EL REM DE TRENTA QUATRE

Ja que sempre vols que et conti coses de marina- m'escrigué la senyora Marianna Saura, -t'explicaré amb tots els ets i uts un viatge que vaig fer en barca de mitjana: un viatge de no res (no et facis il·lusions); però te'l vull servir tan a la menuda, seguint les notes que en tinc preses en un llibre de memòries, que ja serà prou que no te n'atipis. Així potser no et tornaràs a queixar de la meva eixutesa.

Tu ja saps que el pare era patró i que feia la carrera d'Alacant. Fill de Blanes, s'havia casat amb una granaire de Roses que tenia una caseta al barri de mar i una vinya a la vora del poble. Aquestes dues finques varen motivar que el matrimoni s'establís a Roses, des d'on el pare va seguir la seva navegació de cabotatge, eixamplant el comerç que havien començat els seus sogres. Ell era amo del carregament i de la barca, i ell se la comandava: de manera que s'ho guanyava tot. Franc de nòlits en un temps en què el cabotatge produïa bastant, pots comptar si es va aprofitar. Això sí, els seus mariners havien d'ésser precisament blanencs, perquè no creia que enlloc del món nasquessin ni es formessin homes tan aptes per a les coses del mar com en el seu poble; i aquesta dèria, que el féu mal veure amb la gent de Roses i que el portà a més d'una topatia amb els patrons del Masnou, de Lloret i d'altres punts de la Costa, que pretenien igual honor per a llurs nadius, triomfà de totes les contradiccions, i amb elles se féu més enterca i exclusiva.

Els baixos de casa, al voltant del jardinet, eren magatzems. Aquí arròs, allí garrofa, més enllà rodells de cèrcols, en un cantó blat, a l'altre userdes, terrissa de totes menes, fustatges… no estaven pas mai buits. Els negociants a l'engròs venien a comprar. A la llinda de la porta, a les envistes del mar, se solien fer els tractes. El pare s'estava dret, recalcat al brancal, amb les mans a les butxaques, i escoltava pacientment, tot fumant i amb els ulls mig aclucats, la parola dels negociants. Ell no gastava gaire saliva: demanava preu i deixava dir. A la fi venien els oferiments.

-M'ho doneu per tant?

-Hissa!

-Ne voleu més-quant?

-Hissa, hissa!

-Posem-ho a tant-més-quant?

-Amarra.

Pronunciada la paraula amarra, ja la venda estava feta, i era tan sagrada i tan ferma com si n'hagués passat el notari.

El pare era un llop de mar, un home estranyot: més aviat baix que alt, ossut i magristó, de cap gros i de rostre brúfol i ferreny, solcat per fondes arrugues. Anava afaitat de cara, i es deixava el pel sota les barres com una mena de collar. Tenia les celles grosses, ajuntades, negres com sutge, i solia guaitar de reüll amb un mirar que enfosquia l'aire. Posa-li una pipa a la boca, dóna-li una veu enrogallada, vesteix-lo amb una samarreta blava, unes calces amples de vellut de cotó i una gorra peluda amb una bola al bell mig del cocoronell, i… ja el tens. Oidà, manca una circumstància remarcable: caminava eixancarrat, amb tanta de fermesa i d'aplom i posant els peus tan plans, que només de veure'l se comprenia que, encara que se li ventés una empenta de part darrera, no se'l faria caure: sempre anava com qui se la tem. I això és propi de tots els mariners avesats a guardar equilibri sobre el mòbil pont de les naus. Veuràs, para-t'hi.

Altrament ell no reia mai. La seva calma i la seva mala humor eren inalterables. Mes, per aspres que fossin les seves maneres, m'estimava tant, que la seva voluntat era una joguina de la meva. No li restava més família que jo: els altres fills i la dona se li havien mort, i en mi havia concentrat tot el seu afecte. Per a mi no tenia un no de durada. Amb una postureta, una rabiola o una llàgrima aconseguia d'ell qualsevol cosa. Si m'ho hagués posat al cap, fins i tot s'hauria deixat afaitar les barballeres i s'haguera desvesat de fumar amb pipa. Però ¿per què havia jo de contrariar les seves aficions? ¿No m'agradava, per ventura, que es respectessin les meves?

