EL PRIMER LLUSTRE DAMOR

Des del balcó de la meva cambra, obert sobre la plaça del Vi, s'atalaiava un bon tros del carrer de Ciutadans, tota la plaça, la pujada del Pont de Pedra, el pont mateix i, enllà del riu, una bella part del barri del Mercadal. Les senyores solien dir que era un carruatge. I certament un carruatge de rua no frueix d'un espectacle més canviant de coses i persones. Des d'allí es veia, ja que no la part més bulliciosa de Girona, la més interessant i variada, aquella on s'exhibien totes les característiques de la ciutat, per raó de caure aquell punt en carretera reial i ésser veïnatge dels mercats i centre de barris aristocràtics.

Ara, després d'aquest elogi, no aneu a creure que em passava la vida balconejant. Res d'això. ¿Què se me'n donava a mi, aleshores, del gomboldatge de les dames, del moviment de centrals, tartanes, galeres i diligències, de la concurrència de pagesos, que acudien a la fira de l'Areny, de les passejades dels desvagats per sota les voltes i de les genuflexions dels enllustrabotes, que allí, a cara d'ombra dels arcs, se prosternaven en les positures més humils davant d'uns ídols encarcaradament asseguts com els de l'antic Egipte? ¿Que se me'n donava de tot allò? No valia més que aprofités a jugar i córrer les poques hores, que em deixaven vagatives l'aula i l'estudi? Qualsevol s'estigués al balcó mentre al jardí hi havia tortuosos caminals, que demanaven qui els tresqués i, a la placeta del Seminari, alegres estudiants, que ensajaven els tiragomes, feien ballar les baldufes o jugaven a geps, aqueixa batalla engrescadora, terror dels pacífics transeünts, que a l'hora més impensada sentien brunzir esgarrifosament la pilota a frec d'orella o en rebien el patac… ai! quasi sempre a la part més sentida de llurs persones: ja al copa-alt acabat d'estrenar, ja al bell mig de la boca, oberta per una plàcida rialla, ja al ventrell, inflat i adolorit per una digestió de dispèpsic. Eren a vegades tant graciosos aqueixos incidents! No es diria sinó que l'atzar és ple d'intencions malignes, d'allò més xalades. I quins tips de riure i de córrer quan algun d'aquells senyors, afavorits contra voler per alguna sort del joc, passava de la més pacífica neutralitat a una ardor bèl·lica desenfrenada i ens perseguia amb el bastó en l'aire carrers enllà!

Penseu en tot això i digueu-vos si hauríeu sabut estar gaire temps quiets en un balcó com un sant de fusta dins la seva fornícula; i feu-vos compte que només teniu tretze anys i que heu passat quasi tot el dia en forçosa reclusió i amb l'enteniment lligat i relligat per unes cadenes interminables de lletra avorrida, de les quals el cor desitja oblidar-se completament.

Però el temps és llarg, sobre tot quan només se tenen tretze anys. Hi ha lleure per a tantes coses!… I jo no el mirava pas de mal ull el balcó bondadós, que aclaria la meva cambra; i vaja, si no podia fer altra cosa més agradable, també m'hi deíxava caure i m'hi regalava a estones a estones, al darrera de les vidrieres, a l'hivern, i al bell defora quan la temperatura s'endolcia.

Cap a la vesprada, tot esperant la vetlla d'estudiant o en fent el quart de quàmquem, no solia trobar res millor. M'hi asseia amb tota avinentesa i, com aquell qui es prepara a escoltar una conversa, en la qual no ha de molestar-se a pendre part activa, esperava que les coses parlessen a la meva ànima reposada. Mirava melangiosament com el dia s'anava apagant; com, tal volta, un crepuscle amb rossors de rovell de teulada simulava barris fantàstics i lluminosos part d'allà del Mercadal; com els fanalers anaven punxant els fanals amb els llargs encenedors i brollava tot seguit la flameta del gas amatent i eixerida, causant un surt entre les ombres vergonyants… Oh que és dolç l'anar guaitant d'ací d'allà, amb l'enteniment caigut i descansat com un cap sobre un coixí! I ai! aquell repòs sabia més i més bó a proporció del coneixement que un hom tenia de la seva brevetat.

