VI

Paulina sentia arreu del seu cor una benaurança veritable: el matrimoni havia estat per a ella el que se'n diu posar oli en un llum. El qui estava cohibidíssim, sobre tot davant de la gent, era el pobre Melrosada. La seva dona l'omplia de manyagaries i atencions, el presentava a les seves coneixences, molt satisfeta; però ell era tan tímid de natural, que no sabia acostumar-se al paper de marit.

Ara, íntimament, era tot un altre home: menjava tan de gust, dormia tan satisfet, es despertava amb el cor tan ple d'harmonies, que tots els matins plorava com una criatura en contemplar els preparatius que feia la seva dona per rentar-se i pentinar-se.

La companyia femenina li anà polint una sèrie de detallets íntims: Paulina el tractava com si fos un infant; però a estones li agradava fer el paper de nena, i aleshores en Melrosada es veia perdut. Feien tantes ximpleries i tantes postures, que la minyona s'escandalitzava cada dos per tres.

-Ai Reina! Quines senyoretes! Tan grans, sembla que no els escau!- deia la carnissera comentant els escarafalls de la minyona.

Al barri arribaren a fer-se populars: tots els veïns parlaven d'aquella dolça parella. Algun cop els miraven passejar-se pel jardinet, agafats de bracet i partint-se una cirera.

En Melrosada no sabia administrar els béns de la seva dona: ella tenia de fer-ho tot; i el pobre home estava admiradíssim del seu talent.

-Jo no sé per què Nostre Senyor ha volgut fer-me tan feliç,
Paulina!

La seva dona somreia, i li posava les mans, grassonetes, damunt dels ulls:

-Qui és, el reiet de casa?

* * *

Un dia vaig visitar la parella encisadora. Era pel mes de març. Feia un sol agradable i una temperatura tèbia. Els dos esposos acabaven de dinar.

Jo no havia vist Paulina des d'abans del seu casament. La pobra dona s'esverà una mica, i en Melrosada no sabia què dir-me. Em tractaren com a una visita de pur compliment; però jo vaig cometre diverses indiscrecions i vaig fer certes referències a llur idil·li. Aleshores Paulina perdé la fredor, i es va desfer en un torrent de confidències.

Paulina m'ensenyà la casa: de primer el menjador; després penetràrem a la cambra de dormir. Paulina estava visiblement emocionada. Encara que tot ho tenien molt endreçat, no deixaven de descobrir-se algunes coses íntimes. En Melrosada seguia sense dir res: feia la cara satisfeta i repugnant d'aquell que totes li ponen.

Després anàrem al jardinet. Hi havia fruiters florits i algunes roses. Estava tot molt ben cuidat. Al cap d'una estona tornàrem al menjador. Paulina parlà de la seva neboda, casada recentment, d'en Víctor… d'una pila d'incidents familiars…

La Paulina volgué que prengués xocolata, i jo no em vaig fer pregar. Des del menjador es dominava una bella vista. Paulina lloà la situació de la seva casa:

-Diguin el que vulguin, això és sa: aquí es respira millor que en un piset. Pots sortir a passejar amb el vestit de casa i ningú et diu res.

S'empal·lidí la conversa. Paulina reposava en un sofà. El seu marit la guaitava abstret, com si no s'adonés de la meva presència. Jo vaig acomiadar-me, i vaig adonar-me que la meva visita els havia proporcionat una bona estona. Em varen pregar que anés a dinar-hi un dia, i Paulina em digué moltes vegades que jo era un amic de debò i que no tenia de fer cap compliment.

Paulina havia perdut una mica del seu to doctoral i de la seva conversa exaltada: s'havia endolcit no poc, i era tota una altra dona.

Confesso que en Melrosada em va repugnar, i, no sé perquè, em semblà que el matrimoni havia idiotitzat la seva insignificança. Després vaig rectificar aquesta opinió, i em semblà senzillament la bona persona de sempre. En canvi Paulina Buxareu, em va donar una tan pura sensació de joia limitada i honesta, que el seu record em perdurà una pila de dies. Paulina Buxareu era, als meus ulls, com una figa de coll de dama, tota de mel per dins, sense malícia de cap mena; una mica emfàtica i pretensiosa, però amorosida per un sol auster i velada per una finíssima boira tardoral.