IV

Paulina Buxareu era nada en una trista caseta del carrer de Ripoll. El seu pare, don Carles Buxareu, modest corredor, havia passat els goigs de Sant Prim; però a la fi es pogué veure una mica les orelles, i d'aleshores ençà la seva vida fou una mena de bassa d'oli. De molt jovenet festejà una noia fina com un rossinyol i s'hi casà de seguida que va poder arreplegar quatre quartets. La vida amb la seva muller li anava com una seda; però vet aquí que la pobra morí de sobrepart, i va deixar-li una mosseta espavilada la qual batejaren amb el nom d'Elisa.

Passaren uns quants anys, en què el senyor Buxareu suportà la seva viduesa d'una manera tranquila; però (el que són les coses!) el trobar-se sol, i els consells d'un oncle beneficiat del Pi, i una ocasió que se, li presentà, li feren contraure de nou el Sagrament del matrimoni.

L'agraciada era una noia d'aquelles que ja han festejat i que una certa malenconia i una dolorosa desil·lusió condueixen en fer un casament per interés.

El fruit del nou matrimoni fou una altra nena, que no va fer gens de gràcia al senyor Buxareu, perquè esperava un noi, però que, com un rajolí de sol, va il·luminar l'ànima grisa de la seva pobre mare, que suportava els enfonys casolans i les fredes carícies del marit amb una santa resignació.

A la nena li posaren els noms de Paulina, Leocàdia i Maria de la Mercè: Paulina perquè l'àvia se'n deia, Leocàdia perquè la seva mare era una mica romàntica, i Maria de la Mercè perquè va néixer el 24 de setembre.

La infantesa de Paulina no va ser molt regalada, que diguem.

A deu anys es quedà gairebé sola, perquè la seva germana Elisa, que aleshores en tenia divuit, va contreure matrimoni amb un tal Buxareu, fabricant, que, encara que duia el mateix cognom que elles, no els era parent ni hi tenia res que veure.

Dos anys més tard Paulina perdé el seu pare; però aquesta dolor, com que era molt criatura, no va trasvalsar-la gran cosa.

La vida de col·legi li omplí els primers anys d'una manera idíl·lica. Anava a unes monges de la Sagrada Família, que tenien un convent amb un gran jardí, no gaire lluny de casa seva i al bell mig de la Riera de Sant Joan.

De bon matí ja la despertaven les campanes de Santa Marta, de Sant Just, de Sant Sever, del Pi, de Santa Maria i de la Catedral. Es vestia de pressa una mena d'uniforme morat que duien totes les noies del col·legi. Feia bonic, amb les mítges ben estirades, la cua de cabells a l'esquena, la boca com una cirereta i el nas estarrufat, escorrent-se pel carreró de l'Infern amb una dona vella que l'acompanyava.

La Paulina era molt bona minyona, i les monges li tenien tota mena d'atencions. Per això els matins anava escapada, i més eixerida que un pèsol, a fi de no perdre el premi de puntualitat. Aquelles monges de la Sagrada Família donaven fins classes d'ornament; però no eren com aquestes monges d'ara, que ensenyen a totes les noies a fer una lletra igual, a dir les mateixes coses i a pensar de la mateixa estúpida manera: les monges que educaren Paulina, sense donar-se'n compte, tenien una especialíssima gràcia a no ofegar les qualitats individuals.

El que ella estimava més que tot era el jardí del col·legi; perquè el seu pis era tan menut i amb tan poca llum, que allò de trobar-se entre arbres grans i de debò, i trepitjar la sorra, li feia perdre el seny. Les monges també n'estaven cofoies del jardí, i procuraven explotar-lo no sols per a les estones d'esbarjo de la canalla, sinó per a unes classes on es barrejava l'oci i la disciplina, i eren una mena de duels, combats i combinacions estratègiques les més absurdes i divertides, que de vegades tenien per objecte apendre les taules de multiplicar o els rius d'Espanya, i altres vegades tenien una veritable importància apologètica i eren matisades i amenitzades per cançonetes com aquesta:

«¡Fuera, fuera protestantes! ¡Fuera de nuestra nación, que queremos ser amantes del Sagrado Corazón!»

Aquestes cançons, la Paulina les cantava. amb una indescriptible fúria: la seva animeta apassionada hi posava tots els ets i uts, i barrejava les sensacions del cant amb una sèrie de records d'històries de santes, de martiris i accions heroiques: i, com més bèl·lic era l'aire de la cançó, mès plena de foc es sentia, i s'imaginava ser una petita Emerenciana o una blanca Agnès davant de les rodes de ganivets i les calderes bullents.

