VII
Som al jardí dels Buxareu. Fa un solet deliciós, i la família acaba de dinar. La tia Paulina ha estat invitada. Truquen a la porta del carrer, i apareix, al cap de pocs segons, l'ex-professor de dibuix a interrompre les digestions.
La tia Paulina s'està preparant per fer el salt del tigre, vull dir, per precipitar la declaració d'en Melrosada. Fa una pila de dies que ja té encarregats els melindros.
En Melrosada va endreçadet i polit, però la tia Paulina ha reparat una cosa que li clava una espina al cor: quan en Melrosada ha fet ús d'un seient de palla i ha posat una cama damunt de l'altra, impúdicament uns calçotets de tela gruixuda han tret el nas sota els pantalons i han manifestat unes vetes indecoroses, renyides amb l'elegància més elemental. La tia Paulina esguarda el fragment d'indumentària interior amb un esglai progressiu. ¿Com, ella, tan observadora, no se'n havia adonat abans, d'aquell detallet imperdonable?
¿Com, en Melrosada, volia empendre l'arriscada prova d'enamorar la Isabel sense fer-se càrrec de la impropietat d'aquella peça arcaica?
La tia Paulina estava tan nerviosa, que els inofensius calçotets li semblaven un obstacle invencible, una mena de falange macedònica, que sortia brutalment a disputar-li la victòria. En Melrosada era absent a les angúnies de la tia Paulina: ell duia aquells calçotets perquè no li havien ensenyat a dur-ne d'altres; i es lligava, les vetes d'aquella manera, quasi arran del cuiro de la bota, perquè tota la vida se les havia lligades de tal faisó.
Una iniciativa pròpia, una graciosa reforma sobre aquest punt, hauria estat demanar massa al professor: prou feia amb el nus de la corbata i amb el raspall de les dents.
La tia Paulina no veia res ni podia articular paraules. En Melrosada estava una mica torbat, sense saber a què obeïa l'actitud de la seva amiga: procurava seguir una conversa general amb en Víctor Buxareu i la seva dona. Els nens petits corrien pel jardí, i els dos grans estaven molestíssims fent preguntes geogràfiques. Estiraven l'americana de don Gaspar i li deien:
-A veure si sap on és el Bramaputra.
En Melrosada s'indignava per minuts en veure com els nens palesaven la seva ignorància i voltaven els fulls d'un atlas tot dient-li:
-Ela, ela, que no ho sap!
La tia Paulina, com si estigués hipnotitzada, mirava fixament els calçotets: no podia separar-ne els ulls. Aquella tarda fou d'una tristesa aclaparadora.
Unes hores després, quan en Melrosada anà cap a casa sense haver pogut veure la Isabel, fou sobtat per una visita.
Quatre copets sonaren a la porta de l'habitació, i en Melrosada obrí. Era la tia Paulina.
En Melrosada quedà lívid d'emoció. Excusà el desordre de la cambra, no sabé què dir; però la tia Paulina estava severa: una implacable decisió lluïa en els seus ulls. En Melrosada volia preguntar: no sabia el perquè d'aquella visita. Com era possible? La tia Paulina a aquelles hores, i sola! Què devia haver passat? Quina gran desgràcia venia a comunicar-li?
La tia Paulina, com una deessa, despreciava totes les inquietuds del professor. Obrí una capseta blanca, i va treure una mena de tires flexibles armades de llaunes i gafets. Un cop les hagué posades damunt la calaixera del professor, ordenà:
-Melrosada: posi un peu a la cadira i arremangui's els pantalons.
-Pa…pa…ulina…
-Obeeixi.
En Melrosada té un peu a la cadira i s'ha arremangat el pantalon.
Està vermell i tremola visiblement.
-Melrosada: descordi's les vetes i lligui-se-les una mica més amunt de manera que el mitjó quedi fora dels calçotets.
-Pau…pau…lina…
En Melrosada fa el que li manen, amb una poca traça desconcertant: es deslliga les vetes, i mostra una mica de carn groguenca com una cuixa de gallina plomada, amb quatre pèls estantissos.
Aleshores la tia Paulina, solemnement, com si fundés una nova orde de la Jarretière, li posa la lligacama. Quan ha vist la lligacama aguantant el mitjó de don Gàspar, fa un sospir profundíssim, que li fa trontollar tot el pit de satisfacció.
Després, amb un to imperatiu, encara li diu aquestes paraules:
-D'avui endavant es posarà lligacames. On va, home, amb aquelles vetes! ¿No veu que no faríem res?
En Melrosada encara no ha tornat en si de totes aquestes emocions, però la tia Paulina ja ha abandonat la cambra i ja és al corredor, don Gaspar li va al darrera cridant:
-Paulina!… Paulina!…
Els companys de dispesa s'han informat del fet. Es comenta la cosa de mil maneres. Una dama ha entrat a l'habitació del professor: en Melrosada ha estat una estona sol amb ella. La remor arribà a orelles de la mestressa. A l'hora de sopar s'insinuen rialles burletes.
A la mestressa no li fa gens de goig, tot allò.
En Salvador Puntí, que sempre seu al costat de don Gaspar, es troba, aquella nit, constipadíssim: resta a la seva cambra, perdut entre les mantes i ensumant vapor d'eucaliptus. En Melrosada està desarmat entre els seus companys; no gosa aixecar els ulls de la vianda; menja amb les galtes vermelles i suant d'angúnia.
Quan el sopar ha finit, la dispesera emprén en Melrosada privadament.
-Don Gaspar, vostè sap que la meva casa és una casa seriosa: hi ha dos sacerdots i hi ha la senyoreta Gertrudis, i… francament… don Gaspar, una servidora no voldria molestar-lo (vostè és el més vell de la casa… jo no més li dec que favor); però… don Gaspar… vostè comprèn…
En Melrosada està tan emocionat i tan fora de si, que no sap si saltar al coll de la dispesera i estrangular-la com un gall d'indi. Això ja és massa! Aquesta broma no es pot tolerar! Imaginar-se semblant cosa d'ell!
Per altra banda veu en Melrosada que tota protesta fóra inútil, i adopta un aire de víctima sacrificada, i pensa: -Tot això ho pateixo per la Isabel! per ella! Tot sigui per ella!
Quan la dispesera ha finit el sermó, en Melrosada contesta, amb gran humilitat: -Està bé, Teresina: ho tindré present.
-Per Déu, don Gaspar! Jo no voldria ofendre'l!… En Melrosada entra a la cambra d'en Salvador Puntí. El seu amic té un bromerot de mil dimonis dintre la closca: el constipat està en el període àlgid.
En Melrosada, caritativament, amablement, agafa una novel·la que és damunt la tauleta de nit, i comença la lectura.
En Salvador Puntí s'endormisca. En Melrosada sent una dolor viva a les pantorrilles: les lligacames l'apreten que és un gust.
