I
En Víctor Buxareu havia estat i continuava sent un pintor fracassat. Quan encara no sabia empatollar quatre paraules, ja empastifava fulls de paper de barba amb aquells llapis que donen a la canalla perquè s'entretinguin, i que fins se'ls poden ficar a la boca.
La Providència l'advertí a temps i comprengué que la pintura no era el seu ofici, i en Víctor es resignà i es deixà de pinzells i de romansos. Però l'art és una cosa que sempre furga: i li proporcionà l'empescada següent: Els seus quatre nois eren de la pell del diable. No hi havia manera de fer-los estar quiets: quan deixaven una malifeta en rumiaven un altra. El seu pare, no gens aficionat a col·legis, llogà un professor d'aquells que exploten les famílies. Però, com que passaven moltes hores del dia sense fer res, a en Víctor se li acudí que fóra da gran utilitat per a la pau de la casa que els nois aprenguessin a dibuixar: així seurien i prestarien atenció a alguna cosa que els distragués al mateix temps.
Els nois, maleïdes les ganes que en tenien, de fer semblant provatura; però, sense que se'ls consultés, es portaren endavant les diligències i es feren els passos necessaris per cercar un professor de dibuix. En Víctor pensà que la manera més pràctica de trobar un professor era posar un anunci a La Vanguardia que digués: «Es necessita un professor de dibuix, persona d'una certa edat, honrada i amb molta paciència. Presentar-se… etc.» L'anunci produí ràpids efectes; i un matí, quan en Víctor es disposava a sortir de casa, li avisaren la visita d'un senyor que desitjava veure'l. En Víctor, una mica contrariat, perquè feia tard al despatx, mirà el rellotge, s'eixugà els bigotis (acabava d'ingerir el cafè amb llet), i digué, amb veu seca, a la cambrera: -Faci'l entrar a la sala.
El visitant era un home d'uns cinquanta anys, baixet, magre, d'ulls verdosos, dolcíssims, sempre amb una rialleta a flor de llavi, amb una barbeta curta, el cabell una mica llarg, escàs a la cúpula i blanquinós als polsos. Vestia modestament, però anava net i endreçat. En Víctor el saludà. Li digué que s'assegués i què volia. El tal subjecte resultà dir-se Gaspar Melrosada, i era professor de dibuix.
-Ah, caram! Professor de dibuix!- va fer en Víctor, oblidant l'hora, el despatx i la mala humor.
-Sí, senyor. He llegit l'anunci a La Vanguardia…
-Veurà, senyor Melrosada: jo tinc quatre nois que em sembla que seran quatre Murillus (vull dir que, encara que són molt petits, tenen una gran disposició: se'ls veu); i per començar a ensinistrar-los…
-Comprenc, comprenc. El senyor voldrà, sens dubte, referències meves. Puc dir-li que dono classes al col·legi de Jesús Maria, al col·legi de Loreto…
-Sí, és clar; no es tracta d'encarar-los amb el natural: primer tenen de saber com s'agafa el llapis. Demés els meus nois són entremaliats…
-Un servidor és molt criaturer: sé perfectament com s'ha de tractar la canalla. Compti: fa més de vint anys que dono lliçons! Perquè l'art solament no permet viure. He estat professor en molt bones cases, i algun deixeble meu…
-Molt bé, senyor Melrosada. Però hem de parlar de tot: qüestió d'honoraris?
-Classe diària, acostumo a cobrar cent pessetes; i classe alterna, seixanta.
-Magnífic. Per començar podran fer classe alterna.
-I quin dia li convindria que comencem?
-Demà passat cap al vespre. Li ve bé?
-De set a vuit.
-Això mateix. I perdoni'm, que per avui no em puc entretenir més…
-A les seves ordres.
-Passi-ho bé. He tingut molt gust. Fins demà passat.
Quan en Víctor vingué a l'hora de dinar, va seure a taula. La Maria de la Mercè i la Lluïseta ja estaven informades de l'esdeveniment, però els nois no en sabien res.
En Víctor, amb un to de cerimònia, però una mica rialler, preguntà al gran:
-Escolta: que t'agradaria, apendre de pintar?
-Per què m'ho preguntes, papà?
-Bé, contesta.
-Ai! No ho sé!
-I a tu?- preguntà al segon.
-A mi, molt.
-Doncs escolteu: des de demà passat tindreu un professor de dibuix. I ja cal que feu bondat i que us apliqueu força. Ja veureu, que us agradarà! Podreu pintar un got, una flor, un cavall… Tot lo que veureu ho sabreu copiar de seguida.
