II

El dia següent ens embarcàrem abans de fer-se clar. Llevàrem àncores a trenc d'alba, i, amb un oratge manyac que prisava lleugerament les aigües del golf, vàrem estendre totes les veles. Marxàvem en popa, sense balanceigs ni capbussades. L'airet que venia de terra, tot fresc i flairós com si acabés de llevar-se d'un jaç d'herbes humides, s'esmunyia per sobre meu amb un palp de carícia; i jo li deia, aplacant-me les faldilles estufadisses:

-Vaja, prou!… tafanerot!

Un dels mariners, que sentí aquestes paraules, va esclafir una rialleta i digué:

-Deixeu-vos fer alguns petons i abraçades, pubilla. Aquest ventet ès innocent, com una criatura i no crec que us encadarni. Deixeu-lo que us acaroni. Veieu que s'ès llevat de matí per dar-vos s'adéu-siau, mentres a terra tothom dorm. Rebeu-lo d'amic.

-Certament- vaig fer jo: -no el puc pas renyar, ja que de tots els fills de la terra és l'únic que s'ha llançat al mar per saludar-nos.

-Àngela!- exclamà el mariner aprovant-me. I, sentint que el pare pegava un cop de taló sobre el pont, va córrer a fermar una corda tot cridant: -No me'n descuido, no!

Aquell mariner era fill de Blanes, com tots els de la tripulació. Vindria a tenir uns quaranta anys, i era altet, escardalenc, cella-ros i de mirar garneu. Li deien en Vadô Set-trossos, perquè semblava fet a peces mal ajuntades: quan caminava, els braços li penjaven balandrim-balandram, el cap se li tombava d'ací i d'allà, i les sofrages se li doblegaven com xarneres que van massa fluixes. Talment se diria que era desconjuntat. Per falla de malucs, la faixa se li solia escórrer en espiral fins a les cames. La visera de la gorra sempre li fugia del front, decantant-se-li cap a l'una o l'altra de les orelles. Allò, que t'he fet reparar, de que els mariners eren, per lo general, gent ferma, de caminar segur, avesats a resistir qualsevulga balandrada, no va pas per a en Vadô. Aquest era ben a l'inrevés: no resistia els cops de mar, sinó que s'hi doblegava, adaptant-se a totes les ondulacions, emmotllant-se a tots els moviments; però això no el privava de ser un bon treballador, entès en l'ofici, diligent en la maniobra i lleuger com pocs per a enfilar-se pels arbres i les antenes a tall d'esquirol.

Quan ell me deixà, vaig romandre sola prop de l'orla de babord. No m'hi podia estintolar, per què estava tota ella coberta d'una rosada menuda i atapeïda que brillava enteladament amb un gris metàl·lic; mès, com que la marxa era tan suau, no hi havia pas perill de perdre l'equilibri. Mentrestant els galls cantaven, cantaven allà en el poble, que s'anava allunyant. Feien la il·lusió de que diguessin: -Adéu-siau…Quan tornareu?…Trigareu poc?…- Les cases s'esblanqueïen sobre el blau mort de les muntanyes amb una vagarosa agitació de llum i ombres que els comunicava moviment. Algunes finestres, amb llurs vidrieres esbandides d'aurora, s'allumaven com ulls daurats, aclucadissos, massa ensunyats encara per a guaitar obertament. Totes les entonacions eren delicades, tendres, d'una fusió harmoniosa. Jo m'hi encantava. El pare es va plantar al meu costat, eixamparrellat i mirant-me de reüll a estones a estones.

-Que redimontri bades?- me va preguntar a la fi.

-Miro el paisatge- li vaig dir: -miro com se va despertant el poble… Que bonic!… Oi?

-Uix!- va fer ell, tocant l'ase. -Vet aquí lo que ets, tu: sempre vols lo que no tens. Ara t'encantes mirant el poble com si no te n'haguessis pogut afartar en tota la vida d'estar-hi. Doncs per què n'has volgut fugir, cap de pardalets?

-Oh! no me'n penedeixo pas! Al contrari: estic més contenta!- vaig dir. I pegant-li uns quants copets a la galta amb el palmell de la mà, -Sou un bon pare!- vaig exclamar. -Valeu més or que no peseu!… ¡Si sabéssiu lo que us estimo, caret!

La cara se li estufà, la satisfacció li vessava dels ulls, i s'insinuà un somrís en la seva bocassa feréstega; però el va dissimular amb una ganyota, i, llançant una grossa escopinyada, barbollejà:

-Puà!… Maleït siga el suc de la pipa!… Ja has vist la teva cambra?

-No: encara no m'ha llegut d'anar-hi.

-Ah, vatua! Com que has hagut de fer la maniobra… ¿No than pas sortit muletes al call de la mà?

-Apa, manxaire! ¡Que en teniu, de malícia, sota el tel de llengua! Si no he ocupat les mans, he ocupades altres coses: enteneu? Estava mirant…

-Si que has d'haver suat! Ja veig que no estaràs mai en vaga, si Santa Llúcia et conserva les eines amb què treballes. I doncs, ¿quan te lleurà, de baixar a la cambra?

-Ànsia, anem-hi tots dos, rondinairot: veniu- vaig dir. I, mig abraçant-lo, me lenduia. Però ell, després de donar tres o quatre camades amb precipitació, refrenà el meu impuls i s'aturà en sec.

-Au, au!… no estic per galindaines. Aviat això seria un joc de criatures. Passa o passaré.

Altrament hauria sigut difícil que haguéssim pogut passar tots dos alhora, perquè el lloc on ens havíem aturat estava embarassat d'esparcines, cadenes i rodells que no deixaven més que estrets caminals. Quan se porta molta farda de coberta se forma cobertada, que consisteix en una estiba tapada amb draps o estores, per damunt de la qual transiten els mariners, pujant-hi i baixant-ne per unes escales posades a cada testa d'ella; mes, com en aquell viatge la Santa Rita no duia fora de la bodega altra càrrega que una dotzena o una dotzena i mitja de rodells de cèrcols, no s'havien pogut estibar de la manera acostumada i s'eren jaquits ací i allà en els punts en què menys destorb feien per a la maniobra. D'aquí resultava que, si bé es podia anar de cap a cap del bastiment a peu pla, no es trobaven gaires places desembarassades.

Vaig deixar, doncs, que el pare em precedís. Arribat que fou al bolou, que és una obra que s'aixeca en forma de caixa davant de l'arbre de mitjana, n'obrí la corredora i el portaló, i davallà a dins en un santiamén. Jo, seguint-lo, me vaig ficar també dins aquell cau. Anava baixant graó a graó, i ja només treia enfora el cap i els braços, quan vaig sentir una veu infantívola que em saludava amb marcat accent blanenc:

-Bon dia, senyora Anneitta.

Vaig entregirar-me, i allà, sobre coberta, dintre un barracó arrambat a la banda d'estribord, vaig llambregar la cara emmascarada d'en Miquelet Cadernera, el noi de bordo, que estava pelant patates entremig de dos fogons ablamats que li cairejaven de foc les fesomies.

-Hola, Cadernera!… ets tu?…- vaig cridar. -Què fas?

-Endego sa minestra. Mireu: pelo patates…

-És a dir que ets el cuiner de bordo?

-Carau!… no! no tant, mestressa. Sóc… sotacuiner, si voleu: encenc es foc, vento, escombro, poso es bacallà en remui… Cuinar, no: d'això se'n cuida en Pau Ternal, ¡que hi té una grapa!…

-Bona notícia! A veure com ens tractareu.

El xicot va obrir un armariet i en va treure un pollastre bo i plomat, ensenyant-me'l.

-Què me'n dieu, d'això?

-Tiva! Si a bordo us tracteu així, qualsevol s'entauli en terra.
¡Jo que em pensava que no menjàveu sinó galeta i vianda salada!

-Galeta per a un viatge de dues setmanes o tres, a tot estirar! Si haguéssim d'anar a ses Amèriques…

-Vaja, vaja: no ens aflaquirem pas. Ja em sembla que em tindreu sovint de parroquiana.

-Tant de bo de Déu!

-T'agradarà?

-Més que pa i mel.

-I per què?

-Perquè… net, mestressa… quan vós sou aquí, a sa cuina hi canten ets àngels en cos de camisa: amb sa flaire sola dets armaris, es més neulit s'hi retornaria, llampus!… I, quan vós no hi sou, no diré pas que ballem es goigs de Sant Prim, perquè de brossa per a atipar-se no en manca; però no ès això d'ara, ca! Vós porteu es dijous gras.

Rient rient, vaig acabar de baixar l'escala. Al peu d'ella m'esperava el pare, que, així que em tingué al seu costat, m'indicà, amb una braçada en rodó, la petita peça on érem, i va dir, entre majestuós i mofaire:

-La cambra capitana.

Figura't una lludriguera quadrada, tan baixa de sostre, que era impossible recórrer-la sense ajupir-se o vinclar el cos. L'única part on una persona podia estar dreta i amb el cap alt era la de sota el bolou, el qual servia d'entrada i de lluerna. Amb dues passes i mitja hauries amidat el pis de llarg a llarg. No obstant, com que ja la coneixia per haver-la visitada altres voltes, aquella cambra que tan pomposament m'acabaven de designar amb el nom de capitana, no me'n vaig pas agradar ni desagradar. Només vaig interessar-me pel moblatge. A l'un dels costats hi havia un coi molt ben paradet, amb el seu cobrellit ramejat, el seu llençol net de bugada, el seu coixí amb puntes i la seva cortineta d'indiana. En un altre costat hi havia un rentamans de ferro amb un càntir de llauna; un sofanet que amagava sota el seu seient enconxat aquell atuell que les persones fines usen i no anomenen; i, penjat a una llata amb un clau de ganxo, un mirall, que, si per lo petit no et permetia que t'hi contemplessis la cara sinó a trossos, en compensació et multiplicava les fesomies, de manera que, segons com te posaves, t'hi veies amb dos nassos o tres ulls. A la banda de proa hi havia un penja-robes encortinat, i en la de popa, en una balma que s'obria sobre una mena de sostremort, el meu equipatge, dues maletes, el portaestudis, l'ombrel·la, el tamboret de tres peus… No s'havien descuidat de res: fins hi havien posat la capsa de cartró del meu barret, un barret que el pare m'havia dut de Barcelona per Santa Anna, tan ple de flors i coloraines de mal gust, que encara no m'havia atrevit a estrenar-lo.

-Ja que no has volgut fer la pols a les senyores de Roses- mormolà el bon home al reparar que jo em mirava aquella capsa, -potser a Valéncia gastaràs més coratge. Allí no ho saben pas, si sempre has dut mantellina i si ta mare no n'emprava sinó de blanca. Vui que donis el cop; vui que vegin que la pubilla Saura ès una senyora amb tots els ets i úts: m'entens?…

-Bé, bé: ja en parlarem, d'això.

-Com, que en parlarem? ¡Vuit duros que em costa, i no haver-te'l pogut veure posat!

-Doncs no patiu més: teniu.

Vaig agafar la capsa, en vaig treure el barret, i allí mateix me'l vaig posar.

-Vaja, què tal m'escau?- vaig dir asseient-me al sofà.

El pare entrebadà la seva bocassa, encantant-se i manejant el cap amunt i avall com aquell qui no se sap acabar la seva, admiració. Se coneixia que cercava un mot de lloança i que no en trobava cap de prou granat; i, després d'haver pres alè dues o tres vegades sense assolir la paraula a què l'havia d'aplicar, atalaià per la clariana del bolou la figura trencadella d'en Vadô Set-trossos, i va cridar, amb un clam de l'ànima:

-Veniu-me aquí, Vadô! Baixeu!… ¡Mireu's-em això! Què us en sembla?

En Vadô s'esmunyí ràpidament per l'escala, relliscant d'esquena pels llistons més que davallant-hi amb els peus, i, jup i mig amagat darrera el pare, va visurar-me llaminerament amb els seus ulls garneus, i va dir, amb la seva veu més manyaga:

-Què voleu que em sembli, mestre Saura? Veig que ha vingut sa primavera i que aqueix plançó ha tretes ses flors que li pertocaven.

-Ben xerrat!- exclamà el pare. -Cap i barret semblen d'una peça. ¡Arri allà, les senyorotes de Roses, amb les seves cares mústigues i els seus barrets rancis!- afegí, com escombrant les al·ludides amb una mirada de menyspreu. -Arri allà! Això, ès llum de minyona! Oi, Vadô? Si la porto un diumenge a missa amb aquest maig al cap i…

-Qui es miraria s'altar?- reparà en Set-trossos en to compungit.

Aleshores el pare encengué la pipa, pitjant el foc amb el seu dit gros recremat, sota el qual crepitava l'aire a cada xuclada; i després, traient-se el broc de la boca i escopint, va sacsejar les espatlles i mormolà:

-La llàstima ès que totes les dones tenen una corda fluixa. Un hom pensa que els hi endevinarà el gust, i es gasta els quartets; però ni els mils! No n'he pogut entendre mai cap. Anem, anem a la nostra feina: els bastiments són de més bon governar, Vadô.

En Vadô Set-trossos no va manifestar sobre aquest punt la seva opinió; però va amoixar-se entre dos dits les aletes del nas d'una manera que indicava una reserva plena de pensaments, i, tot seguint el pare, me va endreçar dues llargues mirades: l'una decantant el cap sobre el muscle dret, i l'altra decantant-lo sobre el muscle esquerre, mentre els braços li fugien en ziga-zaga per davant del cos, cercant l'escala, i les cames se li ressagaven amb fallança.

Després d'haver desat el barret, amb el propòsit de no lluir-lo sinó en altres ocasions semblants, me vaig ajeure en el sofà. ¡Que bé s'hi estava! Com que m'havia llevat tan de matí, la son m'aclucava els ulls. La barca marxava amb un moviment suau que l'alçava i abatia lentament de popa a proa i la feia cruixir d'una manera quasi imperceptible, deixant sentir una nota fina, que, amb la seva prolongació llarguíssima i el seu desmai peresós, descrivia musicalment la bonança que ens acompanyava. La son m'anava envaint. Aquella cambreta petita i tranquila, que surava sobre les aigües allunyant-se de la terra, tenia una mena de poesia que lligava dolçament amb la de les imatges somnioses que començaven a flotar per la meva pensa. Insensiblement vaig esmunyir-me de la realitat. Viatjava cap a un món desconegut, cap a un país fantàstic; i… així em vaig adormir. I no et creguis que hagués fet petar només una becaina, no: va ser una matinada de dues hores llargues.

Un cop desperta i ben esparvillada, me vaig rentar, i tira cap a coberta. Ja havíem sortit del golf i navegàvem per enfora. El mar era d'un blau igual i puríssim, que contrastava simpàticament amb el ros daurat dels arenys i del roquer, d'on ens anàvem apartant. El terral havia caigut, i en son lloc regnava un garbí massa novell per a tenir gaires forces, però que les adquiria majors a manera que desplegava per l'espai la seva volada serena. De moment en moment la nostra marxa s'apressava. El cap de Creus fugia, arronçant-se, arronçant-se… Les blavors puríssimes s'eixamplaven.

Vaig posar-me a cercar un recés i un setial per a seure; i, havent- me adonat de que l'avi Mauva estava assegut a sotavent, al peu de l'arbre mestre, vaig aclofar-me al seu costat sobre un pilot d'esparcines. El vell seia d'anques al pont, amb les cames encreuades. Capjup, amb les ulleres escorregudes fins a la punta del nas, i la mà armada d'una agulla saquera i d'un didal de corona que amb prou feines se li ficava al capciró del dit, estava apedaçant-se unes calces.

-Apa, sastre, aprofiteu el bon temps- li vaig dir. -La barca rumbeja com una oca per un estany, el mar només fa rum-rum com un gat que s'adorm, i el sol té una revifalla d'estiu. Qui diria que fóssim a la tardor? Vaja, que no us he pas portat malastrugança. Un temps així, ni comprat.

Tot estirant el fil del seu cosit, m'esguardà per sobre les ulleres, acompanyant la seva mirada amb un somrís bondadós, que posà en descobert les seves genives blavenques, emmarletades amb dues o tres dents tinyoses i enderrocades, i contestà:

-Sí, bon temps per a una passejada.

-I millor encara per a un viatge- vaig fer jo.

-Si es viatger està de calma, no diré que no; però… mira, noa: ton pare no les voldria mai, unes tempures així. A sa sortida des golf hem estat encantats més d'una hora i mitja. Es vent que ara portem ès eixeridet i va refrescant que ès un gust; però ve de proa: entens? Hem de navegar de volta i volta, parant ment de no caure a sa deriva i de no orsar tampoc massa, per no perdre camí. Cada passa ens costa cent gambades.

-Vosaltres feu com els pagesos, que mai són contents del temps.

-No, a mi tant me fa. Encara que, contractat com estic a tant per viatge, sa durada m'escursa es jornal, no m'hi encaparro. D'ençà que es va morir sa de casa, que bé haju, tant me fa ser ric com pobre. ¿Per què els hai de voler, es cortos?

Va callar amb aire trist, reprenent la seva feina. La costa s'allunyava. Les blavors puríssimes s'anaven estenent.

-No teniu fills?

-Una noa casada.

-I doncs?

-No ès tot u. Es seu marit se'n cuida. Jo… més aviat li seria una nosa.

-Sou viudo de temps?

-Ara, per sa diada de Sant Tomàs, va fer vuit anys que vaig saber-ho al tornar de viatge.

-Ah, vatua!

-Sí, va ser una cosa molt trista. Jo havia deixat a sa de casa, bona i eixerida. Estava molt contenta, perquè, amb es dinerets que havíem arreplegats, havíem comprat una caseta i un llagut, i llavors jo feia es darrer viatge per a guanyar unes peces de sardinals. ¡Ja mai més viatjar!… Viuríem junts. Jo seria pescador… patró de barcada… Un bon descans. Sa meva veieta em gomboldaria: sempre la tindria as meu costat com un àngel de sa gorda. Ella tot això m'ho deia amb ets uis. ¡Que me'n deien, de coses, ets uis d'aquella dona! A sa llinda de sa porta ens vàrem abraçar sense pensar mals averanys i em va dir: «-Porta'm melons d'Alacant» «-Prou, dona, prou.» ¡Sa sang de ses venes, li hauria donat, si me l'hagués demanada!… Ja saps que sóc de Blanes: oi? Sa nostra casa era a sa banda de mar, a un cap de sa platja; i així que vaig saltar en terra vaig fer via cap allà, amb tot de bones notícies a sa punta de sa llengua per a alegrar es cor de sa bona veia. Portava es diners a sa pitrera per ensenyar-los-hi de seguida: «-Mira, lo que hai gonyat!» A mig camí me varen escometre dues veïnes. No estava pas per a elles. ¡Al diable, ses tafaneres! «-Sa teva dona està malalta», me varen dir. Jo vinga estirar es pas… i ja no sé què més m'enraonaren; fins que, quan vaig agafar es picador de sa porta, me varen dir, net i clar: «-Hereu Mauva, sa teva dona s'ès morta: la vàrem enterrar ans d'ahir.» I jo encara no m'ho creia. Me semblava que sentia es trepeig d'ella per dins… i pica que picaràs. Encara sento aquells trucs aquí, a sa boca des cor. Res: igual que picar a un sepulcre.

Quan l'avi acabà aquesta relacioneta, els ulls m'espurnejaven; i, per dissimular, vaig passejar-los pel mar i pel cel. Tot era blau: el veritable país blau, puríssim, immaculat.

-Però ¿per què no us esteu amb la vostra filla?

-Sa noa se'n cansaria, de mi. No vui fer nosa. Amb sa dona era diferent. Mira: ella tenia set anys més que jo i era una mica geperuda; però no l'hauria baratada per sa més jove i maca des poble. Es seus uis d'aquella dona m'estimaven: entens?… m'estimaven! D'ençà que ès morta veig que sa meva vida ès perduda sense profit. M'ho hai venut tot: sa casa, sa barca… i no tinc pas delit d'anar en terra.

Una llàgrima va rodolar pel seu nas, aturant-se en el ferro de les ulleres. Tot corrent a veles desplegades pel país blau i desert, l'enyorança d'amor d'aquell home desaferrat de la terra me va semblar tan santa, tan santa, que la nostra barca em féu pensar en la que ens pinten els místics carregada d'ànimes que van cap al Paradís. No vaig dir res més. El vell, també mut, clavava amb un repunt groller el pedaç de les seves calces, cus que cus.

Les nobles tristeses aporten al cor un dolç , repòs, una mena d'aprovació celestial, de la qual cal gaudir en silenci. La meva ànima va eixamplar-se per l'espai. ¡Que bé em trobava, entre aquelles blavors puríssimes! La brisa brunzia en l'aparell com en una gran arpa, espargint sordes harmonies. Les ones s'escorrien, garlant inarticuladament com infants que gatxegen. ¡Enllà, enllà!… Tot era bell, però s'hi enyoraven encara certes belleses pressentides. Enllà, enllà!…

En això va ressonar en l'aire una cantarella, en la qual vaig reconèixer la veu flautosa d'en Vadô Set-trossos. No obstant, no veia ningú enlloc.

-I ara!- vaig exclamar. -Sento la passada, i no veig l'aucell en part del món.

-Ès que sa vela el tapa- me va dir l'avi Mauva. -S'aucell ès a dalt de tot de s'abre mestre. Hi ha pujat a endegar no sé què d'una corona, i treballa sota sa galeta, abraçat a sa espiga per damunt des calcés. Té, mira-te'l com baixa.

En aquell moment en Vadô Set-trossos va davallar, com un pregadéu de rostolls, a lo llarg d'una corda.

-Hola, pubilla!- cridà així que va reparar-me. -Vinc de muntanya, on ets airets són prims i desperten una gana d'àllò més endiastrada. Si es camins fossin de més bon transitar, us diria que hi pugéssiu… Sabeu quina hora ès?

-No: m'he deixat el rellotge a la cambra.

-Bé, no cal pas que l'aneu a cercar. De rellotges rai, no en manquen. Veureu, que aviat n'hauré trobat un.

Va guaitar cap a la banda de terra, i exclamà:

-Vatua! Tot just són dos quarts de dotze; i en Pau Ternal, que tot ho passa per ses busques minuteres, no ens darà sa minestra fins as bell toc de ses piadoses.

-I on l'heu vista pintada, l'hora?

-A s'ombra des turons, pubilla. Si vos es tiguéssiu enclavada com ells, sense moure-us ni posticar-vos, es vostre nas també la pintaria. Es sol no enganya mai: no fa com es mal de cor, que sempre va d'avançada.

A l'hora corresponent vàrem dinar. La taula consistia en un quarter de batiport posat sobre un rodell de cèrcols; però un cop ben parada amb les seves estovalles, blanques com una tofa de neu, feia tan bon efecte com si l'hagués construïda un ebenista de ciutat. No hi havíem de menjar més que el pare i jo (perquè els mariners s'estimaven més fer-ho pels recons de la barca amb el plat a la mà), i ens hi colocàrem, asseient-nos en els calaixos de popa, amb les cames de gairell per no poder ficar-les en cap entrepetge. Jo tenia un got a la vora del meu plat, i el pare un porró blau, lligat de gallet a tarot amb una cordella que servia per a passar-lo de mà en mà. I, vet allà que ve en Pau Ternal, caminant amb tota la majestat d'un personatge que coneix la seva importància, portant a pols, entre grapa i grapa, la gran olla de l'estofat: la deixa sobre els estalvis, i la destapa amb un ample moviment de braç que sembla dir: -Proveu això, llepeu-vos-en els llambrocs, i digueu-me si no hi trobeu la quinta essència de la meva saviesa.

El pare se féu la part omplint-se el plat a curull, provà una trumfa, enguerxí la boca, arrufà el nas, i, entregirant-se i mirant en Pau amb ulls entravessats, rondinà, tot mastegant mastegant:

-Ès fumat com una xemeneia.

Al sentir aquestes paraules, en Pau, que s'esperava un compliment, va tornar-se més groc que una metzina, va abocar-se a l'olla, i, ventant amb la mà el fum que en sortia, se l'acarrerà al rostre i l'aspirà d'una nassada.

-Cull… eres!- exclamà, estrafent, a mitja naixença, la mala expressió que se li havia començat a escórrer dels llavis.

Jo m'esqueixava de riure; l'avi Mauva, que era a la canya del timó, va esclafir també la mitja rialla; i en Vadô Set-trossos, si no hagués sigut tan desconjuntat, s'hauria desllorigades les conjuntures, perquè reia i tornava a riure cent vegades, i cada volta amb més extraordinàries contorsions. En Pau Ternal estava consternat. El pare, seriós com sempre, passejava sobre nosaltres la seva negra mirada, com fastiguejat de la nostra ximpleria.

-Vaja, no n'hi ha per tant- digué a la fi. -Una cosa ès riure i l'altra beneitejar. ¡Prou, Vadô, prou! ¿Ara no ho coneixeu, pastanaga, que ès un gran rebaix, per a un home, això de que el vegin esvoletegar com un pollastre que vol rompre un quicaraquic? ¡Quin cap de casa, vatua el món!

Però en Vadô Set-trossos no era pas senyor de si mateix: suava d'angúnia, s'inflava de venes, cloïa la boca, i prenia per un moment un aire compungit; mes de seguida la ratxa riallera li botia les galtes, i havia de engegar-la, mal que li pesés, sotraguejant de cap a peus. A l'últim va aixecar-se, fugí tentinejant per entre la farda, i deixà sentir-hi, al darrera, per llarga estona, un glo-glo semblant al d'una ampolla que es vessa borbollejant.