Atreien especialment la meva atenció els carros que solien passar en volts d'aquelles hores vespertines. I no cal estranyar-ho. No eren uns carros qualsevol com els que es troben cada dia pel camí ral; aquells, de què parlo, eren una enormitat dintre llur gènere i crec que ja fa molts anys que no en corren. Semblaven edificis amb rodes, i es diria que eren més apropiats a l'estabilitat que al moviment. Però ben bé que es movien, baldament que poc a poc, i atravessaven per Girona a corrues, fent trontollar les cases. Segurament n'hi havia que vitjaven durant setmanes com les naus, fent escala en hostals i fermes per a anar mudant el bestiar.

No tronaven sonorament com les centrals i diligències, no espargien alegre música de cascavells com les tartanes, ni com les galeres exhalaven un xivarri de veus i rialles, que inclinava a creure que se'n duien una part del mercat. Eren relativament silenciosos i marxaven amb una gravetat de congregants en processó de Setmana Santa. Se podien comptar els llurs sotracs; a cada un feien una suspensió i semblava que restaven encallats; i quan la roda pujava sobre una pedra, aquella pedra, per grossa i ben asseguda que fos, fallia i s'enfonsava com un muscle sota una càrrega inesperada. Duien sis, set i fins vuit bèsties de rècula, i vistos en conjunt, rècula i carro, feien l'efecte de monstruosos caragols o xufancs de cent cames traginant la closca llur. Però si corressen caragols de tals mides, això pla que ningú es riuria dels tres sastres de la balada alemanya.

En lluita amb les locomotores dels primers camins de ferro, aquells carros exageraven llurs proporcions i feien gala de llur poder màxim. Tot en ells havia crescut: les rodes, els botons, les escales, els braços, les baranes, el tendatge… Amb les estores, que cobrien llur baranam i llurs bosses s'hi hauria pogut vestir el pis d'una casa. Amb la roba de la vela gairebé s'haguera pogut cobricelar un envelat de festa major. La ferralla sola pesava alguns quintars. Tot en ells era exagerat ultra mesura. I llurs bèsties també havien crescut sobre la talla ordinària, aproximant-se a la dels grans paquiderms. Eren cavalls francesos, enormes, ventruts, camagrossos, pesants com les mateixes locomotores de vapor, amb les quals havien de contendre, o bé muls d'ossada gegantina i tendons de ferro, de color gris o burella, peluts i de flancs tan amples que els esquiladors no sabien tondre'ls sense donar-se manyes d'arquitecte, i, a bec d'estisora, els ornaven amb gregues i relleus dignes d'un edifici. Ara poseu, la una darrera l'altra, set o vuit d'aquelles màquines de sang i mireu si no en resulta un tren tant o més formidable que els que circulen per la via ferrissa.

Els carreters se'n sentien orgullosos, i gallejaven.

