I

En el cor de la Lluïseta hi florien les coses més rosades; els seus pensaments eren un vol de colomes blanques. Lluïseta ostentava ja l'anell de prometatge: un brillant com un cigró que enlluernava tota la família. Els pares del novi volien demostrar que no els venia de mil ni de dues mil pessetes: era l'únic noi que tenien, i el fet de casar-lo era per a ells la més gran de les felicitats.

A la Lluïseta el matrimoni li feia molta il·lusió. Sabia que el promès no allargava gaire: ben plantat, elegant, una mica tronera, incapaç de guanyar-se la vida; però, malgrat aquestes qualitats, no era generós excessivament per a deixar de pensar en el dia de demà, ni per a tirar a perdre la fortuna que els seus pares li tenien reservada.

Encara que l'amor no la tingués folla, la Lluïseta s'estimava el seu promès. Al principi que el noi va dedicar-s'hi, a la Lluïseta no li feia ni fred ni calor. Després, amb el tracte, amb l'assiduïtat per part d'ell, amb els petits sacrificis que s'imposava per veure-la i per parlar-li, amb algun present de bon gust, el cor de la Lluïseta s'anà amansint; i la primera vegada que abandonà les seves mans dins de les mans del novi, sentí un goig deliciós, un desig de lliurar-se amb reserves, i arribà a creure que estava positivament enamorada.

Els primers dies foren tot allò de perdre la gana i dir paraules d'una tendresa infinita. Després el festeig es regularitzà, la flama primera s'anà apagant, i el tenir novi era ja una cosa tan sense emoció com menjar ostres o anar a missa. És clar que dins del costum hi havia alts i baixos, petites topades, moments fèrvids, passatgers entusiasmes.

Entre la Lluïseta i el seu novi s'havia creat una mena de relació falsa. Ella només pensava en ella i en ser agradable al seu promès; i ell només pensava en ell i en ser agradable a la seva promesa: ni l'un ni l'altre perderen cap estona meditant sobre la complicada perspectiva del matrimoni, i el límit de llurs preocupacions era la nit de nuvis.

No es trencaren el cap a descobrir-se mútuament les ànimes: passaven el temps badant i dient: «-M'estimes? -T'estimo!», s'agafaven les mans, i es besaven d'amagat.

Aixi transcorregué un curt prometatge, i la Lluïseta estava a punt de lliurar-se en cos i ànima a un minyó brutalment vulgar, la manera de ser i de sentir del qual desconeixia.

És clar que foren vigilats amb prudència; que es feren les visites de reglament; que el noi aparentà una conducta impecable, i, si de tant en tant i hi havia una relliscada, es dissimulava i la Lluïseta no en sabia res; es mesurà i es ponderà l'estat econòmic de les dues famílies; i, per fi, arribà el moment que la Lluïseta, tota blanca i perfumada, sortí de bracet amb el seu espòs, desprès d'haver escoltat la prèdica castellana d'un frare caputxí.

L'opinió dels concurrents a la festa fou unànime: tothom creia que serien molt feliços. Estaven enternits per la cerimònia i per l'àpat que els esperava.

El nostre amic don Gaspar no fou invitat a la festa, però restà a la porta de la Mercè per veure passar la comitiva.

Feia ja dos mesos del tràgic incident de les lligacames, i el professor no s'havia aconsolat encara, ni havia apagat aquell encenall eròtic que li feia fer un seguit de papers ridículs.

Paulina Buxareu, amb el casament de la seva neboda alleugerí el feix de disgustos que la consumien des que fracassà tot allò que duia de cap amb la Isabel i en Melrosada.

La tia Paulina féu un paper importantíssim: el paper de mare de la núvia; però com que no es resignava a semblar vella, exhibí un vestit fabulós de poca solta, ensenyant els tresors de la seva pell, encara sense arrugues. Moltes senyores invitades la varen pendre per la germana gran de la núvia, i més d'un senyor li va dir que estava seductora.

