L'ÉXTASI DE L'ONCLE VENTURA

Per fi era arribat el dia d'anar a la fluixa amb l'oncle Ventura. Ell m'ho havia anunciat a hora de dinar, i des de llavors jo no pensava en altra cosa. -Aquesta nit hi anirem- m'havia dit amb aire de secret i tot acaronant-me. -Ans de sortida de lluna hem de mirar de ser a sa fonda: entens? Cap allà a vuit hores vina-te'n al gussi.

Endemés, jo no sé pas de cert quin parentiu tenia amb mi, l'oncle Ventura; però sempre li havia dit oncle. Crec que era fill d'un cosí d'alguna de les meves àvies. Després de molts anys de navegar, havia adquirit un capitalet i s'era retirat a fruir-lo a casa seva, fent de pescador, mig per afició, mig per ajudar a la rendeta i a l'estalvi. Home d'habituds solitàries, no solia acompanyar-se amb ningú. Sol varava i treia el gussi, sol se'l governava i sol calava i llevava els palangrons, que eren l'ormeig més usual de la seva pesca. També es dedicava a la canya llargues temporades, i ja és sabut que la canya no vol companys: sense comptar que al oncle li haurien servit de poc, perquè no s'agradava d'enraonar amb ningú. Era tan eixut de paraules que quasi sempre que havia d'intervenir en alguna conversa ho feia amb la senya d'un somrís, d'un arronçament d'espatlles, d'una girada d'ulls o d'un balandreig de cap expressius. Tenia la cara llarga, les galtes flaques, vorejades de dos grans sécs que li baixaven del nas a les boqueres; els cabells fluixos, desmaiats; els polsos amb balma, i els ulls fets de manera que en posició normal semblava que miressin en l'aire i deixaven veure el blanc per sota les nines. El seu aspecte era el d'un home evangèlic: dolç, sofert, resignat. Quan pescava a la canya solia seure amb el cos tirat endavant, les mans junyides a l'entorn dels genolls i la vista perduda cap al lluny. S'hauria dit que estava en oració, i que tal volta obirava ales i caparrons d'àngels allí on nosaltres no descobrim més que boirines daurades i calitges de color de carn.

Estic segur de que, si em va convidar a la pesquera, fou obeint a insinuacions de la seva dona. Però, fos com fos, a les vuit havíem de varar i jo no desitjava res més.

Que es fan llargues, les hores, quan un hom no n'espera sinó una! Són vagons d'un tren llarguíssim que van passant lentament, lentíssimament, i que no ens interessen sinó perquè sabem que n'arrosseguen un en el qual esperem que ens arribi la felicitat. Aquell dia, l'única hora digna de ser per mi viscuda era la de les vuit del vespre, i totes les altres no servien més que per a anar- me- la portant. ¡Si un hom les hagués pogudes xurriaquejar com a cavalls!…

De seguida d'haver sopat me'n vaig córrer a la platja a fer guarda al gussi. Fins que em vaig haver ajagut davant del seu estrau no em creguí ben assegurat de que no marxaria sense mi. Mentre que el temps no s'emboliqués… Però, ca!, semblava que no. Hi havia ressagota… res, fressa pura. Molt bé que els sardinalers havien sortit sense por.

¡Que a poc a poc el rellotge del poble va comptar els instants! Cauen set hores, cauen vuit hores, i l'oncle no venia. Per fi, quan la meva impaciència arribava al desesper, va comparèixer l'home, caminant xano-xano, a llargues i lentes gambades, amb l'olla del grumeig a una mà i un feixuc roc al cim del muscle. Gràcies a Déu! Aleshores me vaig acostar alegroi a les ones. ¡Redimontri, com bramulaven! ¡I que era ombrívol, el mar, estès sota un cel de nit sense lluna! Aneu, fieu's-en… A pesar de les il·lusions que m'inspirava l'expedició, el cor se'm va tornar tan petit que… Qui sap!… La diversió es podia pagar prou cara.

-Què me'n dieu, d'aqueix temps?

L'oncle va examinar atentament els quatre punts cardinals, me va fer senyal de que pugés a la barca, la varà calmosament, i, després d'haver donat fusa i mentre armava els rems, me va contestar, esforçant la seva veu entelada:

-Bon carés de temps.

Bon carés de temps! Bé, sí: no hi havia pas gota de vent, i el cel estava serè; però… Déu m'ajudi!… mai hauria dit, des de terra, que les ones fossin tan grosses, tan espantosament grosses. Venien sense rompre's ni remorejar, embotides, muntanyoses; s'esmunyien amb suavitat sota la nostra carena, i s'allunyaven escumejant lleument amb tot l'aire d'una ira tenebrosa i retinguda. Sens dubte hauria regnat temporal enfora i en conservaven la sinistra emoció.