«El ferrocarril… bah! No ens fa cap mica de por. Si porteu pressa no diré que no us pugui convenir, però si no us ve d'una setmana o dues, no hi ha res com un carro. Un carro porta una catedral, i si no en teniu prou d'un, podeu posar-n'hi dos o tres… o cinquanta. Feu-me una carretera d'aquí a la lluna, doneu-me temps i paciència, i amb les meves bèsties us portaré la lluna a la plaça del Vi. El carril és un presoner de naixença. Poden allargar-li tant com vulguin la cadena, mes ell ha d'anar sempre lligat de potes. El carro, en canvi, és lliure com el vent de Déu, va per on se vulla, se fica pels carrers da la ciutat, s'atura davant de casa vostra, entra al vostre pati, va a cercar el patifell al magatzem i els fustatges a la ribera mateixa o al peu del bosc. No haveu de carregar més que una sola vegada. A on voleu traginar-ho? A la Ceca, a la Meca o a la Vall d'Andorra? Està bé; doncs fins que arribeu a la Ceca, a la Meca o a la Vall d'Andorra no haureu de tocar res; i allí ho deixareu on convingui, a mans del qui ho hagi de rebre, a casa seva, a la fàbrica, a peu d'obra. No és bonic això? I ara mireu amb el tren de foc… a veure si us surten tan nets els comptes. Ell no vindrà pas a casa vostra. Ja teniu que de carro no us en podeu passar. Apa, doncs, vinguen homes a carregar-lo. Llestos? Tira cap a l'estació I… la feina d'en Jafà… homes allà i càrrega en terra altra vegada. I un cop en terra, ella, la càrrega, no es mou pas, es precís que els macips del carril l'agafin i la pugin al vagó. I ve que després de totes aquestes endergues, la màquina de foc se l'emporta… però de quina manera, sants de la glòria! A l'esbojarrada, corrent com trenta dimonis, sense que ningú pari ment en si les vostres coses penen o no penen, en si es romp això o s'esclafa allò. Feu-vos compte que el tren és un animal, que marxa sempre esquivat. I ara vull que no enfonsi cap pont, ni descarrili, ni topi amb cap altre de tan esbojarrat com ell mateix, i que la vostra càrrega, més o menys sencera, arriba a l'estació que haveu triada com a més avinent. Avinent, oi? Per més que ho sigui, certament no hi viurà pas el qui us ha de rebre la mercaderia. Ja tornem, doncs, a ésser-hi: vinga un altre carro, vinguen homes, vinga descarregar i recarregar i tornar a descarregar, No n'hi ha poc de tripijoc… ui, ui, ui! I tot se masega i tot s'embruta i tot se malmet. I ara, que som ximples? Desenganyeu-vos no hi ha res com un carro ben menat i amb bèsties fidels. Ell va poc a poc però, al·leluia!… allò és seny, allò és mirament. Podeu viure descansats; hi teniu les coses tan segures i ben endreçades com a la vostra calaixera. No en val pocs de diners això. I ca!… mentre el comerç sàpiga treure comptes, el tren no ens farà cap mal. Ja pot xiular tant com vulgui, me'n ric pla jo. Que tal volta matarà les diligències… pse! … no diré que no; però els carros… mai!»

Així vaig sentir que s'explicava un dia un carreter verbós a les portes de l'hostal de l'Avellaneda; i aquest era el pensament de tot el gremi. I, cal dir-ho, molts d'aquells carreters no eren pas uns qualsevol cosa. Els ordinaris d'aquell temps eren persones d'importància a la comarca. No mancava entre ells qui era o havia sigut batlle del seu poble, ni qui tenia banc a l'esglèsia. Si en feien de tro en Feliu i en Cabanyes d'Olot, en Rata de Castellfollit, el Gravat i en Pujol de Figueres, en Faluga de Banyoles i alguns altres! Eren més anomenats que cap ministre de Madrid, per dolent que fos; però no pas per a vituperar-los, sinó gairebé sempre per a enaltir-los. El més pobre posseïa una dotzena de bestiasses, que valien un grapat d'unces; i quan un d'ells se presentava a fira o a mercat solia ésser objecte d'expectació; la gent el senyalaven amb el dit i repetien ses paraules de boca en boca.

-En Feliu d'Olot! Mireu!

-Qui és? -Aquell de la faixa musca, que porta un bastó llarg capçat de cuiro.

-Ja… aquell home rabassut i vermell. Té cara d'espavilat.

-Oidà! Fica-li els dits a la boca. -Més valdría fica'ls-hi a la butxaca. No en té poques de dobles de quatre.

-Ha dit que enguany el bestiar porquí no valdrà cap diner.

-Ja podeu pujar-hi de peus. Quan ell ho diu!…

Eren a manera de capitostos d'una guerra. Tothom havia algun esment de la lluita, que s'estava travant, i moltes de simpaties se decantaven de la banda del carro. Els trens de vapor tenien certament l'atractiu de la novetat i llançaven la imaginació pels camins somniosos de l'esdevenir, parlant-li d'avenços possibles, de meravelles imprecises, que el desig perseguia sense trobar-hi vera forma de concreció. El carro, en canvi, era tot ell realitat, era ja la forma suprema assolida en aquell ordre per l'esforç humà; estava ple de tradició i evocava una pila de records emocionants. Els noms dels enginyers del camí de ferro eren gairebé inconeguts, l'empresa una entitat anònima, el material una cosa morta que venia de l'estranger. De contra, els carreters eren gent del país, coneguts i àdhuc famosos, el carro una màquina, que tothom entenia i les reformes de la qual havien sigut llargament discutides a tots els hostals, vilatges i masies, i els animals que la movien, no sols tenien més afinitat amb la vida humana que les inanimades locomotores, sinó que molts d'ells s'havien conquistada certa celebritat. Qui no havia sentit a parlar, per exemple, del cavall Goliat, aquella bèstia puntosa que havia desencallat un carro que quatre mules no havien pogut treure de la fotja, i que s'era mort repentinament a causa del violent esforç després d'haver fet guanyar l'aposta al seu amo? Qui no coneixia el nom de la Celístia, una mula gris i lluenta com una nit serena, bèstia cobejadíssima, que disputada en una fira per tres ordinaris contrapuntats, havia assolit per preu una quantitat de moneda que poques noies aporten en dot al marit? I qui no havia rigut amb les extravàgancies que es contaven de l'Esparverat? I a quina orella no havien sonat els noms del Gaig, la Bonica, el Pelegrí, el Rúfol, la Flor-alba?

