V

Paulina Buxareu envejava la glòria. És a dir, Paulina hauria volgut passar per la Rambla i sentir a dreta i a esquerra:

-Mireu-vos-la: Aquesta és Paulina Buxareu!

Per assolir això hauria fet qualsevol disbarat. Una temporada l'entendrí la idea de ser cantant d'òpera; però tenia una trista veueta que no arribava enlloc.

Aquest afany de celebritat és cosa molt corrent entre les jovenetes, però a Paulina se li donava més pujat de to: hauria desitjat ser una víctima memorable, patir una gran tragèdia i en fi, ser alguna cosa superior a les noies que la voltaven.

En aquesta època de somnis, li arribà el seu enamorament: i ella ultra lliurar-s'hi com una noia apassionada, va voler-ne treure tot el suc, i no cal dir que la mort del seu novi, li va venir com l'anell al dit per als seus plans de glòria.

Quan es va informar de la desgràcia, va fer tota mena d'escarafalls. La dolor i la desesperació la percudiren de cap a peus, tant i tant, que semblava que fes comèdia. Acabava la paciència de la gent. El metge de la família, que era tot un sucre candi, ja no sabia per quin cantó girar-s'hi. Des d'aleshores Paulina inicià la tanda dels atacs de nervis. I, quins atacs de nervis! La tenien d'aguantar sis persones.

Aquesta situació no podia durar gaire temps. A poc a poc s'anà calmant, i aleshores adoptà la calculada posició de donzella tràgica.

Quan parlava amb les noies de la seva edat se les donava d'escèptica en qüestions d'amor, deia que no valia la pena de viure, i que ser dona era la més trista condició; i de tant en tant feia uns sospirs estudiats, i una líquida perla se li entretenia una estoneta pel blanc del ulls, i es precipitava, finalment, i moria en la fina convexitat de les seves galtes.

Ella no parlava mai de la seva desgràcia ni del seu amor, però de tant en tant hi feia al·lusions simbòliques que deixaven la gent amb la boca oberta sense entendre'n un borrull, i, quan li presentaven una nova amiga, la tenia per informada del seu cas: es creia que tothom era obligat a saber-ho, a compadir-la, a admirar-la, perquè el que li havia passat no deixava de ser una cosa extraordinària.

La seva germana, dona eminentment pràctica i burgesa, procurà domar-la tot el possible, treure-la de les parets de casa seva, tan impregnades de pessimisme malaltís, i evitar-li aquells sopars callats i tristos en companyia de la seva mare, que es resolien amb quatre cullerades de sopa i amb un ou passat per aigua, engolit amb mitja dotzena de sospirs i amb molt poca gana. Els istius sobretot, la retenia una temporadeta al seu costat, i Paulina s'anava distraient a poc a poc, i anava normalitzant la seva ànima.

Aquella mena de tivantor que hi havia abans entre les dues germanes anà desapareixent; perquè, si abans Paulina es creia inferior a la seva germana per la seva posició social, després de la mort d'en Mantecón, encara que la posició era la mateixa d'abans, la inferioritat de Paulina quedava compensada per la tragèdia, i la desfeta del seu amor era una cosa cotitzable, i espiritualment Paulina s'havia enriquit no poc, i ella gaudint del balanç del marit d'Elisa, es creia posseir aquella superioritat que senten els genis tronats quan alternen amb els milionaris.

Paulina Buxareu tornà a ser una noia com totes; una mica trista, perquè passaven els anys i l'amor no venia. Paulina feia uns grans escarafalls dels homes: deia que mai més, mai més; però, per altra banda, cap pretendent tantejà el cor endurit. I aneu a saber, si tenien raó aquelles ànimes xafarderes que aplicaven a Paulina allò de la guineu: que quan no les pot haver diu que són verdes!

Naturalment que en aquestes coses no ens hi hem de ficar: tot el que jo he pogut recollir sobre el passat de Paulina no revela sinó que era una donzella dolça, piadosa, una mica esmorteïda, senzillament amable, gran llegidora de literatura i excel·lent dansarina de rigodons: no recordo ben bé si de rigodons o de llanceros.

Un matí del mes de febrer, que feia molt fred i hi havia a Barcelona no sé quina mena de passa, la mare de Paulina Buxareu, després d'una curta malaltia, morí, relativament jove encara. El seu gendre es portà com un home: es cuidà de tot amb una sol·licitud digna d'elogi. Per a l'enterrament i els funerals no s'hi estalvià res, i la parentela quedà admirada i satisfeta.

