molses, que les cobrien com un pelatge d'ancianitat. Sí, sí, talment era un crit d'esglai, sord i esquerdat, el que brollava de llurs estalocs, que esquinçaven el vent. Tota la naturalesa s'unia al gran desvari: aire, terra, plantes…

I flotava una blasfèmia per sobre aquell somni. L'irascible i desconfiat pagès ja no era el renegaire vulgar, quasi inconscient. El seu esperit s'encrespava i sublimava com el de les pitonises. La seva pensa fulgurava de llums sinistres. Amunt, avant, cap a l'abús del poder, cap a les descobertes horribles, cap a la destrucció de tota fe! Era una nota d'un chor demoníac, estrident. Els seus cabells roigs banderejaven al buf de la marinada. Els seus grossos ulls llampurnaven dins les ombres del bosc. Els sentiments més violents i contraposats s'adunaven en un sol flam dintre el seu pit. Mai una barreja d'elements més contradictoris ha bullit dintre cap perol de biterna. Les mixtures infames de cor d'albat i turmes de boc, mel de lliri blanc i suc de baladre, llet de dona i verí de serp, que un esperit caòtic confeccionava, tot maleint, maleint, serien un símbol pàl·lid d'aquell desvari, on bullien dins una mateixa fervor l'amor i l'odi, la curiositat i l'horror, la passió i l'execració. Amunt, avant, cap al gaudi de la ira i de la mort!