Els nens es quedaren consternats, i començaren a menjar la sopa en silenci; i en cadescun dels petits cervells es comentà la idea del professor i de la pintura d'una manera més o menys graciosa.
Al gran no li feia gaire goig, perquè era molt rutinari, i tota cosa nova l'esverava; en Víctor s'imaginà pintant cavalls i guerres i soldats; en Lluís només pensava en la cara del professor; i el menut no les tenia totes, i s'imaginà que això d'apendre de dibuix era com una mena de càstig, i que no el deixarien estar tanta estona al jardí.
El pare, veient les cares silencioses dels seus fills, els digué:
-Bé, que no us agrada, això que us he dit?
Tots respongueren: -Sí, papà.
-Doncs a menjar i callar; i al que s'apliqui més aviat i en sàpiga més que els altres, li compraré una bicicleta.
La idea de la bicicleta caigué com un raig de llum que els féu més agradable l'entrant i els multiplicà la gana: llur somni era una bicicleta. Sempre que l'havien sol·licitada, els dos grans sobretot, havien trobat una negativa; i aquella promesa en ferm els produí tanta joia, que varen començar a avalotar i a cridar, i a demanar més carn i més patates, i més de tot, fins que en Víctor digué: -Prou. Si no esteu quiets, res de bicicletes.
La calma s'establí a la taula, es parlà de coses indiferents, i, quan acabaven de pendre cafè, en Víctor, tot encenent el cigarret, advertí als seus fills de la següent manera: -Prepareu-vos que quan torni del despatx anirem a comprar les coses necessàries per a fer la classe.
-Tots, hem de venir?- va fer el petit.
-No, només el dos grans. Vosaltres ja ho veureu després.
Això contrarià molt els petits, i al mateix temps omplí de satisfacció els grans; i se n'anaren al jardí, aguantant els uns les dentetes dels altres.
Els nens ja estaven a punt a mitja tarda, esperant que el seu pare tornés del despatx. En Víctor arribà amb un taxis, els ficà dintre, i feren cap a can Teixidor. Allí adquiriren dues gomes d'esborrar d'aquelles de l'elefant (l'elefant els féu una il·lusió extraordinària), unes carteres grans, paper, llapis bons, i res més, perquè amb tot això ja n'hi havia prou per a començar.
Vingué el dia de la presentació dels nois al nou professor. Ells estaven emocionats, intrigats. Cada vegada que trucaven a la porta, corrien al recibidor i s'amagaven darrera una cortina per veure si era ell. Les hores es feien interminables. Per fi arribà el professor; i aleshores sentiren una por estranya, una mena de segament de cames, i es donaven una vergonya terrible d'anar-lo a veure.
El seu pare els portà com qui diu per l'orella. El professor els esperava ja en la cambra d'estudi, on s'havia fet dissabte i s'havien posat tots els útils del dibuix damunt de la taula; i quan els nens varen veure que el professor tenia una veu molt dolça i els tractava tan amablement, els passà una mica la por, però va preocupar-los, a tots per un igual, aquella mena de paper enrotllat i embolicat que el professor deixà. amb molt de compte sobre la taula.
La preocupació fou tan grossa que instintivament s'hi anaren acostant, i un, més atrevit, hi posà la mà a sobre. Aleshores, el professor, amb una rialleta, desembolicà el plec, i digué: -Això són els models; són les làmines que vostès tenen de copiar.
Tots els nens feren un -Ah!…- admiratiu. Allò que els mostrava el professor era per a ells una cosa divertidíssima. En Víctor s'ho mirà també. -Es tractava d'unes làmines, obra del senyor Melrosada. En una hi havia ulls dibuixats; en l'altra, orelles; en una altra, boques… La que els féu més gràcia era la dels nassos, perquè el senyor Melrosada hi havia dibuixat algun bigoti adherit.
El pare féu una mica de discurs: recomanà obediència als deixebles i severitat al professor; advertí als seus fills que el respectessin i li diguessin «don Gaspar»; i, després d'aquesta preparació, els deixà sols i començà la classe.
Aleshores vingueren els treballs! En Melrosada començà per ensenyar com havien d'aguantar el llapis, i els ditets encarcarats feien equilibris dolorosos damunt d'aquell prisma llargarut de fusta envernissada. Patint i acostant molt el cap al paper, començaren a copiar la primera làmina, que era la dels ulls. Sortiren unes parpelles deformes com esquenes de camell. Les nines els causaven gran diversió, i apretaven el llapis i bufaven perquè sortissin ben rodones; i acabaven fent una cosa inflada com un carbassó. No cal dir que els ulls que dibuixaren els nens Buxareu eren per a anar en un àlbum de patologia.