Encara que Paulina no s'havia estimat gran cosa la seva mare, aquesta mort l'afectà molt, però molt. Com és natural, anà a viure amb la seva germana, i les experiències que es varen fer per animar-la i distreure-la no donaven un resultat plenament satisfactori. Es reproduiren en els nervis de Paulina Buxareu aquells fenòmens inquietants que l'alteraren per la mort del novi; no tan aguts, naturalment, perquè Paulina ja no era cap criatura i havia après a viure una mica.

Si abans fou una dolor cridanera i irascible, ara era una dolor reposada, i la color dramàtica que la informava era de donzella abandonada i de verge solitària. Però es pogué veure prontament que d'una gran part dels mals de Paulina en tenia la culpa aquell carrer de Ripoll, i aquell pis, i aquella cambra amb les flors de color de xocolata; perquè el domicili d'Elisa (aleshores vivien al Portal de l'Angel) més que cap altra cosa, i la cambra que se li destinà i se li empaperà de color blau cel, obraven com una magnífica medicina sobre el seu sistema nerviós. Com que era d'un natural diligent i tenia bastant de traça en tot això que saben fer les dones, es dedicà a ajudar de ferm la seva germana, i no parava en tot el dia, ja sia brodant mocadors, ja empescant-se un camí de taula o fent el fistó a les calcetes de la canalla. Paulina tenia vint-i-vuit anys. Una tranquil·litat incolora l'endolcí a poc a poc, i li fugiren en part totes les cabòries; perquè les petites feines immediates de la casa l'entretenien tant, i ella hi posava tanta afició, que no li donaven lloc a pensar sobre el passat i el futur de la seva ànima.

Aquella nova vida va refer el seu cos una mica malaltís, i una vermellor de poma acolorà les seves galtes fines, envellutades per una mena de borrissol invisible.

Aleshores semblava perfectament resignada i fins contenta, de ser la tia Paulina; i els seus nebots la preferien a la mare per una pila de coses. Tenia una il·limitada paciència per a aguantar totes les trapaceries que li feien. Els dos petits, que eren un nen i una nena, no paraven d'inventar entremaliadures: fins li varen sucar dins d'un tinter el respallet de les dents, cosa que va disgustar-la; però li passà de seguida el disgust. Un altra dia varen fer entrar a l'habitació de Paulina un home que venia a cobrar el gas, en el precís moment que la tia s'estava rissant els cabells i no duia res més que un refajo i un pentinador descordat. Aquestes fetes eren severament castigades pel pare de la canalla; els nens hi tornaven, perquè la tia Paulina era tan bona que se li podia fer tot i no s'enfadava mai.

Els éssers humans tenen de vegades una època, a la vida llur, que podríem dir-ne angèlica. És l'època en què la forma corporal adquireix el grau màxim de virtut expressiva; que els ulls són més clarament el reflex de l'ànima; que en el gest s'hi harmonitza tota la finor i tota l'energia, que la veu és matisada i vibradora; que una secreta amargor vela totes les alegries, i una gota de mel inefable llueix com una perla en mig de l'odi, de la dolor i de l'enveja. És l'època que l'home s'ha superat a si mateix, i el buf diví que hi ha dins de nosaltres s'ha endut, per un instant només, la pols terrenal que ens alimenta.

Paulina tingué el seu moment angèlic. Era a les nits d'hivern. El marit d'Elisa, aclaparat per la feina, llegia el diari, i de tant en tant aixecava els ulls i, amb una mirada només, restablia la seva absoluta autoritat paternal. Els cinc nebots esperaven el moment de seure a taula. El gran, en Víctor, ja tenia disset anys, i volia fer l'home i ficar cullerada a les converses. La mare seguia atentament tots els gestos del seu marit, sense dir res; i la tia Paulina tenia a la falda la seva neboda petita, que només s'estava quieta a la falda de la tia Paulina, i li agradava molt reposar la seva cabellera rossa i estarrufada contra la casta tebior del coll de Paulina, i imaginar l'enorme sopera blanca que aviat vindria de la cuina, tota coronada de vapor; i, després de sopar, pensava la menuda que la tia Paulina la ficaria al llit (perque només volia que la despullés la tia Paulina), i abans de dormir li contaria una rondalla ben dolça, que no fes gens de por i li fes venir la son a poc a poquet.

