V

Emportat per aquesta follia, en poc més d'un quart d'hora, una eternitat, guanyà la carena de la serra, davallà per l'altra vessant i atenyé una magestuosa roureda, que des d'un congost s'estenia per una amplíssima vall. Havia seguit la ruta, que s'havia proposat de bon principi, en planejar el seu cop de mà nocturn. A l'altra banda de la roureda hi havia el Mas Baltrons. Calia, doncs, atravessar-la tota. Va entrar-hi decidit. Avant, avant, cap a la tragèdia!

Els grans roures són els arbres del poder i la dignitat; i els d'aquella selva eren famosos. Acompassadament plantats, robustos i massissos, s'alçaven amb una dretura marcial. L'escorxa els revestia d'una ajustada túnica de plaques articulades, que lluentejava sordament com una cota metàl·lica, entelada pel temps. Llurs capçades eren amples i profundes i la barreja d'unes amb altres els donava una opacitat impenetrable a la claror. Allí tot eren ombres, jocs de barres negrejants i flotes d'obscura verdor. Els baixos brancs destriables, amb els seus rams de fulles puntejades i rígides, tenien més aparences d'obres de forja que de productes vegetals i semblaven més aviat decoracions que no pas orgues de vida. Una idea d'ordre, de grandesa i d'estabilitat senyorejava tota aquella roureda.

En internar-s'hi l'enfollit pagès, no pogué menys de sentir-se més i més cohibit a cada pas. Ja el seu desvari no podia triomfar de la natura, que el voltava. Una sensible imposició d'ordre i de recolliment el contrenyia. L'home, però, era tossut i estava fortament encervellat. Persistia en la seva dèria, si no tan follament, amb més perfídia encara, com el nedador ardit, que voga amb més braó a manera que li és més contrari el corrent. Avant, avant! Mal que pesés a cel i terra havia de servir-se de l'instrument poderós i maleït, amb el qual l'havia armat el sant de la seva desgràcia. Tenia set de l'ànima dels seus. Beuria a sacietat. Volia passar comptes rigorosos. Que s'enfonsés tot. Avant, avant, cap a la tragèdia pressentida!

Mes, tot callava al seu entorn. Les enormes soques eren mudes i rígides com columnes. L'alta volta visible era una immòbil fullareda de bronze, a la qual no arribava cap buf de la marinada. La marinada passava per la part superior de la fronda i no podia atravessar la seva espessa profunditat amb res més que amb una remor solemnial, que semblava venir d'altres mons.

El pagès, sense adonar-se'n ell mateix, caminava a voltes de puntetes. Els cruiximents de la fullaca sota els seus peus li causaven una impressió alarmant i desagradable, que instintivament procurava evitar. Quan hi parava esment, s'estremia. Era un sacríleg furtiu i tremolós, que anava a forçar tres sagraris, els cors de tres santes. Tres sagraris? Per què aquesta idea, evidentment falsa? No eren més aviat tres urnes de pecat i de sutzura? Les protegia tal volta un guardatge diví? Qui sap? Però, què importava? Ell es sentia home d'infern. Havia nat per a condemnar-se. Amava la ira i la destrucció. El seu destí havia d'acomplir-se.

Un sentiment d'immensa infelicitat el dominava. Una amargor àrida li ressecava tota font de llàgrimes. Desemparat d'amor, traït, befat, tarat, empobrit, bandejat d'entre els homes ¿que li restava sinó la venjança i el desesper? Ho considerava concentradament. Una sensació de fret i de tenebra l'envaïa més i més. Caminava, caminava, i el cap se li anava tombant sobre el pit, i les barres se li cloien i apretaven.