En Melrosada, quan hagueren passat tres quarts, agafà les làmines d'una a una, es féu un tip d'esborrar, i amb quatre cops de llapis va adobar una mica aquelles desgràcies; i al final de les làmines, després de fer-les firmar per cada un dels nens, va posar: «V. B. -G. Melrosada».
Després entrà el pare, contemplà les obres molt satisfet, en Melrosada digué que els nens tenien aptituds extraordinàries, se n'anà fent mil reverències, i els nens feren cap a la cuina, amb gran escàndol i xivarri, a contar-ho tot a la cuinera.
A l'hora del sopar no parlaren d'altra cosa que del dibuix. Cada un es creia ser un artista fet i pastat, i, naturalment, criticava els seus germans; i tots volien saber-ne més. El pare acabà les discussions dient que llur deure era callar i aplicar-se, i que allò no era més que el començament.
Després se n'anaren a dormir; i en Ramonet, que era un golafre i havia fet un excés de truita, somià que li ficaven un llapis enorme per la boca i li dibuixaven un dimoni al païdor. Es despertà ploriquejant, li feren una tassa de marialluïsa, i, per fi, una son dolça va fer callar completament els quatre infants.
Al principi això del dibuix els feia una gran il·lusió, i la família n'anava plena. Un dels atractius que tenia aleshores la casa dels Buxareu per a les senyores que anaven a fer visita a la caiguda de la tarda, era contemplar la classe de dibuix.
La Maria de la Mercè n'estava molt satisfeta, que els seus nois fessin la carrera d'artistes; i es complaïa a acompanyar els visitants a la cambra d'estudi. En Melrosada, ja acostumat a aquests incidents, sabia fer el paper amb una certa dignitat. Els nens es tornaven una mica vermells. Els visitants feien algunes preguntes al professor per demostrar que també hi entenien, i la cosa anava molt seriosament.
Jo recordo que aleshores començava a intimar amb la família, i vaig saber lo de la classe de dibuix. En Víctor me'n parlà i em demanà la meva opinió; i jo, obeïnt a la sinceritat, me'n vaig riure una mica. Em semblava que imposar el dibuix, com si es tractés de l'Aritmètica o la Doctrina cristiana, no era del tot convenient; i que la canalla potser perdien el temps i ell perdia els diners. Què vaig haver dit! En Víctor no em comprengué, i fins es molestà una mica. Aleshores vaig veure que a l'industrial barceloní no se'l pot atacar de dret, perquè és inútil, i un s'exposa a perdre els bous i les esquelles. Vaig fer una virada ràpida desfent una mica el mal efecte de 1es meves declaracions, i des d'aquell dia vaig ser un entusiasta dels professors de dibuix, i dels ninots infames que perpetraven la canalla d'en Buxareu.
En Gaspar Melrosada resultava ser un home d'una timidesa llastimosa i d'una bondat il·limitada. Els nens li prengueren molt aviat el número; i les classes, ja no gens freqüentades per en Víctor i amb l'actualitat perduda, es convertiren en una orgia de papers i de ninots, a empastifar-se els dits, i a molestar el professor, que prou amenaçava, però no li servia de res.
Com era natural que succeís, la persona que més seriosament es prengué lo d'en Melrosada fou la tia Paulina. La seva primera entrada a la classe fou èpica. Es mirà en Melrosada amb els impertinents i amb una veritable impertinència; però, per confessió immediata el trobà molt simpàtic i li semblà una persona intel·ligentíssima. Quan s'informà que en Melrosada donava classes a Jesús Maria, li preguntà tot seguit per la Madre Angeles i la Madre Esperanza, i per les nenes de la seva amiga Ventureta Minguell, que pintaven unes flors precioses. En Melrosada s'inflà de joia, i, una mica torbat, va fer l'apologia de les seves deixebles; i aquell dia la classe es dissolgué en conversa, i els nens estaven encantadíssims.
A mesura que el fracàs artístic de la canalla es feia més manifest, les simpaties de la família Buxareu per en Melrosada anaven en augment. Al principi en Melrosada feia estrictament de professor: quan tocava l'hora se n'anava sense deturar-se un minut, i només donava compte a la Maria de la Mercè de l'estat d'aplicació de la canalla.
Un esdeveniment fou la causa de fer-se més íntimes les relacions del mestre de dibuix i la família.