Aleshores el pare s'encarà amb en Pau Ternal.

-Pau, vós teniu un defecte molt gros… i pareu ment, pareu ment… Ja sabeu lo que us vaig dir: entre homes no es mira prim; però hi ha una senyora a bordo, i vui que es respectin les seves faldilles. Poc parlar: enteneu? A la vostra llengua s'hi crien els renecs com les orellanes en els polls. Feu-vos-hi un nus. Mireu: no heu dit sinó una paraula, i de per poc… si no la vireu a temps… hauríeu ben negat l'alioli.

En Pau Ternal era un home massís, encirat, ancaboterut, ample de cos, ferm de cames i amb les espatlles tirades a escaire d'un coll sempre aplombat. Tenia els ulls molt separats, esparveradissos i blaus, la pell encesa i les celles roges. Usava un bigoti també roig, espuntat, aspre com fils d'espart i retallat arran de boca en forma de dos raspallets. De lo restant de cara anava afaitat. En la seva testa es reparava certa partió característica: el front, abombat a banda i banda, formava al mig un clotarell vertical que, prolongant-se, davallava, quasi esborrat, per la carena assaplanada del nas, saltava a la canal del llavi superior, molt marcada entre les dues meitats bessones del bigoti, i s'enfonsava en l'ampla barba, arreguerada com un albercoc; i, per la part de darrera, el bescoll, dividit en dues besses robustes i rodones, i la clenxa, que ratllava els foscos cabells aplacats a cada costat de clatell a còpies de bandolina, completaven la remarcable vedruna. Al primer cop d'ull se coneixia que havia de ser presumit. Gastava gorreta de setí negre, ja vella i deslluïda, però doblegada sobre el front amb cuidadós entonament; mocador de seda esfilagarsat, cenyit al coll amb un nus de carreter; armilla de quadrets virolats descordada, deixant veure la faixa blava, que abrigava el cos fins a dalt de tot del ventrell, i amb l'ala esquerra ornamentada per una verdelosa cadena de rellotge, en la qual dringaven penjarelles de medalles i altres futeses; calces de vellut, color de molsa seca, pelades i esgrogueïdes a clapes pel fregadís, amb una gireta als garrons que indicava el mirament amb què eren encara tractades; i, finalment, botes de cuiro fort, grosseres, feixugues, de doble sola clavetejada, i enllustrades polidament. No portava gec, i, a pesar de la frescor del temps, duia les mànegues de la camisa atrossades als colzes, reganyant uns braços revinguts, colorits de vermellós pelussam.

En aquella ocasió es veia que la vanitat se li era ben emmusteïda; però va aguantar el xàfec a cara daigua, sense moures ni badar la boca.

Jo vaig tractar de consolar-lo en lo que més el corferia.

-Pau- entre queixalada i queixalada: -aquest estofat ès de primera. Si no fos el fumall que el dimoni ha ficat en el vostre fogó per desacreditar-vos, jo us prometo que hauria sigut cosa llaminera i que tothom us hauria fet justícia. Més no tingueu por que lhaguem de llençar. No en sobrarà gota, no. El fum no shi sent sinó a la primera engolida: després el paladar va trobant-hi les fineses… i com més sen menja, més bo sap. Les fulletes de llor hi són a la bona mida, el vi ranci ben mesurat, i la sal ensopegada. Quin estofat! Jo voldria que a casa una coquessa que el fes així, baldament mel fumés cada dia.

Aquestes paraules varen encoratjar-lo en gran manera.

-No pubilla: no mel vulgueu alabar. Precisament tot el mèrit de sestofat consisteix en saroma: enteneu? Poseu-li una mala flaire quelsevulga, i vatua… dallonses!… ja el podeu donar as gossos. Si no fos estada aquesta desgràcia, sí, que hauríeu trobat es compte. Però sa culpa no és meva: hi ha certes feines que shan de encarregar an es marrec. Li ai de llevar ses orelles, llamp me matu! I ara vull que tasteu unes sardines a sa marinesca: veureu! I ja caigu aquí mort em sec i amb sa ànima comdemnada…

-Prou, prou!- va saltar, interrompent-lo, el pare.- Ja vos esllavisseu, Pau: val més que digueu «culleres». Però lo millor serà que porteu les sardines i que elles parlin per vós.

Mestrestant vaig fer plat per a lavi Mauva i per en Vadô Set-trossos, i els vaig portar allà a on eren. Déu tho pac- me va dir el primer; i laltre em va tirar una floreta:

-De mans tan boniques mai era estat servit, pubilla. Any de bé sia.

Quant vaig tornar a la taula vaig sentir un gran terrabastall cap a lindret del barracot que servia de cuina; i, abans dhaver pogut preguntar res, vaig veure sortir, per entre larbre de mitjana i una cimbellada de rodells, un peuàs calçat amb una bota clavetejada, i al capdevall daquell peuàs el pobre Miquelet Cadernera, que botent com una pilota, vingué a caure de boca terrosa a dos pams de mi.

-Fort!- rondinà el pare -Així se fa amb els nois que baden. Que aprengui a sirgar dret.

-Vaja això és massa!- vaig replicar jo acudint a lajuda del xicot, que saixecava adolorit, palpant-se les macadures. -¿On has rebut, caret?

-De primer a sos Bertran: sabeu?… i deprés aquí, a ses canyeles i es genolls… i en es colzes i… Llamp de Pau! Ès una mala bèstia. Se preval de que sóc petit; perquè si no…

-Anem, anem: no gastis quimera. Vina: seuràs al meu costat. Avui seràs el meu nuvi: vols?

-Es Carderneres no son per a vós, mestressa.

-I per què no?

-Perquè vós sou rica, i a casa no hi ha un pa a sa post.

-Mireu si barrina, aquest infant! Però ca!… ja tentenc herbeta que et dius marduix: no em vols perquè no et faig goig per massa vella.

-Veia no!- va dir tornant-se vermell i abaixant els ulls. -Avui per avui encara sou ben fresqueta i… Déu n'hi doret.

-Bé, ja ho veig: tens por de que m'envelleixi aviat; però per una diada ja em pots pendre, sobretot si et tracto bé. ¿Què me'n dius, d'aquesta racció d'estofat?

Va esclafir una mitja rialla i es posà a menjar, arreplegant la vianda amb els dits.

-Té, garrí: no facis córrer les forquilles d'en Salgueda- li digué el pare allargant-n'hi una de boix.

Després va venir en Vadô Set-trossos, i en Pau Ternal va portar les sardines, que foren molt celebrades. Tothom se va ben atipar. El porró va passar de mà en mà quatre voltes en rodó, amb les seves corresponents marxes cap a l'avi Mauva, que no desemparava la canya timonera. Els bevedors tenien punt a fer durar la xerricada i a dir algunes gràcies entre glop i glop, mentre el vi se'ls anava embassant a la boca.

-Es vi ès sang- va dir en Vadô Set-trossos, bevent entrepernat d'una manera estranya; -però, si no ès sang batejada, se pot beure sense por de pecar.

-No tingus escrúpol, sant cristià- saltà en Pau. -Jo et responc de que cap taverner hi ha fetes trafiques. Ès bon vi de Llançà.

-No pas jo que en llenci una gota- respongué de seguida el bevedor jugant amb la paraula.

-No el llences per a tu, però sí per a nosaltres. Vatua s'ànima d'un penjat! ¡no en coles poc, de mam!- observà en Pau Ternal.

-Encara no en beuré tant com en pot veure un pollastre- replicà en
Vadô.

De dites enganyoses per aquest estil n'anaren i en vingueren moltes. L'únic que bevia seriosament i respectat de tothom era el pare, que aprofità tots els torns que li tocaren i, quan estigué saciat, s'aixecà, encengué la pipa i va dir:

-Jo ja estic complert. Ara, per a vosaltres, mig porró més i prou.
Avui us deixo fer barrila.

I se n'anà xano-xano cap a proa, amb la pipa a la boca i les mans ficades dintre les butxaques de les calces.

La seva absència i la tornada del porró varen augmentar l'alegria. El porró passà d'en Pau a en Vadô i d'en Vadô a l'avi Mauva, que el deixaren braument escolat. Després havia d'anar a en Miquelet Cadernera, que se l'esperava encantat, mirant-se'l sense parpellejar, amb els seus ullassos rodons com botons i plens d'un desig que llustrejava en les seves nines d'una foscor envellutada semblant a la de la pelfa negra posada sota un vidre; però en Pau procurà agafar la cordella quan el broc va passar a frec del nassiró camuset del xicot, i, fent saltar el porró i eixamparrellant-se, va posar-se en actitud de xerricar.

-Ai, mare, mare!- exclamà en Cadernera amb desesper… -Això ès una injustícia! ¿I vós ho permetreu, mestressa?

-Calla, mala eruga!- replicà en Pau -Voldria veure't esquerdat de set i no et donaria una salut d'aigua, grandíssim fumacassoles!

-¿Encara no m'heu estovat prou, botxí de criatures?

-Vatua sa…sa…!

-Ajudeu-me, mestressa: ¡sóc es vostre nuvi!

-Tu, bordissot escarransit!

-Sí- vaig dir: -ès un tracte que hem fet suara suara.

-Essent així,- argüí en Vadô Set-trossos rient i fent cortesies exagerades -es noi de bordo se'ns ha passat mestre i tots l'havem de respectar. Pau, ajupir-se i fora! A qui no té costats, sa roba li cau; però, amb uns costats tan bons, en Cadernera pot posar-se totes ses calces de bordo. Pau, dóna-li es porró per refrescar a sa salut de sa núvia.

-Està bé- va respondre en Pau Ternal transigint. -¡Maleïda sigu sa meva sang si no sé respectar sa gent que s'ho mereixen, enc que sigu en sa persona d'un poiós i malparit com aqueix ventafocs! Però ens ha de divertir una mica. Que begu de fantasma!

-Bona, bona!- va cridar en Cadernera pegant un bot. -Jo faré sa fantasma i em beuré tot es vi d'una tirada. Podeu xerrar per ses butxaques. Però… ei! no val a tocar-me! Si en vesso una gota, mateu-me!

Pujà de peus sobre els galliners, se tombà en un moment a l'inrevés les parpelles, girà els ulls en blanc, i, tirant el cap endarrera, agafà d'esma el porró, l'aixecà en l'aire, i, trabucant-lo de gallet a poc a poc, se deixà caure el rajolí al bell mig del front. El vi es va partir en dues regueretes, que s'apartaven a cella i cella, baixaven pels llagrimalls i eren absorbides per la boca llargament entrebadada, amb el llavi superior aplacat a les dents i l'inferior sortit en relleix un través de dit. La figura del xicot no podia resultar més llòbrega i estranya. Amb els seus ulls d'estàtua, que es diria que ploressin sang, la seva cara descolorida i la seva immobilitat quasi absoluta, no semblava un ser humà. A mi em feia més pena que goig, i les gràcies que deien en Pau i en Vadô per fer- lo riure i engargussar-lo no m'han deixat més record que el d'una cosa enfadosa. Aquell pobre noi de deu anys, groc, flac i altonet, amb les robes que li curtejaven en braços i cames indicant la seva misèria; criat entre llops de mar, creixent entre renecs i mals tractes, m'inspirava una greu compassió. No vaig estar atenta més que a defensar-lo si de cas, per vessar-se-li alguna gota de vi, el maltractaven els dos galifardeus que estenien al seu darrera llurs manasses, preparats a descarregar-li clatellada. Però en Cadernera tenia tanta seguretat en el paper que representava, que no hagué pas de menester la meva intervenció. Va escopsar el raig fins a les acaballes, i després alçà la mà esquerra, l'esmunyí pel broc i en tapà el forat amb el dit gros, evitant així que alguna gota ressagada es pogués escórrer impensadament; va adreçar a pleret el cap, acarrerant cap a la boca, amb estudiats decantaments, la mullena vermellosa que li llagrimejava per les galtes; i, un cop l'hagué ben xarrupada, llançà un sospir i somrigué.

-N'hi havia poc!- exclamà. -Aquests mosquits de bóta se n'havien fet un bon panxó, i, amb una mica més que s'hi haguessin adobat, sa fantasma no n'hauria trobat gota.

-Calla, maleït de Déu!- va dir en Pau rient. -Ets es rei de ses fantasmes; ets un embut de taverna; ets sa glòria des nostre celler. Vina: m'has guanyat es cor: fem ses paus.

Va abraçar el bordegàs, se'l carregà a coll-i-bé, i se l'emportà saltant saltant.

En Vadô Set-trossos es fregà el clatell a mà revessa tot mirant-me amb els seus ullets de verd d'olivera, i, torcent el cos, me tocà el muscle amb el colze del braç que li restava en vaga.

-Pubilla, certes bromes no me les gasteu mai més: enteneu?- va dir baixet baixet. -Són dolentes pes ventrell. Un hom cria salivera i… vaja, no dóna.

-I ara! de què vos les haveu?

-¿De què voleu que me les haju, sinó des vostre nuviatge, que m'ha donat goig sense alegria? No en parleu, d'aquestes coses, fins que vajun de bo. I, quan es casori sigu cert i passat per mà de rector, heu d'endegar aquesta barca que sembli sa vila de Menjidorm. Jo us tallaré patró de com ha d'estar: veureu. Totes ses banderes i gallardets que flamejun as vents; un ram de flors a sa galeta, i un altre as cap de mort per a tapar-li sa calbura. Aneu escoltant. A cada botafió, una llangonissa penjada; ses soles, curulles de torrons fins; es cenals, guarnits amb neules; a cada bitó un cabridet rostit; un gall dindi enastat a cada escàlam; ets arbres, rempeuats amb cartells de vi blanc; ets am…

Un xiulet que sonà va tallar-li la paraula a flor dels llavis, i el bon home corregué a la maniobra, no sense indicar-me, amb un anguileig de braços i una estesa de mans, que es reservava la continuació del seu projecte per a una altra estona.

Aleshores les veles foren canviades de posició. De primer romangueren fluixes i el vent hi espetegava; però la barca anà virant i tornaren a omplir-se, impulsant la nau cap a terra; així com fins llavors l'havien empesa mar enfora.

Vaig anar a proa per guaitar. La terra semblava una llarga broma ajaçada sobre el mar, amb els contorns superiors d'un blau fluid i clar que es mig fonia en les espessors de l'aire i es barrejava amb les calitges, tacada més avall d'esfumades rossors i ombres moradenques. Les sinuositats de la costa s'eren arrasades. El cap de Creus i el golf de Roses no es distingien per cap entrada ni relleu. Els Pireneus, amb sos vessants ennuvolats, eren de mal obirar; i sols brollava netament la cima del Canigó, que blanquejava en la serena del cel com un astre naixent deslluït per la llum del dia. Cap a ponent cendrejaven algunes muntanyes, i més enllà s'estenia l'horitzó buit.

Com que probablement no havia de tornar a veure mai més aquell paisatge en circumstàncies iguals, en volguí treure un bosqueig. Vaig agafar el portaestudis, i vinga cercar colors. Com més pintava, més m'enamorava d'aquells tons febles delicadíssims; però i que difícils eren d'ensopegar amb justesa! Els ocres terrejaven massa; totes les pintures resultaven massa grolleres… Si detallava, perdia la fluïdesa; si pintava a grans taques, no em sortia sinó un núvol en què ningú hauria endevinat una costa. Vaig suar de valent. I, no obstant, allò era bonic: les fondàries d'aire, la llunyania, la blavor del mar escampant-se vibradora per l'ambient… ¡Tenir-ho al davant dels ulls i no saber-ho arreplegar!

I no en vaig saber: vaig haver de plegar, convençuda de la meva impotència.

El pare, recolzat a l'orla de proa, llançava un xiulet de tant en tant, i cridava: -¡Orsa, orsa!- La barca va arrumbar força cap a migdia, cap a l'horitzó buit, per l'indret de les últimes terres obiradores.

-Què hi ha, per allí?-vaig preguntar-li.

-Per a on? Allà hi ha Palamós- va dir, assenyalant amb el dit una clapa rossenca. -Més enllà les muntanyes de Tossa, les serres de Bandina, i altres.

-Vaja, d'aquesta bordada ens plantem a Blanes.

-Uix!- exclamà girant-se d'esquena.

-I bé! què vol dir, uix? ¡Sou més malagradosot!…

-Doncs ¿com t'he de contestar, si dius uns disbarats tan grossos? ¿Que et creus que això ès una bala que va dretamente allà on s'ès apuntada l'escopeta? A Blanes!

-Però què hi sap, una?

-Sabessis callar al mencos!- barbotejà entre dents. I afegí, recalcant molt les paraules, com el mestre que es veu obligat a explicar a un deixeble estult una lliçó que de tan clara és enfadosa: -Amb el vent de proa no es va allà on se vol, sinó allà on se pot. Anem de gairell, de gairell, com els crancs. Apuntem a Blanes, i bon goig de tocar a Palamós. ¿Entens, marinera de terres endins? Si aquesta nit pots dormir en aigües de Palamós, dóna't per ben contenta i digues que la Santa Rita ès la barca més fina de la mar.

-Ès que en té fama, de fina.

-Doncs, si serva malament, serà per culpa del patró: oi?

-No, cristià de Déu: això no. Cap patró ni pilot us passa la mà per la cara, en aquestes mars. Els Saures en vénen de nissaga, de mariners: s'ho porten a la sang.

-Fins tu i tot?

-Per què no? Si no fos per això de ser dona, no em veuríeu pintar mars i barquetes, sinó comandar-ne una de ben eixerida: i… apa! lluny!… eixampla't, espai!… M'agradaria barallar~me amb el vent i les ones…

-I guanyar-los amb el dit xic. ¡Que en tens, de terres a l'Havana! ¡No sé com redimontri m'he deixat entabanar d'embarcar-te!… Però ja hi som, pel tros. Déu vulgui que s'aguanti el bon temps.

Va posar-se a examinar les bromes de l'horitzó de fora, com si n'hagués volgut desentranyar algun averany, i jo vaig tornar a contemplar aquella costa llunyana que suara s'havia burlat del meu art. Encara presentava el mateix aspecte vaporós. ¡Què immensa és la mar, i que amagades ses descobertes distàncies! Bé havíem corregut i corríem!… Els borrallons d'escuma que aixecava la roda al partir l'aigua, fugien pels costats de la barca de pressa, de pressa… I, no obstant, se diria que de mitja hora ençà no ens havíem mogut del mateix lloc.

Al cap d'una estona va comparèixer l'avi Mauva.

-Saura- va dir: -hai vist que no m'avisàveu, i vinc per sebre es vostres intents. Si voleu que a sa nit pugu vetllar, serà des cas que vaju a dormir unes contes hores. Són ja dos corts de tres ben caiguts…

-Teniu raó: me n'havia distret respongué el pare… -Sí, Mauva, a la nit no vui que ningú toqui la canya sinó vós i jo. En Pau i en Vadô són massa dormilegues. Aneu, aneu. ¿Qui governa, ara?

-En Pau Ternal; però renega com un oriol, perquè diu que ha d'endegar es fanals i coure es sopar.

-Està bé. Cada u a la seva feina. El timó va a càrrec meu. Aneu, aneu a dormir.

Bona part de la tarda va passar sense incident remembrable. Com més el sol baixava, més el vent perdia la seva força: així és que la barca, d'hora en hora, s'emperesia. Un ramat de dufins va venir a saltar al nostre voltant. Quan me'n vaig adonar vaig arreglar-me un setial a prop de l'orla, i aquells peixassos de morro de porc varen ser la meva distracció. Me plaïa veure'ls jugar pegant bots ací i allà amb una agilitat que tenia quelcom de ridícula. Algunes vegades alzinaven més de mig cos sobre la mar, drets, encirats; altres vegades hi ondulaven graciosament, descrivint, al saltar, airoses corbes i capbussant-se sense quasi aixecar ruixims; i a voltes debategaven, fent espantosos refolls. I, quant nedaven submergits, portaven tanta velocitat, que les clapes grogues de llur cos afusat s'allargaven com a franges, i les aletes i serres deixaven l'aigua ratllada com un vidre pel qual s'hi haguessin passat diamants. La nostra barca no els feia cap por: ans al contrari, semblava que l'haguessin presa per objecte de diversió, i que, voltant-la i revoltant-la, s'engresquessin a fer mofa de que un ser tan grossàs se mogués amb tanta pesadesa.

En Vadô Set-trossos vingué tot fregant la sola de l'orla amb una capçana que xopava de tant en tant en una galleda; i, al trobar-me, s'aturà i m'adreçà la paraula.

-Us agrada, aquesta comèdia, mestressa?

-Més que no puc dir. No em cansaria mai de contemplar els capbussons d'aqueixes bèsties joguineres. Greu me sabria que s'esquivessin de per aquí.

-No tingueu por: no s'apartaran gaire. Estem en ses afraus de ses seues pastures, i, a més a més, ses escombraries que llença sa barca les enllepoleixen, també.

-Voleu dir? I si els hi tirés pa?

-Se'l menjarien. Però no us vulgueu carregar sa consciéncia, pubilla: es pa, que Déu n'hi do, no ès per a aquestes males pues.

-Sempre he sentit a dir que els dufins no feien mal a ningú.

-Es dufins potser no; però això no són dufins, sinó roasses de ses més grosses: sa pesta de ses mars costaneres, es càstig des pescadors. Se tiren a ses xarxes per menjar-s'hi sa sardina, i, embornada per aquí, estrebada per allà, hi obren uns esvorancs que a terra costen sa mar de llàgrimes. Mireu: si ara jo, amb una bufada, podia matar totes aquestes roasses i ses seues companyes de llevant i de ponent fins a sa fi des mons cregueu que bufaria de gust fins a corsecar-me. No m'hi pensaria gaire.

-Encara bo que no teniu aquesta virtut! ¡Seria de doldre, pobretes! Semblen un estol de criatures: tenen les gràcies innocents de la mainada. Matar-les d'un buf!

-Ja que vós les empareu, podeu estar descansada, que jo m'aturaré s'alè per si tenia sa virtut de matar-les; emprò… ep!… només me l'aturaré fins es dia que vós sigueu sardinalera, que llavors mudareu d'intents.

Seguí fregant la sola i allunyant-se; i ja havia gairebé donat la volta a la barca i es trobava en el costat oposat al meu, quan, deixant de sobte la galleda i el drap, corregué cap a mi a llargues gambades, estisorejant l'aire amb els seus braços de balders llorigadors.

-Allò, ès cosa bona, pubilla! ¡Mireu, com bolla, sa sardina!- va dir, assenyalant un punt de la mar.

Vaig mirar cap allà on m'indicava, i ¡quin espectacle més interessant! Una gran mola de sardina guspirejava a flor d'aigua, cobrint-la en una bella extensió. Formava una mena de seca escatosa i vivent, que brollava de les ones bellugadissa, aixecant esquitxos d'argent ràpids i espessos, tots llançats en una mateixa direcció. Marxava cap a garbí. A lo millor se submergia per complet, deixant un rastre ombrívol i com eneriçat, i després ressortia a llarga distància. Així segut marxant igual que una agulla que cosís la mar a grosses embastes, ara reapareixent resplendent com una boireta lluminosa, ara fosca com un ruixin obac, segons com la fería la llum, i hala, hala… cada vegada més lleu, més confusa, fins que els ulls dubtaren de si era una realitat o una il·lusió i es desenganyaren de seguir-la en les ones llunyanes. Però altres moles no menys atapeïdes i grosses brollaven per altres indrets. Sembla mentida que, després de tan perseguida i pescada, resti encara tanta de sardina per a brodar així d'argent l'ample teler de la mar.

Mentrestant ens anàvem atansant a la costa, que creixia per moments, esbadellant-se en escanyalls, per on s'obiraven verdes fondalades. Els penyals avançats se destacaven, creixent també, mostrant-nos llurs figures rústegues, ornades amb figueres de moro i atzavares. Se diria que eren una colla de vells gegantins i malgirbats que s'havien posat corones i rams per celebrar, de peus en l'aigua, una festa marinera. Un estol de veles blanquejava al davant d'ells com ales de coloms que ens haguessin tirats per festejar la nostra arribada. -Hola, hola!- cridava la nostra gent. I anomenava en to de salutacions les cales i pobles que s'anaven descobrint. Bagur apareixia com una blanquíssima garlandela de margaridoies posada a mig front sobre una testa calba i punxeguda. Les Medes, tres barcasses desarborades, reposaven a la fonda, vora vora de la riba protectora. Sant Antoni de Calonge treia el cap per darrera el roquer, i amb ses cases baixes simulava un aplec de nenes vestides de blanc i encaputxades de vermell que s'haguessin arrastellat per ballar un contrapàs. De Palamós no se n'atalaiaven sinó alguns edificis, amagats els altres per la muntanyola rocosa que l'abriga per la banda de llevant. I darrera de tot això negrejava per una part la gran selva surera, i per altra part, obiradors sols a petits verals, verdejaven pàl·lidament els olivets de l'Empordà.

El sol era força baix. El vent anava mancant, mancant… Les nostres veles queien esllanguides sobre els arbres, sacsejades de tant en tant per un estuf moridor. Els sardinalers encara no plegaven pas les llurs, però ja no els servien més que d'una petita ajuda i es veien obligats a vogar. Anaven a prima i passaven pel nostre costat, saludats a crits per en Pau Ternal i en Miquelet Cadernera, que s'eren abocats a la borda.

