II
L'estiu següent els Buxareu no anaren al poblet muntanyenc on jo vaig tenir el gust de conèixer-los. Llur residència fou una mica més amunt de Montgat, en una torre al peu d'un turonet i a la vora de la platja. La tia Paulina hi passà unes tres setmanes amb la pretensió de pendre banys de mar; però quan es va veure vestida d'aquella manera, i que l'aigua li tocava els peus, ja li agafà por de negar-se, i es limità a romandre a la platja sota una mena de paraigua de lona, llegint els seus autors predilectes i cridant els nebots, que sempre veia a la boca d'un delfí o de qualsevol bestiassa marina.
Ja s'ha dit que les relacions d'en Melrosada i els Buxareu anaven adquirint un caràcter íntim. Els nens se l'estimaven molt, i ell els ho aguantava tot. Abans d'abandonar Barcelona quedaren que en Melrosada vindria a fer-los una visita; i el segon diumenge, a la sortida de missa, s'envià una tartaneta a l'estació de Montgat perquè anés a recollir en Melrosada.
Els nens, quan el varen veure arribar, no cabien en pell: estaven esbojarrats i contents que no s'aguantaven; i don Gaspar per quí, i don Gaspar per allà; li estiraven les mànigues; el dugueren a una mena de sortidor que tenia una aixeta d'engany, i l'arruixaren de cap a peus. Li ensenyaren una capsa on tenien marietes de menta, i una gàbia amb quatre gafarrons de niu i un gos, i una pell de serp, i unes plantes dissecades. Li ho volien ensenyar tot: fins una bata de la seva mare, que els hi feia molta gràcia perquè tenia clapes vermelles. En fi, en Melrosada va ser sacsejat, baquetejat, estiregassat. Va suar i va patir, sempre amb aquella dolça rialleta i aquella santa paciència que el caracteritzaven.
Als nens els divertia l'indumentària estival d'en Melrosada: uns pantalons de color canari i unes sabates de pell de foca, amb aquella americaneta grisa que ja li coneixien, i una mena de jipijapa falsificat per a guardar-se del sol.
Don Gaspar complimentà tota la família, i especialment la tia Paulina, que li contà l'estat d'aplicació dels nois, i els dibuixos que havien fet d'una fruitera, d'una regadora i d'un conill mort.
Arribà l'hora solemne d'anar a taula. En Melrosada no havia menjat mai amb els Buxareu i estava lleugerament emocionat. Els nens, amb un refinament cruel, no li treien els ulls de sobre: els feia gràcia la manera com agafava la cullera, com es posava el tovalló, com xarrupà la primera cullarada de sopa; els compliments que feia, l'admiració que li produïa un entrant generós, i les lluïsors de joia que observaren perfectament en les nines del seus ulls quan la cambrera entrà una divina i opulentíssima plata de crema. En Melrosada es tacà l'americana amb aquella fluïda grogor. Això va confondre'l i va fer riure molt als nens.
Després de dinar vingué el cafè a la glorieta. En Melrosada havia menjat bé. Una tebior pesada, i encisadora al mateix temps, li anava amunt i avall del cos i se li deturava al païdor. El vi havia fet els seus efectes, i el nostre home es trobava confident, sentimental, i un diàleg amable s'inicià entre ell i la tia Paulina.
* * *
-Aleshores tenia vint-i-cinc anys, donya Paulina. Des d'aleshores, mai més.
-Un artista com vostè el devia sentir d'una manera tan dolça l'amor! Quines coses devia dir! quines paraules!
-Oh pobre de mi! No ho cregui: sempre he estat d'una gran timidesa. Quan em trobava davant d'ella se'm feia com un nus a la gola. Li volia dir moltes coses! però les meves paraules eren tan pobres! Demés, mai mai n'he sabut, de dir fineses.
-I com va ser que no tornà més a la casa?
-O donya Paulina! Perquè me'n varen treure. Em prohibiren que hi tornés a posar els peus.
-Però… Melrosada!