Per més que jo vivia en un món força apartat d'aquelles qüestions, no havia deixat d'heure'n esment i em causaven certa pena. El meu cor no podia pendre partit decididament a favor del tren de foc, ni dels carros. Per què no havien de coexistir? El tren de foc era tan meravellós! corria tant! Però els carros eren tan familiars, tan poètics! Venien a passar frec a frec del meu balcó, me proporcionaven cada vespre un espectacle interessant; i constituïen una mena de nota èpica que sonava tan bé dins la nostra ciutat severa i majestuosa! Qui no els hauria trobats d'enyor? Jo els esperava amb veritable desig. -No en vindrà cap avui? -me deia. - Hauré d'anar a fer la vetlla abans que n'hagi passat cap?

De vegades, si l'hora era quieta, els sentia ja de lluny, de cap al fons del carrer de la Cort Reial. «Ara en ve un -pensava ;-a veure si serà gaire gros.» Els coneixia tan bé les traces, que no solia pas enganyar-me; i això que, a tanta distància, només se els podia judicar per un soroll confós de sotracs pausats i per uns cruiximents gairebé imperceptibles. Però aquella fressa augmentava de moment en moment. I després s'anava distingint el pas de la rècula com un martelleig rítmic, i es percebien les empassegades que en rompien el compas, i tal volta l'escarritx de les ungles ferrades relliscant sobre l'empedrat estrident. I sonava espetec de xurriaques, i, retrunyint cases amunt, s'alçava fins al cel la veu poderosa del carreter, una veu en la qual semblava rebrollar el crit salvatge de l'antic domador de bèsties. «Olla ooh! Arri!» I el ronc intermitent, que llançava la ciutat reganyosa, anava creixent, creixent, atansant-se… Era que ja el carro entrava dins el sonorós carrer de Ciutadans. I aleshores dava bo d'obrir els ulls per veure com aquell carrer en ombra llampegava, igual que un cel de tempesta, amb el foguejar de ses pedres batudes per la rècula pesant, i com la gran baluerna del carro avançava lentament, fantàsticament, entremig d'aquell centelleig, que li donava agalivances de cosa de l'altre món. Jo romania tot encantat i pensava: «Mà noi, i que n'és de bonic això!»

Tal vegada aquells carros me semblen més poètics per raó de lligar- se llur record amb un altre d'una naturalesa més íntima i dolça: el d'el primer llustre d'amor que va brillar en la meva ànima.

No me'n he oblidat mai més.

Erem cap a les darreries del mes de març. Recordo que primaverejava i que jo aquell any sentia la creixença de la primavera dintre les meves entranyes, així com els arbres, si fossen animats, haurien de sentir la puja de la saba i l'impuls d'esclatar en flors. No tenia ganes d'estudiar. M'embadalia contemplant el cel, les muntanyes, les plantes… No em cansava d'espiar la naturalesa, descobrint-hi un encant, que em cridava a unir-me més i més amb ella; i d'això en naixia un desig indeterminat, que arribava a fer-se dolorós. Vivia en un estat estrany, mescla d'expectació, d'inquietud, d'alarma… Un raig de llum imprevist, una remor inesperada en mig del silenci, una forma vagarosa, que s'interposés sobtadament entre els meus ulls i l'objecte de la meva visió, me causaven un surt desproporcionat, i els meus sentits s'excitaven afinant-se fins a la subtilesa, i tot el meu cos palpitava d'emoció. Àdhuc una simple olor, que l'aura em portés d'algun jardí llunyà o dels testos d'algun terradet, m'impressionava d'una manera que no es pot dir. I, per altra part, me tornava distret i somniador. Era inútil que volgués parar ment en l'explicació del catedràtic. Me'n distreia sense adonar-me'n; i mentre ell parlava dels pretèrits i supins o de les oracions per passiva, la meva fantasia darnava per les ribes del Ter o de l'Onyar, s'esmunyia riu avall en una barca per sota les branques florides, o s'entretenia a cantar i recantar alguna vella cançó, de la qual fins aleshores no havia sabut assaborir la bellesa corprenedora. I quin poc delit d'obrir un llibre! Que peresós m'era tornat! Què gallòfol! Jo prou m'ho coneixia i me n'apenava, però m'invadia quelcom extern que era més fort que jo i em dominava a faisó de com ens domina una son invencible.