-Adéu-siau i bona sort!

-Sa sardina corre cap a garbí! ¡N'ajareu a coves, però pareu ment en ses roasses!

-Hola, lleig! ¡No vogus tan de fort, que vas a riscos d'esmalucar-te!

-Alerta, que us cau sa barretina, l'avi!

-Vatua es gaiató de Sant Cristòfol nano! ¡Mireu que ès una mort, això de deixatar s'aigua, tanta que n'hi ha!

-¡Us cansareu molt, manejant aquestes cueres tan grosses!

-¿Per què no endegueu en es llaguts una màquina de foc com sa des Marsellès, que té pacte amb es dimoni i va contra es vent i es corrent sense cansar a ningú? Adéu, escamarlat! ¡Adéu, tu, també!… i no em miris malament, guenyo!

-Adeeeu!…

Els remaires contestaven en el mateix to, i uns i altres reien xaladament de llurs pròpies gràcies sense agraviar-se dels retrets que es feien i dels mals noms amb què es motejaven. I després d'un llagut en venien un parell, o bé sis o set de plegats, i apa, tornem-hi. ¡S'armava una xarima-xarama!… De cada ona sortia una rialla o un crit de tabola; i en Pau i en Cadernera s'esfreixuraven per contestar a tot arreu. En Vadô Set-trossos, encamellat al batiol, remenava en l'aire el mocador de butxaca, i de tant en tant llançava un espinguet que espantava les gavines, fent-los apressar el vol.

Quan tots els sardinalers hagueren passat, la calma era completa. El mar era un mirall de lluna tèrbola, en el qual les nostres veles estenien llargues taques blanques i tremoloses. I ¡quina quietud, a l'entorn! No hi ha quietud com la del mar en ses grans bonances. Els borms, com grosses flors de cristall arrencades d'un arbre meravellós, badaven llurs corones gelatinoses, flotant entre dues aigües, quasi surant sobre l'oliosa planura. N'hi havia tot un jardí. Tenien tons de glaç més o menys desllustrat, i a l'ombra de la barca es revestien d'encantadores fosforescències. ¿Estàvem sobre un regne de fades i allò eren salamons que s'encendrien per a algun fantàstic ball submarí?

El sol s'entristia, davallant cap a les fosques serres de Bandina. S'amagà amb sobtat aclucament darrera d'un nuvolet, i després s'hi reobrí al dessota, fulgurant amb roges i boiroses flamarades, que espargiren pel mar, amb la rapidesa amb què passa per la pell una esgarrifança, uns reflexos daurats, vermellencs i frisosos, d'una finesa ideal. L'aire s'enflairava d'aquella olor de marisc que sap tan bona de respirar, exhalació suau de les aigües costaneres. La barca estava immòbil, com fondejada. Pels plecs desmaiats de les veles, desemparades del vent, s'escorria, joguinejant, la resplendor gira-solada del crepuscle. El cel, més fondo, més pur, més pàl·lid a cada instant, se preparava a rebre la mirada de les càndides estrelles.

El sopar va ser deliciós: una sopa de rap i un plat de pollastre amb pebrots i tomàtecs. Però no fou el menjar, per més que s'hi hagués lluït el cuiner, lo millor de l'àpat, sinó les circumstàncies, l'hora quieta, la llum encantada i fonedissa, i… què sé jo?… per a mi els plers un món nou que em comunicava les seves belleses. Gairebé no es va enraonar; i, si alguna cosa es va dir, no vaig parar-hi esment. Després del llevant de taula, que consistí en algunes galetes i confitures, tots anàrem a dar un volt per la coberta. Jo vaig emparellar amb el pare; i, arribats que fórem a una reconadeta amagada, vaig abraçar-lo pel clatell i li vaig besar la galta.

-M'heu feta feliç- li vaig dir, guardant-me'l al braç i sense apartar la meva cara de la seva. -Fins ara no sabia lo que era la mar, i avui l'he coneguda. Portant-me amb vós m'heu proporcionat el dia més agradós de la meva vida. Que estic contenta!

Ell va entregirar una mica el seu caparràs, acotant més sa galta a la meva, i m'esguardà amb satisfacció. Estic certa de que anava a dir-me algun mot afectuós; però en Vadô Set-trossos, que llavors s'ensopegà a sortir d'una ombra, va estossegar amb un cert aire de malícia, i adéu-siau les bones disposicions. El pare, adonant-se de que era observat, va trasmudar en un moment el seu visatge.

-Vés, vés: no em rebreguis; no em destorbis la pipada- va dir agafant-me pel canell i despassant del seu clatell el meu braç. -Guarda les caranques per a quan tinguis criatures. El meu pèl no vol raspalls.

¡Ara veges de què es donava vergonya, aquell home! Però, per més que m'amagués el seu cor, ¡que segura estava jo de ser-ne la regina, i com ho comprenia tothom així!

En aquell temps la vetlla era llarga, i ens aplegàrem a popa a conversar. Ens hi havíem acoblat en Vadô Set-trossos, el pare, l'avi Mauva i jo; i, al cap d'una estona, en Pau Ternal i en Miquelet Cadernera comparegueren amb l'olla del lleixiu i la bujola de rentar els plats.

-Nosaltres també volem ser-hi, a sa garola- va dir en Pau. -Vatua ses tripes de Judes! Aquí podem rentar millor que enlloc. Ses aigües brutes ja correran cap an ets embons. Farem una mica de soroll; però… paciéncia.

Els plats rai!- va fer el pare. -Encara que n'hi hagi algun que parli en castellà, no ens matarà el cuc de l'orella. Més por me fa la vostra llengua.

-Home, no tant!- replicà en Pau tot trossant-se les mànegues de la camisa. -Avisat… avisat. No crec que fins ara sa meva llengua haju desdit de la des senyor més puntimirat. Hi tinc timó, mestre Saura; i, quan se diu a servar, servo, mal llamp m'esberlu!

-Veus?… Ja t'has tirat una maledicció- reparà en Set-trossos tot garneu garneu. -Això no ès pas de boques polides, caret.

L'altre se'l va mirar de cap a peus per sobre l'espatlla, i, després d'un llarg visurament, li va dir, amb menyspreu: -Sacristà!

-Deixeulo!- va saltar en Cadernera desvergonyint-se al sentir les nostres rialles. -¿No veieu que a ses males no sabríeu quin os desllorigar-li?

A en Vadô aquesta sortida el ferí vistosament; però procurà pendre-s'ho a la serena.

-Tu també, nap boal? Ja t'atraparé sense córrer. Avui no em vui enquimerar, perquè totes ses alegries me ballen dintre es cos. A veure qui m'encerta aquesta endevinalla. Escolteu. Què ès, una cosa?… Panxa a darrera, esquena a davant, cames són oreies d'ase: llondro serà qui no ho endevinarà.

En Ternal i en Cadernera varen fer moltes dites. A'l'últim intervengué l'avi Mauva:

-Sou uns mussols: no us hi cremeu gota. Ell mateix vos ho ha xerrat: cames són, oreies d'ase. Són ses cames. Encara no ho enteneu? Ses oreies d'ase són ses vostres.

En Pau va romandre astorat.

-Encara no hi caieu?- li preguntà en Cadernera.

-No, a fe de recristià: no puc pescar-ho. I tu ho tens?

-Sí, home, sí.

Ambdós estaven, ajupits a prop de la bujola, i en Cadernera, deixant el plat que rentava, s'eixugà amb quatre grapades mal donades a una capçana, i, palpant de llarg a llarg una de les canyelles d'en Pau, li va dir:

-Pareu ment. Veieu? S'esquena a davant: això ès s'esquena. Ara es ventre…

-Calla!- exclamà en Ternal amb un gran crit. I, ventant-se manotada al front amb el palmell moll de lleixiu, afegí, entusiàsticament: -Maleït sigu es gipó de santa… verjaula! ¡Cosa més bonica! ¡Aquesta sí que me la vui apendre de cor! Manoi, que n'hem sigut, d'oreiuts!

Amb aquests i altres enraonaments per l'estil, la vetllada se'ns féu curta i entretinguda. El vespre era fredot; però, com que no hi havia vent, semblava que fóssim dintre una casa. A manera que la claror difusa de l'aire s'extingia, un fanal, penjat a l'arbre de mitjana a l'alçada d'un home, estenia i refermava la grogor dels seus raigs per tota la popa fins a les orles, sense traspassar-les, deturada, com per una tanca, per la fosca, que s'espesseïa entorn de la barca.

Als volts de nou hores vàrem sentir xopolleig de rems. Eren els sardinalers, que tornaven de llur pesca. Pel xivarri que movien se podia compendre que estaven contents. De les foscors del mar s'aixecà una veu clara que va cridar: -¡Visca sa Santa Rita!- Aleshores el pare es posà dret, i, enrotllant les mans al voltant de la boca, va respondre, amb un bruel retrunyidor: -¡Visquen els sardinalers!- Això no és res: veritat? I, no obstant, no puc recordar-ho sense emoció.

Després el pare s'encarà amb en Vadô Set-trossos.

-Avui el rellotge del cel deu haver-se aturat: oi?

En Vadô acotà el cap gratant-se el clatell, i contestà, amb veu entelada:

-Bé massa que camina, mestre Saura. Ja hi ha estona que ses Cabrelles m'avisen que me'n vaju as llit; però em recava sa bona conversa, i hai volgut estisorar un bocí des son a honor de sa vostra pubilla.

-Està bé; però ja n'hi ha prou.

Ningú replicà. En Pau Ternal i en Cadernera varen anar-se'n sense donar la bona nit. En Vadô, que estava aclofat a terra, maldà una llarga estona, ara estintolant-se d'un costat, ara de l'altre, mal servit pels propis membres, que amb la peresa s'eren tornats més doblegadissos que mai. A l'últim s'aixecà, i tot estirant-se del braç esquerre i senyant-se amb la mà dreta un incommensurable badall, s'atansà a l'avi Mauva tentinejant.

-Deixeu-me guaitar per sa popa, que vui veure es temps, avi. Encara que no sigu tan ric com vós, voldria que s'oratge no matinegés massa, que Sant Martí encalmés es vents des seu estiuet, i que aquest viatge fos de força durada. Mai me l'havia passada tan bé.

-Doncs demà t'hauràs d'espolsar sa peresa- va dir l'avi Mauva. -Es senyals són de llevant o de tramuntana.

-Sí- mormolà el pare: -demà correrem de valent.

En Vadó va examinar el cel i digué:

-Núvols en creu, vent a sa porta. Vaja, doncs: aprofitem sa calma per a descansar. Bona nit que Déu nos do.

Jo també vaig pendre comiat del pare i de l'avi Mauva, i em vaig encaminar a la meva cambra. Ans de baixar-hi em vaig asseure un moment en el balou. Allí no hi havia cap fanal que destorbés la visió de la nit. La costa negrejava com una solidificació d'ombres entre l'ombra fluida i transparent. Una rosada de gotetes d'or lluminoses indicava el punt on reposava la vila de Bagur, aquell enfilall de blanques margaridoies que havia afigurat mentre m'ho permeté la claror del dia. El cel, netament desplegat entorn de l'horitzó, era una cúpula sense fons, dintre la qual resplendien serenes llànties penjades a incalculables alçàries. La Via Làctea em va fer pensar en la franja de lluna que, al travessar l'atmosfera ombrívola d'un temple, enllumena una munió de volvetes. Però que grandiós, tot allò! Vaig creure que enlloc millor que allí podia resar les meves oracions. I, després d'haver-les resades, me vaig tancar a la cambra i em vaig ficar al llit, satisfeta de trobar-me tan bé i amb tantes comoditats en el mar, amb una pila de braces d'aigua sota la meva caseta.

L'endemà em vaig llevar tard. Vaig obrir una mica el portaló perquè entrés aire i llum, i, posant-me davant d'aquell mirall que multiplicava les fesomies, vaig començar a pentinar-me. L'aire humit m'havia descaragolat els rulls. Els cabells se m'havien tornat flonjos i pastosos. Vaig lligar-me'ls, a part, en dues castanyetes a cada cantó de cap, i de la mata més grossa en vaig fer una trena, que em penjava per darrera, ornamentada al capdavall amb un llacet. Me vaig posar a la curra un mocador de seda llampant, i vet aquí una testa original, de les que agradaven a Madame de Staël. Ne vaig restar contenta: poca feina i una cosa elegant. M'estava endegant la llaçada del front, que formava dues banyetes gracioses com les d'una papallona, quan, mancant-me de cop i volta la claror, vaig girar-me i vaig veure el caparràs del pare en el portaló del bolou.

-Ànsia, Marianna! quina matinada has feta petar!- exclamà el bon home. -¡Quants ne criaria, una mare!

-Bon dia, patró- li vaig dir. -El llit ès una mica dur, però la vostra passatgera hi ha trobat el jaient. Ja devem ser qui sap a on: oi?

-No ho creguis. L'oratge s'ha passat gavatx, i el vent, que no ha entrat fins ara mateix, salta més que una daina. No hi ha mitja hora que hem fet vela i ja estem cansats de bracejar. Posa't la capa: sents?

Vaig fer-ho i vaig pujar a coberta. Ens havíem forejat, però gairebé érem pels mateixos indrets del vespre anterior. Feia fred. El mar estava mogut i ombrívol. Les aigües, tan clares el dia abans, havien pres una obagor desagradosa, que em féu pensar en la dels ulls d'un hipòcrita enfosquits per tenebroses maquinacions. El cel estava cobert d'una nuvolada prima, que clarejava en alguns punts formant escateta rossa; i en una d'aquestes clarianes llumenava apagadament un parraquet d'arc de Sant Martí.

Vaig asseure'm a pendre xocolata, i, mentre en Pau me l'abocava a la xicra, vaig dir-li:

-Avui el dia no ès pas gaire bonic; però em sembla que el temps s'aixecarà. Els núvols són prims, l'arc de Sant Martí apunta…

-Això no ès s'arc de Sant Martí ni Déu. Això, mal com no s'ensorra!, ès sa bandera flamenca des vent- retopà en Pau interrompent-me. -Es cel està cremat de vent. Mal temps, mestressa.

-Voleu dir, Pau? No us en aneu, encara. Parlem un xic, home. M'agrada sebre la vostra opinió, perquè em sembla que en coses de mar sou una àliga.

S'engallà una mica, joiós de la meva lloança; s'adobà la gorreta al front, i, tot clenxinant-se amb les mans els cabells del clatell, va dir, amb l'estudi d'un orador que, tot protestant de la seva insuficiència, vol donar-nos una mostra del seu valer:

-Com que un hom no té lletra… anem a cercar… no sap explicar-se amb aquell escolliment i aquelles matràfugues a què vós esteu acostumada. Vui dir que perdoneu i… Però ep!… tampoc no só tan llop com me vol fer es vostro pare, que em té privat s'articulejar amb vós. No, llamp! Lo que es diu avergonyir-me, no m'avergonyiria de tractar morro a morro amb es mateix rei. Sé lo que ès sa gent d'upa: enteneu? I si algun renec se m'escorre de sa llengua, efecte de sa vida arrastrada que un hom porta, jo sé dar-li de seguida carrera cap a sa part de sa bona criança… enteneu?.. i sé respectar. ¿No ho heu reparat, pubilla?

-Ja ho crec, home! D'altra manera no m'enraonaria amb vós amb aquesta confiança. I també he conegut que sou entès en les coses de mar. Doncs… tornant-hi… ¿voleu dir, que tenim mal temps?

-Temps de ratxes. No es pot desplegar drap. Tan aviat tenim vent des car de terra com des car de fora. Ara bufa sa tramontana de Rovinguda des garbí, que vol entrar si us plau per ses, i… mireu: cap allà es mar negreja amb sa força, a empentes i rodolons… i receleu-vos des llevant, que tot avui que ensenya ses seues creueres. Sempre que vegeu en es cel aquest parrac virolat, senyeu-vos amb sa mà dreta. Això ès bandera de batalla. S'infern l'ha inventada per fo… fut… fúmere's de Sant Martí i de tots es sants de bon genial. ¡S'ha de patir, vatua… dallonses! Quin ofici, es nostre, més reconsagrat! ¡Valdria més… anem a cercar… que es follessin ses prenyades, abans de parir un mariner!

-Bah! Vós no sou tan covard com voleu pintar! Si sempre fos bonança, ¿quin mèrit tindria, el vostre ofici?

-Jo, covard! No em coneixeu pas. Sinó que un hom s'esbrava: sabeu? Lo que rebenta ès sa maniobra. Però jo, covard! ¡Maleïda sigu sa meva ànima si ses calmes no em consumeixen ses sangs! ¡A mi doneu-me tràmpol fort, i aigua a dalt i a baix, i aquell huuu… de vent que sembla que tot renega!

-Maria Santíssima! No digueu això! no crideu el mal temps!

-No el crido pas. I em sembla que si es Mestre de dalt té modos…

-I ara, Pau!

-¡Bé, valga'm sa vara florida de Sant Josep! ¡És clar, que en deu tenir, de modos, un senyoràs tan gros! Però… anem, pubilla: si s'ha de filar tan prim, plego, perquè jo no hai estudiat es missals… i, sigu com vulgu, lo que anava a dir no era res dolent. Veureu: a mi em sembla… sense trencar es respecte a ses persones celestials… me sembla… anem a cercar… que Déu hi ha de tenir un mirament, amb una senyora de ses vostres circumstàncies; i que, veient que sou a bordo, se guardarà ses turbonades a sa butxaca. ¡Angela! Aquest era es meu pensament! ¿Hi trobeu res d'higonau? Ho voleu més ben xerrat?

Vaig somriure i em vaig aixecar de taula. Ell, agafant el plat, la xicra i la xocolatera, se n'anà encirat com sempre; i, abans d'arribar a la cuina, se topà amb el pare, i vaig sentir que li deia:

-No em mal mireu, mestre Saura. M'han tocat es botet, i… no só cap ànec mut. Però… ja ho podeu preguntar a sa vostra pubilla… hi hai parlat que ni un llibre de màximes.- Va abaixar la veu i afegí: -M'ha fet suar de valent!… Redéu, que fila prim! Tots es meus nirvis llavoren. La teniu ensenyada d'allò de l'u. Fins us vaig a dir que un pèl massa, perquè un hom s'hi veu negat i no té maneres d'esbravar ses tempèries de sa persona.

El pare va girar la cara sense tornar-li contesta. En Vadô Set- trossos s'aixecà en aquell moment de dins del batiport i prengué cartes en el joc:

-I doncs, rei des festejaires, ¿a on gordes sa mel que enllepoleix ses miones? ¿No deies que ses noes eren es teu fort?

-I ho són, llamp m'estabellu!- va respondre en Pau. -Però hi han noes i noes. Cerqueu-me un ram de terrassanes o pescadores naturals i sense falòrnies d'arbanitat, i Pau no em dic si no els hi trobo de seguida ses pessigolles. Ara, això de senyores, que priven sa llibertat de s'esbravament, m'esguerra sa galanesa. Vaja, no fan per a mi… ni per a tu tampoc, gata moixa. Això es gorda per a aquells mosquits que semblen figures de cera i que passen ses retòliques per set alambins. ¡Arri a fregar soles, cap de lluç, mestre senténcies!… Què t'has figurat?

En Vadô reia aclucant els seus ulls menuts i, ficat de peus dintre el batiport amb els genolls arran dels paraescuts, se remenava com un follador en el cup. El pare va engegar un regany.

-Prou n'hi ha, de bestieses! Vós, Pau, esteu de moltes orgues, i jo de molt poques. Apa! a desar aqueixa vaixella, i trompades a la maniobra! A veure si la garbinada ens estripa el drap o ens tira de pernes en l'aire. Aferrarem la mestra, i anirem amb el menjavents i la mitjana.

-Ben pensat- va dir en Vadô. -Havent-hi revolutra s'ha de fer així, perquè sa vela grossa ès de massa mal manejar.

Els mariners se posaren a la feina, i no vaig trigar a compendre l'oportunitat amb què s'era feta. La tramuntana havia caigut, i el garbí, que havia agombolat ses forces per domenyar-la, entrà d'estropada sacsejant les veles i arrossegant la nau de costat, fins que aquesta adquirí bona marxa i s'esquitllà a l'esbiaixada del vent, deixant en les aigües un solc descompartit en llargues arrugues que imitaven el tirat de les arestes d'una espiga. Si la ratxa ens hagués trobat amb el drap estès, no sé pas si l'hauríem aguantada. Jo era prop de l'avi Mauva, i li vaig dir:

-Ara sí que guanyarem camí, l'avi. Correm com trenta dimonis.

-No durarà gaire- va fer ell. -Si bé ho repares, ja es cap de vent va desmaiant i es foreja. Es temps ès boig i li hem de seguir es tarannà. Farem moltes esses, pubilla. I de contra, com que hem aferrat sa mestra per estalviar feina, ens manca s'ala grossa.

L'avi Mauva estava assegut en un banquet al peu de l'arbre de mitjana, amb la canya a la mà. Vaig mirar-me'l atentament. ¡Noi, quina testa d'estudi! Per la riquesa de coloram i pel relleu podia comparar-se a un paisatge. I ¡quins detalls més interessants! Aquelles orellasses d'un vermell fi, amatades de pèls blancs, que eixien de llurs caus com una xarbotada d'escuma per una crétua de roques marines; aquelles arrugues sacsoneres del front, colrades i grosses en la part baixa i més petites i esblanqueïdes cap amunt fins a esvair-se en la polidesa marfilina de la volta superior, que el barret de feltre, tirat endarrera, permetia llambregar; aquell nas llarg, encavallat de sécs i tavelles, molsudet i vermellós de la punta, esvorancat de badius i discretament decantat sobre la boca; aquells ulls negats d'aigua, per on les nines flotaven dolçament com una clariana de cel blavissa pel mirall tremolós d'un xopoll, voltats d'unes parpelles pansides i emporxats per unes celles aspres i voladisses; aquelles galtes esllanguides, lleument enconcades sota els pòmuls i caient en desmaiats plecs sobre els queixos com veles arrugades per falla de vent; aquella boca entrebadada per un somrís melangiós, mostrant dos o tres caps de dentarra verdelosos; tots aquells detalls i molts d'altres que sols se poden explicar amb els pinzells… noi, ¡que bonics me varen semblar! Bonics i de fàcil execució. Eren d'allò que diu: -Arreplega'm, que em dono.- A bé que aquesta aparent facilitat, que és un dels primers estímuls de l'art, m'havia enganyat moltes vegades. Però no, ara no m'enganyaria. Vaig veure ja les pintures esteses i pastades sobre la meva paleta: la llum, l'ombra, els tons de la carn… Seria un estudi deliciós. Procediria per parts, amb calma, amb sinceritat… i la figura general ja resultaria, perquè la suma de veritats és la veritat total; i tindria sobre la tela aquella estampa d'home fort i bondadós, rebregat pels anys i endolcit per les penes. La barca no balandrejava gaire, i la marxa era tardana.

-Si no us moveu d'aquí us retrataré- vaig dir al vell.

-I ara, pubilla! Vols treure sa meva mapa?

-Oi.

-¿Per què no treus la de sa gent jove, que són més bonics de pell?

-Jo m'entenc i ballo sola. Si us veiéssiu tan bonic com jo us veig ara, caret, no us cansarieu d'emmirallar-vos. Ep! no res d'allò que agrada a les noies!… Ès una altra cosa que vós no enteneu.

-Ja, ja: no et cregus que se m'estufu sa vanitat, pubilla: conec es meu cuiro. Me vols agafar per sa part de riure, per a entreteniment de badocs; però tira pes cap que vulgus, que estic senyat contra espants. Fes es teu gust.

-No vaig per lo que dieu. Sou un vell bonic: creieu-me. Ja ho veureu. No us moureu pas: oi?

-No tingus por. Sa canya i jo estem casats fins a mig dia. Tira.

I vaig tirar. En un instant vaig tenir preparats els meus estres. Poques vegades he pintat amb més gust i més delit. I no és que no hagués trobades dificultats imprevistes: sempre se'n presenten, en el moment de l'execució. Per de prompte vaig compendre que no podia procedir per detalls, com m'havia proposat. A plena claror de cel, i sobre el pont d'una barca que navega de volta i volta a petites bordades que l'obliguen a virar a cada moment, les ombres són fugitives i canviants. Era precís, doncs, apuntar-les en una situació determinada, lo qual exigia que es fes de primer antuvi la traça general. Calia també atendre un conjunt de circumstàncies que realçaven la bellesa de la figura: el fons del mar, on els contorns se diluïen i mullaven; l'atmosfera d'aquell dia cendrós, que harmonitzava totes les entonacions dintre una gama freda… I això era precisament lo que més engrescava la meva imaginació, lo que havia de donar a la meva tela cert caràcter original que la distingiria dels treballs gastats de taller. Vaig posar-me a la tasca. No m'adonava del balandreig ni de les mars que navegàvem. Passàrem Sant Feliu de Guíxols, una de les viles més importants de la costa, i ni tan sols ho vaig saber fins després d'haver enllestit el meu bosqueig, quan ja l'havíem deixada molt endarrera. Ah! el sentiment de la bellesa proporciona un noble embriac. Els meus sentits i les meves facultats absorbien assedegadament la llum i les colors, i hi gaudien una quinta essència misteriosa, una mena d'alcohol excitador de l'esperit: no sé com explicar-ho. Els grans artistes podran no ser compresos, podran ser befats, escarnits, i sofrir les més grans dolors; però, en canvi, ningú ha fruït com ells, no: ningú. S'acosten a la divinitat. Un déu els invadeix, com a les sibil·les; però és un déu creador. La paraula inspiració no s'és inventada sense més ni més: és l'única que es pot aplicar a aquell estat. L'artista es veu convertit en una mena de somnàmbul irresistiblement impulsat a produir. El treball se converteix en una delícia; les dificultats s'aplanen meravellosament; tot és fàcil, i es senten les harmonies d'una creació que neix i palpita i s'eixampla i… Bé, vaja: no ens emboliquem. T'he volgut fer saber que n'he tastats alguns esquitxos, del nèctar diví; mes no per això estic menys convençuda de que sóc una pintora de tot a tretze. I… qui sap?.. tal vegada els grans artistes, vivint en una esfera més serena i enlairada que nosaltres, no les experimenten, aquestes embriagueses que ens fan ser desiguals en les nostres obres; o potser l'embriac és en ells un estat habitual: vés a esbrinar-ho. Lo que puc dir és que vaig pintar la testa de l'avi Mauva amb la major il·lusió, i que quan li vaig donar els últims tocs vaig sentir-me'n tan satisfeta que no sabia amagar el meu goig. Vaig aixecar-me per examinar la meva obra des de diferents distàncies, i aleshores me vaig adonar de que el pare, en Vadô, en Pau i en Cadernera se la contemplaven calladament formant arc al darrera meu.