-¿No veu que jo només tenia els pinzells, i al pare d'ella no li convenien, aquestes coses? Jo crec que s'havien fet moltes il·lusions sobre la meva persona; però quan es van convèncer de la realitat…
-I vostè no la tornà a veure mai més?
-Va morir.
-Que és trista la vida!
(Amb un sotrac del balancí que manté les formes de la tia Paulina, la tasseta de cafè ha perdut l'equilibri: unes gotes criminals han tacat els pantalons d'en Melrosada. En Melrosada s'ha esverat: una mirada dolorosa, molt dolorosa, ha acariciat la grogor maculada… La tia Paulina, ha fet un ai! Un tovalló oportuníssim, impregnat d'aigua intenta esborrar la desgràcia. Les coses han quedat en son lloc. En Melrosada sent una fredor desagradable a la cuixa…)
-I la soledat! la soledat!
-Un s'acostuma a tot, donya Paulina. Cregui que he tingut moltes ocasions, i sempre he dit: «-Gaspar, no t'emboliquis!»
-Vostè ha sabut resignar-se!
-I vostè no, donya Paulina?
-Melrosada, com li diré? Em sembla que sí, però.
-No és molt agradable; però… veu?… a mi, el treball, les lliçons, el tractar tota la vida amb criatures, ja em sembla que em dóna una certa paternitat… Demés, donya Paulina, allunyant els perills…
-Oh! Ja ho comprenc! Melrosada, digui'm: sense religió, ¿vostè creu que es podrien aguantar, certes coses? ¿Vostè creu que si no hi hagués aquest esperit de sacrifici, aquesta esperança en una vida futura…
-És clar, donya Paulina!…
-Però digui, Melrosada: vostè no es decidiria? no faria un cop de cap?
-Vol callar, donya Paulina!…
-La seva vida solitària, aquesta absència d'una mà amorosa…
-Vol callar, donya Paulina!…
-Però que no es veuria amb cor?…
-Fa tants anys, que ja no hi penso!
La conversa s'ha anat allargant. Som a mitja tarda. Els crits de la canalla desperten la lenta digestió d'en Melrosada. Els crits són extraordinaris. Tots quatre entren estrepitosament dins de la casa: reclamen a tothom. Val a dir que el que passa és meravellós.
A la branca més alta d'un eucaliptus s'hi ha posat un ocellot fantàstic, una bèstia que parla. Els nens l'han cridat, i l'animal ha respost com si fos una persona. La tia Paulina s'ha pensat que potser fóra el mal esperit. En Melrosada ha perdut la color. En Víctor ha sortit a la finestra de la seva cambra en mànigues de camisa, ha mirat fixament protegint la vista amb el palmell de la mà, i ha exclamat, ple de joia: -És un lloro!
Aquest esdeveniment, tan fora del vulgar, ha electritzat les ànimes. Els nens volen agafar el lloro, costi el que costi. Tota la família s'ha situat al peu de l'eucaliptus. L'ocell no té ganes de moure's: sembla que s'hi trobi com el peix a l'aigua. Amb el bec es frega les potes i les ales, i canta i crida com un desesperat.
El petit plora perquè el lloro no vol baixar, el gran l'insulta, i en Melrosada admira la bella coloració de l'animal. La Maria de la Mercè diu que no li fa cap gràcia. La tia Paulina creu que aquests animals porten mala sort. En Víctor ha cridat al jardiner, i s'està empescant el sistema per capturar la bèstia.
Per fi al lloro li ha donat la gana de baixar a les primeres branques. Aleshores, s'apuntala una escala al tronc de l'eucaliptus. Però ¿qui és, el valent que hi puja? Els nens criden: -Don Gaspar, don Gaspar, que ho farà amb més de compte!- Els grans callen. El lloro se'ls mira amb amabilitat. Ningú es decideix.
En Melrosada, lívid, però heroic, ha agafat el tram de l'escala. La tia Paulina diu: -Que se li tirarà a la cara!- En Melrosada somriu, però no les té totes. Quan el lloro veu que li busquen el cos, llança una mena de ronc terrible i es fa enrera. En Melrosada li posa la mà al clatell. El lloro el pica horriblement amb el seu bec poderós, però en Melrosada defensa l'honor: agafa el lloro com si fos un conill casolà, i el baixa satisfet, amb tota la mà plena de sang.