La tia Paulina no tenia costum de beure xampany, però un dia és un dia. En va beure, no gaire que diguem: el necessari per que dues rosetes se li adormissin a les galtes molsudes i li proporcionessin un estat ultra sentimental. Va esbravar-se amb el pare del nuvi. El pobre senyor, que també estava tou amb allò del casament del noi, va correspondre bestiesa per bestiesa; i entre els dos en digueren a l'alçada d'un campanar.

En aquell àpat, que va ser a la Maison Dorée, tothom va voler col·locar dues paraules. El frare caputxí que actuà en la cerimònia, i que seia en lloc preferent de la taula, féu una segona edició de la plàtica, i a la tia Paulina li desgavellà tot el parament de polvos d'arròs de la seva cara, a conseqüència d'un plor torrencial.

Un senyor gras, usurer, oncle valencià d'en Víctor, que formava part del consell de família de la Lluïseta, engegà un discurs inacabable.

Amb un to patètic, evocà els pares de la noia, que des del cel beneïen aquella unió ; recordà l'escena de la mort de la mare, amb detalls de mal gust. A en Víctor i a molts concurrents els va semblar excessiu i impropi.

Els nuvis menjaven poc, perquè, és clar, no tenien gaire gana, i en un dia com aquell s'havia d'evitar tota complicació gàstrica.

La tia Paulina besava la seva neboda amb fúria, amb plors i amb exclamacions.

Els invitats ballaren, digueren inconveniències i lloaren el menú; passaren la tarda plens de la joia animal i divina del menjar i el beure, i a les set de la tarda començaren a desfilar molt satisfets.

La tia Paulina s'havia entendrit, i desitjà sopar amb els seus nebots. Anà primer a casa seva a treure's el vestit i a posar-se més discreta. Quan es trobà sola, sospirà; les llàgrimes no se li estroncaven del tot: decididament aquelles noces l'havien desconcertada.

El sopar a casa d'en Víctor fou trist. Els nens no tenien gens de gana: s'havien atipat com uns lladres a la Maison Dorée, i la seva mare només els deixà pendre una sopa. Interpretaren a llur gust la cerimònia del casament, el fet i les conseqüencies, i no ho acabaven de veure clar. Els dolia molt que la tia Lluïseta se n'hagués anat, però els feia molta gràcia tenir un oncle nou.

En Víctor estava capficat: una cosa d'aquestes sempre desgavella les famílies. La més serena era la Maria de la Mercè.

La tia Paulina, tot sopant, volia fer el cor fort i dir paraules optimistes; però, sense voler, afluïen els records a la seva conversa: parlava dels morts, de la seva bona germana Elisa…

Com que era tard, a en Víctor li va fer llàstima que la seva tia se n'anés sola a casa, i li demanà que es quedés a dormir: la cambra de la Lluïseta era buida.

La tia Paulina no es féu pregar gaire. La bona dona se n'anà a dormir després d'una conversa enutjosa. Pobra tia Paulina!

Aquella nit sentí tota la fredor del seu viure. La cambra on dormia accidentalment, el llit que aguantava el seu cos, el mirall on la Lluïseta esguardà el seu coll de neu, el lavabo, la catifa, totes les coses intimes que vetllaren la virginitat de la neboda… li complicaven els pensaments i li enterbolien els sentits. La tia Paulina s'ho mirava amb una amargor infinita, i pensava en el que devia passar lluny d'ella, aquells moments precisos.

Es tornà vermella, s'esfereí, i acabà dient:

-Déu meu! Feu que ella sigui ben feliç! Feu-la una bona esposa i una bona mare!

En Víctor estava preocupat: la sort de la seva germana, el viatge espiritual que acabava d'empendre, les sorpreses que el matrimoni reservava per a ella… tot plegat eren coses que no podien deixar-lo indiferent.

La Maria de la Mercè el va treure de les preocupacions.

-Els nens ja dormen- va dir-li.

La Maria de la Mercè s'havia desfet els cabells i duia una bata de seda. Un perfum adorable fluïa de la seva pell.

La Maria de la Mercè, ruboritzada, tímidament, evocà la seva primera nit de nuvis; els records més dolços, els moments més fèrvids de llur vida rodolaren per la imaginació del dos esposos; i en Víctor, emocionat, va besar la seva dona.