Me vaig criar com els arbres de la rambla. La meva educació es pot dir que la vaig emmenar jo mateixa. El pare només era bo per a esquitxar pessetes. -No miris preus: vui els millors mestres.- De cosir, de planxar, de fer mitja i coixinet, gairebé no en vaig apendre; i, en canvi, de fer flors i brodats estranys, de tocar el piano i de pintar, n'estic força ensinistrada. Si sé escriure regularment, ho dec al gran nombre de novel·les que vaig llegir. Dragava totes les que em venien a les mans; però les que varen deixar més llevat a la meva imaginació foren l'Atala, els Viatges de Gulliver i, principalment, la Corina, de Madame de Staël. Jo mateixa em considerava una Corina, sinó que el meu art predilecte no era el de la música ni el de la poesia, sinó el de la pintura, en la qual havia progressat bastant sota l'ensenyança d'un mestre vell, cabellut i misantrop, que, mal comprès dels seus contemporanis, se n'era vingut a Roses a remugar les seves glòries somniades i els seus desenganys reals.

La meva especialitat era la marina. M'embadalia contemplant la riquíssima coloració del mar, el seu moviment, les roques que s'hi banyen, lhoritzó desembarassat, immens; les platges on el sol vessa tot el seu or… Estudiar això, saturarme'n, somniar-ho i estergir amb els pinzells el somni sobre la tela, o delícia! Sempre m'hauries trobada per la costa amb el portaestudis i l'ombrel·la, ja pintant, ja cercant punts de vista. En dies de temporal no hi havia qui em fes estar a casa. A pluja batent m'enfilava a les roques assorollades pel terrabastall tronador de l'onatge. A pluja batent i amb el paraigua inutilitzat per la ventada, m'entretenia, a voltes, apuntant una nota, mentre el ruixat m'amarava de cap a peus. I no era pas solament l'interès de la nota desitjada, lo que em portava a tals ardideses, sinó la creença de que les havia de fer per respondre dignament al concepte d'artista genial que de mi mateixa tenia format. Jo era un esperit ardent, posseït d'entusiasme estètic; i per lo tant… té, que troni, que llampi, que em mulli, que m'enfredori, jo no me n'he de sentir, no m'he de parar més que en la bellesa. De comèdies per aquest estil, no se n'hi representen poques ni gaires, en el cor de cada u! Ara que se m'és refredada la febre romàntica i que no pretenc ser més saberuda que qualsevol altra dona de sa casa, ¡què ridícules em semblen aquelles fal·leres!

Però, per ridícules que fossin, eren aleshores el foc de la meva ànima i l'alè de la meva vida: a elles ho sacrificava tot, i per elles fou que em vaig ficar al cap d'acompanyar el pare en un dels seus viatges. Un viatge en barca de mitjana! Vols res més poètic? Estens la teva ala com un aucell, i t'abandones al buf del vent per la planura del mar. Les ones gronxen el teu son, i quan te despertes, sents a sota el fustatge, on descansa el teu coixí, l'harmoniós escorriment de les aigües. I ¡quin espectacle de costa, d'horitzó, de mar!… Vaja, era lo que em convenia: m'aniria amarinant, amarinant de cos i d'ànima. I això m'era necessari: no es pot pintar bé sinó lo que s'ha sentit amb molta intensitat.

Estàvem en plena tardor. Erem a primers de novembre. La Santa Rita, ja carregada, estava a la fonda, balandreja que balandrejaràs, esperant l'hora de llevar àncores. Vaig veure que el pare prenia tranquilament el sol a la porta forana del jardí, tot carbonant la seva pipada inacabable i ventant ullades de satisfacció a la seva barca. Encara no li havia indicat el meu desig. Calia no trigar gaire a comunicar-l'hi o es perdia l'ocasió. Em vaig decidir de cop i volta. Vaig posar-me al seu costat, recalcant el cap a la seva espatlla, i, després d'una estoneta d'estar així, li vaig clavar un pessiguet a la galta i li vaig dir, amb el graciós somrís d'un infant aviciat: -Mireu, tinc una fal·lera: feu portar els meus entriquells a la Santa Rita, perquè demà m'embarco amb vós.