Els nens deliren, salten i ballen, i emboliquen la bèstia amb un davantal de les minyones. El lloro renega com un oriol; però, tapat de tal faisó, ja no pot picar ningú i està completament indefens.
Després d'aquests incidents es procedeix a ficar el lloro dins d'una gàbia. Amb tot això ha arribat l'hora de la partida de don Gaspar. Però qui pensa en el professor? Els nens només estan per l'ocell. En Melrosada els ha dit adéu d'una manera molt tendra; però la canalla no deixa de mirar el lloro.
* * *
En Melrosada va seure a la taula rodona de la seva dispesa. Ja tots havien sopat, i sols restava el fum dels cigars i unes quantes pallarofes d'ametlla torrada, rapa de moscatell, els tovallons desfets, la conversa pàl·lida, un aire calent que entrava pels balcons, el soroll dels tramvies… En Melrosada estava una mica marejat i no tenia gens de gana: el dinar dels Buxareu l'omplí generosament, i encara no l'havia digerit del tot. S'empassà quatre cullerades de sopa, una tristesa de verdura, i no volgué menjar res més. El potet del bicarbonat va fer els seus serveis; abandonà el menjador i s'entaforà a la seva cambra.
Impossible ficar-se al llit, ni treballar, ni fer res. El bon home agafà la clau del pis, i va sortir, carrer de Salmeron avall, Passeig de Gràcia avall, fins a arribar a la Gran Via. Aleshores va seure en una cadira d'aquelles que es paga deu cèntims, cargolà una cigarreta, i s'abandonà als seus pensaments; i el passat melodramàtic es presentà davant del seu esperit amb uns aires de pel·lícula italiana.
Ell tenia vint-i-dos anys. Vivia amb la seva mare a la Plaça de les Beates. A la seva mare no li agradava gens que fos pintor. Algun cop havia repassat els seus papers, i li trobava uns ninots que l'esglaiaven: aquelles acadèmies que dibuixava en Gaspar a la classe de natural… Li semblava impossible, a la seva mare, que es pogués ser bona persona fent aquelles coses: l'ànima del seu fill no podria salvar-se de cap manera. Ell prou deia: -Però, mare, si ja està permès! si fins el Papa, a Roma, té figures d'aquesta mena, i ens obliguen a copiar-ho. La pobra vella no n'entenia res, de tot allò, i sempre acabava dient: -Fes, fes, fill meu, si aquesta és la teva vocació. Per això hem vingut, els pares, per sacrificar-nos pels fills…
Aleshores en Melrosada somiava en París, però impossible guanyar cap pensió: a finals de curs tenia les pitjors notes. S'havia ficat a la barretina que tenia de ser pintor, però tots els professors estaven convençuts que mai faria res. Els diumenges se n'anava als afores amb els pinzells i les teles, i vinga empastifar de verd i groc i blau; i li sortien uns cromets tristíssims, que regalava a algun amic de la casa o els hi comprava per quatre quartos un beneficiat de Sant Francisco molt aficionat a la pintura.
De tant en tant duia alguna tela a can Parés, que restava en un recó i no la mirava mai ningú, o l'adquiria un comerciant de blat que era de Balaguer i volia regalar-la al casino de la seva ciutat natal. Una vegada, d'amagat de la seva mare, va pintar una figura una mica atrevida, que ell titulà Danae. Aquesta pintura fou el fruit d'una primavera turbulenta, i la va vendre, a bastant bon preu, per decorar la casa sospitosa d'una tal senyora Ignasieta.
La mare d'en Melrosada estava indignada amb ell, perquè volia que li pintés la seva Santa per tenir-la a l'alcova. La bona dama es deia Rufina, i en Melrosada no sabia com fer-s'ho. Després de molt patir va trobar una estampeta francesa de Santa Rufina, i amb aquell model produí una desgràcia de color blau i de color rosa que fou l'admiració de tot el veïnat.