Un d'aquells dies, després d'haver ploïnejat tota la tarda, el temps va asserenar-se gairebé a sol morent, i vaig sortir al balcó a respirar l'aire lliure. Quina fresca més agradosa! I quants de matisos s'hi percebien! Així com dins l'aura d'un jardí un hom hi gaudeix les flaires de diverses plantes oloroses, així dins l'ambient d'aquella tarda s'hi sentien les frescors diverses de la terra molla, de les parets regalimants i de les gotes puríssimes i tremoladores, que penjaven com una filera de gemmes a sota els passamans de les balconeres i els relleixos de les fatxades, i que en caient se polvoritzaven en l'atmòsfera. A ulls clucs, només que de respirar-les, s'haurien endevinat aquelles coses; i per certa sentor agrella i densament humida, que de tant en tant aportava la pantejada del vent, s'hauria pogut sospitar enllà de les cases la fronda xopa de la nostra devesa. Oh exhalacions admirables de l'aigua!

El blau del cel era moll, tendre, intensíssim… El sol, ja força baix, cairejava de grogues lluentors les cases del Mercadal. Les teulades resplendien com a vidrim. Vagarosos reflexos irisats aclarien ça i lla les ombres amb llur delicadíssima lluminària. El carrer de Ciutadans començava a fosquejar; però a la plaça del Vi l'aire era tan diafànic, tan impregnat de claror, que la vista no perdia cap detall… ni una volva, ni una esquerda, ni un gra de sorra.

No passava quasi ningú: un senyor vell amb un paraigua sota l'aixella; una minyona de servei amb una ampolla a la mà; dos capellans que es passejaven per sota les voltes; poca gent més. Els balcons eren deserts. Els pardals piulaven i xerrotejaven sorollosament per damunt de les teulades invisibles. De tant en tant alguna de llurs ales apareixia esvalotadament per defora dels ràfecs. En l'aire, en mig del cel, a una profunditat immesurable, un ocell… tal vegada la primera oreneta… daurat de sol, immòbil en un punt, aletejava. Oh l'interessant solitari! Era un puntet viu, que palpitava isòcronament amb el meu cor… i es diria que fos el cor, el centre vital del món aeri. Ell i jo ens confoníem en un mateix ritme harmònic; i bevíem la mateixa llum, les mateixes blavors puríssimes i les mateixes exhalacions de la terra i de l'aigua i de les plantes amables… I em plaïa que fos així. I ara mireu quina sensibilitat més estranya la meva: fins i tot vaig entendrir-me i emocionar-me.

Estava tan distret que no em vaig adonar de la vinguda d'un d'aquells carros de la meva dèria, fins que un seu sotrac va fer dringar al meu darrera les vidrieres del balcó. Aleshores vaig baixar els ulls a guaitarlo. Ja l'animal davanter era a prop de casa… un soberg animal per cert. Era un mul d'una estampa gallardíssima: alt, esparvillat, de cama nerviosa i prima, fi d'orelles, massís de cos, expandint lluïssors d'acer brunyit i presentant un aspecte general tan ferreny que en el so metàl·lic de ses potades un hom creia endevirnar-hi el de tota la matèria de que era format. Us prometo que era cosa d'agradar. Àdhuc els dos capellans, que es passejaven per sota les voltes, s'aturaren per a contemplar-lo.

