VIII
La tia Paulina ja en té prou d'indecisions i de timideses. L'espectre dels calçotets ha desaparescut. En Melrosada ha promès que faria un punt d'home, i sembla que anirem a raure a allò de les primeres amonestacions.
La tia Paulina ho ha preparat tot magníficament, amb una precisió admirable. No ha volgut invitar gaires persones: vuit o deu a tot tirar.
Els invitats entraran a la sala. El menjador estarà a punt per a quan arribi l'hora: hi ha xocolata amb melindros, tortells, pastissos i vi ranci, flors per tot arreu, i un luxe de tovallonets, estovalletes i camins de taula.
La declaració s'ha de fer abans del berenar: en Melrosada aprofitarà una ocasió favorable. El corredor, per exemple, li serà d'una gran utilitat: tot caminant podrà arreglar la cosa. La tia Paulina pensa que això és un ai! La qüestió és donar el primer pas: tota la resta ja anirà venint.
En Melrosada està decidit, encara que la visita que li ha fet la tia Paulina la vetlla mateixa de l'esdeveniment, i l'aparició de les lligacames, el tenen una mica desorientat. El matí, en llevar-se, ha intentat posar-se-les, i ha notat que l'apretaven molt. Les ha afluixades una mica, però l'home no s'hi sent prou a gust.
La tia Paulina voldria fer d'en Melrosada un home elegant i gentil; i, com que ella no creu que res sigui impossible, treballa sense parar. El casament d'en Melrosada i la vidua l'interessa com si es tractés del casament d'ella mateixa: això justifica la visible inquietud que la domina quan tot just apunten les primeres hores de la tarda.
En Melrosada arriba molt abans que els altres invitats. S'ha fet tallar els cabells i duu un vestit nou. Està agraïdíssim a la tia Paulina. La tia Paulina s'excusa per la conducta observada amb ell a propòsit de les lligacames. En Melrosada somriu.
-Paulina, vostè és com la meva mare.
Quan en Melrosada ha dit això, li sembla que pot ser ofensiu per a la tia Paulina.
-Vostè és la meva germaneta. Per a vostè no tinc secrets. Com ho faria, sense vostè?
En Melrosada pondera la serietat dels moments. Fa constar que aquest és potser el dia més important de la seva vida: si les circumstàncies li són favorables, avui es decidirà la seva sort.
La tia Paulina parla del caràcter una mica especial de la seva amiga, del to reservat que adopta amb ella sempre que es tracta del professor; però la tia Paulina està plena de confiança.
En Melrosada, a conseqüencia de les contínues emocions, no s'ha trobat gaire bé la nit passada i, al migdia, a penes ha dinat: això fa que senti una mica de mal de cor. Però no s'atreveix a demanar res: ha donat un cop d'ull a les llaminadures del menjador, i pensa, íntimament, que molt aviat barrejarà la dolçor dels tortells amb el sí de l'enamorada.
Han arribat els invitats. Són tres cosines de Paulina: totes tres solteres, intensament xerraires, primes i complimentadores. Després ve el matrimoni Perearnau, que són veïns, no tenen descèndencia, i sempre que veuen xocolata en perspectiva hi acuden, encara que sigui a les portes de l'infern. Després han vingut dues germanes bessones, amigues de Paulina. Aquestes bessones són el plat fort de la reunió, perquè tenen l'especialitat que l'una toca el piano i l'altra canta. Són filles d'un asturià i una anglesa. Han estat molt desgraciades, i fan l'ofici d'institutrius. Volen que se les tracti de miss, i tenen pretensions de ser molt distingides. Van més encarquerades que un lloro dissecat, duen perruques postisses, i es creuen ser les úniques persones de Barcelona que saben donar un te.
La tia Paulina les aprecia molt, per aquella debilitat que sent per totes les coses inútils. Les dues bessones no l'abandonen mai, perquè la tia Paulina és la sola persona que té paciència per a escoltar la història d'un plet que conten.
L'última a arribar és la Isabel. En Melrosada, que fa dies que no l'ha vista, ha començat a sentir un moviment al cor que el desconcerta. Intenta posar-se al costat de la Isabel, però per ara és inútil: les dues bessones la tenen acaparada, contant-li una malaltia plena de complicacions. El marit Perearnau, que és un inconvenient i mai sap el que té de dir i el que té de callar, ha fet una sèrie d'apreciacions sobre el cutis de Paulina que mortifiquen la seva dona. Paulina vol girar la conversa, però en Perearnau és d'aquells pesats que quan fiquen la banya no la saben treure. Les tres cosines demanen amb gran insistència a en Melrosada que doni la seva opinió sobre unes pintures d'en Joan Llimona.
En Melrosada, que no està per pintures, fa un paperot callat i fred, i no es sap treure les paraules de la boca. Veient que la situació s'allarga i que les bessones no deixen la Isabel, comença a posar-se nerviós i a perdre la mica d'aplom que s'ha endut de casa. Paulina se n'adona amb dolor; però, com que és tan hàbil, parla de música i de seguida una de les bessones es disposa a cantar no sé què d'en Borràs de Palau.