Era al bo de l'hivern. La classe de dibuix es donava sense incidents. En el penja-robes del recibidor romania el bolet que aixoplugava el cap d'en Melrosada, i vet aquí que arribà el cunyat d'en Buxareu, home distret i barroer, i abandonà el seu capell (també bolet i del mateix color) al costat del capell d'en Melrosada. Però el cunyat d'en Buxareu romangué un quart d'hora a tot tirar; i, en anar-se'n, en lloc d'agafar el seu barret, intentà enfonsar-se el del professor, de mida molt més petita, i li quedà encastat no gaire amunt del clatell, com un solideu d'un capellà. Però, com s'ha dit abans, el cunyat era distret i barroer, i se n'anà escales avall com si tal cosa.
Un cop finida la classe, el pobre Melrosada es posà el barret, i va veure, amb desesperació, que li tapava els ulls i les orelles. Els nens se'n rigueren no poc; i, com que no hi havia altre barret per disposar, en Melrosada començà a doblegar diaris i arreglar-se-les com va poder.
Tot just havia passat un quart d'hora que tornà el cunyat d'en
Víctor amb l'esverament natural de la seva equivocació. Els
Buxareu ja sopaven i comentaven el fet. No hi havia altre remei:
qui la fa la paga; i en Claramunt s'informà de la direcció d'en
Melrosada, i a fer canvi de barrets falta gent.
En Melrosada vivia al carrer de Salmeron, en una dispesa modesta, però neta i honrada. Al moment d'arribar en Claramunt, estava triturant un ensiam fresquíssim, i sostenia una conversa molt animada amb dos capellans i un capità de la guàrdia civil. En veure el cunyat d'en Víctor, en Melrosada s'esverà i es tornà vermell, deixà el que menjava, i s'eixugà precipitadament el bigoti, sense fer fugir de la seva barbeta un trosset de fulla verda que lluïa com una maragda. -No s'esveri, senyor Melrosada- feu en Claramunt: -es tracta d'una equivocació. Ens hem canviat els barrets. Segueixi sopant.
En Melrosada, confós, va somriure. Digué que sentia tant que s'hagués molestat, i anant a la seva cambra, remeté el capell a canvi del seu; i, molt amablement, prengueren comiat.
Aquest fet, que si es mira bé no té cap importància, donà peu a la tia Paulina per a parlar, esbrinar i xafardejar sobre la mena de vida del professor de dibuix.
L'endemà, quan en Melrosada vingué a donar la classe, la tia Paulina ja estava a l'aguait. En Melrosada anà a la cambra d'estudi; però la tia Paulina no s'aguantava, es posà nerviosa, i per fi va dirigir-se a empendre el professor.
-Ai, senyor Melrosada, quina gràcia! M'han contat lo d'ahir nit.
Quina gràcia! No es pot pensar com he rigut!
Aquesta entrada de la tia Paulina, al pobre Melrosada no n'hi va fer gens, de gràcia; i, no sabent com pendre-s'ho, digué:
-Ah! sí? Li ho han contat?… Res! Una equivocació tothom la pot tenir.
-Però fugi! El meu nebot, amb aquell cap tan gros! imagini's!
Els nens es posaren a riure i començaren a fer disbarats. En Melrosada estava violent, i la tia Paulina es rebentava per dir una pila de coses. Hi hagué un silenci, i la tia Paulina, canviant de veu, afegí:
-I doncs, crec que no té família, vosté?
-No, senyora. Visc tot sol. Aquí no tinc parents.
-Que no és de Barcelona, vostè?
-No, senyora: sóc del Vendrell.
-Ai! Del Vendrell? Escolti: com va ser, que vostè conegué les madres de Jesús María?
-Oh! Ja fa temps! Jo tinc un cosí jesuïta: el pare Tudó.
-El pare Tudó?
-Que potser el coneix?
-Conti! és el confés d'una amiga meva!
-Doncs sí: el pare Tudó va recomanar-me…
-I fa molt temps?
-Fa deu anys, ja.
-Ai, Melrosada! No es pot pensar quina alegria tinc! Cosí del pare
Tudó!
En Melrosada corregí aleshores la làmina d'en Ramonet, que no hi havia per on agafar-la, i la tia Paulina es retirà; i, veient a la Maria de la Mercè, que anava cap a la cuina, amb una veu molt afectada, començà a dir-li:
-Ai! Que no ho saps? En Melrosada és un home simpatiquíssim, i d'una família molt distingida, i molt piadós, i molt religiós: és una persona adorable! Imagina't: és cosí del pare Tudó! La Maria de la Mercè quedà amb la boca oberta. I aneu a saber quina idea estranya, quina combinació meravellosa, bullia en el cervell de la tia Paulina amb tot allò d'en Melrosada, de la dispesa, del barret, de l'ensiam i del pare Tudó!