A darrera seu venien cinc altres muls d'estampa més feixuga, peluts i espellonosos, esquilats de mig cos en amunt; i al darrera de tots, a braços, un cavall gavatx tan grossegàs, que amb prou feines hi cabia. En total set caps, set tarasques. La tirallonga agafava quasi tot el llarg de la plaça del Vi. I el carro era digne d'aquella mulada. Les seves grans bosses carregades arrosegaven gairebé per terra com la braguerada d'un animalàs prenyat. Un munt de caixes, sarrions, bótes, sacs i farcells de totes classes, que ressortia per davant sobre l'escala, s'aixecava fins a dalt de baranes; i de baranes en amunt, sota la tenda costelluda, encare hi havia una mena d'imperial o algorfa, on haguera pogut viatjar folgadament una familia. No crec que mai s'hagi construït un carro més llarg, més ample, ni més alt; i acabava de fer-lo més voluminós una mitja dotzena de gàbies de bruc rublertes d'aviram, que duia lligades a darrera sobre la banca del capçal. Ja calia que prengués bé les voltes dels carrers per a no topar amb les cantonades. Allò era un veritable magatzem ambulant. I havia de tenir un pes escruixidor. Prou ho senyalaven les negroses lluentors de ferro que les rodes deixaven marcades ací i allà de l'empedrat.

Marxava poc a poc, peró amb seguidesa i bon compàs, sense crits ni xurriacades; i enc que les estores baixes i les galgues i les rodes havien rebut de les fangueres del camí alguns presents no massa pulcres, oferia una traça excepcional de gaiesa i àdhuc, en certa manera, de netedat. El fanal reflector, amarrat amb una argolla a la perxa, com si diguèssem al cim del pinyó d'una façana, era polit com un xarol i ostentava un vidre més inmaculat que el del monocle d'un elegant. La lona de la vela era d'una grogor simpàtica i d'un gra setinós i queia per davant a plec de cortina, ben compartida a banda i banda. Un ramet de llor, segurament beneït, com el que les bones mestresses solen posar a les portes i finestres per preservar-les del llamp, verdejava en un dels costats davanters, curosament lligat amb una corretja ensivellada. Vivia, dones, allí alguna ànima piadosa? Ressonava tal volta als vespres dins aquella algorfa viatgera la santa remor del rosari? Quina mà curiosa i honesta cuidava d'aquell fanal i d'aquell ram de llor, que parlava d'una fe tota senzilla i d'una devoció tota prudent?

El carreter anava a peu, al costat de les mules, mig distret, mig vigilant. Era un home canut, de cinquanta anys, i potsefer que més, alt, corpulent, frescàs, plena d'intel·ligència la noble cara afaitada, francs i candorosos els ulls. Caminava brandant, brandant, amb aire de calma obligada, com si hagués de refrenar l'impuls de la seva marxa per ajustar-se a la de la rècula. Duia les xurriaques a la mà, i anava amb l'armilla descordada i el gec penjat al muscle. I com que el gec estava girat del revés, se'n descobria la butxaca sarronera i, en ella, brollant un tros en fora, un flabiol de boix amb bells aplacats de llautó. Un flabiol! El bo de l'home tindria instints d'artista i es convertiria en músic, baldament que no fos sinó a estones perdudes. Durant la llarga jornada devia matar la nyonya tot refilant les enyorades cançons de la seva terra o ensajant algun ballet per a fer saltar la fadrinalla del seu poble. I mentrestant els animals proseguirien calmudament la marxa, el carro brandaria i cruixiria dolçament com una nau en mar de bonança, i les rodes anirien voltant enllà, enllà per la carretera infinita, mantenint-hi quiscuna un punt de tangència sempre sol i sempre distint, igual que fa la nostra vida pel camí del temps. Jo m'ho vaig figurar així.