La cançó que canta resulta ser allò de Vora, voreta la mar, i la melodia del fill adoptiu de Mataró obra l'ànima d'en Melrosada, que a la fi troba pretext per a col·locar-se al costat de la vídua, que, amb un joc de parpelles criminals va fent a bocinets l'ànima del professor enamorat.
En Melrosada no diu res: està ben vist que el pobre home no ha nascut per fer l'ofici de don Juan. Ell prou es pensava: -Avui sí, avui sí, que li ho dic tot, tot…- Però quan arriba l'hora li és impossible articular paraula.
Quan ha finit la cançó, hi ha un moviment de cadires. La tia Paulina parla de xocolata, i en Perearnau somriu i es torna vermell de satisfacció.
La Isabel ha abandonat la sala, i don Gaspar li va al darrera. La tia Paulina, amb la vista, no els deixa un moment.
Isabel s'entreté a mirar una estampa que hi ha penjada a la paret del corredor. Aleshores en Melrosada, fent veritables esforços, li insinua a l'orella:
-Isabel: ¿vostè creu que la felicitat de dues ànimes…?
Però, en aquest precís moment, en Melrosada s'ha tornat groc com la cera. Una de les lligacames, afluixada amb excés, ha anat relliscant pels calçotets i s'ha desfet: Si en Melrosada dona un pas, està perdut. La proximitat del ridícul, li nua la gola. Isabel s'ha donat compte de l'estat d'en Melrosada, i avança tres passes. En Melrosada no sap què fer. Amb pena arriba a aconseguir la vídua i torna amb lo d'abans; però aleshores la seva veu és la d'un moribund.
-Isabel: ¿vostè creu que la felicitat de dues ànimes…- I, tan bon punt acaba de repetir això, es sent clar i terrible, damunt de les rajoles del corredor un: clinc! metàl·lic, que proporciona una rialleta a la Isabel. Aleshores, don Gaspar, que ha sentit el clinc! i la rialleta, i ha vist una tira negra arrossegant-se, ja no pot més: les seves forces han cedit, el cap li dóna voltes, els ulls se li entelen, sent una opressió al pit, les seves cames vacil·len, i, ja perdut el món de vista, s'abandona damunt de la Isabel.
La Isabel fa un xiscle, pensant que el professor és un desvergonyit, i el pobre Melrosada cau a terra com un sac: tot això ràpidament, en un obrir i tancar d'ulls. La Isabel demana auxili, i tots els que restaven a la saleta surten al corredor, i, esglaiats, veuen el professor estès i la vídua desesperada.
El que passà en aquella reunió íntima de Paulina Buxareu no és perquè jo ho descrigui. A Isabel li vingué un veritable atac de nervis. Les bessones es feren càrrec de la vídua, li descordaren el vestit, i la calmaren amb un sens fi de til·les.
Paulina era transverberada per vint-i-cinc espases de malvestat. Amb l'ajuda d'en Perearnau, diposità en Melrosada damunt del llit on ella dormia. (No s'atreví a dipositar-lo en el llit de la minyona.) Don Gaspar, al cap d'una estoneta, va tornar en si. Feia uns gemecs de desesperació que partien l'ànima. Isabel havia pres un cotxe. El matrimoni i les bessones i les cosines eren ja qui sap a on. El professor només restava a la casa de Paulina, vençut, afadigat. Amb una migranya terrible, amb el polç fluix, el coll descordat i els ulls plens de llàgrimes; Paulina no sabia què dir. Remenava una tassa de te; i en Melrosada, arrencant una veu tènue, acompanyava el soroll de la cullereta amb aquestes lamentacions:
-Paulina! tot està perdut, tot està perdut!
-Qui sap!- deia Paulina. -Animi's.
-Contra el ridícul no es pot res, Paulina. Mai més, mai més la tornaré a veure! És impossible que ella pugui estimar-me; és impossible!…
Al cap d'una estona en Melrosada es refeia de la desgràcia amb uns melindros impregnats de xocolata i una copeta de vi ranci. Paulina no es donava compte del que havia passat: els seus pensaments eren deslligats encara.
Isabel, quan arribà a casa seva, va escriure aquestes ratlles, amb una gran satisfacció:
«Senyoreta Paulina Buxareu.
-Estimada amiga: no puc explicar-me el que ha passat aquesta tarda
a casa teva. Lamento amb tota l'ànima els incidents desagradables.
Tu comprens, Paulina meva, que no puc casar-me amb aquell home.
Estic trista, molt trista…
Adéu. T'abraça la teva amiga
ISABEL,»
I aquella bit sí que en Melrosada la passà ben negra. Quan es despullava, tingué una bona estona les lligacames entre els seus dits: se les mirava amb horror. Va llançar-les a terra despectivament. Però quan era dintre els llençols pensà que la culpa era seva, només que seva: li entrà un càndid remordiment, encengué el llum, saltà del llit, recollí les lligacames, i va deixar-les damunt del marbre de la calaixera.
FI DE LA SEGONA PART