-Tafoi! vosaltres, aquí?

-Es ell mateix- exclamà el pare amb la seva veuassa cavernosa, com deixondint-se d'un somni. -No pot estar, millor. A fe no hi estalviaré les dobletes per a comprar-li un marc daurat. El vull posar a la sala de casa, que tothom el vegi.

Els altres seguien enfavats. A l'últim, en Vadô Set-trossos, després de remenar el cap decantant-lo successivament a tots els punts cardinals, va estendre la mà cap a la tela i va dir:

-Això ès lo millor: aqueixa mullena dets uis, que fa venir ganes de treure's es mocador per eixugar-la… i aqueix posat de boca; ¡Mireu que parla! Sembla que digu: «-Sa de casa, que bé haju…»

-Cert!- exclamà en Pau Ternal, rient i descarregant-se un cop de puny a la cuixa. -¡I ses oreies, vatua es darrer llengot de Judes!, ¿no sembla que un hom les pugu palpar amb es dits? ¡I ses dents, amb ses seues osques i es seu engrut, com pedres tinyoses! ¡Per Maria Santíssima! I ses arrugues de sa frontalera!

-I aqueixes escaroles des cabeis, que voleien i es destrien fil a fil com si es vent les aixequés! va afegir en Cadernera ajuntant les seves manetes amb admiració.

-Teniu, avi: mireu-vos- va dir el pare presentant el portaestudis a l'avi Mauva. -No sou vós mateix?

El vell va deixar caure sobre la tela una mirada indiferent, que a poc a poc s'anà tornant atenta, trista i compassiva.

-Està bé… si: ès sa meva vitola- mormolà. I després de palpar-se lés arrugues del front,com si volgués comprovar llur realitat, girà la cara, espargint la vista al lluny amb un posat melangiós. -Ets anys ho trasmuden tot- va dir com parlant per a si mateix; -però ¿què se me'n dóna?

-Si sa vostra costella tornés de s'atro món, potser no us coneixeria -observà en Vadô.

-No tornarà- va respondre el vell amb veu sorda.

En això, en Cadernera, que no havia desemparat el quadret, contemplant-se'l llaminerament, estirà l'avi, Mauva d'una mànega i li preguntà:

-Ès gaire car, això?

-Què vols dir, marrec?

-Si us ha costats gaires cortos, això de fer-vos tirar aqueixa estampa.

-Ui!- exclamà en Vadô Set-trossos fent l'ullet a l'avi Mauva perquè callés. -Aqueixes pintures vénen de París de França i es paguen a pes d'or, sense comptar les mans de plata que les manegen i que no es lloguen a preu de grapa de manobre. Però no tingus por: s'avi té un roc a sa faixa i no haurà d'anar a manlleu.

-Oh! ell rai!- va fer en Cadernera gratant-se el clatell. -Però jo també tinc alguna cosa: tres pessetes i cinc cortos a sa guardiola… i guanys que van venint.

-I t'agradaria, que et retratés?- vaig preguntar-li.

-Si m'agradaria!- contestà tot decidit. -Jo sóc un pobre, i a sa bestreta ja sabeu lo que us puc donar; però no perdreu res, mestressa, llamp me matu!… Des meus estalvis us aniré refent, fins a compliment, de tot lo que sigu. Jo gonyo a cada viatge: enteneu? I, com més gran me faig, més. En Pau i en Vadô poden ser bons testimonis; i aquesta creu des meus dits, que beso, me faju sa llei, amén, si trenco sa paraula.

-Vaja, mestressa, que això gairebé val tant com una escriptura de notari- va dir en Vadô Set-trossos encreuant cames i braços amb un aire que volia semblar seriós. -Podeu cloure es tracte sense por. I més, que, un minyó tan guapet i carafí, ha de donar bo de pintar, i no heu de mirar prim en sa mà d'obra.

-Jo no regatejo- reparà en Cadernera amb dignitat.

-Que ès cas, de regatejar, hereu Escampa de Mas Perdut!- exclamà en Pau Ternal pegant-li manotada al muscle. -A tu no et ve d'una dobla de quatre.

-Anem a pams- va saltar en Vadô. -Ara m'atalaio d'una dificultat.
Tu, marrec, deus voler retenir s'estampa: oi?

-Home! que som nens? Ès clar, que la vui!

-Així són figues d'altre paner- vaig dir jo, cóm sobtada. -L'avi
Mauva m'ha cedit la seva, i…

-Llampus!- mormolà el xicot, tot esverat.- Això de paga i no en tocs… ¡Ja ès prou, que s'avi Mauva, que està fet a córrer món s'haju deixat caure as cove! ¿Quants rals li heu esquilat?

-Parla bé, gamarús!- rondinà el pare picant-li l'orella amb l'índex llançat a tall de desparador des del plec del dit gros. -Les senyores no esquilen ningú.

-Però…- retopà el xicot -es tracte net i és cap dret… i…

Vaig témer que les tossuderies del minyó i les aspreses del pare portessin la folga per mals camins, i em vaig determinar a tancar-la de cop.

-No Cadernera: no t'enfilis- vaig dir. -Jo no li he cobrat res, a l'avi Mauva. Encara bon goig que s'hagi deixat retratar. Sóc jo, la que li dec albrícies. I que les hi pagaré: un paquet per a la pipa.

-Car… cargols!- exclamà, tartamudejant, en Pau Ternal, que a la traça s'havia mamat lo de la venda de la pintura. -¡Vatua es vell renconsumit! Mal cranc se'l menju! ¡Sempre ha de tenir sort! Jo em deixaria mapar de cap a peus, i encara donaria es paquet i alguna cosa de bo al damunt, i té! fes-te fo… Sant Escany me valgu!

La conversa acabà a pler comprometent-me a retratar-los tots si teníem lleure, bon temps i humor durant el viatge.

Amb això era arribada l'hora de dinar, i el pare i jo ens asseguérem al banc galliner, davant de la taula parada, i férem honor a les viandes que ens serví en Pau amb la seva acostumada serietat. En Cadernera no es presentà fins a última hora. Estava moix i preocupat; i, quan vaig restar sola amb ell, se m'acostà i em va dir, falaguerament:

-Si sabéssiu lo que us estimo, mestressa! Jo, per vós, tiraria gats en mar.

-De veres?

-Es tan cert!… Però, vaja, m'heu de fer content. ¿Com ho arreglem, això des retratament, que jo em pugu guardar sa mapa per memòria vostra? Ja em faig compte de que ses manifatures són cares, i no vui pas que perdeu res per culpa meva. A enraonat no hi ha, qui em gonyu, i…

-Mira, caret: jo et regalaré lo que desitges; però ni una paraula a ningú: sents?

-De franc!

-De franc. Però a tu sol i que ningú ho sàpiga.

-Visqueu molts anys. No tingueu por: ningú haurà esment des nostre tracte. Sóc reservat com sa mort. Oh! ¡i que em sabria greu que en Pau pogués goldir-se'n!

-Ai, ai! per què?

-Perquè ès una mala pua. ¡Si el sentíssiu, com xarnega, pes fogons! ¡Maleeix cel i terra, i malparla des vostro pare, i fins de vós i tot!

-De mi?

-Ui, ui!…

-I què en diu?

-Llamp! ¡Si sospités que us ho reporto, m'estavellava!

-Però m'ho pots xerrar a cau d'orella.

-I què en traureu? ¡Malaguanyada quimera que podeu agafar-hi!

-Ca, home! Jo tot m'ho prenc amb aire.

-Bé, doncs: si us cou poseu's-hi fues… perquè jo no hi entrevinc sinó per servir-vos. Mireu: diu que sou un poll reviscolat… un bastiment amb més gallardets que veles… una senyora només que de pell enfora… que, per pomades que us poseu, no ofegareu es tuf de quitrà que us han deixat ses mans des vostro pare… que sembleu sa Majestat de Caldes… i «-Ai! no tireu cap gra de sutge a sa xemeneia, que es podria engargussar!»… i «-Ai! que n'és, de neta, sa barra des galliner!»… i «-Alerta! no embruteu es drap de sa cuina!»… i… vaja, que jo ara no n'atrapo més; però hi fa unes lletanies!…

Vaig esclatar en una grossa riallada; però, en veritat (a tu ja t'ho puc confessar), cada un d'aqueixos ultratges queia com un perdigó roent a dins del meu cor. I, amb la coïssor que m'hi feren, vaig concebre una rancúnia i uns pensaments de venjança!… ¿De què es podia queixar de mi, en Pau? I ¿per què jo no era tan senyora com les que en venien de llarga nissaga? ¿Per ventura no sabia portar els meus drapets tan bé com elles? ¿I no era més ben criada que més de quatre, i més instruïda que la major part, i amb més cap i més geni que les més saberudes? Vaig passar una mala estona. Però no vaig trigar a tirar-m'ho tot a l'esquena. Al cap i a la fi, qui era, en Pau, per a judicar-me? I, per altra part, un home com ell, podia parlar d'altra manera? Aquestes consideracions varen amorosir les llagues de la meva vanitat ferida, i me les acabà gairebé de guarir el propòsit cristià, que vaig fer, de tractar amb la mateixa bondat de sempre el poca-solta que m'havia ocasionat aquell enuig.

Havíem entrat en una ensenadeta formada per dos promontoris de roca. El vent ens havia deixat, però la ressaga era grossa i anava de creixença. El cel estava més cobert que mai d'una nuvolada fosca i espessa que s'esblenava esbulladament cap a la banda de llevant, on el vel cendrós de la pluja esfumava el mar i esborrava l'horitzó. Allí les aigües estaven clapejades de colors desiguals, presentant, entremig de faixes d'una lluïssor crua i blanquinosa, altres faixes ombrívoles i com eneriçades. Aquell lluny tenia l'aspecte dun gran drap pelut raspatllat a repèl a trossos a trossos. Més ençà s'estenia una mena de riada d'un negre quitranós; i després, cap a primer terme, la foscor de les ones blavejava i acabava per agafar un verd blavís d'atzavara tot al voltant de la costa. En conjunt era una taula admirable d'ombrívoles grisalles.

-N'hauria de pendre nota -vaig dir-me. No tenia pas ganes de treballar: aquell temps carregós m'emperesia; però la idea de que havia emprès el viatge per estudiar la marina, i de que, no obstant, encara no me n'havia aprofitat, mogué en la meva consciència el malestar d'una obligació incomplida. Fora mandra!- vaig mormolar; i vaig encaminar-me cap a la meva cambra a cercar el portaestudis. Mes, pel camí, a l'embocar un passadís que s'obria entre dos munts de rodells, me cridaren l'atenció algunes paraules que vaig sentir a poques passes. Havia conegut la veu del pare i la de l'Avi Mauva, i vaig voler saber lo que deien. M'interessava perquè parlaven amb cert misteri. Així, doncs, romanguí amagada i em vaig tornar tota orelles.

-Sí, sí: el temps té mal carés, l'avi- va dir el pare apagant amb pena la seva veu enrogallada, que al baixar de to eixamplava les seves fosques vibracions i sonava com una corda fluixa de contrabaix. -Però en altres ocasions no m'hi encaparraria gaire: lo que em fa la llesca ès això de tenir la noia a bordo. Amb homes sols, se pot embestir tot; però… amb dones!… Aneu, que a lo millor se'ls hi revolten les set branques de l'esteri… una basca, un accident… Un hom perd la xaveta, vaja.

-Sí, sí- va respondre l'avi Mauva. -Prou que us entenc, prou: ja sé lo que ès, estimar, Saura. Un hom se juga sa vida cent vegades sense parar-hi ment, i, de contra, s'esborrona només de pensar que es pot esqueixar un cap d'ungla d'aqueixes criatures tan caretes i delicades.

-La sang mai se torna aigua- va fer el pare en aquell to de grollera indiferència que solia afectar. -¡Benaventurat qui no s'embolica mai amb femellam! Oh! ¡Si no fos aquest llamp de noia rai! Ella, m'embarrassa, ella! Per això beneitejo… I ¿què us en sembla, a vós, de la gropada?

-Li costa tant de parir que ès de creure que vingu molt prenyada- contestà l'avi Mauva. -Es vent resta enllà, aturat per s'escombrada de núvols que li barra es pas; però ell la rebentarà més tard o més d'hora, i… aneu a sebre!… D'aigua en caurà a barralons. Ara, per lo que toca as tràmpol, podria ser cosa de quatre ratxades o podria portar ròssec. Això només ho sap Es de dalt.

-I si fondegéssim aquí?

-Estem a recés. Emprò… mireu, una de dues: o ve temporal o no en ve. Si no en ve, aquí haureu perdut es temps vanament; i si en ve, s'onatge es rebatrà com trenta dimonis per aquesta olla. Ja, amb sa ressaga d'ara, fa de mal habitar-hi. Figureu-vos, doncs!… Ès facil que ses àncores amollun, i llavors trebais per a sortir amb es vent de reborsada; i, si voleu desembarcar amb es bot, us en gordaran sa revoltura des rompents i ses seques que puntegen per davant de sa cala. Mal que mal, Déu me do un bon tou d'aigua per córrer. En mar me fan més por ets ossos que es suc. Podríem arribar a Tossa… o bé, si voleu, desembarcar aquí sa pubilla, i que se'n vaju a Sant Feliu.

-Tota sola?

-Caret!… portem sa gent tan justa per a sa maniobra!

-Potser que desembarquéssim tots i deixéssim el bastiment fondejat a la bona de Déu.

-Esteu mort de por! ¡Abandonar sa Santa Rita!

-Oh, si no fos aquest llamp de noia!… ¡Quantes vegades l'hauria comprat, jo, un temps així! Vent i mar en popa.

-Si es vent fos franc i llarg…

-Ell ratxejarà, l'avi; però deixeu que pugui ben desbotar: veureu si en serà, de valent! ¿D'on ve, aquesta mar de fons? ¿Què pot ser, sinó un cop de cua del golf de Lió? Pareu ment en aquella faixa torrada que s'esten pel mig del mar. Allò ès un rem fort de la correntada que entra. El vent que el mena no serà un bufarut, no.

-¿Per què em pregunten res, si sabeu més que el que va inventar ses cartes marines? ¿Què fem, doncs?

-Què fem?… Aquesta, ès la negra! Si el vent entrés aviat… Tossa no ès gaire lluny. ¡La noia, m'embolica, la noia!

Ambdós interlocutors seguiren parlant tan baix que no se'ls entenia. Va pujar-me una foguerada al cap. Quina opinió s'havien format de mi! Que poc coneixien el tremp de la meva ànima! I ara! Ja els explicaria jo…

Anava a sortir quan vaig sentir que el pare em cridava.

-Sóc aquí- vaig dir posant-me-li al davant. -Què voleu?

-Compareixes com les bruixes- barbotejà ell mirant-me de reüll amb esguard recelós. Buidà la pipa picant amb ella sobre un fustatge, la bufà pel broc i per la boca, i, tot escurant-la amb un ganivetet, maldant per rompre l'engrut com si no el preocupés altra dèria, balbucejà:

-Jo pensava… Com que el temps… -No us mortifiqueu a explicar- m'ho: he sentit tota la vostra conversa- vaig declarar resoludament.

-Ens escoltaves!- exclamà entre consternat i reganyós. -Ja no hauries de ser dona: ¡tafanera com totes! Però… millor: no estic pas per misteris. A veure, doncs: quin ès el seu pit?

-Proa enfora i a fer camí!- vaig contestar. -¡No us manxarien poc ni gaire, els mariners de Roses, si sabessin que vós i els vostres blanencs heu desemparat la barca per por de no mullar les faldilles d'una minyona! Si estigués espantada em deixaria desembarcar i me n'aniria a casa tota sola, que no necessito pas caminadors; però ni n'estic ni em vui separar de vosaltres. ¡Sí que la faríem bona, que no poguéssim marxar sinó amb oratges i brisetes! Quan arribaríem a port? M'he posat a les mans de Déu, i no me n'esquitllo. Si algú ès covard, que no s'excusi amb mi. ¡Feu-vos compte que no en sóc, de dona!

A tot això el pare anava maldant per escrostonar l'èngrut enterc de la seva pipa. L'avi Mauva exclamà:

-Visca sa noa valenta! No temeu, Saura: tot anirà bé. Barca aturada no guanya nòlits. I què! ¿No es moren també en terra, ses persones estimades? ¿No ès millor, al mèncos, tenir-les as costat i que afinun en es nostros braços? Si sa de casa m'hagués pogut seguir, tal volta encara viuria com jo mateix; i… veieu?… en terra va perdre fons i… avall!, i li va mancar es conhort de sa meua besada.

-Bé, bé…- va rondinar el pare ficant-se la pipa a la butxaca. I, redreçant-se de sobte, me mirà de fit a fit tot arruixat.

-Som al ball i vols ballar: sí? Procura posar els peus plans. Per què hi venies a bordo! Ja t'ho vaig avisar.

I se'n va anar cridant:

-Arrissa la mitjana! Au! a la feina tothom!

-Ell ès mal carat i reganyós- reparà l'avi Mauva -però, sigu com sigu, t'estima per sobre ses nines des seus uis. De part de fora ès fel, i de dins ès mel. Gorda'l, pubilla; cuida'l, perquè es fa vell, Té es pèl de cara negre, però ja es cabeis li borregen. Quan l'hauràs perdut coneixeràs tot lo que val.

Jo vaig restar molt satisfeta, creient-me haver representat un paper de lluïment, dels que mentusiasmaven en les novel·les. En aquells moments no em figurava pas la vera realitat de les coses. Al cap d'una estona vaig veure que en Pau i en Vadô arboraven uns rems molt llargs i els armaven a estribord, posant-se a vogar per fer virar la nau, que estava encallada per manca de vent. Me'ls hi vaig acostar amb ganes de tabola, i vaig tocar el botet a en Pau.

-Hola, Pau! hola! I això?… ¡Podeu ben tirar xanxes ,als sardinalers! Sembla que, si ells deixaten l'aigua, a casa no ens en safem pas, i lo que allí són culleres aquí es tornen llosses.

-Oidà, mestressa; però ells han de remenar es brou gairebé cada dia, i nosatros només de lluny en lluny i poc.

-Déu nos en gord de gaire, Pau maco- va saltar en Vadô Set-trossos.- Quan sa galliassa ha de peonar, un hom deixa d'esser persona per convertir-se en un nirvi de ses seues cames. Apa! estira i arronça! Sinó que et veig sa clenxa tan ben partida des clatell, te pendria per una molla vincladissa més aviat que per un engrescamiones.

-¡Sa meua clenxa no et deu res ni s'ès pentinada per a goig teu! ¡Primer se m'endugu es dimoni!- replicà en Pau.- I, pes demés, si jo menjo boga, tu no menges pas vaga.

-Pesen molt, aqueixos rems?- vaig preguntar. -Quants pams fan?

-Fan quatre vegades sa meua alçada i cinc vegades la d'en Cadernera: compteu- respongué en Vadô. -Són rems de trenta quatre. Pesen com un ase mort; però no els emprem mai sinó per a entrades o sortides de port o per a guanyar s'afrau des vents. Ès joc de poca estona.

Així que la barca estigué de proa en fora, el pare i en Cadernera varen armar un altre rem a la banda de babord. L'avi Mauva em féu senyal de que me li atansés.

-Què voleu?

-Vina, bona miona: escolta. Es teu pare i en Cadernera no poden vogar més que un rem. Si jo n'armés un altre, aniríem a parell per banda i gonyaríem molt; però sa canya des timó no pot restar desemparada. Hai pensat que tu podries encarregar-te'n: oi, que sí, noa valenta? Mira: l'aguantes així, que no es mogu. Un cop haguem remuntat sa punta, jo tornaré: no t'hi enlleiràs gaire.

Vaig agafar la canya de la manera indicada, i romanguí dreta al peu de l'arbre de mitjana. Els rems batien l'aigua acompassadament. La barca es movia amb una lentitud penosa. A cada moment me semblava que el mar se tornés més negre i que el cel s'entristís. No sé si passava realment així o si era efecte de la meva aprensió. Aquell mar i aquell cel me feien pensar en dos enemics que s'esguarden rancuniosos i les cares se'ls van enfosquint, enfosquint… Me va venir cobriment de cor. ¿A on anàvem, pobres volvetes, a ficar-nos entremig d'aquelles dues immensitats amenaçadores? Vaig compendre, de cop i volta, la lleugeresa de les meves bravates de poc abans. M'havia deixat portar d'una falòrnia, i em va semblar que tota la meva existència era estada una mena de representació teatral, en la qual havia pres per realitat lo que no era més que un treball del meu magí. Vaig sentir una veu íntima que em deia: -No, això no ès una farsa: desperta't, palpa… Ets tu, tu mateixa, que et jugues la vida.- I el sentiment del meu jo esfereït m'invadí fins al moll dels ossos. La meva terror va ser tan intensa com sobtada: no es diria sinó que en la meva ànima s'havia obert un ull que s'abeurava de les foscors de la mort. Vaig estar a punt de cridar el pare i fer-lo tornar enrera; però encara l'orgull me'n deturà representant-me el desconcepte que de l'avi Mauva mereixeria per la meva covarda acció. Aquell home havia sigut testimoni del meu arruixament: me tindria per beneita. -I bé! i què?- vaig pensar. -¿Aquesta consideració no ès també una falòrnia?- No obstant, la falòrnia surava i em detenia. Vaig pasar una angúnia que no es pot dir. Una suor freda em regalava galtes avall. Vaig girar la vista cap a terra cercant distracció. No hi havia ni una casa, ni un camp conreat: res que indiqués treball o presència de l'home: només penyals i muntanyes emboscades, i la platgeta solitària. També hi regnava la tristor. Els dos promontoris estenien llur roquer nu per dins del mar. Ah! semblava que aquella terra, bona mare, allargués sos braços descarnats per retenir-nos desolada de la nostra partença! I nosaltres ne fugíem. Els rems anaven batent l'aigua, i la barca sortia a poc a poc de l'ensenada i es forejava ardidament.

Quan l'avi Mauva va tornar al timó, degué reparar que estava descolorida, i em preguntà si em marejava.

-No: ès que tinc un doloret… res. Me'n vaig anar a popa, i vaig deixar-me caure damunt del banc galliner amb el major abatiment. L'aire no es movia. La calma era fonda i pesada. Vaig veure que el vel blanquinós de la pluja es dilatava de llevant a migdia, per l'horitzó, com una cortina que s'estén per una balconada. En tota la mar no es descobria una vela. Estàvem sols. Vaig acriminar el pare interiorment. Ah! Si jo hagués tingut mare, no m'hauria vist en aquell perill. Ella no les hauria escoltades, les meves ardideses i fantasies de criatura: m'hauria abrigada amb el seu amor i m'haguera protegida contra mi mateixa. Les llàgrimes me saltaven dels ulls. Què fer?… ¿Crido que em desembarquin?… Vaig plorar el meu desemparament, la meva humiliació… I, tot plorant, plorant, vaig assolir un raig d'esperança. Me vaig recordar de que s'havia parlat d'entrar a Tossa. Tossa no era pas gaire lluny: amb el primer cop de vent hi podíem arribar; i, una vegada fondejats en aquella badieta, el perill personal desapareixia del tot, i fins, si era precís, el poble ens ajudaria a salvar el carregament i la barca. Ès clar! ¡Ara veges si el pare, que m'estimava tant, s'hauria volgut exposar!… ca!… Que poca-solta! Una ona de consol i d'alegria se m'estufà dintre el pit. Vaig sentir que un escalf de vida s'expandia pels meus membres i em pujava a les galtes. No, no pasaria res; i… ¡qui sap si ni temporal hi hauria! Per entesos que fossin els vells mariners, n'erraven molts, de pronòstics; i després sortien amb l'excusa de si el vent s'és canviat, de si el ruixat l'ha mort, de si el grop, de si la correntada… ¡Mai volen haver-ne errada cap, això pla, els grans sàtrapes! ¡Ah, quin esbronc els havia de clavar! Se'm va escórrer una rialleta pels llavis. I, mig rient, amb els ulls encara engotellats de llàgrimes, vaig mirar a l'entorn, escutiant que algú no hagués presenciat la meva feblesa. M'hauria sabut greu. ¡Tant que em tenien per valenta! ¡No mancaria sinó que m'haguessin vist plorar! Vaig córrer a un amagatall per eixugar-me la cara, i, allí, frega que fregaràs amb el mocador de butxaca, me vaig ben resseguir tots els regaranys; i, un cop eixuta i escarabitllada, vaig sortir zumzunejant a boca closa l'aire d'una cançó.