Ja de tant en tant l'ambient s'aclaria una mica i, al lluny, per entre les socalades, s'obirava una daurada polseguera de llum. L'infeliç pagès s'atansava a la fi de la selva. Se'n féu compte i, commòs per un rebull d'emoció, s'aturà al davant d'una gran clapa de bosquina. Sabia que, en havent-la salvada, descobriria el mas Baltrons. S'ofegava. El cor no li cabia al pit. Va posar-se a brandar de cap i a dir i redir articuladament: -És trist, és trist! …La mataré i mato tres cors… tres cors… tots tres! …És trist, és trist! Va alzinar-se amb feresa. -Però, si és cert que m'ha traït, perdi's la misericòrdia en la terra! -I avançà cautelosament per entremig de les rames i la brossa.

Ah! Vet allà el Mas Baltrons, el paradís, del qual era estat bandejat per sempre més. Era un paisatge de tons aures, que s'obirava per entre les soques dels roures com pels intercolumnis d'un claustre. Encara el banyava el sol. Oh país de placidesa! Allí la casa benamada, al cim d'una comella d'un verd tendre i groguenc, que destacava com una taca lluminosa sobre la morador de les muntanyes llunyedanes i emergia d'una mar maragdina d'userdes. Cap a l'esquerra, el fruiterar i el camí que menava a Vilablanca. Cap a la dreta, les feixes escalonades de la Quintana i el congost de la font dels Lliris, abeuratge dels bous del mas. País de somnis! Allí havien florit totes les il·lusions de la seva vida. En contemplar aquells camps i feixes i muntanyes, sentia brollar-hi els antics records com un llunyà flabioleig tot dolç, tot trist, tot recador. Les cites idíliques, les fontades en família llavors de la convalescència de la noia, el plaent repòs després de les segades, les restes familiars dels focs de Sant Joan… escenes pures i agradoses com una música!

La casa no parlava sinó de pau. La seva torre emmarletada era una niera de coloms i orenetes. Aquella finestra, amb un test de clavellines a l'ampit era la de la cambra de la noia. Aquella altra de més avall, gran i columnària, flanquejada de verdes tapareres, era la de la cambra matrimonial. Ambdues estaven tranquilament obertes, igual que les portes. Ningú no es temia de res.

Ja el sol devia caure a la posta. Els nuvolets lleus, que flotaven pel cel d'orient, prenien una delicada color de taronja. El gall entonava el seu cant vespertí. Les campanes de Vilablanca no trigarien a tocar l'oració. I, en caure les darreres campanades, les tres dones compareixerien al pati de la casa, encara remoroses i com perfumades de la pregària. Encendrien dos fanalons a sota l'emparrat i es posarien a sopar en pau, en companyia del vell dallaire i el petit bover. Qui no diria que eren unes santes! I, santes o no santes, el cel les amava i protegia com si fossin els seus Abels. Només ell, en Jeroni, era el damnat.

Va aixecar en l'aire els punys amb amenaça.

Aleshores sonà un esquelleig apagat i melangiós, i les blavors del congost es clapejaren d'unes taques rosses. Era que els bous i les vaques, menats pel xaval, tornaven de l'abeurada. Calia aprofitar aquell moment, abans que no arribessin a la casa. Prou vacil·l.acions! Passaria ajupit per dintre el vall madral, pujaria, després, pel camí amargenat, entraria al pati i s'esquillaria al llenyer. Ningú no el veuria. Era el moment propici. Però què anava a fer?

Què anava a fer? Ell, bandejat del Paradís, esquinçar el vel, amb que Déu piadós havia cobert aquelles ànimes? Qualsevol ofensa, que hi trobés, àdhuc l'ombra de la infidelitat, no l'exasperaria? Ah, no, els homes no saben prou de perdonar… i per això no hi tenen dret a esquinçar-lo. Es un vel sagrat. Esposa, mare, filla… a totes les havia amades tendrament. Per què no perdonar-les? Per què no deixar-les al grat de Déu? Pau, pau sobre llurs caps, pel bé que elles hagin fet, per l'amor santa, que hagin expandit! Va recordar- se d'una llarga malaltia, durant la qual la seva muller l'havia vetllat amorosament de dies i de nits. Oh Déu! I si fos realment un àngel? Si aquelles tres dones fossin realment uns àngels? Si les sospites, que ell tenia, fossin mancades de fonament? Per què, podent, no cerciorar-se'n? Per què no apagar la set? Per què no esvair el dubte?