En aquell temps era tan dolça i tan innocentassa, que feia les delícies de la seva mare. Pel seu natural decantat al sentimentalisme, l'entendrien els éssers febles i les criatures de bolquers. Mostrava una sol·licitud maternal a criar gafarrons i lluerets. Els gossos li feien una por terrible. Però el que li feia més por, de tot, eren els capellans. Quan tenia de confessar-se, era tant el que patia, que una vegada es va desmaiar abans que li donessin l'absolució. I això que el capellà del col·legi era un santet: només li donava una avemaria de penitència.

Tots es pensaven que la Paulina tirava per monja; però, quan arribà l'edat de fer el tomb, el seu misticisme fou greument perjudicat, i la Paulina enyorava aleshores una felicitat terrenal. Com que era tan tendra i tan sense malícia, no sabia ben bé el que s'empescava; però a les nits ja no va somiar més angelets i jardins celestials. Quan va abandonar el col·legi per a sempre, hi hagueren plors; però els plors eren completament fingits. El darrer any de ser-hi, a la Paulina tant se li'n donaven les cançonetes; i, encara que per res del món hauria deixat la seva fe arreladíssima, una ànima d'adolescent, ofegada i encongida i àvida de tot, feia moure aquell cosset amable i bellugadís.

La seva germana, que ja feia temps que era casada, li dispensava tota mena de proteccions, i els nens de l'Elisa desvetllaren en el cor de Paulina un sentiment maternal, un desig d'una pila de coses que, si ella no sabia ben bé de què anaven, les pressentia, en aquella cambra petita del seu pis del carrer de Ripoll, després d'haver fet les oracions del matí, quan es rentava i es pentinava, i es posava un llaç ben eixerit. I el pressentiment i el desig eren més vius després de la buidor del dia, quan li entrava una son dolça i s'esmunyia, protegida per la tènue camisa de dormir, entre els abrigalls del llit, on s'amagaven tots els dimonis temptadors, aleshores Paulina passava un bracet sota el coixí, es tapava ben bé, sentia a les galtes el frec de seda dels cabells i la frescor de la tela blanca, se li enfonçava el cap dolçament, i, quan aclucava els ulls, es despertaven i sortien de pertot arreu de la cambra les larves rosades que besen a les donzelles quan dormen i fan volar damunt de llur front puríssim la tempestat de l'amor.

Aquells somnis eren tan deliciosos, i el despertar tan fred i tan amarg, sobretot els matins d'hivern, que amb prou feines s'atrevia a treure el nas dels llençols i tenia una peresa terrible arrapada al cos! Però no hi havia altre remei: la seva mare estava molt delicada, i, com que només tenien una minyona, Paulina feia un esforç, es llevava, es pentinava i corria a ajudar la seva mare. I era tan trista, la cambra de Paulina! Una calaixera negra, un paper horrible amb uns rams de flors de color de xocolata, i tot petit, esquifidet, tronat, relíquies familiars, estampetes carrinclones; i aquell fred i la llum que entrava per la finestreta! I comparava aquell desori amb la casa de la seva germana, on hi havia benestar i no hi faltava res, perquè al seu cunyat li anava d'allò més bé la fàbrica, i es feien passar tots els gustos; i ella i la seva mare tenien de fer la viu-viu, aguantant-se amb la rendeta que els deixà el senyor Buxareu i estalviant el que Déu sap per poder semblar alguna cosa i fer una mica de bon paper el dia del sant de la tia Enriqueta o quan s'obrien els salons de donya Montserrat amb motiu de veure passar la processó de Corpus.

Les diferències de fortuna entre la germana casada i Paulina eren per a aquesta un neguit espantós, i li despertaven una mena d'enveja involuntària. Per altra banda Elisa mai havia pogut suportar a la madrastra; i, encara que les dues germanes s'estimaven, aquella situació de l'una, tan diferent de la de l'altra, tenia de posar, per força, una tivantor en llurs relacions. Elisa procurava invitar la seva germana quan anaven al teatre; la tenia a casa sempre que es presentava l'ocasió oportuna; els nens d'Elisa se l'estimaven molt: tot el que vulgueu; però Paulina es consumia d'un mal que no tenia cura, d'un desig de ser com la seva germana.