No he vist mai una expressió de cara com la que ell prengué al sentir aquesta proposta. Era un home molt senyor dels seus nirvis, però no en pogué ser tant que, amb la sorpresa, la pipa no se li esquitllés de les dents i li caigués a la pitrera. Me vaig mig espantar. -Calleu, calleu!- vaig cridar, tapant-li la boca, temerosa de l'andanada que m'anava a descarregar. -¿No veieu que us esteu cremant?- Vaig descordar-li la samarreta per apagar l'escampall de foc que li cremava la camisa i espolsar-ne la cendra que la recobria. Tot espolsant i agençant-lo, vaig tractar de persuadir-lo: -No vos hi oposeu pas, vaja: seria inútil. No us demano pas tant: ¡només una vegada:!… aquesta i prou. I no em parleu de perills ni d'incomoditats: ho tinc tot pensat i apamat i… estic ben decidida. Fa temps que no penso en res més. L'alegria, que em donaríeu! I, mireu, jo no sóc pas una senyoreta melindrosa: tinc sang de pare: enteneu?… El meu cor és mariner com el vostre, i allà on vós aneu puc anar jo; i… vaja, que no vull que em deixeu en terra.

-No?- va fer ell amb sorna, revestint-me de foscors amb una de les seves mirades més negres i malagradoses.

-No!- vaig respondre resoludament, picant de peus i acaronant-lo.

-Fuig, fuig, cap d'estornell!- exclamà apartant-me d'una braçada. -¿Que ens hem venut l'enteniment? Uix! ¡Que totes les dones siguin llampades! totes!

Va girar l'esquena, i se n'anà, rondinant, cap a la platja.

Aquell dia no vaig dinar. Tot el matí vaig fer el bot tancada a la meva cambra. Després ne vaig sortir, vaig passar d'esquitllentes davant del pare, que estava sol a taula, vaig travessar el jardinet, i em vaig asseure al graó de la porta amb les cames al carrer. Vaig tapar-me la cara amb el davantal, i vaig adoptar el posat d'un greu desconsol. No era tot comèdia, no: me veia la partida perduda, i el plor m'anava cara avall; però exagerava les mostres de la meva dolor, perquè, prevalguda de lo molt que el pare m'estimava, comprenia que així el feia patir, i em venjava d'ell. En aquells moments m'hauria agradat fins i tot morir-me perquè el molt tossut se desesperés. Si m'hagués sabut fer venir una basca de debò, ben forta, ben forta…

Mentrestant, ell, que havia dinat en quatre esgarrapades, se passejava amunt i avall del jardí sense dir una paraula, passeja que passejaràs. Al cap d'una estona va sortir de casa, passant pel meu costat, i vaig sentir que les seves petjades s'allunyaven. Amb tot i això, vaig figurar-me que no em deixaria de vista. -De prop o de lluny ell me vigila- vaig pensar. -Que ho vegi, que pateixo!- I vaig seguir arraulida, embolicada, retorcent-me… Així vaig estar tota la tarda; i el bo de l'home, que devia patir més que jo, a la vesprada no pogué resistir més. Va tornar (el vaig conèixer en la remor dels peus, perquè no el podia pas veure, abrigada com estava, cap i tot, amb el davantal), va tornar, se n'entrà cap al menjador, i, pujant escales amunt, se posà a cridar fort, sens dubte a posta perquè jo el sentís: -Paula!… Joan!… Que dormiu? Au! fora nyonya! Arreplegueu les maletes de la noia, i cap a la platja. Que les portin a bordo. Vol venir-hi a menjar galeta, la poca-solta. ¡Deu estar-hi massa bé, al món, mal llamp!… Ànsia!… i que vingui el temporal i el quinoccius!… ¡A veure si ens neguem tots i no en resta nissaga, de can Saura!

Jo l'escoltava aturant l'alè. Per una part reia per sota el nas amb l'alegria d'haver assolit l'objecte de la meva dèria, i, per altra part, la tendresa de veure'm tan estimada m'estovava les entranyes i m'aigualia els ulls. Vaig sentir que el pare venia cap al jardí. -Ara m'hauria d'aixecar i fer-li una abraçada ben estreta- vaig pensar amb emoció; però estava morta de vergonya i no gosava destapar-me la cara. Ell me la descotxà d'una manotada.

-Fins a quin dia hem de plorar?- va dir amb entonació reganyosa.

Aleshores me vaig alçar plorant i rient, me vaig arrapar als pèls de les seves barballeres estirant-los-hi falaguerament… i una besada, i dues, i…

-Prou, prou- mormolà ell amb la seva serietat de sempre. -Eixuga't els degotalls, i… vés, que enllesteixin el sopar, que has de tenir gana i avui ens hem de ficar al llit dejorn, perquè demà hi ha matines.