Paulina es cregué, un moment, que la seva via ja era signada; però després de les nits angèliques vingueren les nits dels diables. Paulina tenia de lluitar una mica: la seva joventut, que agonitzava, volia fer el darrer cant i el dolorós esgarip abans de restar per a sempre i no ser altra cosa que la tia Paulina, i això, li arribà quan el rellotge de la seva vida marcà l'esclat fatal dels trenta anys.

Aquest drama s'inicià de la següent manera. Ella havia assolit el màximum de felicitat, complia els anys per la Candelera, i el fet de complir-los no la inquietà el més mínim. Potser res hauria succeït, si un fet de caràcter purament fisiològic no hi hagués contribuït. Paulina es posà malalta: una airada forta, rebuda en sortir d'un concert, li perjudicà l'aparell respiratori, i va jeure uns quants dies atacada greument per aquella malaltia que els metges en dieuen una bronco-pneumònia. En sortir de la seva malaltia li reconegueren un petit focus d'infecció al pulmó esquerre. Això li donava una mica de temperatura; i, si el cas s'hagués abandonat, hauria produït, sens dubte, fatals conseqüencies. S'hi posà remei deseguida, li varen prescriure un tractament, i a la vinguda de les primeres orenetes Paulina Buxareu anà a passar una llarga convalescència en un lloc una mica solitari i elevat, on l'aire puríssim li tornaria la salut perduda.

Encara que es procurà fer-li tota la companyia possible, Paulina es sentí sola, i, més que sola, es sentí privada de les dolces i petites feines que la distreien d'ella mateixa; i això, ajuntat amb aquella certa malenconia i aquell egoisme de les persones malaltes, produí dintre seu un descontentament de tot i un desig d'allò que semblava haver renunciat per a sempre. Aquest descontentament degenerà en enveja i en mala humor injustificada; i, com que el desequilibri dels seus nervis era absolut, no sabia dissimular aquells mals imaginaris i aquelles dolors absurdes que la torturaven.

La seva germana, que anava a la ratlla dels quaranta anys, i que la condició de mare de família una mica egoista, també, i interessada només pels seus, posava en una situació tan diferenta de la de Paulina, no la pogué aconsolar com altres vegades. S'ha de dir que les crisis anteriors que havia sofert Paulina eren per ser més compadides. Aleshores ella era criatura, encara, i Elisa vivia un estat de tendresa i desequilibri sentimental produït per les gestacions i els infantaments: es comprèn, doncs, que els corrents efusius entre les dues germanes fossin més naturals. Però ara la cosa havia canviat molt, i (per què negar-ho?) el drama de Paulina, als ulls d'un desinteressat, semblava una cosa grotesca: en el cas d'aleshores Paulina no tenia ningú, ningú que la comprengués, ultra ser la tia Paulina. Aquest qualificatiu portava dintre seu el fred, la solitud i el desamor.

Un cop curada completament del mal físic, tornà a la casa de la seva germana. Però que diferent era, aleshores, Paulina, de quan en va sortir! Els nebots l'amoïnaven i aquella dolça paciència es convertí en sorruderia irascible. La pobra canalla, que no hi tenia res que veure i sentien una alegria gran de tornar-la a tenir a casa, repetiren les bromes i les impertinències com si tal cosa; però els efectes que produïen en l'ànim de Paulina desconcertaren els petits de mala manera. La seva germana se n'adonà. Recomanà als petits que no la molestessin ni la importunessin: que estava malalta, i per això tenia aquell mal gènit; i els amenaçà amb càstigs severs si desobeïen aquestes ordres. Paulina anà més endavant. En les converses era d'una acritud estemordidora. La seva germana dissimulava i prenia tota la paciència possible. Els nebots grans veien que a la tia Paulina li passava una cosa molt grossa. Naturalment que no es podia concretar què era ni a quin motiu obeïa; i ningú no comprengué que la pobra Paulina Buxareu endevinava l'agonia de la seva joventut, sense que pogués substituir-la per una cosa més alta.

La tia Paulina s'omplí d'estranyeses. El seu vestir era ridícul; el seu parlar afectat. Li vingué una febre per fer obres piadoses, per anar a ensenyar la doctrina a la canalla, per visitar malalts, per aconsolar vídues. Es confessava tres i quatre vegades al dia. Li agafà una afició terrible per un cert frare agustí que predicava molt bé i feia furor entre les devotes. Quan era l'hora de dinar, exposava, a taula, les seves doctrines de fraternitat i d'humilitat: era presa d'una filantropia malaltissa que no li passava de la llengua, perquè tot allò ho tenia per fer alguna cosa, i al fons cada dia es tornava més egoista.