Va llançar-se avant, eixí de la selva i anava a saltar a dintre el vall madral. Allí, al caire del marge, es deturà balandrejant, commós pel balanceig intern d'un dubte vivíssim. Encara hi era a temps. Avant o enrera? Si veia la seva esposa, li comprovaria al cor les infidelitats… n'estava segur… i la mataria… també n'estava segur.

Aleshores es girà espantat de si mateix, i fugí, fugí… No, no volia matar ningú. No es volia recordar del mal, que li haguessin causat els éssers enllaçats a la seva existència i que li havien dedicada alguna amor, per migrada que fos. Gràcies, gràcies encara! Ell no mereixia més, ni tant tampoc! Volia amar-los; no en volia recordar sinó el bé rebut; bandejat del seu paradís, volia continuar amant-los, oh l'únic consol en l'absència i la dissort! Sí, fugiria lluny, lluny… que mai pogués profanar-los amb la seva mirada. Lluny, lluny!… Era ell el dolent, el digne de càstig. Adéu, mare, filla, esposa!… Adéu, llar benvolguda! Adéu, flaires, llums i aures amables de l'Empordà… adéu!

S'internà per l'obscura roureda a grans passos i, tot marxant, marxant, pensava que aquella fuita era l'única acció generosa, que havia realitzat a la seva vida; i es sentia tot ennoblit, tot beneït, tot capgirat per aquesta acció. Una naixor de tendresa, no mai experimentada, li tempirava les entranyes, l'inundava, el rublia. Una olla plena de sanglots, que no podien esclatar, li botia el pit i li anellava la gola. L'infeliç caminava enllà, enllà… bocabadat, sense poder respirar, però amb el gaudi fresc i nou de l'engruna de bé, que acabava de brollar al seu cor… un gaudi estrany en mig de la seva gran pena.

Caminava, caminava sense respirar i per fi rompé en un bell plor. Plorà a dolls, a grans sanglots, a tot esplai; es posà de genolls i plorava i beneïa. - Gracies, Déu perdonador, que per una guspira de bé, doneu tant de consol i tanta de dolçor de llàgrimes a un home tan dolent com jo. -I, humiliant-se, doblegà el cos i colpejà la terra amb el front.- Concediu-me penitència, Senyor. Em resigno a la misèria, a la mendicació, a la ceguesa… Ja que he volgut veure-hi massa, ara no hi veuré més que una mica, per orientar-me i prou; i si mai lluco per atzar cap misèria dels meus germans, procuraré cobrir-la amb set vels de caritat i set vels de misericòrdia. Penitència, Senyor!

El vespre s'enfosquí, la nit entrà, i encara l'infeliç plorava acotat de cara en terra dins la roureda obscura i deserta. Per fi s'incorpora sobre els genolls amb intenció de llevar-se dempeus i anar-se'n. Com que tenia els ulls enaiguats i les parpelles mig cluques, quasi no hi veia, però va ferir-lo una inesperada sensació de llum, que l'esparvillà. Era una llum feble i puríssima com la d'un quart de lluna.. Per on podia entrar? Les soques es cairejaven de dalt a baix d'una franja de lluïssor argentada. Tota la selva s'esbandia d'aquella misteriosa claror i semblava un temple majestuós, immens… Mes la tal claror no venia de part d'amunt, ni de cap costat, sinó de… Vet-ho allà: l'expandia el sant de les conculles i el gaiató encarabassat, que era allí, a poques passes, tot ungit de benignitat i placidesa, voltat d'aquella boira lluminosa, que era una exhalació del seu cos celestial.

-O bon sant Jaume, bon sant Jaume. -implorà en Jeroni -perdoneu les meves sobergueries. He patit molt, he estat a les portes de l'infern; però, que n'he enteses de coses, fitre, que n'he enteses!