Estàvem a darreries de setembre, i no calia pas esperar les bonaces delicioses que la caiguda del garbí dóna a les vesprades del juliol i de l'agost. El mar sentia ja les males humors de la tardor; en el moment més impensat podia pegar-li una rauxa de mal gènit. No, jo no les tenia pas totes, però em tranquilitzava al notar la placidesa de l'oncle Ventura i la calma i el compàs amb què vogava. El bo de l'home no deia res, ni es cuidava d'adreçar-me cap mirada. Estava, segurament, absort; movia els braços d'esma. El caient del seu cap indicava prou que la seva pensa se n'anava pel corrent d'un somni. Però ¿què seria lo que li robava així tan sovint el cor? M'hauria agradat esbrinar-ho.

Vàrem fondejar davant per davant de la punta de Santa Anna, no gaire lluny de sos penyals. El roc que havia portat l'oncle, lligat amb un caramell, ens va servir d'àncora. Suràvem a catorze braces de fons. Quina soledat! A dalt, la nit fonda i estrellada; a baix, el mar immens fet una tenebra. L'aigua no s'afigurava sinó pel guspireig d'alguna bombolla que hi pipellejava i pel llustrejar esborradís, quasi imperceptible, de les ones, que a l'estufar-se reflectien la celístia. Quan hi vàrem tirar el grumeig, hi fulgurà blanquinosament, formant una boireta fosfòrica, que s'anava esparpellant i esmortuint en sa davallada a l'abisme.

La costa, en la mitja foscor regnant, simulava un tortuós carrer d'edificis enderrocats: piràmides, cúpules, torres gegantines i malgirbades, arcs, muradals… tot esquerdat, malmès, embolcallat de pins i bardisses. Si un hom escoltava cap allí, sentia créixer el soroll de la ressaga, més fort i retrunyidor com més hi parava l'atenció. Si en canvi escoltava cap a la banda de fora, la ressaga, desatesa, semblava allunyar-se i emmudir, i l'orella sentia venir d'allà d'enllà, entre el silenci, els sospirs vagarosos del mar immens i desert.

Després d'haver abundosament grumejat, escàrem les flueixes amb sardina fresca, i les descapdellàrem tot amollant-les a l'aigua.

Com que són guarniments quasi sense plom, segueixen el corrent que regna i van gairebé a l'ensurada. Aquell dia el corrent era de gregal. El meu ham, doncs, com portat per un riu, s'allunyà cap a garbí, posant tivada la llinya que l'aguantava. No ens calia altra feina que la de l'aranya: pendre paciència, esperant el moment de sentir les batzegades de la víctima en el fil de la nostra teranyina.

Jo, novell en aquella pesca, hi posava tota l'ànima. A cada moment me semblava sentir la picada del peix, llevava la fluixa emocionat… i res. M'enganyava el moviment de les onades, m'enganyaven les estremituds dels meus nirvis mateixos sobreexcitats. En canvi, l'oncle, ¡que tranquil! Les seves manasses immòbils semblaven de pedra. S'era recolzat a la banda, i, amb el cap decantat sobre el muscle, alçava una mirada tendra i sostinguda a les estrelles. Sens dubte estava resant… sens dubte les estrelles li semblaven la lluminària d'un altar, d'un gran sagrari encortinat d'ombres. ¡Qui pogués seguir els seus pensaments! Perquè, vaja, aquell home era del fust dels apòstols, o almenys en tenia el posat i l'expressió.

Espera i esguarda, no agafàvem res. Vaig grumejar sis o set vegades. M'avorria en gran. A l'últim, jo que sí, em lligo el guarniment al canell perquè no se m'escapès en cas d'acodormir-me, i m'ajec de panxa en l'aire en el banc. Hi estava força malament. Vaig recordar- me amb recança del llit tou i calentó que haguera pogut fruir a casa.

Mentrestant apuntà el crepuscle de lluna, una resplendor rogenca que envaí a poc a poc l'orient i s'anà intensificant de color fins a arribar al to més rogent de porpra. Els grops i sacsons de la calitja es transparentaven amb fluctuant ombreig. Aquella aurora no era com la del dia, que, així que apunta, ja la nit pal·lideix, perdent quelcom del seu imperi, i les estrelles se desllueixen; sinó una aurora llòbrega, que es coloria sense quasi resplendir. Dilatava la seva vivíssima taca vermella en mig del si de la nit, sense que en lo restant del cel s'esblaimés l'ombra en lo més mínim, ni que cap estrella perdés gens la seva lluïssor.

Res tan melangiós com un crepuscle de lluna sobre el mar. En la llunyania, les siluetes dels sardinalers simulaven una processó de Setmana Santa. Llurs veles se destacaven sobre la roentor del cel, negres i punxegudes com cucurulles de congregants. N'hi havia a centenars, totes acorruades… I un filet d'ombra que s'estengué per l'horitzó bastà a esborrar-les en menys temps que dura un parpelleig.