En aquell moment va sonar la veu aspra del pare.

-Pareu ment, l'avi: aquí ve l'esborneiat!

I de seguida es desplegà una ratxa violenta, que assorollà la nau, brogint esgarrifosament en els arbres i les antenes. Les ones s'ajagueren com blat en herba que s'aterra a gavells sota un fort ruixat. La barca arrencà mig tombada.

-I ara, l'avi- vaig exclamar. -¿Per què arrumbeu per enfora?

-Convé salvar ses puntes- me contestà.

La mar, de primer arrasada i atuïda, se revenia, crestejant i enflocant-se, i apareixien en ella grosses depressions fugidores. Per dues o tres vegades el vent mancà i tornà a bufar. Vaig veure que la nuvolada de sol ixent se caragolava, esbadellant-se a grans esquerdes, per on s'atalaiava un cel verdelós. Aleshores entrà la llevantada amb totes les seves forces, acompanyada de boires rossegadisses que es rebatien per la immensa planura d'aigua, passant com a fumarades de colossals xemeneies. I l'horitzó tornà a cloure les seves crétues i a ennegrir-se; i la pluja l'esvaí sota el seu vel gris i ratllat.

-En popa, l'avi, en popa! Ja ens hem forejat prou. No perdem temps.
Provem la derrota de Tossa- va dir el pare.

-Provem- mormolà el vell timoner.

Arrumbàrem paral·lelament a la costa. ¡Quin ventarràs, Déu meu! A cada moment la nau trobava en el seu cami alts i baixos més accentuats. L'aigua s'encongia i es reinflava aqui, allà, per onsevulla, sense norma ni concert; les eminències es convertien en fondals, i els fondals en eminències, amb un bellugueig desordenat que la vista no podia seguir. Per tot arreu la fluctuació, el daltabaix de la massa liquida desnivellada. Les ones eren aparicions d'un moment, aturonades, fonedisses, seguidament xuclades i susbtituïdes. Sols cap a terra prenien certa individualitat i consistència, marxant asserralades i compactes, formant tot a la vora de la costa uns arrufats comparables a una farbalanada al capdavall d'un vestit.

La maror anava creixent per graus, però de pressa, de pressa, eixamplant ses panteixades a cada instant; i la Santa Rita, pujant, baixant, reversejant, perdia ses forces, s'enlleïa a l'enclotarar-se, i els xarbots l'assaltaven per la popa, precipitant-se amb patacs secs sobre coberta, on bullien i bombollejaven remorosament com la plorima dels tions verds sobre la llar.

L'avi Mauva va cridar al pare:

-Saura, Saura! Portem poc drap! Amb sa correntada tan forta fa de mal governar: ¡ens cossa i ens venç, sa condemnada! ¡Drap, drap, mal que s'estripu! No hi podem anar, amb s'abre mestre despuiat. Jo hi endegaria una pollacra, a sa bouera.

-No, millor serà un treu- replicà el pare. -Vaig, vaig, avi: preneu paciéncia. Això ès una ventarrada maaleïda que no dóna temps de res, però al mencos serà ferma. L'hem de seguir de llarg, ja ho veig: no hi ha remei. ¡Aguanta. i fora, l'avi!… Ohè! ohè!… Pau!… Vadô!… ¡Ànsia, a la maniobra!… Ohè! ohè!…

Se n'anà corrent, i durant molta estona el vaig sentir, a intervals, maleir i reganyar. El treu no devia ser de tan bon armar com ell desitjava.

Però tu ara no saps de què et parlo, i serà precís que t'ho expliqui. El treu consisteix en una lona que, amarrada a l'arbre mestre, s'estén, a tall d'ala de teulat, en davallada cap a proa, on se lliga per dos caps a borda i borda.

Mentre el desplegaven, el vent li pegà una sacsejada tan forta que es petà una de les amarres, i el drap, ample i feixuc, restà lliure d'un cap, aletejant com una au enorme que, ferida i ventreaterrada, se defensa dels llebrers. Amb una de ses ventallades haguera pogut matar un home. Tots fugiren del seu dessota. No sé pas de quin enginy se valgueren per a subjectar-lo, perquè, amb tot i presenciar l'operació, no me'n vaig fer càrrec. Crec que l'anaren eixalant cobrant-lo de mica en mica des d'un dels extrems fermats; però no n'estic pas segura. No m'ha restat d'aquella escena més que un record mal conjuminat i confós com el que sol deixar una visió de desvari. Me represento uns homes que floten entremig de ruixims, anguilejant entre cordatges com les erugues en una teranyina quan el torb esbulla la capçada del pi en el qual filaren llur niu en hores de bonança: bracegen, treballen… Però de llur maniobra no trobo en la meva pensa sinó impressions deslligades. Ni pot ser d'altra manera: amb el moviment esbojarrador de la barca, i amb l'aire espès i grosser que em maurava violentament, empenyent-me, rebregant-me, tirant-me a la la cara el mocador i obligant-me sovint a tancar els ulls, no era pas possible seguir cap observació. Pobres mariners! No sé com podien arribar a treballar; però lo cert és que ells es sortiren amb la seva i que el treu fou fermat, comunicant més vigorós impuls a la nostra marxa.

Volàvem. El vent aixollava els rompents de les ones i se'ls enduia polvoritzats, convertits en bromes ombrívoles que s'acorruaven com mals esperits en fantàstica desfilada. Passaven a escamots amb un silenci sinistre, mes a voltes la imaginació els atribuïa la udoladissa que sonava, i llavors no semblava sinó que aquells fills del mal temps xisclaven amb feréstega alegria, tot corrent cap allà on el mar i el cel barrejaven llurs tempestes. I nosaltres hi corríem també, mig de tomballons per les aigües negrenques i revoltes.

En un moment vàrem assolir la punta de Tossa. Un bram espantós i creixent omplia l'aire a manera que ens hi acostàvem. Lo que vaig veure no sé com explicar-ho. M'hauré de valer de lo petit per donar idea de lo gran. Tu posa-hi les dimensions. Tal com l'oli roent, al tirar-hi certes viandes sucoses, se foragita de la paella amb baladrera remor, així el mar fugia del seu llit, i es llançava, bramulant, a les penyes.

De seguida vaig compendre que era impossible abordar terra. Allí el perill era més gros que enlloc. A la boca de la badia, les ones s'agegantaven a l'engolar-se, cabdellant l'aigua com grans torns, i emportant-se-la de tal manera que llurs faldes se perdien en veritables abismes. Al davant de Tossa hi ha un niell en el qual s'estavellaven en bona part; i, a l'esqueixar-se en ses aspreses, s'alçaven formant una garba de brins de cristall que s'allargaven en arc i queien a feixucs borrallons a la banda oposada. Per a un esperit tranquil, certament aquell espectacle hauria sigut esplèndid; però ja pots comptar que jo no estava per engojaments: no desitjava sinó allunyar-me d'aquells paratges, que solament amb llurs sorolls ja m'estemordien.

L'atmosfera, empolsinada de ruixims fins a una gran alçària, no permetia veure l'escarpat paisatge sinó com a través d'un vidre cobert de rosada. En aquell ambient tèrbol, Vila-Vella destacava en ombra, sobre el cel, ses cases i muralles vetustes, engrandides per la refracció, tremoloses, esbalandrades, estremint-se a cada cop de mar que envestia la cinglera on estan encimbellades; i una campana, vogada sens dubte pel temporal, deixava sentir la seva veueta clara i plantívola entremig del tro inacabable de la ressaga.

A l'apartar-nos d'aquells llocs me va semblar que la tempesta amainava: no que fos realment així; però es trobava mar enfora una tranquil·litat relativa, i el cor s'esperançava instintivament. Ja m'havia fet compte de que no hi havia més remei que seguir la marxa sense pensar en desembarcs. La sort estava jugada.

Començava a ploure d'una manera estranya. De tant en tant queia una xafegada de gotarrasses semblant a la que deixa anar sobtadament un arbre fullós, carregat de mullena, quan algú el somou de la soca.

El pare va venir cap a mi.

-Au, Marianna: ja n'hi ha prou, de badar. Tenim pluja llarga. Fica't a la cambra.

Vaig fer que no amb el cap.

-Que no?… Bé! Això sí que ès bonic!

-No: vull veure lo que passa: no em vull encauar- vaig dir amb angoixa. -¡Ah, si sabéssiu lo que patiria! ¡No vos ho poseu al cap, home de Déu!… Tingueu pietat de mi!

-Fora, fora… Estaries millor. Però… tu mateixa. Per ara no t'ho mano. Ja et porto un vestit d'aigua. Té: posa-te'l, marinera, i cala't bé la caputxa.

Se tragué de sota l'aixella un capot que tenia un pes de plom, enquitranat per defora, i per dedins d'un teixit més raspós que una rusca. A l'agafar-lo se m'esquitllà de la mà, cuidant pelar-me els dits. El pare l'arreplegà abans que la ventada se l'emportés, i ell mateix me'l va posar després d'haver-me tret la capeta de llana, que estava ja com un xop.

-Voleu fer com els homes i no sou més que un embà de canyes- rondinà. -Vaja, té: ja estàs gomboldada. Ara, al mencos, vés-te'n a sota el treu.

I veient que jo no gosava separar-me del caçaescota, al qual m'era arrapada temerosa de caure, enrotllà el seu braç a la meva cintura i m'anà conduint amb pas estudiat i segur.

-El treu ès una canal de vent, però sempre et guardarà un xic de la pluja- va dirme- Mira, asseu-te ací.

En el punt que m'indicava, al peu d'un munt de cordes, veles i altre patifell en vaga, hi havia un pallet d'espart. Vaig ajocar-m'hi amb les cames encreuades. El piloc de farda em resgardava del vent i em servia de respatller.

Vaig reparar que el pare estava més pàl·lid que d'ordinari, que el cap li tremolava sobre el coll, i que sa bocassa closa i els plecs de ses galtes tenien aquella contracció que solen afectar quan s'ha paladejat alguna beguda amargant. Els seus ulls fugien de trobar-se amb els meus. Va llucar-me d'escallimpantes i se n'anà.

De seguida va comparèixer l'avi Mauva.

-Hola, noa valenta!- exclamà esforçant la veu perquè no l'ofegués el brogit de la maror, i usant, sens dubte per encoratjar-me, un to més gai que el que tenia per costum. -Es mestre s'ès encarregat de sa canya, i un hom aprofitarà sa vaga per a trencar una becaina. Si no et sap greu, m'endegaré es llit aquí, as teu davant. Avui rai, encara que ronxu no em sentiràs pas. Com ballem, noa! Es allò de sa dansa de Lloret: toquen a córrer, toquen a córrer… saps?… No estàs pas espantada: oi?

-Jo… tant com espantada… però…

-Però què?

-No estic pas ben tranquila. ¿Sabeu lo que penso? Que això pot anar molt llarg: tant, que no sé com s'acabarà. Perquè… veureu… nosaltres caminem amb el vent; i, com que el vent porta el temporal l'anirem seguint, seguint…

-Ui, ui, pubilla! quins comptes treus! A sa teua manera, fins a sa fi des món no acabaríem sa mala andança. No tingus por, careta: es vent corre trenta vegades més de pressa que nosatros i no pot trigar a deixar-nos endarrera. Ell calmarà, pubilla; ell calmarà.

-¿Vos hi heu trobat altres vegades amb un temps així?

-Unes contes… Això no ès res. Sa barca ès forta, i, mentres que no topu en sec, ella reeixirà de tot, per sots i tosses que hi hajun en es nostre camí. I, mira, potser demà ja tindrem es temps canviat: no thi encaparrus. Sa turbonada ve des golf de Lió i agafa un rem. Tal volta part d'allà de Barcelona s'afrau sigu més serena.

Mentre parlava, havia agafat dentremig de la farda un sarrió buit, l'havia estès a la vora dels meus peus i s'havia ajagut.

-Ara provaré d'enganxar es son- va dir tot acotxant-se amb el tapaboques. -Quan passem per Blanes despertam: ¿sents, bona miona? Vui veure sa vila. Me gorda tants records! Ès una fal·lera que un hom té. Encara que dormu, tinc s'esperit som: tocam amb sa punta des peuet, i de seguida estaré en doina.

Va callar i no sé si s'adormí; però en labandó de sos membres, en la quietud de ses parpelles aclucades i en la dolcesa de son respir hi havia un descans tan placèvol, una tranquil·litat tan vera… Déu meu! qui pogués tenir una calma com aquella, en mig de les tempestes! Allò arribava a fer malícia.

Com roncava la mar! I ¡quin cruixir la barca! quin balandreig, quin desllorigament de totes les coses! Sens dubte la revoltura augmentava. A cada davallada semblava que ens anàvem a enfonsar per sempre més. Baixàvem, baixàvem… Per entre el treu i les bordes no es veia més que el negre-verd de l'ona jaspiat de vetes blanques. I avall! El ventrell s'encongia amb una sensació de buidor, com sol succeir quan en un somni pesat ens figurem caure daltabaix d'una timba. Tal volta un cop de mar descarregava sobre coberta, i la barca s'aclofava amb l'excés de pes i es decantava perillosament sota la riada, que s'agombolava a la banda, tot vora vora de l'una o de l'altra de les orles; i se sentia el borbolleig dels escorredors, el colpejar dels bosells en els arbres, l'escatainet d'alguna xarnera que s'obria o plegava, la cantadissa grinyolenca de les cadenes del batiol remogudes per l'onatge: un chor indescriptible de sorolls gemegosos. Per fi passava una estremitud de revifament de llarg a llarg de la nau, i la nau s'alçava com un pit al qual torna el respir perdut, i… amunt, amunt… El ventarràs ens arreplegava, arborant-nos amb nova força: se diria que l'ascensió anés a convertir-se en un vol; i reeixíem arruixats, lleugers, botant per damunt de les encrestades aigües. Aleshores veia la grisor del cel ratllada per la pluja, i llambregava algun detall mig confós de la costa.

Amb les balançades, alguns pilots de rodells s'eren deslligats i es desencastellaven, caient a peces, que rodolaven per la coberta. Ja feia estona que en Vadô Set-trossos, en Pau Ternal i en Cadernera, regalimant per tots els plecs de la roba d'aigua amb què anaven vestits, se movien en mig d'aquell desordre, maldant per recompondre les estibes; però no en podien sortir, perquè, quan les fermaven d'un cap, se'ls afluixaven d'un altre, i, quan acabaven d'assegurar la d'ací, ja la d'allí s'assorollava i la de més enllà es començava d'esgavellar.

El pare va cridar, des de la canya: -Fora! Via rodells a mar! Coberta neta!- I, reparant que no el creien a l'acte, repetí el manament.

-Malaguanyat bé de Déu!- vaig sentir que exclamava en Pau.

-No llencem res nostre- respongué filosòficament en Vadô posant-se a la tasca.

Els altres dos el secundaren, i en poca estona restà la coberta desembarassada.

Vaig aixecar-me per seguir amb la vista aquells feixos de cèrcols de castanyer que suraven en les revoltes aigües. ¿A on anirien a parar? Segurament serien escopits a la costa, i tal vegada servirien a un terrassanet per a reforçar son pobre botam esventat. Era una almoina ben involuntària per la nostra part; però la volguí acompanyar amb un sentiment de caritat, besant de cor la mà que ens prenia aquelles coses i desitjant que fossin de bon profit a qui les rebés.

Érem davant per davant de Lloret, la gentilíssima vila que ha pres son nom del llor que enflaira ses hortes i jardins. Tota molla, blanquejava amb sordes lluïssors d'argent, i son vidrim perlejava. Com una joia en un estoig obert, presentalla de nuviatge que la terra sembla oferir al mar, descansa en una fresca i arramada vall que les penyes de la costa deixen obirar, entrebadant llur cortina feréstega. Lo mal és que de tant en tant el nuvi es desvetlla i, revolcant-se en son llit immens, allarga la barroera grapa per cerciorar-se de que el joiell no s'aparta de son capçal; i aquesta és la pena dels lloretencs, que a voltes han vist amenaçada alguna de llurs cases. Que Déu els do bonança i els multipliqui les hores de primavera, que són les que més escauen a llur bell sojorn.

Tota la platja estava coberta de rompents, que pel cantó de garbí s'estenien fins al carrer. Les barques negrejaven agombolades a la reconada de llevant, en la part més alta, al peu mateix de les parets. La pluja es menjava quasi tota la vila i el paisatge. De la costa no es descobrien sinó els roquers de més a prop, unes masses informes, desperfilades. Però hi hagué un moment en què l'espessor del ruixat s'aclarí una mica, i aleshores s'acoloriren feblement en la grisor alguns pujols i tosses llunyans, que semblaven flotar en l'aire amb un efecte d'acostament, banyats d'una flamarola de sol esmortuïda: allà el ros promontori de Fanals, amb son quarter de torre prim i dentellut; més enllà, com una blanca magnòlia al cim d'una toia verda, el santuari de Santa Cristina damunt de sa muntanyola revestida d'aulets i pinedes… Era una nota ben simpàtica, mes no vaig pas tenir temps d'encantar-m'hi: a la manera de les colors d'un arc de Sant Martí que s'apaga, va esblaimar-se ràpidament en el cel, i la trista grisor s'atapeí per tot arreu.

Jo coneixia aquells paratges per haver-los recorreguts en la meva infantesa quan passava temporadetes a Blanes, a ca les meves ties. Ne conservava un record amarat de sol i de bones flaires. En quines circumstàncies els tornava a veure! Un món d'imatges llarg temps oblidades, impressions d'un passat ple de vida i esperança, se revifà de sobte en la meva pensa. Les cares eixerides de mes companyones blanenques; els rostolls on cercàvem cosconilles i màstecs; la fontanella del torrent, tan fresca i cantadora; el caminal del bosc, on el rossinyol, com únic amo, ens dava la benvinguda amb una refilada; la capella dintre la qual tiràvem ramells de mata i romaní, per calcular, pels trets errats, els anys que trigaríem a casar-nos; la platjeta enflorada de lliris blancs; les tardes llargues i placèvoles; els vespres daurats… tot me venia al pensament. Records de pau i ventura, ¡com contrastaven amb la meva present situació! ¡Com gemegava la meva ànima! ¡Ja en seria, de llest, qui em donés entenent d'embarcar-me mai més de la vida!

Hauria volgut reveure el temple de Santa Cristina, pendre'n comiat… En va el cercaren els meus ulls a través de la pluja cendrosa que entelava l'espai.

La massa obaga d'una ona s'aixecà per damunt del meu mirador, i una forta balançada em féu caure de boca terrosa sobre el munt de farda en el qual m'estintolava. Vaig restar immòbil, esternellada, amb els ulls clucs, sense gosar obrir-los per por de presenciar una catàstrofe. En canvi escoltava amb tota la potència de la meva audició. Vaig sentir carriqueig de fustatges que es rompien, el ronc de l'aigua brava que corria per damunt de la barca, i… un crit de dolor… un crit bramulós… Qui l'hauria llançat? Les palpitacions del meu cor m'assorollaren de tal manera, que s'enterboliren i apagaren en les meves orelles les sensacions de l'exterior. I, sorda i anguniosa, tota jo vaig tornar-me palp. A través del piloc de cordes molles al qual s'emmotllava el meu cos amb estreta abraçada, la meva sensibilitat s'estenia a tot el bastiment, i jo el sentia fluctuar i somoure's com si fos un membre viu del meu cos. Ara s'enclota, ara s'encalla, ara es redreça… pega espolsada, borneja, s'emmandreix, s'aixeca, puja, bota… Me vaig girar i vaig obrir els ulls.

L'avi Mauva estava dret al davant meu.

-Què ha succeït?- vaig preguntar-li.

-No ho sé- va respondre. -Es barracot d'en Pau se n'ès anat en orris; però…

-Algú ha d'haver pres mal: jo he sentit… I el pare? on ès, el pare?

-No, pes teu pare no t'apurus: no ès ell qui ha carinat.

-Voleu dir?

-El veig a sa canya que governa, i… vaja… està sencer com una poma sense corc.

Aquesta resposta m'alleujà del pes que m'oprimia el pit. Vaig fer un gran respir, i la gargamella se momplí de sanglots, que esclataren a borbolls.

-I ara!- exclamà el vell. -Què tens? ¡T'hai donat una bona notícia i te'm trastornes!…

Jo plora que ploraràs.

-Vui el pare! vui que el pare vingui!

-Però, santa cristiana!, si t'asseguro que…

-Jo el vui! el vui aquí, aquí!… El vui tocar! Vui el pare! vull el meu pare!…

El bon mariner no sabia què fer-se. Ajupí el cap, se gratà el clatell, brandà de dalt a baix l'estesa manassa amb un aire que volia ser un recomanament de calma, i obrí la boca com per dir-me algun mot aconhortador; però, veient que el meu desfici creixia i que els meus crits eren encara més forts, renuncià de cop i volta a persuadir-me.

-Anem, calla, calla: ja vaig a cercar-lo- mormolà posant-se en marxa.

Al cap de poc va comparèixer el pare, i em vaig abraçar a ses cames i li vaig besar els genolls. Estava com boja. Li vaig dir que no permetria que se separés de mi; que jo no tenia més emparança que la seva; que mai s'afiguraria l'ànsia que jo passava per ell; que allò no era viure; que, ja que ens havíem de perdre, no em negués almenys el consol del seu amor i de la seva abraçada; que si ell m'hagués estimat no m'hauria abandonada com m'abandonava; que era un pare sense entranyes; que… ¡Què sé jo, lo que li vaig dir, en mig d'un davassall de gemecs i de llàgrimes! Coses que jo mateixa coneixia que eren injustes; però la rauxa me les gitava a la boca i… vés, atura-les!

Ell, a cada una de les meves paraules, me passava sa mà pel cap, amanyagant-me'l, i mormolava, amb sa veu fosca: -¡Vatua, vatua, vatua!… -I jo, tornem-hi cop i recop: vinga estrènyer ses cames contra el meu pit, i plora que plora, i debatega que debategaràs desficiosament, picant de front sobre els seus genolls. -Anem, prou; anem,no… -anava dient ell amoixant-me; i de tant en tant taconejava impacient. Per últim, quan reparà que m'aquietava una mica, s'inclinà sobre meu i rondinà asprament a la meva orella: -On som, Marianna? ¿Que ha de durar molt, això?- I, trencant-se-li la veu, afegí baix, molt baix: -¿A qui vols que estimi, jo, sinó a tu, que ets el meu déu?

M'aixecà suaument, me tombà sobre el pallet d'espart, i es plantà dret al meu davant, amb els bmços plegats i les cames eixancarrades.

-Vaja, s'ha acabat!- exclamà. -¡Si fem el plaga, això se'n va al botavant! Ja em sembla que sento la ressaga. No m'estranyaria que l'avi Mauva s'hagués deixat caure a la deriva. Ell no hi veu massa, ni ès fi d'orella; i, amb aquest temps tan assarreït… llamp, llamp!… i tan a la vora com passem de la costa!… Marianna, ja ho veus: no m'hi puc estar, amb tu. Tingues enteniment; no siguis rampelluda… aplaca els teus nirvis: fes llei de la necessitat. Plorant i espeternegant no s'adoba el temps. La llevantada ès forta… Oh! i encara pot ser que es desplegui més, perquè ara el ruixat l'aixafa una mica; però… eu! res de negar-nos, ni morir, ni tots aqueixos disbarats que barrines. La Santa Rita n'ha aguantats de més forts, de tràmpols. Deixa-la per a mi, que jo li conec el gènit. Negar-nos! Encara que haguéssim de navegar a capbussons, entre dues aigües, arribaríem a port: ¡n'estic tan segur…! Això sí, jo m'he de menar la canya: no em fio de ningú més. Jo sé el que tinc entre dits: ho sé, Marianna. Tu aquí: paciéncia i… moixoni! Si et mous, te faig lligar i… ¡abaix a la cambra, com un farcell! Aquí no en seré, de pare pedaç: no t'ho pensis. Aquí… Déu i jo!: no hi ha més amos. I si el mar referma, no t'hi voldré pas a coberta. Mira, en Pau ja s'ès esguerrat d'un braç: vet aquí lo que s'hi guanya. Au, ara ja ho saps. Escabella't i rebequeja, i fes lo que vulguis; però recela't. Me'n vaig a la meva, a salvar-ho tot. Responc de sis vides.