Aleshores era el temps que estava de moda la pintura històrica. En Melrosada, que era un entusiasta d'En Guimerà i d'En Picó i Campamar, ideà una tela monstruosa: l'Assassinat del Príncep de Viana. Va exposar-la no sé on, i va tenir un gran èxit. Actualment és a les golfes d'una casa de Granollers. Aquella tela li proporcionà la primera classe de dibuix. Després vingueren altres classes, i en Melrosada pogué viure decentment i ajudar la seva mare.
Hores dolces de joventut!… les nits del taller on es recitava L'Atlàntida; aquell cafè pres en companyia d'En Bonaplata, les barbes d'En Rius i Taulet i la font màgica de l'Exposició! .En Melrosada lluca aquestes coses, i veu en una estrella petita una lluïssor dolorida, com si allí dalt, misteriosament, romangués pura tota la història del seu amor.
Era una mica grasseta. No era bella, que diguem, però s'apretava la cintura amb una gràcia divina. La veia tots els matins acompanyant la seva mare. Ella li mostrà la seva ànima, i ell la gronxà dins l'onada tèbia de totes les seves il·lusions. Però el pare governava una confiteria del carrer de Sant Pere més baix, i no estava per a artistes. Ell li deia la Fornarina, i ella s'apagà com un llumet el dia de Sant Esteve. ¿De quin any? Fa ja tant de temps! En Melrosada va anar a l'enterrament, i en acomiadar-se del dol, no s'atreví a donar la mà al pare de la difunta.
Després, la protecció del seu cosí jesuïta, el tractar amb directors, rectors, prefectes, superiores i assistentes; les impertinències dels burgesos, la dolenteria de la canalla, l'agonia de les seves il·lusions; i la soletat, i l'anar fent la viu-viu, i arreplegar els dinerets, i donar-se gustos de tant en tant!
Pobre don Gaspar Melrosada, vendrellenc resignat! La natura, els nens, el dinar dels Buxareu, les picades del lloro, la conversa de la tia Paulina li havien remogut les entranyes. Aquestes coses mai serien per a ell. El seu art era gris com una secretaria d'hospital. L'adaptar-se a la sensibilitat de les monges, i a les flors absurdes que feia copiar a la canalla, li havien aigualit el virus revolucionari que encengué la seva joventut. La pintura li causava una trista indiferència: ja no sentia res. Els rossinyolets i les roses de te que pintava maquinalment sobre un setí de color de carbassa, eren per a ell el positiu, perquè li proporcionaven la vida.
A l'acostumar-se a viure sol, a acariciar les criatures dels altres, i a mirar dolorosament la dona del proïsme sense tenir esma de començar una petita aventura!…
-Però què hi fa?- pensa en Melrosada. -Què hi fa si es pot aguantar damunt de les cames, una mica fluixes, aquest cos magre que va fent i va tirant! ¡És tan bona de pendre, una tassa de cafè al Suís o al Lion d'Or!… Així un s'estalvia mals de cap. Com m'ho faria si tingués fills? Com els donaria carrera a tots? ¿Com podria comprar tants parells de sabates i tants barrets, i la incomoditat de la casa? Potser l'amor de la meva dona ja fóra apagat; potser hauria vist la seva mort; potser m'hauria estat infidel! Ara ningú em molesta, ningú em demana que comparteixi el poquet que tinc… I, fet i fet, el poder fer el que un vol, i que ningú es fiqui en les teves coses…
En Melrosada va pensant, i es va fent petit, petit, dintre la closca de nou del seu dolç i trist egoisme. A l'altra banda de passeig s'hi veuen els llums de l'Orxateria Valenciana. Dues noies rosades s'han ficat dins d'un auto, que se'n va Passeig de Gràcia amunt. En Melrosada les ha vistes un moment, i l'ha molestat la pudor de la benzina.
En Melrosada decideix anar a dormir. S'ha enfilat en un imperial de tramvia. L'imperial va ple de gent barroera. Entre les fulles dels arbres del passeig es veuen les estrelles. En Melrosada sent una frescor deliciosa, i s'entristeix pensant en la xafagor de la seva cambra i els roncs d'un veí seu espiritista.