Per fi la lluna aparegué com un muscle nu per damunt de les calitges, que s'anaren escorrent a son entorn com draperies que cauen. I amunt, amunt… rodona, grossa, colorida d'una vermellor semblant a la de l'aram sense polir, se pintà sobre un fons de cel cendrós i sense transparències. Al principi quasi no llumenava. Després s'alluentà a poc a poc, i son besllum s'acarrerà per la mar, vermellejant sobre el llom de les ones.

Estava més distret que mai quan vaig sentir al canell una estiragassada tan forta que m'esborronà. Què era allò? ¿Qui podia estirar-me d'aquella manera, des de la mar deserta? Me va fer un efecte fantàstic.

L'oncle m'anava dient: -Lleva, lleva, marrec, que has fet estrenes. -Jo me'l mirava esverat, i, amb tot i sentir clarament les seves paraules, no l'entenia; però el vaig creure d'esma, posant-me a llevar la fluixa nirviosament. ¡Rediastre! quina resistència havia de vèncer! ¿Hauria agafat algun monstre, alguna morena d'aquelles que, un cop tretes de l'aigua, cossen llurs propis pescadors? Per dues vegades me vaig aturar esglaiat; però l'oncle m'obligava a continuar: -Cobra, cobra.- El guarniment vibrava com una corda de guitarra. Per fi, vento revolada i alço un peix preciós, un sard de gairebé tres pams de llargada, que cuetejava sorollosament sobre la banda del gussi, espurnejant-me la cara de ruixims. Quina alegria!

Des d'aquell punt el meu cor no va estar més que per la pesquera. Vinga tornar a calar de seguida. Què ho fa que ningú plany els peixos? La mort d'una cadernera ens entristeix, i en canvi ens aturem a contemplar tranquilament el panteix anguniós del llobarro que s'ofega sobre el sorral. No, mai n'he planyegut cap, de peix. Com més forçudament debategaven, més viu era el meu plaer. Que em vaig divertir! La pesca proporciona l'interès i les emocions d'un joc d'atzar i les embriagueses d'una lluita triomfal.

De sard no n'agafàrem cap més, però en canvi les oblades no ens deixaven temps ni de respirar. Mentre la lluna va anar de pujada, picaven seguidament. Després semblà que s'haguessin fos. Jo, però, m'entossudia a esperar-les. En volts de les tres de matinada, l'oncle cabdellà la seva fluixa, es plegà de braços i em va dir: -No cal maldar: es peix ha acabat sa gana. Quan vulgus farem proa cap a casa.- Mes jo em vaig oposar al seu desig. -No: deixeu-me provar unes quantes calades més.- I ell se va resignar a la meva voluntat, somrient bondadosament.

Al cap de poca estona va entrar un oratge fred i molestós, que, vestits com anàvem de rigorós estiu, i amb les robes mullades pel degotall de les fluixes, era de ben mal rebre. Aleshores me vaig penedir de no haver cregut l'oncle. -¡Pobre home!- vaig pensar. -No el vull pas molestar més. Ara, per la meva culpa, deu estar patint de fred com jo mateix.- I em vaig girar a mirar-me'l.

No, l'oncle no patia pas fred ni cap molèstia, ni es sentia, probablement, del pes de la pròpia carn. Estava extàtic. Immòvil, amb els braços plegats, la mirada en l'aire, tot ell arruixat pel doll argentí de la lluna, ara enfonsant-se a poc a poc, ara remuntant-se pausadament, segons el moviment de la barca, era l'estampa d'un benaventurat. Però ¿què somniaria, aquell home inculte i retret? ¿Realment rebia un raig de llum de l'Esperit Sant, que tot sovint l'embadalia? ¿O, tal vegada, fruïa rememorant les percepcions puríssimes i harmonioses de la seva vida marinera? També podia ser que estigués senzillament encantat i que no pensés res… Però no, no: vaig veure ondular en els seus llavis pàl·lids un somrís ple d'expressió; vaig llambregar en les seves nines el besllum dolçament tremolós d'una ànima que palpita d'alegria… No em vaig poder contenir. Vaig emparar-me de les mans dures del bon home, estrenyent-les entre les meves, i mig rient per disimular l'emoció: -¡Posta va, que esteu pensant en una cosa molt bonica!- vaig exclamar. Ell, de moment, restà sorprès; però, després d'haver jo repetit la meva insinuació, se posà a balancejar el cap de dalt a baix, fent que sí, que sí. Li vaig estrènyer més les mans, i li vaig clavar una mirada insistent, interrogadora. Ell seguia balancejant el cap. Per fi, va dir, amb la seva veu feble, inclinant-se cap a la meva orella com per confiar-me un secret: -Sí, marrec: estava pensant una cosa ben bonica, una cosa que fa pla salivera. Demà… no, avui mateix, que ja hem tombat sa diada, mal que dura sa nit… avui s'obre sa matança, i per dinar menjaré allò que en diuen «sang i fetge i ceba de porc».

Mai més no he cregut en fesomies.