L'ANIVERSARI DEL NOI GUIXER

L'avi Guixer era un jai baldat de les cames, un antic pescador, cantaire, malparlat a voltes per deix de l'ofici, devot a estones, bon home sempre i candorós com una criatura. Anava més polit que un lliri de platja, i donava goig de veure'l, a l'estiu, en el pati de sa casa sota l'emparrat, amb sos cabells blancs com una bromera de sabó, sa carassa fresca i vermellosa, sa camisa de fil groller, resplendent de netedat i flairosa de la bugada, els braços arregussats i les mans llestes, entreteixint joncs o conjuminant cordes. No n'hi havia un altre de més entès en ormeigs de pescar. Feia nanses, garbitanes, palangres, cels… I ell amb aquestes arts, i la seva dona, xacutant en el coixí tot el dia de sol a sol, sense destorbar-se més que lo precís per a enllestir les altres feines de la casa, es campaven la vida sobradament.

Jo, que era aficionat a la pesca, amb excuses de fer-me arreglar un volantí o adobar la faç d'una nansa, visitava sovint el bon home, i vaig acabar per ser-hi amic de debò.

Lo que és a l'estiu no deixava cap dia d'anar a passar l'estona a casa seva. S'hi estava bé. M'asseia en el fresc pedrís del pati, a l'ombra dels pàmpols, i ja, fumant un cigarret, m'endormiscava amb les cançons del jai, ja parlava amb ell de les coses de la mar tot guaitant-me-la per la portalada, sempre oberta. La mar! Jo n'estava enamorat. Ell no; i amb tot i això se l'estimava com un marit se pot estimar una dona de males entranyes, que li ha ocasionat molts de disgustos, però que al cap i a la fi no deixa d'haver-se-li arrelat a l'ànima. No en deia mai bé. -Sa mar! Mal foc que l'assecu.! Ès maleïda, sa mar.- I li sobraven motius per a odiar-la, perquè li havia robat un fill, un fill únic, que a la flor de la seva jovenesa s'era negat amb sos companys de barcada. De vegades l'amenaçava amb el puny clos. Lladre!- li deia. Però, si no l'hagués poguda veure, l'hauria enyorada. No calia dubtar-ho, perquè, així que tenia lleure d'alçar el cap, ja estava menjant-se-la amb els ulls, i totes les seves distraccions consistien a resoldre de quina barca era una vela que tot just s'obirés, i a desxifrar en les lleus boirines els pronòstics dels canvis de temps.

Un dia que, com de costum, me vaig encaminar a casa seva, vaig restar estranyat de trobar la porta tancada. A pesar de que vaig sentir trepeig per dins, no vaig voler trucar, pensant que tal volta faria nosa, i vaig posar-me a passejar pel carrer amunt i avall. Queia un veritable xàfec de sol; però bah!… Me vaig entretenir contemplant el lluminós paisatge: aquell cel d'un blau ferm, aquelles cases blanquíssimes, arrastellades al peu d'una muntanya penyalosa d'un to bru formentós, en la qual les ginestes en flor brillaven com els joiells sobre el pit ossut i colrat d'un gitano; i després el mar, i el ros sorral, i els llaguts amb llurs veles esteses a secar, i les serralades llunyanes, blavisses, com transparents…

El dia era esplèndid. I ¡quina quietud de poble ensopit!… Quasi ningú enlloc. Aclofades en la platja roent, unes dones, amb els mocadors de llurs testes tirats endavant a tall de vela de carro, repassaven silencioses els esvorancs d'una xarxa. Més lluny, un mestre d'aixa, a la vora d'una barca tombada, feia bullir en un fogaret el seu cassó de quitrà. Un xicot pescador havia arreconat la seva canya i s'era allargassat al cim d'una roca, adormint-s'hi tranquilament. Tot se veia a través de la bravada que s'exhalava de la terra, una fumarel·la comparable a l'ombreta bellugosa que produeix un vidre passat ràpidament per un raig de claror. I ¡quin cant de cigales més seguit seguit davallava de les garrotxes!

Al principi vaig amarar-me de sol amb certa gaubança, desafiant-lo: -Apa, torra'm que això és salut.- Però al cap de no gaire me'n sentí molestat. La roba em cremava… i vaig pensar: -Bé t'atraparé prou: no em mancaran ombrelles ni cobricels.

Efectivament, els llaguts, amb llurs veles esteses, m'oferien estatges obacs, temptadors. Sobretot una parella del bou. Les seves velasses havien sigut lligades com uns cobricels de l'una a l'altra de les dues barques bessones. Allí no hi traspuava una gota de sol, i, en canvi, per escàs que fos, l'alè de la marinada havia d'esmunyir-s'hi, fresc de ruixims així que deixava l'ona esgavellada sobre el sorral. Jo que me n'hi vaig; i, al punt que hi arribo… vatua!… vet allí l'avi Guixer assegut en unes esparcines dujades.

Era ell, sí… Per més que estava girat d'esquena, no podia desconèixer-lo ningú: son caparràs blanc, descobert; ses, amples espatlles sense més vestimenta que la camisa i els elàstics… Ja anava a cridar-lo, quan me vaig adonar de que estava passant el rosari.

Llavors vaig compendre el cas. Era el dia catorze de juliol, l'aniversari de la negada del noi Guixer. El bon avi estava complint amb un degut piadós. Força vegades li havia sentit a dir que per aquella diada no treballava; i jo sabia que, mentre pogués valer-se de les cames, no havia mancat cap any a l'església a oir una missa de difunts (i això que molts diumenges se la jugava). Pobre vellet! té, quina se n'ha pensada! De cara al mar, a la presència del poètic cementiri del seu fill, ve a resar-li les seves oracionetes. Ah! Si la candidesa és amable al bon Déu…

Instintivament me vaig llevar la gorra i em i vaig posar a borbollar parenostres. ¡Quina emoció m'esdevingué! El món s'anava ombrejant, ombrejant, davant dels meus ulls enllorats. No veia més que el bombolleig de foc que produïa el sol a l'arruixar-se sobre el mar. Però per a mi, en aquells moments ja no hi havia sol ni realitat. Una il·lusió se m'imposava. Totes aquelles llumenetes eren mil flames de candeles que cremaven en un ofici de difunts, dintre d'un temple immens amb les fondàries perdudes en vagaroses foscors. Se sentia el trèmul d'orgue, solemne, baix, devotíssim, creixent a poc a poc, tornant a minvar dolçament… L'èxtasi de quelcom de sant s'apoderava del cor.

El vell, que m'havia llucat a cua d'ull, així que acabà el rosari digué una salve en veu alta perquè jo la pogués seguir; i després, girant-se, em saludà afablement: -Gràcies, gràcies, i visca molts anys.- I jo no li vaig contestar paraula, perquè l'emoció m'ennuegava; però li vaig estrènyer fortament la mà.

Puc fer un juri de que mai he pres comiat de cap dol amb l'ànima tan commoguda. Mes el vell no s'immutà gota: estava tranquil, serè; no es donava compte de lo que a mi em sobreexcitava. Era un home així: tenia cops de poeta sense haver-ne esment, sense perdre mai aquella simpàtica ignorància que el feia incapaç d'artificis.