Arribà aquell any de l'Exposició Universal. Paulina n'havia complert dinou. Era al bo de fer goig, i la seva mare procurà, per tots els mitjans possibles, que no li faltessin emocions ni diversions. Aquella febre que agità la ciutat de Barcelona, aquell llençar diners i renovar fatxades, aquell daltabaix de festes i vestits i enrenou de totes les famílies, i la forta alenada cosmopolita que despertà els bons barcelonins, no deixà de commoure també l'ànima de la vídua Buxareu i enlluernar la dolça Paulina.

Ella, que ja havia llegit un feix de novel·les d'amagat de la seva mare, estava convençuda que aquell any seria el de la seva alliberació, i el cor de Paulina no s'enganyava. Una nit que era al teatre amb la seva germana, li presentaren l'heroi somiat. Feia poc que havia acabat la carrera de medicina, i era metge d'un transatlàntic. Estava colrat del sol i els aires de la mar, tenia un bigoti negre i un aire de vulgaritat insuportable; però a Paulina li semblà l'home més bell i més noble de la terra, i aquella nit no pogué dormir.

L'endemà, en sortir de missa, el subjecte meravellós, que l'esperava en una cantonada, li donà una carteta, i la mirà tan tendrament, que a Paulina de poc que li agafa un cobriment de cor; però reaccionà, agafà la carta corrents, i fugí escapada cap a casa seva. Paulina en mig de tot, era prudent, i no volia exposar-se a les converses del veïnat.

Aquella carta era per a incendiar una estàtua de marbre. El jove doctor, que era de Múrcia i es sabia les Leyendas de Zorrilla com el parenostre, va fer-hi tanta filigrana i es va travessar el cor tantes vegades, que la pobra Paulina estava com boja, no sabia ben bé el què es feia. Es tancà en la seva cambra, caigué bocaterrosa damunt del llit, i, no podent aguantar l'emoció que la dominava, es posà a plorar com una magdalena.

La seva mare sentí els plors. En trobar la porta tancada, s'esverà molt. Paulina, més esverada encara, saltà del llit, amagà la carta com va saber, obrí la porta, i digué a la seva mare, per excusa, que li havia agafat un dolor terrible, i assenyalà l'indret de sota el cor. La seva mare li dugué aiguanaf, que li va venir de primera per als nervis; i, ja reposada i una mica refeta, tornà a la seva habitació, llegí de nou la carta, la rellegí quatre, cinc, sis vegades, i es lliurà a les més dolces fantasies.

Si no sabeu què és l'amor, i si no sabeu què és una donzella de dinou anys, és inútil que m'escarrassi ponderant i ponderant, perquè allò de Paulina anava més enllà de tots els límits; però el veritablement esglaiador era que Paulina no tenia cap amistat per a confiar la seva situació volcànica. Això, encara que sembli impossible en una noia com ella, desgraciadament era veritat: Paulina no tenia amigues, i allò que la devorava s'hauria de dir, no es podia aguantar dins, perquè si no, una mort fulminant l'hauria calcigada per a sempre.

El dia de la carta se'l va passar com Déu va voler. En ficar-se al llit no podia dormir de cap manera; però després de donar-li el cervell voltes i voltes, arrencà un son profund.

L'endemà, com sempre, va anar a missa a Santa Marta. El seu novi l'esperava; i ella, tirant el barret al foc (com es diu vulgarment), creient-se l'heroïna de El Collar de Perlas o El Talismán del Pirata, i desafiant la societat sense cor féu una veritable bogeria; la bogeria consistí a tolerar que el doctor dels bigotis l'acompanyés una estoneta pel carrer del Sant Crist, després pel carrer de la Tapineria, i varen anar a treure el nas, finalment, a la Plaça de l'Angel. Tot allò, que durà uns dotze minuts, semblà a la Paulina la suprema emancipació; i el que es digueren els dos enamorats no està bé que ho reprodueixi. La noia arribà a casa. La seva mare era al menjadoret amb la xicra de xocolata a punt d'estrenar. Paulina li saltà al coll com una boja, i la besà moltes vegades dient: -Mamà! Mamà!- La pobra dama, que ja no s'havia fiat gaire del mal de ventre anterior, es feia creus de tot allò, i temia per la raó de la seva filla. Paulina decantà la seva expansiva fúria; i, per molt que la seva mare li preguntés i la recomanés, es mantingué en una reserva absoluta, pretextant una alegria o unes ganes de bromejar.

Com he dit abans, allò rebentava per tot arreu, i Paulina se n'anà després a casa de l'Elisa; i, quan es veié sola amb la seva germana, li ho digué tot, però tot.