La remor del mar i del vent enfosquia o embarbollava moltes d'aquestes paraules, massa rogalloses per a no confondre's amb ella; mes jo les entenguí totes, per malament que les sentís. No se'm va acudir pas contradir-les. Començava de compendre que la meva fallera de suara no era sinó una bogeria ben inconvenient, filla de la tensió del meu esperit. Al principi anava somicant. Després ja no: escoltava enfavada, amb la boca oberta, i experimentava aquell consol que solen trobar els malalts en l'enraonament d'un metge que sap encoratjar-los. Aquella seguretat, aquella energia amb què s'expressava el pare, exercien una influència sanitosa en els meus nirvis. La seva fortalesa obrava com un tònic sobre el meu cor. Quina fe posava l'home en el seu art! I que es veia que no eren comèdies, no. Inspirava confiança perquè en tenia. Tot escoltant-lo, la meva pensa descansava en ell amb un repòs!… I, quan donà per acabat el seu parlament i em deixà, vaig sentir, sí, la pena sorda que l'apartament d'una influència beneficiosa produeix sempre, però ja sense neguit. Vaig restar encantada, amb el cap tot buit, i, amb una gran lentitud cerebral, vaig pensar que era bo que el pare treballés per salvar-nos, i no que s'engorronís al meu costat amoixant els meus rampells.

Se sentia una remor fonda, que creixia i i decreixia a estones estones. No es veia res. La pluja, esparpallada pel vent, formava arreu una espessa polsaguera, en la qual amb prou feines s'obirava l'estuf de l'onatge amb sos llengots d'escuma voleiadors.

L'avi Mauva va tornar, moix i preocupat, acompanyat d'en Cadernera, que, venia tremolant de fred i bategant de dents. El vell s'ajagué en el sarrió, i el xicot s'agemolí en un panyet que en sobrava, recalcant-se d'esquena a les cuixes del jai, tot mirant-me desoladament amb l'aire confidencial de qui espera trobar la simpatia d'una dolor semblant a la seva.

-Què ha passat?- vaig preguntar. -¿On són, en Pau i en Vadô?

-Són a sa teua cambra- contestà l'avi. - Hi han baixat perquè allà hi ha sa bitàcola: saps?… es rebost, que diguéssim. En Pau ha rebut d'un braç, i necessitaven draps i benam. A sa bitàcola hi ha de tot.

Va callar, enrotllà una mà entorn del pàmpol de l'orella, i escoltà cap a estribord. La remor creixia.

-Pobre Pau!- va fer en Cadernera sospirant.

-Ha pres molt mal?

-S'onada furienta li ha tombat s'armariet sobre un braç contra sa borda. ¡Podeu comptar!… Té es braç aixafat.

-Què saps tu, llengut?- saltà l'avi Mauva incorporant-se sobre un colze.

-Sí, sí-barbotejà el xicot abaixant el cap. -Vós també, ho sabeu. No hi remenarà més cassoles.

-Aviat que et vento un revés!- digué el vell. -I ara! No el cregus, pubilla: aquest marrec avui ho veu tot amb vidres de multiplicar. Més valdria que callessis i dormissis, castanyola: has perdut s'oremus. Mira, aquí ve en Pau. No deu pas estar tan mal parat com això.

La remor anava en augment.

En Pau duia el braç en suport dintre un mocador, del qual li sortia un tros de mà embenada. Caminava a poc a poc i procurava escapolir-se d'en Vadò Set-trossos, que el seguia amatent com per ajudar-lo, i que en realitat no li causava sinó molèsties amb les topades que li donava amb sos membres esgarriadissos i son cos esbalandrat.

Ambdós s'assegueren a prop meu. En Pau estava groc i embotornat, i no podia arribar a obrir els ulls, de la pruïtja que li feien al caure en ells les gotes de la gran suor que li amarava la cara.

-Vés-te'n a jeure as teu pallet, home- li va dir en Vadò.

-No- contestà en Pau amb un ronc.

-I bé, què ès això?- preguntà l'avi Mauva.

-No res- va respondre en Vadô Set-trossos: -carn esqueixada i nirvis agraviats. Sinó que en Pau ès un delicat d'en Tendre, i per res carina que ni un gos quan li escapcen sa cua.

-Jo!- exclamà en Pau. I pruint de dents amb escarritx, i aixecant un puny clos que tremolava, afegí: -¡Només voldria regalar-te amb sa meitat des meu mal, i ja et sentiríem, gran lladre! Afigureu-vos que m'ha pastat sa llaga viva, resseguint-me sa ossada de nu en nu, a veure si emmetxa, a veure si no emmetxa… ¡puny… alada!

Unes quantes capbussades violentes, que ens obligaren a cuidar de que els nostres jaços i seients no fugissin de lloc i se'ns emportessin, trencaren l'enraonament.

El soroll era paorós. La pluja s'havia aclarit. Vaig llambregar una extensió de mar tota revolta i escumosa. Allí les ones s'alzinaven a tall de brolladors, arramant-se en l'aire i blanquejant a la manera d'un ametllar florit. Entremig torrejaven altes penyes, i al darrera d'elles una costa cavernosa bramava per totes ses goles, deixant sentir aspre trontoll de pedregalum rossegadís, i de vegades uns esclats com de barrinades subterrànies.

L'avi Mauva s'esverà.- Per Maria Santíssima! ¡sembla que sa terra ens cossa! A on som?

-No li coneixeu es rumbai?- va cridar en Vadò Set-trossos. -Ès sa Forcanera, que no sap de lladrar sense arrossegar per sa boca sa seua llengua de trucs.

-Llampus!- exclamà el vell alçant-se esborneitat. -Això sí que no m'agrada! ¡Déu ens ajut! Encara embarrancarem!… I jo en tinc sa culpa: ¡m'hai deixat caure a sa deriva, i estem engolfats!… En Saura, amb es treu… ¡Alerta, alerta! A ont ès, sa punta de Santa Anna? ¡Ai, Maria Santíssima!

Encara no havia acabat de parlar que corria adalerat cap a la borda. Tots el seguírem. No sé pas com fou possible que jo, que, serena, no hauria donat quatre passes sense perdre l'equilibri, hagués, amb l'alarma, creuat la coberta sense ni tan sols trampolejar: no m'ho explico; però lo cert és que ni em vaig adonar de que no trepitgés pis ferm, i, corrent com els mariners, vaig arribar juntament amb ells a l'escollat de proa i em vaig arrapar als bitons, al costat de l'avi Mauva.

El perill no era gaire lluny. Dues tosses, semblants a dos punxeguts edificis gòtics mal esbrollats de llurs agulles i torricelles, desgastats i malmesos, se destacaven de la costa, quasi dret a dret de la nostra derrota. Eren les penyes de Santa Anna, a les quals les ones s'enfilaven a escarpir esbojarradament llurs cabelleres de Fúria. ¡Malaurada la nau que hagués sigut llançada contra aquells caires i esgardissos! Difícilment cap tripulant n'haguera escapat amb vida.

Al primer cop de vista creguérem anar per bon camí; però el nostre goig no fou de durada. Amb el reflux l'aigua s'enfonsà entorn dels penyals amb furgador esgarrapament, i, enconcant-se, enconcant-se, ens xuclà cap a sa balma, modificant la nostra situació i acostant-nos al perill. Aleshores, per una il·lusió d'òptica, semblà que els dos monstres de pedra creixien brollant de la mar, sollevant-ne ses culasses arrosegallades. Se diria que tenien ànima i desig, i que ens abordaven somoguts per una fonda i trontollosa respiració. Per llurs crestes, que es despullaven d'escuma, anava davallant la negror, i l'aire s'enfosquia sobre els nostres caps. Quasi no vaig tenir temps d'emocionar-me ni de pensar en res. La màquina del meu cervell s'havia aturat. Talment me sentia atreta pels dos monstres amb una aspiració d'engoliment. Per a mi eren sers vius, ferotges… Ja el nas percebia llur aspra tufarada, semblant a la d'un vell crustaci. No sé quin malefici, que ullprèn i paralitza, s'exhala de les coses terribles. Tots estàvem inactius i encantats.

El pare, no obstant, va governar resoltament. A riscos de bolcar la barca, que amb el treu no és manejable sinó vent en popa, va orsar a la desesperada. Sofrírem tan fort recalcament, que la banda on estàvem arrambats se submergí per complet, i els xarbots me cegaren. Quan vàrem redreçar-nos, vaig veure que corríem de dret vers un niell, que grunyia basardosament a curta distància. Sens dubte ens hi anàvem a esbardellar. Vaig flectar les cames i la cintura amb un moviment instintiu. Però no: l'evolució havia sigut ben calculada pel timoner. Revingué el flux, una ona muntanyosa que corria cap a la costa ens empenyé i aixecà, i en un obrir i tancar d'ulls ens esmunyírem per sa tempestejada carena salvant el freu que s'obria entre el niell i la punta de Santa Anna.

Així passàrem; i, quan un xàfec de ruixims i un tro eixordador ens assabentaren de que l'onada es rebentava en el roquer, ja nosaltres la faldejàvem en plena mar, i no pogué sinó engolfar-nos, amb sa moridora empenta, unes quantes braces endins de l'ensenada de Blanes.

Allí un espectacle interessant ens retingué abocats a la banda. Entremig dels cabdells més revolts de la ressaga, una barca de mitjana, sorpresa a la fonda pel mal temps, rompudes les cadenes de les àncores, mig tombada i de través, era empesa pels rompents cap a les roques de garbí. Més no estava pas desemparada: uns quants braus li havien portat un cap, que la unia ja amb la terra. El llagut de què s'eren servits reganyava son negre costellam desfolrat entre les escumes, llançat d'ací d'allà per les ones, que l'alzinaven i se'l prenien com embriaga soldadesca que juga amb una senyera de l'enemic. Les campanes tocaven a sometent: -Nang! nang! nang! -De tots els carrers sortia gent a glopades.

-Si no s'afanyen no la salven- va dir en Vadò. -Ès sa Llarga.

L'avi Mauva va fer que sí amb el cap. Tant ell com els seus companys estaven seriosos i miraven sense parpellejar.

Una gernació immensa omplia la platja. Hi havia acudit tot el poble, rics i pobres, tomant el ruixat. Tothom s'havia llançat fora de casa, com una sola ànima, a l'avís de les, campanes: -Nang! nang! nang!- El formiguer humà vibrava i ondulava sota la veu del bronze sagrat, i… au! al treball!… Cent tràmecs caven el sorral, obrint-hi un ample solc per fer l'escar. Si un braç se lassa o ès maimó, deu s'allarguen a reclamar-li l'eina. I mentrestant hi ha un estol que enseua pals, i un estol que en tragina. -Nang! nang! nang!- Els caps de colla s'improvisen, l'ordre s'estableix per si sol, les obres se realitzen amb la rapidesa del pensament.

Els desvagats, homes i dones, ansiosos d'atansar-se al lloc de la feina per pendre-hi part, cercaven pas pel trencall mateix de l'aigua, ficant-s'hi, a voltes, de peus sense mirament. Tots desitjaven ser útils. I, quan el cap de treure els fou cedit, s'hi enforcà de seguida una munió de persones de tots estaments, que s'estengué en tirallonga cap a la boca d'un carrer.

-Hi són tots, mares i cries! tots fora els que venten ses campanes!- exclamà en Vadô Set-trossos amb emoció.

En Pau se va descuidar d'estrafer els seus renecs.

-Recarai, quin poble! Així no es necessiten argues. Una muntanya, arrossegarien!

-Au, aquí, gent de bé! au!- cridà l'avi Mauva tot traspostat. -Poble de bona nissaga! Beneïdes ses mares que ens hi varen infantar! Au, aquí, a sa lluita! as jornal de sa paga de Déu!

A manera que el cap de treure anava sortint del mar, més i més gent s'hi aferrava. Allò era un deliri. A un senyor de casaca i trona (aquestes dues peces en aquell temps eren d'ús quotidià entre persones de certa posicioneta) el vent se li endugué el barret; però el bon senyor no desemparà la corda: seguí tirant amb la pluja sobre la testa nua.

A pesar de la fressa atabaladora del temporal, se sentia el crit de -Hissa! hissa!-; perquè no el proferien solament els que treballaven, sinó tot el poble alhora, que, no podent contribuir d'altra manera al salvament, l'estimulava i s'hi afegia almenys amb la seva veu. I l'-Hissa! hissa! hissa!- sonava més fort a manera que la barca, objecte dels generals esforços, s'acostava a la riba. I quan, a l'atracar, la quilla prengué els primers pals, i els tripulants brandaren en l'aire llurs gorres en senyal de xardorós regraciament… Reina del Cel!… aleshores aquell crit de treball, aquell -Hissa! hissa!-, fou repetit amb un accent de victòria que s'emportava l'ànima. Era un himne grandiós, corprenedor. Els elements l'orquestraven amb llurs trompes i baixons de gegant. Pujava, creixia… fonia la música terrible de la naturalesa dintre un sentiment excels. Jo m'havia oblidat de mi mateixa… Els cabells se m'enriçaven.

-Visca!- clamà l'avi Mauva, pàl·lid com un mort i amb un reguerany de llàgrimes a cada galta.

I tots agitàrem els braços i esclatarem en una salutació, que en la meva boca no fou sinó un aliret histèric, agut, inarticulat. Ah! Segurament la nostra veu no pogué pas arribar a la bona gent a qui anava endreçada, ni, enc que l'haguessin sentida, podien ells figurar-se que els vinguessin aplaudiments d'uns mísers navegants mig perduts en la revoltura, però, sigui com vulgui, mai un poble ha sigut saludat amb més ver i generós entusiasme.

Mentrestant Blanes fugia, fugia…

-Si ara atraquéssim, no ens mancaria pas ajuda- insinuà en Pau.

-I com ho voldries fer?- replicà en Vadô. -Si a sa boja et tiressis a embarrancar, potser no ho contaries, caret. Si de cas t'haurien de portar un cap i preparar…

-I ara!- saltà l'avi Mauva. -Gràcies a Déu no tenim necessitat de que ningú exposu sa seua vida per nosatros. És pecat, abusar de sa caritat des proïsme.

El pare devia ser de la mateixa opinió. Blanes fugia, fugia… La pluja i la distància anaven emboirant la gernació que tant ens havia interessat. Les siluetes de les persones se fongueren en una sola taca negrenca, el conjunt s'esfumà… Després gent i platja desaparegueren darrera la blanquinosa fumarada que aixecaven els rompents. La vila, anierada en un clotarell de muntanyes, presentava un aspecte fatídic. El campanar de sa encimbellada església, capçat d'una corona estranya, amb son cos bru i encirat i el seu rellotjàs a tall de medalla pectoral, prenia la figura d'un àugur ciclòpic, dret al costat de l'ara, amb tot el poble agenollat als seus peus. La Palomera revestida d'aigua xarbotosa, com un ronc perol que bull i s'estufa i es vessa a dojo, passava, fantàsticament. Arreu bromes, pluja, udoladissa… El paisatge fluïdificant-se en l'ambient tèrbol i ombradís: un paisatge de somni pesat. La imaginació creia pesenciar aquella obra sense nom de què parla el Macbeth.

-Blanes, Blanes, terra de s'alegria!- exclamà en Vadò: -avui entristeixes es cor des teus fills. Es dimonis ballen pes teus turons i s'infern ronca sobre tes platges.

Ens havíem engolfat massa, i amb el treu no era possible remuntar la punta de la Tordera: fou precís arriar-lo i pegar una bordada enfora amb la pollacra i la mitjana. Jo, en això, vaig romandre aferrada als bitons. A l'agafar el vent pel car, la barca es decantà de la meva banda. Sovint sovint l'aigua pujava fins a banyar-me els colzes, i a voltes me flagellava el pit i la cara i tot; i després de l'estuf queia de cop, espallongant-se cap a sa garbí, presentant una superfície negra i arrugada com la crosta que forma el quitrà quan se pren de sobte sota una airada freda i violenta. Al costat de barlovent batia l'onatge furiós. Adéu, terra! Ja les muntanyes no s'obiraven sinó com a parraquets blavissos en mig de la nuvolada. El terrabastall havia cessat i l'orella trobava certa pau. El nostre bastiment me feia l'efecte d'un ser desesperat que corregués gemegant roncament per un desert.

Adéu, terra! ¿Quan i on la tornaríem a atènyer? Què seria de nosaltres? Els llocs propis de la vida humana se'ns tancaven, n'érem exiliats per un temps incert. Aquest pensament m'oprimia el cor; i, no obstant, me sentia més animada que al principi del temporal, tenia fiances. Després de tants espants i emocions, i d'haver salvat tants perills, començava a refiar-me de que ens sortiríem de tot. Quan no ens hem perdut fins ara,- vaig pensar -¿què ha de venir, que ens tombi?- Lo únic que em donava ànsia era la nit; però, en fi, la Santa Rita era valenta i el timoner entès: què molt seria!…

Un cop lluny de terra, viràrem en popa i s'armà de nou el treu.

-Que t'has ensopit, pubilla?- em digué l'avi Mauva esbufegant, cansat de la maniobra. -Apa! ja podem tornar as nostro jaç.

-Atureu-vos, l'avi -féu en Pau. -Des d'aquí s'ha de veure es turó des Vilar i…

-No el cercus, caret- saltà en Vadô: -sa pluja se'l menja. Emprò sa
Verge té ets uis més clars que nosatros, i prou ens deu filar.

-Que no ens deixu de sa seua mà -exclamà en Pau- Li haurem de dir una salve: no?

-Està bé; però ella ens sentirà d'onsevulla -contestà l'avi Mauva.- Aquí ens mullem massa: anem a sopluig. Repenja't as meu braç, pubilla.

Així que vaig desemparar la banda, vaig adonar-me del meu gran defalliment. Els ulls me feien pampellugues; el cap m'anava en roda; les cames quasi no em podien sostenir… Sort del braç del meu acompanyant. Gairebé esbalaïda, me vaig deixar caure sobre el pallet, amb el ventrell adolorit i la gola contreta. Estava tan lassada, que ni habilior vaig tenir d'agenollar-me per a resar la salve.

L'avi Mauva s'havia tret de l'infern del gec uns goigs de la Mare de Déu del Vilar, i els havia apuntats amb quatre agulles al piloc de farda, en una balmeta arrecerada del vent, endegant-los de manera que se'n veiés l'estampa de la Verge. Davant d'aquella humil estampa, els mariners, de genollons i a cap descobert, varen aixecar en veu alta i a l'uníson llur pregària; i vaig reparar que el que l'acompanyava amb més sospirs i girades d'ull en blanc era en Pau. Pobre Pau! que descolorit estava -«Déu vos salve, reina i mare de misericòrdia!…» -El brogit matava les veus. Els bosells repicaven tristament, com les matraques en Dijous Sant: -Trac, trac, trac…

Acabada l'oració, en Vadô i en Pau varen portar galetes i vi ranci.

-Una mica de reixopó, pubilla -me va dir l'avi Mauva.- No manca pas tot: encara sa guingueta està ben proveïda. Demana: no et deixus enfredolir es cor.

Tal vegada el decandiment era la causa de l'angúnia que s'havia apoderat de mi. Vaig posar-me a menjar amb la bona voluntat del que cerca guarir-se; però la galeta se'm desfeia per la boca en una serradina eixuta, que se m'aferrava a les genives i a la volta del paladar, i sols a còpies de beure podia empassarme-la. El meu cos no estava per a viandes. En canvi el vi m'anava d'allò més bé: despertava en el meu ventrell una caloreta suau, difonia pels meu membres una rampa agradosa i m'emboirava el cap dolçament. Vaig escurar el meu vas fins a les escorries. Després me vaig allargassar i vaig trobar una positura còmoda. Sentia cert estoïcisme. Que passés lo que passés, podia adobar-hi res, jo? ¿Per què preocupar-se i perdre el repòs? En últim cas, morir. Psè! i què?… M'acodormia.

Els mariners s'havien reanimat amb la beguda i conversaven ells amb ells; mes llur parola m'inspirava una indiferència supina, per lo qual no hi parava atenció i no en recollia sinó frases voladisses. -Tant mateix, d'ençà que hai afegit oli a sa llàntia, es ble de sa meva ànima fa tota una altra faró- digué en Vadô Set-trossos. I el vaig veure gambejar de quatre grapes, igual que una escamarlada aranyassa, per damunt del piloc, i entaforar-se d'anques, cuixes i esquena, fins a sota aixelles, dintre un dujat d'esparcines. En Pau va mormolar una llarga explicació, de la qual no vaig entendre sinó alguna que altra paraula exclamatòria i la frase -¡Això no s'enfonsa!-, que acompanyà d'un enèrgic cop de peu. Més tard l'avi Mauva, s'aixecà amb el tapaboques al coll. -Adéu-siau. Si convé ja avisareu, Per ara sa cosa marxa.- I desaparegué cap a proa. Encara la seva imatge ballà pel meu cervell una bella estona… amunt i avall, amb el tapaboques convertit en unes alasses vaporoses… Vaig adormir-me del tot.

No crec que dormís un quart. Vaig despertar-me en el moment d'un fort capbusseig de la barca, amb una aprensió penosa: la de que m'havien doblegat pel mig del cos i la cintura se'm segava. I, realment, tenia la boca del cor esllanguida i macada. El cap me dolia, la cara se m'enrosava de freda suor, i l'aire s'enraria davant dels meus llavis. M'entrà un gran desfici. Queia un davassall de pluja. El treu, abombat pel vent en forma de volta, rebia amb ronca remor el xàfec furient, i vessava a dolls per totes les vores. La meva neguitosa activitat cerebral no trobà millor manera d'exercitar-se que seguint i comptant aquells dolls esbulladissos i variables que s'estroncaven i rebrollaven per tot arreu, ara rajant en gruixuda trena, ara desfent-se en uns rosaris de gotarrasses, ara desfilant-se en voleiadors regalims d'argent. Els vaig comptar i recomptar una pila de vegades. ¡Quin paletrís hi tenia! -Hala, tornem-hi: cerquem el terme mitjà dels resultats obtinguts. No, no: deixem-lo a mig sumar.- I vinga anar-se-me'n els ulls a comptar de nou! Una feina de boig! Ja procurava distreure-me'n però allò era com un vici: m'hi lliurava sense adonar-me'n.

Mentrestant en Cadernera s'havia anat acostant cap a mi, asseient-se gairebé sobre la meva roba. Cercava la meva companyia, però el pobrissó no deia res. De tant en tant fitava en els meus ulls les seves nines, plenes de condol, i brandava el cap en silenci o sospirava fondament. La meva mà se va trobar amb una de les seves i encaixàrem.

-Fill meu, quina mà més freda que tens!

-Oh! això rai!- va fer ell regraciant-me amb una apretadeta.

Jo li vaig tornar aquella mostra de bon afecte, i romanguérem agafats. De vegades, amb el moviment de la barca, la farda que ens servia de respatller se n'anava de gairell o s'esllengava endavant, molestant-nos, i havíem d'arreglar-la. Aleshores, naturalment, les nostres mans se desjunyien; mes així que, enllestida la feina, ens ajèiem de nou, elles se cercaven d'esma i es tornaven a enllaçar. Aquest contacte era per a ambdós un consol, un remei contra la por. Les nostres ànimes porugues se confortaven acostant-se, així com en una gàbia dos àucells malalts s'escalfen mútuament, estarrufats i ajuntadets en una mateixa barrella.

D'aquesta manera estiguérem temps i més temps. En Pau i en Vadô no es movien ni es posticaven, testos en llurs seients, muts, girats de cara a estribord, donantnos l'esquena. Jo seguia comptant els regalims que vessaven del treu; i era tan impertinent la meva dèria, que, quan fatigada d'aquell morbós treball tancava les parpelles per desmerèixer-me'n, la mà se me n'anava a comptar els nusos dels dits d'en Cadernera.

L'espès ruixat reduïa la visió a un cercle limitadíssim. Tot just s'obiraven les ones que botaven frec a frec de la barca. Aquella revoltura me recordava la que es mou en un pou a l'entorn d'una galleda sacsejada per les primeres estrebades del que la vol hissar. I ¡sempre igual, sempre la mateixa fluctuació, sempre enclosos dintre el mateix circuit gris perlejat!

En Cadernera brandava el cap apesaradament.

-Això ès temps de bruixes- mormolà.

-Perquè?

-No sé: sempre ho hai sentit a dir. Ses barques van Ramonet, Ramonet, quina paret toques. Si les encamina s'àngel bo, no es perden; però… És quan hi ha més desgràcies.

Cap a la fi de la tarda la ventada refermà, s'obriren esvorancs en la polseguera del ruixat, i es descobriren grans clapes de mar d'un verd i rogenc. Aquella coloració era deguda a l'aigua terrosa de les rieres i torrents. El nas percebia el tufet fat característic de l'argila. Vaig judicar que no devíem ser gaire lluny de la costa; i, efectivament, una mica més tard la pluja va minvar, s'eixamplà l'espai, i vaig llambregar una platja llarguíssima, coberta d'un bellugós ramat de moltons que corrien cap a garbí en inacabable desfilada. Enlloc se veia cap pastor. Les masses llanudes marxaven soles, saltant, saltant. Però no, no eren moltons: vaig reparar que alguns voleiaven: no eren sinó borrallons de bromera que l'escuma grassa deixava, al fondre's, en el sorral, i que el vent s'emportava fent-los córrer de tomballons per la riba deserta. La campanya estava inundada. Alguns sàlics, escapçats de branques, s'aixecaven en actituds de desesper sobre el xipoll, mostrant al cel llurs braços bonyeguts i mutilats. I, en el mar, aquells capgirells de la ressaga, aquell brogit… i banques perilloses que sobreeixien aixaragallades en el reflux, i que, quan el fluix les assaltava, escopien, a través dels rompents, violentes sorrades. Anava vesprejant.

El pare devia haver-se aproximat a la costa per fer un reconeixement. De seguida se n'allunyà a tota orsada que li pemetia el treu.

