EPÍLEG

Per esdeveniments que no són del cas, he tingut de viure llarga temporada lluny de Barcelona: això ha fet que deixés de freqüentar algunes de les meves relacions.

La família Buxareu ha estat una d'aquestes. Fa quatre o cinc anys que no visito la seva casa. Darrerament vaig informar-me de la mort de Paulina, víctima d'una recent epidèmia, quan finia l'estiueig en un poble de la província de Girona.

He sabut que en Melrosada ha renyit amb els parents de la seva dona: Paulina morí sense haver fet testament, i el pobre don Gaspar ha continuat sent professor de dibuix. Alguns dies el veig al Continental. Està desmillorat i envellit que fa llàstima. Guaita amb tristor el seu doble de cervesa, i no abandona mai una punta de cigarreta que s'acaba.

En Víctor Buxareu ha guanyat molts diners amb la guerra. Quan el trobo em saluda rialler, fent grans demostracions d'afecte; però no s'atura mai a parlar-me.

A qui he deixat de saludar és a la Lluïseta: no sé si és que ja no em coneix, o si ho fa veure. S'ha engreixat molt, i té tres criatures.

La mort de Paulina va revifar-me una sèrie de records, divertits per a mi, còmics i sentimentals. Jo volia homenatjar d'alguna manera aquella dolça vida femenina, que ja s'ha aclucat sense deixar rastre de cap mena. Poc podia pensar Paulina Buxareu, quan em feia víctima de la seva oratòria, que restés dins de la meva ànima un tan agradable perfum de la seva persona.

Perquè no es perdi del tot aquest perfum vaig decidir-me a començar la història de Paulina Buxareu. M'ha sortit una història desgavellada i desllorigada.

L'ombra de Paulina em perdoni, i cregui que l'únic esperit que ha inspirat aquestes ratlles és aquell esperit clar, rosat i tebi que es diu simpatia.