-No pas encara prou bé, -li va dir el sant, atansant-se-li més i envaint-lo d'una aura de serenitat i puresa. -Has d'entendre com és gran i meravellosa l'obra, que estan realitzant ací, a la terra, els pobres humans reclosos dins les seves urnes d'argila; obra especial d'ells en col·laboració amb el gran Home Crist, sense el qual fóra impossible: la de la purificació de la carn, que tornarà celestial i constituirà una essència gloriosa, que serà i és admiració dels mateixos àngels. Pensa que els homes, no sols treballeu per salvar l'esperit, sinó per salvar la matèria i tot, i en aquesta tasca fatigosa els justos pequen set vegades al dia. Què no faran els altres? No hi ha ningú que sigui tot dolent, ni tot bo; però si us veiessiu al descobert, tots us veuríeu dolents, perque una engruna de mal dins el bé fa com una veu desafinada en un chor: destrueix tota l'harmonia. Vet aquí, doncs, com és una misericòrdia que Déu hagi dotat d'una opacitat impenetrable els atuells, que contenen l'esperit humà. Així s'evita en gran part el mal de l'escàndol. Feliç l'asceta amb el seu cos mortificat, domat, purificat, reduït a una substància quasi tota útil per a l'eternitat! Hi haurà qui portarà al cel una bella mota; hi haurà qui no hi portara sinó una engruna. Vosaltres sou ací baix els ruscos de Crist. Tots féu mel, que s'aprofitarà, i cera, que ha de cremar-se. Benaventurat qui posi la seva bresca en mans de l'Apicultor! Cap gota de la seva mel no es perdrà. Mes, ai de qui no vulgui que la seva bresca sigui premuda! Mel i cera cremaran plegades aleshores per sempre més! I ai de qui destapa els ruscos de Crist, ai de qui escandalitza, ai de qui acusa, ai de qui no perdona! Ai també de l'hipòcrita, que es serveix d'un bé aparent per a un mal real! Medita, medita aquestes veritats, fill meu.

-Les entenc claríssimament, -contestà en Jeroni. -El que no m'explico és perque tanta de gràcia vostra amb mi, que sóc un home tan dolent.

-És que jo ara, igualment que en vida, -reparà el sant, somrient amb una punteta d'ironia, - em dedico a convertir heretges, i no a matar-los com s'és dit. T'he empaitat, t'he ferit i ara, que et veig en bona disposició, vaig a guarir-te. Et tocaré amb la meva carabasseta, t'adormiràs i demà, en despertant, tindràs els ulls com l'altra gent.

-Alerta! -exclamà en Jeroni. -Penseu-vos-hi bé. No us vull enganyar; em conec massa i sé que si em guariu, demà, en despertant, creuré que tot això, que m'ha passat, ha sigut un somni.

-I és natural que ho creguis així -respongué el sant. -Està tan ben disposada l'obra de Déu que tot alló, que n'alteri l'ordre o la naturalesa, ha de semblar-vos un desvari. Aquesta verítat i les altres, que has après, no les oblidaràs pas i, si hi penses, bé deuràn guardar-te de blasfemar i de maleir.

-Certament -contestà el pagès.- Mes, com torno a casa amb els dubtes, que bullen dintre el meu magí? Si vós, almenys, m'asseguréssiu que la meva muller no m'ha traït i que…

-Vés, vés tu mateix a guaitar-ho! -digué el sant amb enuig, tot reculant.

-Atureu-vos! -suplicà en Jeroni, espantat.- No, no vull saber res.
Tot ho perdono a la bestreta, sigui com sigui. Maneu, disposeu.

-Doncs bé -va dir el sant amablement, -no t'ho aconsello pas que per ara tornis a casa teva. Estàs escandalitzat i aquest mal no es guareix sinó amb llarga oració i penitència. Demà, en despertant a trenc d'alba, veuràs al teu costat un hàbit igual que el meu, te'l vestiràs i, captant, captant, aniràs en pelegrinatge a visitar el meu temple de Galicia. Confessaràs i combregaràs a cada església, que trobis pel camí, aniràs sempre a peu i, a la tornada, faràs allò, que et dicti el cor.