Al cap de dos dies ho sabé la mare, i al cap d'una setmana ho sabia ja tothom. No cal dir que la vídua Buxareu va fer un sermó terrible a la seva filla, recomanant-li prudència i prohibint-li que anés pel carrer amb el seu novi; i no cal dir, també, que la tempestat romàntica que bategava dins del cor de Paulina s'ho escoltà tot com qui sent ploure.

Paulina sentia una aversió per tota mesura burgesa, i es creia una víctima de la gent sense cor, que no comprenien les passions transcendentals i els sacrificis heroics.

El marit d'Elisa, home pràctic i de gran rectitud moral, procurà informar-se una mica sobre la conducta del nou pretendent. El metge murcià es deia López Mantecón, tenia deu anys més que la Paulina, i era un perfecte tarambana. Havia engalipat la pobra donzella; però ell, en la passió de Paulina, no hi cercava res més que allò que se'n diu passar l'estona. Se l'havia vist de nit, molt ben acompanyat (com diuen les dames); i, dat i rebatut, era un minyó que no feia per a la casa.

Tot aixó, veladament, es digué a Paulina; però ella, en lloc de creure i ajupir el cap, es rebel·là com si estigués boja: digué que tot eren mentides i enveges i entrebancs criminals que s'oposaven a la seva felicitat. La pobra vídua Buxareu no sabia com calmar-la: havia adoptat el procediment del càstig i el procediment de la dolçor, i tot havia estat inútil. Passaren els dies, i Paulina s'aprimà com un clau, que feia llàstima de debò.

En López Mantecón, per la seva banda, no deixà d'embolicar el cabdell en l'ànima de Paulina totes les ocasions que d'una manera secreta podien veure's. La cosa va anar tan amunt, que una nit la vídua Buxareu sentí un sorollet i un trepig misteriós, es tirà qualsevol cosa a sobre, sortí de la seva cambra i anà fins al recibidor. Un xiscle es sentí en la fosca, i la vídua Buxareu s'adonà del que passava: Paulina havia decidit fugir amb el seu novi. Allò era esglaiador. La bona vídua entrà a la cambra de la seva filla: la trobà vestida, tremolant com una fulla, groga, esverada, sense saber què dir.

El cas era seriós de debò. La mare apel·là a la seva màxima autoritat; li féu veure el precipici d'ignomínia que inconscientment havia vorejat; amb llàgrimes als ulls, li parlà de la deshonra de la família, de l'irreparable pecat i de la seva mort imminent. Paulina ho escoltà tot, plorant a estones, sense descloure els llavis; s'anà despullant a poc a poc, i es ficà al llit. La mare no es mogué del capçal fins que ja era de dia.

Mossèn Pinyol era l'home de confiança de la vídua Buxareu, i no cal dir que la seva intervenció venia aleshores com l'anell al dit. Mossèn Pinyol ja tenia un ramat d'anys, era primet i baixetó, i d'adobar consciències i apedaçar famílies en sabia un niu. Revestint-se de la seva autoritat, va anar a trobar en López Mantecón.

Li fulminà el càrrec de seductor, i en Mantecón protestà amb tota l'ànima: digué que Paulina l'havia regenerat, i que pel seu amor escalaria la glòria.

A mossèn Pinyol li agradava molt sentir parlar el castellà ben parlat; i d'això en Mantecón en sabia, i a poc a poc guanyà el cor de mossèn Pinyol. En fi, tots plegats varen fer un garbuix que ningú s'hi entenia; i les coses haurien acabat Déu sap com, si un esdeveniment no ho hagués solucionat tot.

El vapor El Cano, en el qual estava de servei en Mantecón, se n'anava a Cuba: en Mantecón era esclau dels seus deures. La Paulina suplicà que se l'endugués amb ell, que sense ell no podria viure. En Mantecón, que no deixava de calcular, li va treure del cap com va saber. El comiat fou per a no ser descrit, i passaren dies d'angúnia per a la pobra donzella.

Al cap de poc temps la vídua Buxareu llegí una notícia, al diari, que li féu fer un xiscle agudíssim.

El vapor El Cano se'n havia anat a fons, i no s'havia salvat ningú.

Va topar amb una d'aquestes monstruoses catedrals de glaç que es passegen silenciosament pel Gran Oceà. La topada fou de nit i entre boires, i l'enfonçament ràpid.

D'aquesta manera tràgica finí el primer amor de Paulina Buxareu.