El cunyat de Paulina ja en començava a estar tip, i li gastava bromes referents a les seves prèdiques, la contradeia, i procurava fer-la botar, com es diu vulgarment. Aleshores es tornava roja, i suava i cridava que era un gust. Els nebots es reien de les estranyeses de Paulina, i entre les dues germanes hi havia un abisme, i sols un corrent de cortesia freda lligava aquells cors que s'havien estimat, un dia.

La vida comuna de Paulina Buxareu amb els seus germans es feia cada vegada més impossible. Paulina fruïa d'un petit capital que li deixà la seva mare, i havia heretat, feia poc, d'un oncle matern. Tots aquests béns els hi administrava el seu cunyat, i ella en percebia puntualment la renda. No sé com fou que un dia la mala humor de Paulina es decantà pel pendent dels interessos; i, com que tenia molt poc tacte, digué algunes coses que molestaren el seu cunyat. Aquest proferí alguna paraula dura, i, com a conseqüencia, hi hagueren plors i un petit escàndol familiar, que Elisa procurà finir de la millor manera.

Allò fou el presagi de posteriors tempestes: es reproduïren tots els dies les escenes desagradables, quasi sempre provocades per una estranyesa de Paulina; fins que a la fi, Paulina, molt seriosament, parlà al seu cunyat i li proposà la forma de sortir de casa i anar a viure sola amb una minyona, sense que això signifiqués renyina de cap mena: solament que una incompatibilitat de caràcters i una diferent apreciació de la vida l'obligaven a fer aquell pas, que ella creia que seria beneficiós per a tots.

El seu cunyat, fredament, intentà dissuadir-la sense insistir gaire, perquè no desitjava altra cosa. Elisa simulà un disgust. Però al cap i a la fi, la separació es dugué a terme, i la tia Paulina pogué respirar una somiada independència, mirant les estrelles des del balcó d'un tercer pis del carrer del Bruch.

Aleshores començaren uns nous treballs. Paulina entrà en la plena administració dels seus béns. Ella no sabia el que era sumar ni restar, ni sabia tampoc com es duia una casa, ni com es revisava una compra, ni quanta estona tenia de bullir tal cosa o tal altra. Perquè, encara que Paulina s'havia fet la víctima i s'havia atribuït tot el pes de la casa quan encara vivia la seva mare, el fet és que, fora de cuidar-se de la seva roba, Paulina no feia res, ni entenia de res; i, mentre va viure a casa dels seus germans, no cal dir que aquesta feina administrativa no li pertocava. Però, en la situació que es trobà aleshores Paulina, era més greu el seu paper: no es tractava solament de distribuir la renda, sinó de vetllar pel capital. Paulina s'informà d'unes coses que en deien accions i obligacions, de les quals no havia sentit a parlar mai; i el que l'esverà més era que aquestes accions i obligacions pujaven i baixaven. Tot això li va explicar un felipó que n'estava informadíssim. Ella coneixia també un agent de canvi, amic de la família, i un advocat mallorquí que no tenia cap assumpte i es donava importància. I, entre el felipó, l'agent i l'advocat, la posaren al corrent i en condicions de fer produir d'una manera segura i honrada la seva petita fortuna.

Després d'aquestes trifulgues vingueren les de l'ordre intern de la casa, i el cavall de batalla eren sempre les minyones. Ella volia una noia fiada que li servís per a tot, que no anés als balls i no tingués novi; però això era demanar massa, i el servei li durava una setmana a tot tirar. La preocupació de la minyona arribà a ser el mal de cap més gran: com que no tenia cap feina, es dedicava a torturar la pobra desgraciada que es llogava per a servir-la. En passar el compte, li mirava fins un quart de cèntim; s'empescava una sèrie de preguntes estranyes per fer-la cantar, la minyona li deia haver esmerçat mitja pesseta en oli i ella sospitava que fou aplicada a adquirir pastanagues. Els diumenges, si retardava cinc minuts a tornar a casa, en el cervell de Paulina ja s'hi havia format la imatge de vint-i-cinc drames passionals i cinquanta violacions.

Arribà a l'extrem d'espiar les minyones quan les enviava a casa la cosidora, la planxadora; els escorcollava el farcell de la roba; inquiria per entre els matalassos i en tots els recons que poguessin servir d'amagatall.

La tia Paulina es féu una dona impossible, i no cal dir que ningú hi aguantava, a casa seva.