-Ja es dia no ensenya sinó sa punta morada de ses seues ales- va dir en Cadernera: -sa nit ve a mes correr.

-Sí, caret. Has conegut la riba?

-Era sa punta des Besòs.

En Pau i en Vadô se n'anaren a encendre els fanals. El ruixat, que s'era enretirat cap a llevant, tornava altra vegada a rems, desprenent-se dels núvols a llargs serrells.

Quasi no hi hagué vespre. La nit va entrar amb la revinguda de la pluja. En Pau i en Vadô varen cridar l'avi Mauva, que dormia sota proa, i tots tres plegats, fent-se llum amb un fanalet, se reuniren amb nosaltres per sopar.

-Sa pau de Déu sigu amb vosatros- va dir l'avi Mauva saludant-nos.

En Vadó ens donà un plat de terrissa a cada u.

-Avui lo més calent ès s'aiguera- advertí en Pau: -amb aquest tràngol no es pot cuinar; però… gana hi haju. Hai encetat una llauna de sardines as brou i una altra de botifarres. ¿Per quina voleu conlençar?

Ningú tornà contesta. L'avi s'acostà a l'orla.

-Quin ploure!-exclamà, estremint-se amb la sobtada tremolor d'una esgarrifança.

-Es sa mar de dalt que cau sobre sa de baix- va dir en Vadó.

-Que caigu! ¡Que gitu d'un cop Satanàs tota sa sua verinada, mal com no es rabenta!- saltà en Pau. -Així s'ofega es vent i s'aplaca sa maror. Es temps ha de destorbar d'una manera o atra. Ara ès quan anem a sa bonança: es capbusseig no ès tan fort, i de mitja hora ençà no hem embarcat una gota d'aigua salada.

-Hem! hem!… -va fer en Vadô abaixant el cap.

L'avi Mauva tornà a esgarrifar-se.

-Quina negror! Sembla que estiguem dintre una ampolla de tinta.

En aquestes vaig sentir una gran fressa… un bleixar monstruós, una alenada rufladora, que ens envaïa. No esclata, creix, atabala i retruny més de pressa en el cervell la roncadera d'una tora esborneiada que ve a topar amb la nostra orella. Ni temps vaig tenir de pensar -Què és, això?

Vaig rebre una forta commoció, vaig botar en l'aire i vaig caure d'esquena, mig esbalaïda. D'una llambregada, en el curt espai que mitjançà entre el bot i la caiguda, recordo que vaig reparar una pila de coses: unes roentors que ratllaven la fosca de la nit; en Vadô Set-trossos llançat contra una escala de corda, amb els braços i les cames esparrancats; un fanal esbardellat, amb el ble encara encès, que cremava sobre coberta en mig d'un bassal d'oli; un núvol de fum que m'empudegava; la barca sencera davallant a l'abisme amb la cruixidera d'un bosc que s'estimba en una esllavissada. I vaig caure, i una massa d'aigua bramulosa passà per sobre meu, ofegant-me, arrossegant-me… Jo no estava pas en ús de raó, però em vaig defendre per instint arrapant-me d'esma ací, allà, en tots els tocoms que assolia.

Així que poguí treure el cap a respirar, la veu d'en Pau ferí les meves orelles.

-Lladre! lladre! assassí!- cridava. -Es Marsellès ens ha passat per ui… lladre!… i no s'atura! Som perduts, misericòrdia de Déu!

L'espinguet d'en Vadô Set-trossos sonava un xic més lluny, cap a la proa:

Auxili! auxili!… Ohè! ohè de sa gent!… Auxili!…Ohè!… Vira! vira!… Ohè! ohè!…

Jo també volia cridar; però, de la manera que sol resultar en un somni pesat, el meu pit s'esfreixurava, els músculs de la meva gargamella es dilataven, sobrepassant tal volta els límits que la bona emissió de la veu reclama, i no podia produir sinó un xiscle sord, semblant al d'una serp espantada. I mentrestant gambejava de quatre grapes, xipollejant, fugint de les llumenetes fosfòriques que brillaven en l'aigua, i que, en la meva terror, me feien l'efecte d'ullets horribles, trets a espiar-me per l'abisme, que se'm volia dragar. Donava voltes… havia perdut l'orientació de la barca… m'encaminava cap a on sonava trepeig, amb l'esperança de trobar algun company; i, quan el trepeig s'apagava, m'estemordia, creia haver errat el camí, tirava per altres indrets, i, per totes parts m'eixien al pas les fantasmes d'aquella nit infernal, obligant-me a la retirada. Per fi, entre el brogit, m'arribà una remor de veus. Vaig aturar-me, i entenguí algunes paraules d'un diàleg ràpid.

-…averies?

-Sí, sota sa regala: es folrat de proa…

-Vararem sa llanxa…

-Esbotzada.

-…la noia?

-No sé.

-Governeu vós… dret a fil del vent… Marianna! Marianna!

-Coratge, Saura!

-Marianna… Marianna!…

Jo volia contestar i no podia. -Aquí! aquí!- El crit, entelat, s'extingia abans de sortir de la meva gola. M'havia incorporat sobre els genolls. -Aquí! aquí!- El pare s'abalançà als meus braços, m'agafà per sota les aixelles i m'aixecà en sopols, prement-me contra el seu pit i estampant amb boca esbufegosa un petó sota la meva barba, mentre el meu cap se tombava desmaiadament endarrera: un petó que era tal volta el primer que he rebut dels seus llavis. -Filla!- I vaig sentir la commoció del seu ample pit, atrontollat pels sanglots.

De seguida es posà en marxa, caminant a embornades sobre el pont balandrejador de la nau, emportant-se-me'n a coll a través del xàfec. El seu respir xiulava en les meves orelles. Jo quasi no sabia on érem ni lo que em passava. Pugem, baixem, fluctuem entre les tenebres… A l'últim, topem amb un cos dur, percebo una celístia penosament visible, reparo algunes ombres, i m'atalaio de que som arribats als bancs galliners de popa.

Allí el pare se'm descarregà restant assegut al meu costat, amb un braç enrotllat a la meva cintura. L'infeliç panteixava de fatiga i esclafia sorollosos sanglots.

-Déu! Déu!- anava dient a borbolls. -Quanta desgràcia!… Déu! Déu! ¿Per què m'haveu empaitat així? Tota la vida m'he escarrassat, he lluitat… per tu, Marianna!… perquè les meves suades eren seda sobre el teu cos, pedres fines en les teves arracades… Un flam d'alegria sortit dels teus ulls m'ho pagava tot. ¿Què se li'n dóna, a la vella atzavara, de deixugar-se fins a morir, si el seu lluc se n'aprofita i treu una floreta més?… Morir! No hi pensava. Avant! Arreconem dobles de quatre per a la noia. Déu! ¡Això és massa!… I tu… ¡malvinatge el teu cap verd!… ¡t'havia d'haver garrotejat, abans que embarcar-te! I tanta desgracia! Deu! Deu! ja es veu, que ens voleu perdre!

Jo, escanyada per l'angoixa, no podia dir un mot: me revinclava opresa, ofegant-me… Ell agafà una de les meves mans i se l'acotà a la garguera, fort, fort, com si amb la força mateixa de la carícia volgués estroncar els seus sanglots.

-Marianna! què tens?… Ah! tu no podràs aguantar-ho, això! No en facis cas de mi: no sé lo que m'enraono. Te volia dir adéu… perquè un hom no sap lo que pot passar; però… res, he obert la resclosa… i allà va! No, no estem pas perduts, encara. Coratge, Marianna! coratge! Vaig a treballar. Ens salvarem: jo sé lo que s'ha de fer. Només tinc por per tu. La nit serà penada. Procura aguantar-la, Marianna; procura aguantar, pobreta! Vui ser home per a tu i per a mi.

S'aixecà del banc, va ajupir-se, obrí els calaixos galliners, i en tragué un manyoc de cordes, que m'ensenyà.

-Mira, t'he de lligar: ès necessari- digué començant a fer-ho. -Una ona se te'n podria portar o rebatre't malament contra algun tocom. ¡Tu no saps la força que ténen, aquestes maleïdes!… Així… ben lligada als barrons i al caçaescota… que no et puguis atruquejar… així no hi ha perill. El bastiment no s'enfonsarà: no tinguis por. Quan vingui l'onada, ajup el cap sota la borda. Ningú es mor, per aguantar el respir una estona. Convé que siguem valents, Marianna. El meu pare m'ho havia dit cent vegades: -«A la mar no es perd sinó el que es desespera: no hi ha que rendir-se mai.»

S'ajupí altra volta i tragué dels calaixos galliners unes coses que lluentejaven. Eren destrals. Se'n posà dues a sota l'aixella i una a la mà.

-Adéu!- va dir. -No puc fet estaries. Sents com me criden? Se tornen boigs: no saben lo que es pesquen. Adéu. La nit serà penada, però no perdis mai les fiances. Jo vigilo: sents? Coratge!

Vaig estendre els braços. -Pare! pare!- Ell m'esguardà entregirant només el cap, arrambant la barba a l'espatlla. -No: prou. Adéu.

En això vaig reparar una mena de palpitació en les tenebres, i se'n destacà una ombra de figura humana que vingué picant-se els polsos i cridant desaforadament.

-Misericordia, Senyor!… Saura, Saura!… Fem aigua! ens omplim!… ¡Misericòrdia, Senyor!… Sa bodega s'omple… ¡Ja sa proa es comença d'enclotar!… Ens enfonsem sense remei! Mise…

Emmudí sobtadament i reculà un pas trampolejant. El pare, que havia arborat una destral i la descarregava amb un moviment d'enuig, va desviar-la en ziga-zaga, per no escallimpar-lo, i la abaté a poc a poc.

-Covard!- exclamà. -Amb una mica més que us deixo senyat per a sempre. No en vui, de covards, a bordo! ¿Què ve a ser, aqueixa escandalera? ¡Crideu fort, que potser baixarà el Sursum corda!… Mussol! Déu diu: «-Ajuda't i t'ajudaré.» ¡Au, a treballar! Ja ho sé, que fem aigua, sí; però també sé que ningú que segueixi la meva veu pendrà mal. ¿Home, Pau, ¡no sigueu mussol!… Heu's aqui una eina: s'ha de treballar. A mar no es perd sinó el que es desespera. Veniu.

Ambdós se n'anaren costat per costat, i el negrall de llurs cossos s'esvaí, sacsejant, en la fosca espesseïda per la pluja.

Restí sola. El desordre nirviós, l'opressió, el fatic, les terrors imaginàries, se m'eren apaivagats. Amb una serenitat fonda i desesperada, la meva ànima entrava en possessió de la vera realitat: el temporal, la topada, el naufragi imminent… Vaig escoltar. ¿Qui sap si era gaire a la vora, l'ona que venia per mi? Cada davallada de la barca em semblava un esglaó baixat de més cap al sot que ens esperava. Vet aqui l'hora suprema, aquella que pesa sobre tots els instants de la nostra vida. Era precís preparar-se, cristianitzar el cor, tan ple de món, tan descuidat de les coses d'ultratomba: era precís; però com?… Vaig pensar en Jesucrist, i em vingué a la memòria un pas de l'Evangeli, un pas, que sempre m'havia entendrit: aquell en què el diví mestre, caminant al suplici, adreça una mirada de queixa i d'amor a Sant Pere, que l'havia negat. La figura amable de Jesús se'm representà, mirant-se'm d'aquella mateixa manera, com dient-me -Te vull perdonar. Abandona el darrer afany terrenal que et resta, el desig de viure. Accepta el calvari: segueix-me.- I sí, jo prou hauria volgut fer-ho; ja m'hi decantava, i fins i tot trobava certa dolçor en el sacrifici, cert adormiment de la dolor en les quietuds melangioses de la resignació; però de cop i volta la realitat palpable i brutal m'envaïa amb una sotragada d'espant, i un jo esfereït, sense fe sinó en lo que tocava en els sentits i sense més amor que el de la vida material, posava en revolució tot el meu ésser. ¡Viure, viure! lluitar! Necessitava pensar en les probabilitats de salvació. La barca podia resistir: ¡el pare alguna cosa faria!… Senyor, viure! No, no estava pas preparada per a bé morir. I, no obstant, el destí no s'aturaria… L'eternitat havia obert les seves portes, i jo en sentia l'airada esgarrifadora. Senyor, viure!

No hi havia esperança? Me responia el vent escampant cap al lluny invisible i desert la seva xiscladissa feble, llarga, misteriosa; me responia l'inacabable daltabaix d'aigües descrivint abismes indefinits; me responia una mena de bleix indicant la panteixada i l'acostament de les ones. Allí, lluny de la costa, el temporal era sigilós. Una força colossal se manifestava tal volta amb un sorollet. El perill s'acostava amb el silenci de les serps. No es veia res, i les percepcions, obtingudes només per una vagarosa descripció musical, enfantasiaven i corprenien d'una manera que no es pot dir. Jo em tornava boja escoltant.

Escoltava… i vaig sentir l'espinguet d'una veu humana, un crit de desesper. Vaig enfonsar la vista a lo llarg de la barca, i no gaire lluny creguí obirar una batussa, dos homes que s'abraonaven. Venien. L'un havia aixecat l'altre en alt i en pes, i l'arborat se defensava a pernades i cops de puny.

-Murri! botxí!… Mala negada feu! ¡Deixeu-me anar, murri! murri!

El que parlava era en Cadernera: L'altre era en Vadô Set-trossos, que rebaté el xicot sobre els bancs galliners i, saltant-li al damunt i subjectant-lo amb una mà pel coll i amb un genoll pel ventre, l'entollà amb una corda, lligant-lo i relligant-lo, amb estrebades de ràbia.

-Escorpit verinós ¡mala pua! ¡ja et juro que no et desfermes!

-Què ve a ser, això?- vaig preguntar.

-Res- contestà en Vadô esbufegant.- Es vostro pare m'ha encarregat que lligués aquest rampí; però, alerta! això ès un dimoni!

En Cadernera encara li ventava puntades de peu.

-Deixeu-me estar, murri, botxí! Vui nedar! Vui estar llibert!
Lladre, més que lladre!

En Vadô assegurà els darrers nusos i se n'anà mig corrent. Aleshores el xicot se girà cap a mi retorcent-se les mans.

-Ara sí que som perduts! Murris! ¡Ara sí que som perduts! ¡Fugiran amb es bot i ens deixen aquí! No volen noses! Murris! ¡Al mencos no ens haguessin lligat!

-No, no!- vaig replicar. -¡Lluny de nosaltres, aqueix dubte monstruós! ¿Encara no som prou infeliços? Pensar això ès una infàmia més negra que aquesta nit d'horrors. Aparta de tu aquesta idea, que fa mal al cervell i que t'ha de trossejar el cor. ¡Creure que el meu pare pot abandonar la seva filla! Mai, mai! ¡Dubtar de l'honradesa dels nostres companys! Mai, mai!

-Vós no sabeu la que ès, sa mar!- insistí ell amb angoixa. -Aquí no hi ha més que es jo, es jo i sempre es jo. Sa Santa Rita no té agont. Sa llanxa ès esbotzada. En es bot no hi caben sinó quatre persones. Han fuit, han fuit! Encara no n'esteu segura? Ai de nosatros!

-No! no pot ser!- vaig exclamar. -¡No i cent cops no!

-Mireu! va saltar el xicot. -Ara s'onada se n'ha dut un rem de trenta quatre: ¿no l'heu vist? Ai de nosatros! Això ès un mal averany. Quan sa mar s'endú ses eines d'entrar a port (sempre ho hai sentit a dir), ès mal averany, ès que sa sentència ja ès feta! Ai, pubilla! Quants minuts tenim de vida? ¡No us feu il·lusions, no! Això se'n va! I estem sols i lligats, i ens bem de negar!

-No! sols no!- vaig cridar fora de mi. - Parla'm de la nit, dels abismes, del naufragi, de la mort… Tot això ho sento i ho palpo; i, no obstant, ¡no ès tan horrorós com l'ombra sola d'aqueix pensament maleït, que no puc creure ni creuré mai!… no, no!

Ambdós cridàvem com aligots desnierats per la tempesta.

-Ah, sa vida, sa vida!… ¡Ès tan dolça, sa vida!- va dir ell. -Cada u s'estima sa seua més que totes les des món plegades. ¡Qui sap què hauríem fet, nosatros, a ses seues aigües! ¡Misèria, misèria! Mort jo, mort tothom. Companys, germans, pares… A sa mar no em fio de ningú. Misèria, misèria!… ¡Verge santa des Vilar! ¡No crec sinó en vós; no espero sinó en vós: en vós i en ningú més!

Se va entendrir i rompé en plor. A mi també el cor se'm va trencar. No: la Mare de Déu no desempararia aquell infant que no creia sinó en ella.

-Verge santa del Vilar- vaig exclamar aixecant els braços en l'aire. -Ajudeu-nos! Salveu-me d'aquest perill, i us prometo que pujaré a visitar-vos a peu descalç amb els rosaris a la mà i amb un d'aqueixos rems tan llargs a coll. Sí: ho faré ajudada pels mariners de la Santa Rita, que no s'hi negaran. I, si ells no volen ajudar-me, llogaré Cirineus. Cadernera, tu hi vindràs: digues que sí. El teu prec valdrà més que el meu.

-Sí, sí!- clamà el xicot aixecant també els braços fervorosament. -¡Deu-nos port… i jo traginaré es rem a sa vostra capella, a peu descalç, o passant es rosaris!

Els nostres caps se varen acostar, i les nostres llàgrimes barrejaren llur ardent gotellada.

¡Amb quina confiança i quin consol vaig pronunciar aquest vot! Se'm representà la Mare de Déu en aquella figura, tan familiar per a mi, de la imatge del Vilar: -I doncs, que no ho saps, que sóc una font de miracle brollada en _el teu país? que no ho saps, que sóc una orella del cel oberta sobre la terra per escoltar la demanadissa de la gent de la Costa?- ¡Quines idees més entendridores, caret! I vaig pensar en tants de cents ex-vots de nàufrags com omplen les parets de la capella. ¡Aquells nàufrags bé havien sigut escoltats! I també ho seríem nosaltres. Crec verament que la Verge volia el meu homenatge: me'l demanava, i venia envolta en una ruixada de records de vida i de poesia: de cants de la meva infantesa, de flaires del romaní de les nostres muntanyes… ¡Amb quina enyorança vaig recordar-me de les soledats del Vilar, amb ses suredes, ses feixetes de conreu, ses velles oliveres on refilen els moixons, sos torrents frescals i sos àlbers de blanques soques, en les quals les parelles enamorades escriuen enllaçadament llurs noms amb la punta del ganivet! ¡Oh, qui pogués visitar de nou aquells llocs i cantar davant de l'altaret aquella tornada tan repetida dels romeus: «¡Deu- nos goig i alegria, Mare de Déu del Vilar!.»

La barca s'era emproada. Ho vaig conèixer per la inclinació persistent del pis, pels ressalts de la marxa… per certa intuïció, de la qual és difícil esbrinar els fonaments.

-Ens enclavem de proa: repara- vaig dir a en Cadernera, que s'havia emparat de les meves mans i plorava acotant-hi la cara.

-És que ens omplim- va fer ell alçant el cap.

-Un cop plens… anirem a fons?

-No, això no, pubilla. Portem càrrec de fusta: dogues de castanyer.
Hem de surar per força.

-Així rai!- vaig exclamar, respirant ample.

-Es perill ès un atro. Diuen que amb es balanç de s'arbratge sa barca es tombarà.

-Qui ho ha dit?

-Ells: es vostro pare i en Vadô.

-I què pensen fer?

-No ho sé: m'han tret: no hai pogut escoltar res més. ¡Al mencos no m'haguessin lligat!… Però… ¿voleu dir que no han fugit amb es bot? Jo no els sento pas.

-No, caret: treu-t'ho del pensament.

-Hauria sigut una bona murriada: oi? Me sembla que s'avi Mauva no s'hi haguera convingut.

-Ni el pare tampoc, home!

-Ès que sa vida… Ès tan dolça, sa vida!…

-Calla: sents, ara?

-Oidà, sí: piquen amb ses destrals! treballen…

-No veus res, tu?

-Res: fosca i pluja.

-Què deuen fer? No pots pensar-ho?

-Tal volta una armadia. ¡Mentre tingun temps de muntar-la rai! Jo vaig conèixer un homo que s'hi va salvar en es mar gran, amb una armadia… En Saura ès un bon patró: totes se les pensa.

-Sí, home, sí.

Vàrem callar. Escoltàvem el destraleig. Al cap d'una estona en
Cadernera em va tocar amb el colze.

-Ja sé lo que fan, pubilla: esmotxen s'abre mestre.

-Vols dir?

-Sí: s'havia escruixit part damunt des treu: l'acaben de trencar.
Això ès que no volen desemparar es bastiment: van a que servu.

Mentrestant la barca corria a tall de rella, forategant i enclavant-se, lo qual era molt perillós. La resistència que havia de vèncer l'obligava a voltes a bornejar, i en una entregirada podia el vent agafar-la de costat i tombar-la. Per la remor coneixia que l'onatge la colgava sovint de proa. En canvi en Cadernera i jo estàvem relativament bé. La popa era la part més alta i lleugera de la nau, i els cops de mar no aconseguien sinó fer-la ballar i assolir-nos amb algun esquitx. Després aquesta disposició es modificà. Fos degut a l'esmotxament de l'arbre mestre o a qualsevulga altra causa, la Santa Rita es desemproà d'una embornada, igual que si l'haguessin descarregada d'un pes; circulà per la bodega un glo-glo i una roncadera com de budells gegantins, i per fi la popa s'aclofà de cop.

-Hem tocat?- vaig preguntar alarmada.

-Alerta!- cridà en Cadernera pegant-me grapada al clatell i fent-me ajupir sota la borda.

Una muntanya d'aigua es precipità sobre nosaltres amb una força i un pes aixafadors. Si em troba a cap descobert, de segur m'hauria colltorçada de mala manera. Valga'm la precaució del noi de bordo. Però… lo que vàrem patir! Un cop de mar s'aconseguia amb l'altre. ¡Ni que estiguéssim en un clotarell d'aquelles roques tempestejades que havíem atalaiat a Tossa i a Blanes! De tant en tant en Cadernera cridava demanant socors. Jo, amb l'espant, quasi no podia tornar el respir. Esllomada, malmesa, horroritzant-me del sol contacte de l'aigua com si hagués sentit sobre el meu cos la fredor esgarrifosa d'un rèptil, me debatia sense esma pels bancs galliners. Els instants se'm tornaven segles.

Quan ja les forces m'abandonaven del tot, vingué la nostra gent i ens transportà, més morts que vius, a proa, deixant-nos mal ajaguts prop de la roda, a on ens lligaren no sé com ni de quina manera. Al principi no coneixia ningú ni m'adonava de res: m'havia embascat. Després me vaig fer càrrec del lloc on érem i de que tots els mariners estaven ajaçats i lligats al meu voltant. Déu meu, quina nit! Si has llegit el poema de Milton i et recordes del viatge de Satanàs a través del caos, figura-te'l, i figura't un ramell de brèvols sers humans fermat a l'esquena d'aquell monstruós viatger: això et donarà idea de com anàvem. Tot era dens i pesat al nostre entorn, i corríem a bots i capbussades, respirant sols a glops a través del xàfec, la maror i les tenebres. En Cadernera, agemolit al meu costat, somicava monòtonament com un infant malalt a la falda de sa mare. L'avi Mauva respirava amb una ranera que retrunyia dintre el meu pit. En Pau, que amb la mullena i la fatiga s'era agreujat del seu braç ferit, se revolcava de dolor, i, després d'haver invocat tots els sants que li venien a la memòria, començà a borbollar unes blasfèmies que escruixien. Per a mi l'infeliç desvariejava; i vaig pensar: -Té: vet aquí que aquesta ànima, encunyada amb el segell del vici, se presentarà a Déu tot flastomant-lo. En Vadô Set-trossos era el més sencer de la colla. Amb una paciència admirable, arreglava a cada moment uns tapaboques que ens servien de coixí, afluixava els lligams que ens feien mal, i procurava que el braç d'en Pau descansés en tou. I, el pare, ¿com devia estar, allà a la canya del timó? Sols una energia sobrehumana podia sostenir-l'hi.