En aquestes, ja les mules començaven a pendre la girada cap al Pont de Pedra. Quatre crits del carreter, algun espetec de les xurriaques i tot marxà com una seda. El carro se'm presentà, aleshores, per darrera. L'algorfa de sota la tenda venia a nivell del meu balcó, a dues passes, i vaig llambregar-ne l'interior, un interior braument embarassat de farcells i enfosquit per penjarelles de roba lligada dalt dels cèrcols. Però no hi havia sols fardamenta, no. Allí, al darrera de tot, quasi a toc de la meva mà, asseguda en un coixí, amb un paneret de labor a la falda i una mitja en obra entre les mans, una noia esplèndida, immòbil, com encantada, m'estava mirant de fit a fit, ablamant-me. La sorpresa havia sigut mútua. Els nostres ulls s'havien trobat de cop i volta sense esperar-s'ho. I el mateix esparverament i la mateixa emoció de la sorpresa abrandaven més i més el foc de les nostres mirades; i la torbació del moment no ens permetia dissimular, a l'un ni a l'altre, la vehement adhesió, amb que s'unien les nostres ànimes esborneiades de goig per llur topada violenta. «Oh Déu… heu's aquí l'objecte de la meva set… heu's aquí la llum del gran misteri.» El cap m'anava en roda, les entranyes se'm fonien, tot l'esperit me fugia per la vista. I les meves cames se flectaven, decantant-se d'esma cap a la genuflexió, i sentia necessitat d'adorar i de dir-ho, amb paraules, amb accions… Vaig portar-me una mà als llavis i, després de besar-la fervorosament, vaig estendre-la vers l'objecte de la meva emoció. Mes l'encantadora, aleshores, vermella com una brasa, acotà el cap i va cobrir-se la cara amb les dues mans. I vaig sentir fred i tenebres. «Perdó, perdó!» cridà l'ànima meva; i la paraula arribava a estremir els meus llavis quasi esclatant. «Perdó, perdó!»

El carro anava fent sa via i jo el seguia en esperit, gemegant, tornat tot jo una súplica muda, dolorosa, ardentíssima… Seria reparada? Seria compresa? Es que no havíem sigut dos a fruir del goig d'amor? Sí, encara m'esperaven altres delícies. Un cop una mica lluny la gentil algorfenca s'atreví a descobrir-se de nou, i de nou vingueren a mi ses mirades esplendoroses, sol del cor. I em va somriure. Era el consentiment ple, era la correspondència sense reserves. Voleu més felicitat? Ja no em vaig recordar de l'efecte contraproduent de la meva primera besada, ni del penediment amb què acabava de deplorar-la, i un petó i dos i tres, expressivament dedicats, seguiren el camí del meu ablamat daler. O desvari! O realitat única!

Aquella dolça aimia va desaparèixer carrer Nou enllà, entre la pols d'or del crepuscle. Quina recança! Quin enyorament va deixar-me! Però a l'ensems, allà, a les profunditats de mon ésser, els àtoms de la meva vida celebraven orgies magnes, en les quals s'entonaven himnes de victòria i es bevien embriagueses de llum. Allò era estada una revelaciò, un prodigi… Mes el romanç de la bella viatgera no podia tenir continuació real. Mai més vaig retrobar-la, ni vaig saber d'on era, ni d'on venia, ni on anava, ni tan sols la meva boca pogué gustar les sílabes exquisides del seu nom. Portadora d'un fiat diví, la gentil missatgera havia desaparegut de seguit de complida la seva comanda. Aneu a saber qui era. Una damisel·la d'hostal? La pubilla d'algun mas? La filla d'un ric carreter? Què importa? El cert és que la vaig somniar dies i dies amb el seu pentinat modest, la seva brunesa clara, les seves galtones molsudetes, i els seus ulls plens de bondat i tan i tan trastornadors. El cert és que no em cansava d'encomanar al vent que li portés els meus sospirs, i a la lluna benvolent que la inclinés a una disposició d'esperit avinent al meu record. I han passat anys i més anys, i m'he fet vell, i encara avui, quan penso en ella el meu cor recobra el ritme de la jovenesa. Es que fou el primer llustre d'amor, un anunci de florida. Per ella em semblen més poètics el grans carros d'aquells temps llunyans. I no s'es envellida mai. Sempre igual dins el meu pensament, roman en una eterna joventut de deesa.

Encara a voltes la somnio; encara a voltes passa per ma fantasia a manera d'una inmutable representació mitològica. Més bella que Venus dins la seva petxina, més majestàtica que una reina en carrossa tromfal, ella, la innominada, dins la seva algorfa viatjadora va pensant en mi a la llum de la lluna; i mentrestant el carreter, com un faune a honor d'una nimfa, flabioleja uns aires dignes de la nit encantada, les set enormes bèsties prossegueixen calmudament la marxa, el carro branda i cruix dolçament com una nau en mar de bonança, i les rodes van voltant enllà, enllà per la carretera infinita, mantenint-hi quiscuna un punt de tangència sempre sol i sempre distint, igual que fa la nostra vida pel camí del temps.