Una de les víctimes de Paulina Buxareu fou l'advocat mallorquí. Es deia Timoteu Rosselló, i, com s'ha anunciat abans, no tenia mai cap assumpte d'importància. Anava a escalfar cadires a tots els convents de monges, i les bones dones li confiaven de vegades un assumptet que ell allargava infinitament. Perquè, encara que se les donés de molt piadós, tenia esperit d'aranya; i, com que només podia embolicar gent infeliç i desconeixedora del món, quan n'hi venia un a les mans el deixava sense suc. Però amb la tia Paulina li caigué un os dur de rosegar, perquè el que és ella no es deixava estafar un cèntim, i les consultes no tenien altre objecte que planyer-se de la vida amarga que li feien dur la Pepeta, la Marieta i l'Anneta, i totes les desgracies que s'anaven succeint en l'administració dels fregalls i la cassola.

En aquests temps de neguit la tia Paulina es tractà molt poc amb la seva germana. Hi anava sovint, però procurava ser diplomàtica. Després, quan s'anà trobant bé, tot fent les seves cosetes i vivint de les seves tristes preocupacions, la dolçor tornà a confortar-li l'ànima. Aleshores les relacions foren més cordials; i quan tenia un nebot malalt, o estaven amoïnats a casa la Elisa, desinteressadament anava a prestar el seu concurs.

Es pot dir que fins aleshores la tia Paulina no es preocupà d'una manera seriosa en tot el que fes referència al seu enriquiment espiritual. Ja desenganyada del tot, i convençuda que no seria res més que la tia Paulina, procurà adornar i complicar aquesta personalitat que li concedia el destí.

D'aleshores datà la seva afició a la psicologia femenina. Els primers assaigs els va fer en una pobra noia òrfena d'uns amics seus, que protegí i volgué casar de totes passades. El casament aquest fou una veritable desgràcia, però donà peu a la tia Paulina per a creure's una autoritat en qüestió de matrimonis.

Ultra el casament, cultivà la vocació religiosa. Es féu molt amiga de la Superiora d'un convent de monges, no sé si de les Salesses. A aquesta piadosa dama li donà unes llaunes considerables, i li referí espantoses xafarderies. Una tarda fins li contà que li havia aparegut el dimoni en una mena d'uniforme com de guàrdia civil.

Procurà també atreure gent a casa seva. A base de les seves nebodes i d'unes tres o quatre noies més, organitzà una mena de reunions on només es podia ballar d'una certa manera i es podien dir tan sols determinades coses, sempre sota la inspecció i vigilància de la tia Paulina.

A poc a poc aconseguí que es parlés d'ella; que, dins un cercle de relacions, fos la tia Paulina una cosa important; i arribà a ser imprescindible per a certes coses: quan es tractava, per exemple, de fer una suscripció per regalar una casulla o per pintar un pendó destinat a una determinada confraria.

La varen fer presidenta honorària de no sé quines filles de Maria. Això li produí una gran satisfacció; perquè, amb motiu del nomenament, va rebre no sé quantes visites, i fins el bisbe li concedí audiència per tractar serioses reformes de l'associació.

Els anys i els esdeveniments li modelaren el cos i l'ànima tan bellament, tan característicament, que arribà a ser una dama deliciosa. Perquè a Paulina Buxareu totes aquestes coses no li entenebrien gens aquella bondat nítida i dolça que guardava dintre seu, i no li llevaren una goteta tan sols d'aquella mel d'innocència, que era ben bé la mateixa de quan tenia deu anys i anava amb la trena penjant i les cames en l'aire.

La tia Paulina havia cridat, havia patit, havia fet extravagàncies, bogeries, incorreccions; l'havia encesa l'amor i l'havia ennegrida la desgràcia; però en el fons, en el fons de tot, era la tia Paulina, i això volia dir còmica gerdor i graciosa infelicitat.

Anaven passant hiverns i primaveres, i la tia Paulina veié repetir-se les joies i les desgràcies. Contemplà com canviava la fesomia de la família, i es prodigà, es multiplicà, cridà, plorà i féu tot el que va saber per romandre sempre ella, colorida d'una originalitat inconfusible. I, quan li arribaven a l'orella aquestes dues paraules: «tia Paulina», tremolava tota d'una emoció profunda, i sospirava tan deliciosament, convençuda que complia a la terra un ministeri importantíssim que li havia confiat nostre Senyor per premiar-la dignament més enllà de les estrelles i dels móns visibles.