Ara et diré una cosa que tal volta et semblarà estranya: patia molt, però quasi no em preocupava de la mort ni de res d'importància. Vaig pensar en una pila de futeses: en un vestit que em feia la modista per al qual li mancaria roba; en una recepta de ratafia que m'havia dictat l'organista de Roses: aiguardent, ginebrons, nou moscada, set dies a sol i serena; en una cotorra molt baladrera del veïnat: talment la sentia parlar: -Ramona, Ramona!… Un pobre: porta un xavo! També em vingueren a la memòria una porció de versos d'un romanso que m'havien llegit quan era petita i del qual no m'havia recordat mai més de la vida. Els recitava i tornava a recitar de cor endins. M'anava enfebrant. Els ulls se m'aclucaven, i veia tot de gotetes lluminoses que davallaven engrandint-se, engrandint-se, fins que una gota sola m'acotxava de cap a peus. Aleshores m'esparvillava amb un surt, però de seguida; tornava a ensopir-me, cada vegada més profundament. Sentia totes les paraules, tots els gemecs i sorolls; més, de tal manera identificats o barrejats amb els somnis de la meva febre, que encara avui no sabria com destriar-los. Havia acabat per caure en un deliri que consistia en la dèria de desembullar els boixets d'un coixí de puntes: estira d'aquí, estira d'allí, ara desfés aquest nus, ara despassa aquella baga, ja seguint un fil, ja l'altre… una feina sense fi. I aquells boixets tenien les fesomies de la nostra gent, amb unes carasses deformes: l'un era l'avi Mauva, que amb sos cabells blancs formava un embolic inextricable; l'altre en Pau Ternal, amb un braç embenat i embotit, que es trobava per tot arreu i no es podia tocar sense que esclatés un gemec o una blasfèmia; les cames d'en Vadô Set-trossos estaven enteixinades d'una manera incomprensible; i en Cadernera es perdia sota una troca de nusos. I jo anava maldant, hala, hala… El coixí era enorme: descansava per un cap a la meva falda, i per l'altre al cim d'una paret altíssima, tallada en esbiaix, pel qual anava esmunyint-se. Relliscava, i se m'enduia presa entre els embulls de l'encoixinada com un altre d'aquells boixets palpitants que amb llurs ais m'omplien les orelles. Els fils m'encetaven la carn. Un esforç… apa!… i el coixinàs s'alzinava, i la meva cadira també… i tornem a la tasca.

Vaig obrir els ulls i em vaig asserenar un moment. Navegàvem. Continuaven la fosca i el ruixat. Una veu va dir: -Som condemnats! Això ès s'infern!- Una altra mormolà -¡Ave Maria Puríssima!- Jo em vaig posar a resar d'esma. Resava i tornava a remenar els adolorits boixets. El coixí brandava… ¡balandrim, balandram! No, ja no era un coixí: era una fulla de porta que s'obria i tancava seguidament, samarrejant un penjoll de grosses claus de testa humana encrostissades de rovell, gemegoses. Jo era una d'elles, torta, revinclada de tot el meu cos encarcarat de ferro. En les meves entranyes hi havia la fredor del metall. Balandreja que balendrejaràs!… Quan la porta s'obria, passava un aire geliu; quan se tancava, el meu pit perdia el respir. Els moviments d'aquella porta eren la meva respiració. Per fi, empesa per un cop de vent, la fulla es tancà del tot. M'ofegava. Després se badà una mica, tornà a cloure's i vaig sentir una greu dolor. Havia restat encletxada en el batent, i el caire ferrat m'agafava per sota el ventre, cuidant a rompre'm les cuixes. En va proví de forcejar. Els meus músculs, gelats, testos, metàl·lics, no es movien. Els meus ulls s'empedreïen; la meva vista se cegà per complet… No existia més que la fosca rublerta per la zumzada de la dolor: -…zum, zum, zum! Tota jo era dolor.

No tinc pas veritable consciència d'aquell sofriment, ni del temps que va durar; però no puc pensar-hi sense experimentar una mena d'horror orgànica. En el fons de la meva vida hi ha un món subconscient i obscur que encara sagna i es subleva amb aquell record.

Després de molt patir, vaig percebre certa impressió agradosa, com de frescors i pureses d'aire matinal, i, finalment, un joliu articuleig de veus humanes. Vaig fer esforços per exterioritzar-me, per sortir de l'ona de dolor en la qual estava submergida; mes no trobava pas la manera… Per fi vaig sentir que em remenaven, me va semblar que s'anava badant la feixuga porta que m'encletxava, vaig fer un sospir, i vaig mirar. I em vaig veure enxarxada en el coixinàs del meu desvari, entremig d'aquells monstruosos boixets semihumans. Tal va ser la meva primera impressió de la realitat, però en vaig dubtar de seguida. ¿Què pasava? En Vadô, en Cadernera… Ah! durava encara la terrible navegació!

-Al·leluia! al·leluia! Mireu, mestressa, lo que teníeu, a sa falda- va dir en Cadernera, mostrant-me un rem ajagut a frec dels meus peus. Al·leluia!

-Ja ès estrany- exclamà en Vadô.- Els hem perduts tots mencos aqueix. Mireu-vos-el: ès un rem de trenta quatre. Per força us havia de capolar. Es mar l'havia portat a sa vostra falda, i jo l'en hai tret perquè no us matés. Si l'heu ofert…

-És aquell que heu promès a sa Mare de Déu des Vilar. Si això no ès un miracle!…- féu en Cadernera ajuntant les mans sobre els seus llavis.

-Esperança!- digué l'avi Mauva aixecant-se d'entre els cordatges.
-Sa Mare de Déu ha començat a parlar: ella vindrà per nosatros.

En Vadô enarborà el rem i se n'anà cap a la banda acompanyat de l'avi Mauva i d'en Cadernera, que li feien costat com els dos escolans al que duu la creu alta en les processons. Un cop a la banda, s'hi recalçaren tots drets, amb el rem alzinat, i miraven, miraven…

Això aclarí amb un lluc d'esperança el meu tristíssim desensopiment. Sí, la Verge havia acceptat el pacte piadós. Calia tenir fe: la fe transporta les muntanyes; calia tenir fe i esperar.

Per què no un miracle? ¡Semblava tan natural, que el Cel concentrés el seu interès en aquella vida que em costava tants desficis!

Començava a clarejar. Ja no plovia. El cel s'havia asserenat a clapes, i alguns estels grossos hi llumenaven, dolçament encalimats per la blancor del dia, que s'anava emparant a poc a poc de l'aire. El vent havia amainat força; però ¡que negra i espantosa, la mar! La nostra barca, amb l'arbre mestre esmotxat, i en ell armada una petita vela a tall de treu, marxava aireferida pel gran desert, decantada sobre la banda d'estribord i amb la popa negada per l'onatge, que no es cansava d'abordar-la; i… au!… ara aigües amunt, ara aigües avall!… ¡Què lluny devíem ser de terra! En lloc se'n veia ni senyal. I no hi havia manera d'arrumbar-hi. La nostra ruta era fatal, perquè el bastiment, ple d'aigua i amb el centre de pesantor desllorigat, així que no hagués seguit el jaient de la correntada s'hauria tombat sense remei. Era com una d'aqueixes carretes embalumades que llurs conductors guien amb l'ai al cor per un mal camí: «que no embarquem aquesta fotja; que no agafem aquella gleva; si bolquem, si no bolquem…» El timoner havia d'estar sempre alerta, sobretot que no ens entravesséssim. I hala, hala, cap a garbí sempre, amunt i avall, marxa, marxa… Fins a quan?

Jo era una mòmia vivent. Les meves robes, ressecades per la febre, s'havien encartronat entorn del meu cos. Els lligams no em deixaven moure. Me sentia els ulls presos en un emmallat tivant, i les parpelles se'm cloïen totes soles: se'm cloïen totes soles i tornava a ensopir-me; però, de la manera que sol passar quan se dorm amb ànsia tot cuidant un malalt, me despertava a cada punt, figurant-me qui sap el temps que hauria transcorregut. I veia sempre la mateixa feble claror. Aquell dia, ¿no acabaria d'alçar-se mai més? L'estel Artur resplendia sempre sobre el meu cap. I aquella mar, aquella mar… ¿Era també desvari, allò? Tant de bó, que ho fos!

De vegades perdia el sentit de la realitat. Érem sers de l'altre món que, sotjats per l'ull de Déu, seguíem una navegació fatal i misteriosa. La barca era una mena de sepulcre. I la meva sopor revenia insensiblement, glossant aquestes fatídiques impressions i aportant-hi noves fantasmes.

Altres vegades m'atalaiava de la silueta dels tres mariners, drets a la vora de l'orla, amb el rem en l'aire, i se m'acudia una sotsombra d'idea de que esperavem quelcom. Aquell rem venia a ser una llengua comuna que s'estirava cap al cel i pregava per nosaltres: -Miserere, miserere!…- Inspirava un sentiment religiós. Però per què? Jo sabia que estava lligat amb una idea: quina?… Mancava el nus, el record s'era perdut, i el meu desvari el substituïa amb un cúmul d'absurditats. I marxa, marxa, amunt, avall, ara amb el cos en sec, ara banyat de malucs en avall per l'aigua que envaïa la coberta. El meu pensament flotava entre la realitat i el somni, sense assolir mai el descans del son ni la lluïdesa de la vetlla. I això va durar molt, molt. ¿Serà que, en el rellotge de la dolor, els instants no troben manera d'acabar de passar mai?

Per fi la cridòria de la nostra gent m'esverà.

-Ohè! ohè!… Aquí!…- L'avi Mauva, en Vadô, en Cadernera, tots cridaven i es movien com boigs. Fins i tot en Pau Ternal, que suara jeia esternellat, de bocaterrosa, sense habilior de manejar un dit, s'era incorporat ara, com un mort que s'esperités de cop i volta, i llançava un bramul llarg, llarg. -Ohè! ohè, ohèèè!…- Era estrany. Aquell home no podia haver vist res: cridava d'esma, per instint d'imitació, per… qui sap?… tal vegada mogut per un poder sobrenatural. Vaig esgarrifar-me tota i em vaig asserenar completament. Què passava? Ens haviem enclotarat: no s'obirava entorn sinó una massa negrenca i bellugosa; i, no obstant, els mariners seguien amb llur crit. Vaig pensar en el De profundis clamabo ad te, Domine. Era una cosa terrible. Mentrestant el mar s'anà alçant sota nostre, abombant-se, elevant-nos… i, en una balançada, es descobrí l'horitzó ombrívol de ponent. ¡Vet allà el miracle! Una rosa de llum s'esparpellava en mig de les obscures bromes: s'esparpellava deixant entreveure confuses rodoneses de color de carn, llampegueigs d'or amb besllums irisats… un estol d'àngels en revolta voladúria. ¡I la Verge devia venir al darrera!… Ja es transparentaven les blavors de son mantell. ¡Pots comptar, com anava, el meu cor! ¡Pots comptar, quin espasme, en els meus sentits!

Les ones taparen la meravellosa visió, i ens esmunyírem vessants avall per una llòbrega fondalada. Quan tornàrem a remuntar-nos i vaig veure de nou l'horitzó, vaig compendre amb alegria que el miracle s'era convertit en un cas ben terrenal i esperançador. Sí, allò em plagué més: s'adaptava millor a les febleses de la meva naturalesa. Ah! Segurament els miracles no són per als nostres ulls, caret, i el nostre Pare celestial ens els escatima perquè sap lo que podem rebre i lo que no podem rebre. La bella resplendor de ponent no era sinó un reflex del sol rogenc, que guaitava per un forat de la calitja llevantina: res de carnadures d'àngels. El velam sacsoner i nuvolós d'un bergantí s'anava deseixint de la broma, colorit de dolça llum rosada. Ja no vaig dubtar de la nostra salvació. La Verge ens enviava aquella nau: talment me va semblar que aquella nau acabés de relliscar de la mà lluminosa de la Verge. Quina intuició de la Providència! ¿Per ventura, darrera l'escorxa material de les coses, no hi ha quelcom diví que les emmeravella? ¿D'on el sentiment que traspua dels paisatges? ¿D'on la poesia de la pols? Vaig adorar Déu en aquelles veles que venien banyades de sol, cenyint el vent, portadores de vida. Gentil bergantí! No era gaire lluny. Ja els seus tripulants contestaven als nostres amb un clamoreig que espargia per l'aire agradosa musica. -Ohè, ohè!… Coratge!… Ohè! ohè!…- Els cants de l'alosa que anuncien una aurora desitjada, l'himne del rossinyol en mig de la quietud de la nit, la primera serenada d'amor… res, res no ha sonat mai tan dolçament a les meves orelles com aquelles veus de resurrecció. -Ohè! ohè! Ja venim!… Coratge! coratge!- ¡Ah, gent de bé! Eren fills del Masnou. Tinc llurs noms escrits a les teles del cor, i, si mai algun d'ells necessita una mercè i truca a la meva porta, no hi haurà joia que em requi, ni pas que no doni, per procurar-li conhort. I no em creuré pas quítia, no: aquests deutes no es poden pagar amb béns de la terra: els serveis de la caritat són jornal de la paga de Déu, com deia l'avi Mauva.

El salvament fou dificultós: s'hagueren d'establir una pila d'amarres de l'un a l'altre bastiment per acoblar-los tot evitant-los topades. Aleshores vaig veure el pare. Xop, esgrogueït, tremolant nirviosament, dirigia la maniobra amb una gran excitació, i tan enrogallat, que la veu no arribava a formar paraules en els seus llavis per més que l'esforçava. Fou l'últim de transbordar. Estigué dret, al meu davant, fins que tres mariners vingueren per mi, me collocaren en un baiard í m'hissaren amb tota mena de miraments. ¡O, noble protector! ¡Com treballava d'ànima en el meu salvament! Amb quin interès se'l mirava! Tot pujant per l'escala del bergantí, anava vigilant la meva ascensió i s'aturava a cada punt per contemplar-la. Un cop a dalt, va seguir darrera meu, va entrar en la cambra que em fou destinada, presencià com em posaven al llit, féu amb la mà un senyal d'aprovació, i, girant els ulls en blanc, çaigué en basca, tan llarg com era, igual que si l'hagués ferit un llamp. Oi, quin home! Per sobre les defalliors del cos, per sobre les angúnies de l'esperit, per sobre la fúria dels elements quan tots ens rendíem i no erem bons sinó per a gemegar, la seva voluntat de ferro l'havia sostingut en el lloc de més fatiga: la seva voluntat de ferro i l'amor; ens havia guiat bé i ardidament; i sols quan ja no era necessari va afluixar-se el seu esforç sobrehumà, i la misèria recobrà sobtadament el seu disputat imperi.

El bergantí que ens havia recollit venia de Màlaga i anava a Marsella, i s'oferí a desembarcar-nos en el punt que volguéssim de la Costa.

Els tres dies que seguirem navegant són una història de basques i febrades que valdrà més que passem per alt. Lo que si et puc assegurar és que no ens mancà pas assistiment. El capità era un home tan curt de paraules com llarg d'obres, que no ens escatimà res i que ni les gràcies ens volia. -Saura, avui per vós, demà per mi. No en parlem més.- Va cedir-me la seva cambra, posà el rebost a la nostra disposició, ens féu de metge i d'infermer… Més no es podia demanar. Fins i tot s'entossudi a voler salvar la nostra barca traginant-la a remolc, a pesar de l'embaràs que havia d'ocasionar-li amb grossa mar i vent contrari. -La Santa Rita és una antiga coneixença. Els bastiments tenen quelcom de persona: un hom els estima. Creieu que, si la deixés perdre, tindria sempre més un rau-rau: no podria dormir de gust.

Arribats a les envistes de Blanes, determinàrem desembarcar alli per moltes raons. Alli els nostres mariners tenien llurs cases, o les dels seus, i desitjaven descansar-hi; alli el pare volia que fos adobada la Santa Rita, ja que per a ell no hi havia, en part del món, millor mestrança que la blanenca, ni mestre constructor, amb lletres o sense lletres, més entès que un tal Ramon Veguer que la dirigia; i allí, finalment, jo, que em migrava per a posar els ossos en ferm lo més aviat possible, vaig veure el cel obert així que em parlaren de pendre terra. -A terra, a terra!- vaig exclamar. ¡No dic jo, si vaig treure forces de flaquesa, per saltar del llit! Massa cara havia ja pagat la capritxada amb aquell curt i terrible viatge que de per poc se m'emporta a l'altre món.

Altrament el mar s'havia abonançat molt, i el desembarc s'efectuà de la manera més feliç.

Què més te diré? Que, a Blanes, tots estiguérem malalts, qui més, qui menys; que en Pau Ternal i jo fórem els més cançoners: ell pel seu braç ferit, i jo per unes febres de cap que no em volien passar amb res; que els aires purs, els bons aliments i la tranquil·litat d'esperit ens guariren més que les medicines; que durant la meva convalescència vaig fer el retrato d'en Cadernera («es retràtol», que deia ell donant a la seva manera caient catalanesc a la mal castissa paraula); que el pobre xicot no cabé en pell d'alegria; que… Però aquest punt vol una mica d'espai: vaig a com complírem la prometença.

Tots els mariners s'avingueren de bon grat a portar el rem al Vilar.

-Que si l'hi durem?- exclamà en Vadô Set-trossos mig ballant. -Ja ho crec! ¡I tal dia serà festa! Ja em tinc a sa cantada i a s'arròs! ¡Visca sa Mare de Déu des Vilar! Ella ens treu a vores de tot, estima es blanencs i es trenca ses mans per servir-los. Això ja ve des temps des veis. A cada casa hi han boques que en parlen. Doncs, què li anem a regatejar? ¿Fer traginar es rem per bastaixos? I ara! Bons muscles tenim; i, a lo nostro, nosatros. Hai parlat bé?

-Amén- contestà l'avi Mauva.

-Per sa meua part,- va dir en Pau Ternal, accentuant la seva personalitat amb una de ses revingudes i vermellenques manasses, que es descarregà de palmell i ben estesa sobre la post del pit -ja se m'assecu sa llenga si mai de Déu m'oposo a res que vaju a honor de sa Verge des Vilar. A fe de refè, li hai promeses tantes de coses, que ni me'n recordo; i em trobo amb un embolic que no sé pas per quin cap podrà seguir, si algun confés no m'hi venta una estisorada. Confés, hai dit? Llamp que els abrusu! Com que sóc anyer, encara no m'arrambo a un confessionari, ja tots posen morro de gos enfurrunyat. ¡Trebais a mar, pubilla! Mes, sigu com sigu, me sembla… anem a cercar… que bé puc pagar es deute d'atri en descàrrec i a bon compte de tants de meus com se són esborrats des llevador de sa meua memòria. Per sa Santíssima Vergeta sempre faig per u. Aquí hi ha una espatlla que no desdirà, baldament es rem fos de seixanta vuit en comptes d'èsser de trenta quatre i que ningú més volgués posar es coll a portar-lo.

-¡Ah, Pau Pau, que en valdries, de peles, si no fos sa mala llenga!- reparà l'avi Mauva. -Si tant estimes sa Vergeta, ¿per què malparles de tota sa seua parentela celestial? ¿Que no ho veus, que ses oracions que li endreces no poden pujar a sa seua orella, entrelligades amb es rosaris de renecs que reses a s'infern tot es dia de cant a cant? Vergonya te n'hauries de donar.

-¡Per sa verba paridora des Pare Etern,- exclamà enèrgicament en Pau -per sa crossa santa de Roma i per…

- No jurus, home, no jurus!- saltà l'avi Mauva trencant-li les oracions.

-Vull dir- seguí en Pau -que ja s'ha acabat, allò de renegar. Ja ho veig, que ès un vici lleig. Jo sé es meus propòsits, avi.

-Hem! hem!…- va fer en Vadô amorosint-se la garraspera del coll i amoixant-se amb els dits les aletes del nas, com si l'esperit subtil de la desconfiança se li hagués esbravat, fent-hi pessigolles, pels badius i la gargamella.

-As Vilar, as Vilar!- exclamà en Cadernera. -Quan ès, sa diada?

El pare va ser l'únic repatani. Allò de treure la cara pels carrers li venia de repèl. ¡Que fos tan vergonyós, aquell home!

Assegut, fumant, amb la visera de la gorra sobre els ulls, ens havia escoltat sense badar boca; i, quan li vaig tocar el botet, s'aixecà, va encaminar-se calmosament cap a la porta, i, abans d'arribar-hi, s'aturà, va entregirar-se a mirar-me, i va dir, a poc a poc i reganyosament:

-Jo t'he donat el permís perquè puguis complir el teu vot, Marianna: era un dret ben meu. Hissa!… Jo em desmancalo d'un rem que val una pila de pessetes. Hissa!… Jo pago l'encesa de l'altar. Hissa!… Jo corro amb les dispeses de la minestra. Hissa!… Ara vols… Amarra! dic jo. ¿Te sembla si la meva ès cara de fer babarotes pels carrers? ¿Que dormim, tita? Uix! Jo no he promès res.

Al sentir aquesta resposta vaig abaixar el cap sense ganes d'afegir un mot, perquè sé que les obres de pietat que no es fan a cor dolç són encens per al dimoni; més no poguí evitar que els ulls se m'enlloressin. L'avi Mauva replicà:

-Jo tampoc no hai promès res, Saura; però, quan es bon blat s'ajeu de ple, no vull ésser s'espiga buida, que s'alça dreta en mig des camp. Penseu-vos-hi bé, Saura. Teniu una filla estimada. Sa mar us la volia. No direu pas que no haju sigut sa Mare de Déu qui vos l'ha defesa. Ses proves són clares. I doncs? ¿Per què no voleu correspondre? Mireu que sa Segadora dalla per mar i terra. Anem, Saura, dormiu-hi: preneu consell des capçal.

El pare va immutar-se i restà una estona sense moviment. Després arrufà d'una sacsada la galta, com si se n'esquivés una mosca molestosa, i sortí, tancant de cop la porta darrera seu. En tot el dia no digué res: calla que calla i fuma que fuma; i, així que es parlava de l'assumpte, s'escapolia de l'escena com una fantasma. Però l'endemà, quan ens va veure a tots descalços, amb els rosaris a la mà i el rem a coll, vingué humilment a posar-se entre en Pau Ternal i jo.

-Ja sa cuca fera a posseït ses dues cames principals que li mancaven- Mormolà en Vadô.

-En marxa!- cridà l'avi Mauva.

Pobre pare! Jo el llucava de tant en tant, a cua d'ull. Al principi marxava esborneiat i confós com un malfactor que es veu passat per la vergonya pública: no sabia on posar les seves mirades fugidores; mes, a manera que la gent anà omplint els carrers de la nostra passada i que se sentí abrusat pel foc de cent ulls, assenyalat per una munió de braços i anomenat per una pila de boques (coses totes que per a ell havien de resultar punyents i provocadores), el seu esperit, que creixia en la batalla, s'eixamplà. I, com més avançàvem i més gentada es descobria, més ferm i entonat s'anava posant l'home, i més fort feia el responement del rosari, esplaiant la seva veuassa, que, fosca i rogallosa com la del mar, com la del mar se sentia també de lluny i s'ensenyoria de la bonior i de la cridadissa.

El nostre romiatge fou a Blanes una festa. Els fadrins i les fadrines plegaven la feina per acudir a veure'ns passar. Els veïns eixien a les finestres com en dies de processó. De cada carreró travesser sortia un pinyoc de gent: pescadors, menestrals, senyors, dones, mainada; un pinyoc de barretines, gorres, mocadors, tarots i mantellines blanques; de caps que s'encimbellen, de muscles que s'empenyen, d'ulls que llambreguen i de boques que es baden.

Les comares movien un esvalot amb llurs exclamacions mig cantades.

-Cuiteu! correu! ¡Ja vénen, ja vénen, es de sa Santa Rita!

-Pepeitta, Ramoneitta!… Ont us fiqueu?

-Qui ès, aquell? Ai la mare! si no en conec d'atro! si ès en Pauet de can Ternal de sa Cama d'Ase!

-Calla! no xisclus, beneita!

-Guaita, guaita! Aquell tan lleig ès en Saura.

-Oidà! sí, que té es nas dels Saures!

-Bo d'homo! mireu com li degoten ses llàgrimes!

-Reina! això entendreix!

-Caretons de Déu! Ja se n'anaven a fons, i sa Verge…

-A on va ara, aqueix carro? ¡Enrera, enrera! Que voleu fer una tragèria?

-És que va davant és de can Cadernera de Raval: es menut de sa coixa
Oriola.

-I aquella noa? Malaguanyats peuets! ¡Mireu's-em això! si això són lliris blancs, fietes! Prou ès coneixent, que no han tingut gaires tractes amb sa terra nua!

-És filla de Roses, però té sang de pare.

-Noa de bona nissaga! ¿De qui s'ha recordat, en es seus trebais, sinó de sa Santa Mare des blanencs? Oh, quina bona pensada! ¡Salut, noa de Roses! ¡Predica, predica, sa devoció des Vilar!

-Glòria a sa Verge des Vilar!

-Visca sa gent de sa Santa Rita!

Les mares aixecaven en l'aire llurs infantons.

-Mireu, carets, mireu, quin acte de fe!

I nosaltres resàvem i ploràvem: sí, tots ploràvem, fins el pare i tot, que s'havia enfervorit més que ningú i a cada moment s'havia d'espolsar a mà revessa les llàgrimes que li saltaven per les galtes.

Aquestes coses me semblen d'ahir: tan fresc ne conservo el record; i, no obstant, ¡quants anys hi han passat per damunt! La humil ermita del Vilar és la mateixa d'aleshores; els caminals que hi condueixen són tan poètics i solius com en aquell temps: els mateixos pins els donen ombra, flaire i remor, les centenàries oliveres no s'hi han envellit cap mica més, i els moixons hi canten les mateixes passades; però, els homes que hi transitaven, a on són? Dels que férem el romiatge, grat sia a Déu, no resten sinó en Cadernera, que ja és vell, i jo, que en l'arbre de la vida sóc una fulla seca assorollada pel vent de l'eternitat, que no trigarà a emportar-se-me'n. El rem durarà de segur més que els oferents. Memorial d'una oració, llengua muda i eloqüent, dirà -Miserere!- per nosaltres quan ja no serem d'aquest món. Si mai puges a l'ermita, el veuràs penjat a la volta entre llànties i salamons, en mig d'un esbart de barques en miniatura que són altres tans ex votis. El poble el designa amb el nom antonomàstic de es rem de trenta quatre. L'ermità potser te'n contarà una història exagerada: tu saps la vera.