II

En Melrosada guaitava la lluna.

Aprofitant la nit primaveral, se n'havia anat fins a l'Avinguda del Tibidabo.

El professor respirava un aire ple d'olors optimistes, assegut a una tauleta de la terrassa, contemplant l'or i l'escuma del seu vas de cervesa.

De tant en tant admirava l'estesa de llumets, i volia endevinar les vies de la ciutat, i fins volia endevinar l'indret precís on vivia ell. Completament oblidat de tot, i capficat en aquella feina pueril, s'hi passava una bella estona, sense adonar-se de la gent que el voltava.

Després de beure i pagar la cervesa, donà un tomb, cada vegada més satisfet del panorama nocturn ; i una mica allunyat de la gent, en plena ginesta i aconsellat pels pins, engegà un cop d'ull per les rutes dolorides del seu esperit.

Des que abandonà la casa de Paulina, aquella tarda de la seva desgràcia, havia romàs com un conill dins del cau, sense cara ni pit per a presentar-se davant de la gent. Aquell desmai portà cua. L'endemà del fracàs es sentí tot desballestat, amb una llengua espessa i un mal de cap entorpidor. En Melrosada estava positivament malalt, encara que sense gaire importància. Ell no s'hauria atrevit, per res del món, a fer sabedora Paulina del seu estat; però Paulina mateixa, sol·lícita i maternal, anà a visitar-lo i a aconsolar-lo.

Paulina fou sotragada pel desllorigament estúpid que el destí havia donat a tots el seus plans; però els que la coneixien i els que havien esmentat l'interès que l'atrafegava per assolir el pintoresc casament, quedaren una mica meravellats en veure la resignació de Paulina davant dels implacables manaments del destí. Sabia ella perfectament que era ja inútil tot el seu esforç. Conversà amb el pare Tudó, i va anar a veure la seva amiga una pila de vegades. Isabel, amb la valentia que li donà l'incident de la lligacama, es negava a tota solució de concòrdia; i, a cada consideració que feia la seva amiga, hi afegia sempre: -Ja ho veus tu mateixa, Paulina: en aquest cas, em sembla que obraries com jo: ja te'n fas càrrec-, i altres paraules per l'estil, que, encara que ferissin mortalment a Paulina, la feien impotent per a imposar-se com abans. Paulina ho veia ben clar, que la Isabel no era per al professor: Déu havia volgut la cosa d'aquesta manera, i, desgraciadament, la seva bona amiga passaria les nits d'hivern sense altre consol que l'escalfallits, i el digníssim Melrosada no tindria al seu costat aquella veu per a dir-li, de tant en tant: -Mira, demà és dia de peix.

El professor estigué una setmana sense sortir de casa. Mentre durà la curta malaltia fou visitat dues vegades per Paulina. En Melrosada patia de debò en presència de la seva amiga: era tan ridícul el paper que havia fet, que no s'atrevia a aixecar els ulls de terra. Estava molt, però molt avergonyit. Pensava que els nebots de Paulina ho sabien tot, i que mai més tornaria a veure'ls. ¿Amb quin dret es presentaria davant d'en Víctor Buxareu, després d'haver-se desmaiat per una lligacama? I, el més trist, per al pobre don Gaspar, era que seguia estimant la vídua, que la seva passió no s'havia apagat, i el seu desig de matrimoni era més intens que mai.

Paulina Buxareu animà una mica don Gaspar. Li digué que el que li havia passat era naturalíssim: un home del seu cor i dels seus sentiments sempre està exposat a escenes així; i que tot plegat, en lloc de rebaixar-lo, l'ennoblia.

Però en Melrosada prou veia que Paulina era insincera, i exclamava, ple d'amarga malenconia:

-Paulina, vostè és un àngel, vostè és una santa; però no vulgui enganyar-me d'aquesta manera; no m'amagui la veritat; prou sap vostè que ella no m'estima, que ella no pot estimar-me!

I Paulina, amb una candidesa d'infant, afegia:

-I pensar que tot és per culpa meva! que jo sóc la causant de la seva desgràcia!…

En Melrosada, en mig del seu desesperat excepticisme, interrogava Paulina: volia saber noves de la vidua, el que deia, el que pensava; i Paulina ja no tingué cor per a mentir, i li digué la veritat ben crua: la Isabel no seria per a ell!

Hem fet notar pàl·lidament que en l'ànima de don Gaspar no havien finit les aspiracions matrimonials: el fracàs no duia el renunciament; el cor lacerat no volia colgar-se dins l'oblit. I aquesta era la desgràcia més gran que patia en Melrosada. A Paulina no volia confessar-li-ho Havia fet manifestacions de resignació; davant dels ulls de la seva amiga don Gaspar era un home fins penedit de tots els actes que inspiraren les trapaceries de Paulina; però en el fons del fons en Melrosada estava més malalt del que semblés a primer cop d'ull.

Totes aquelles manifestacions que va fer al seu cosí jesuïta i a la tia Paulina, la tarda mateixa que feu coneixença amb Isabel, les podria fer ara molt més intenses; i ara, tristament, sense cap esperança.

Si en Melrosada fos un home conscient d'ell mateix, potser destruïria la seva vida miserable; però en Melrosada estimava sobre tot, aquells cinquanta quilos d'ossos i pelleringues que constituïen la seva persona; i que ell preservava del fred i la calor i nodria amb el queviure vulgar, però sa i digestiu, de la seva dispesa. I estirava la seva closca deprimida, confortablement coronada amb el barret de palla, guardadora d'aquell cervell de canari que percebia les agradables sensacions i, anant fent la viu-viu, li proporcionava mitjans per a dur una vida decenta i sense entrabancs.

Vet aquí per què en Melrosada, en mig de les seves desgràcies, respirava l'aire dolç de la nit, i trencava una branqueta de fonoll i se la posava a xuclar fent-se la il·lusió que prenia anís del Mono.

S'ha de dir, en favor del nostre Melrosada, que aquella nit era tan i tan dolça, que qualsevol es pren les coses a la valenta; però el corcó, malgrat el fonoll esfilagarsat entre les dents, existia en l'ànima del professor, i es manifestava aleshores amb un engrescament tebi que don Gaspar sentia per la lluna.

Un poeta jaumí, que no recordo com es diu, ha dit que la lluna era presó d'ànimes enamorades: ¿qui privava el professor de creure una cosa semblant?

No hi ha dubte que les nostres alegries i les nostres dissorts augmenten i disminueixen segons la situació en què ens trobem en rebre-les. Per exemple, és molt diferent rebre la notícia que has tret la rifa quan pateixes un mal de caixal intens, o quan estàs besant la nuca d'una veïna graciosa; i així mateix segons l'ambient que et rodegi, la dolor de la teva ànima serà irresistible situació o una mena d'enllepoliment amb la pena.

El benestar que sent en Melrosada fa que la seva dolor li sigui suportable, i s'esbravi tendrament amb la lluna; i això li passa aquesta nit, per primera volta, després de l'incident fatal que va malmenar els seus amors.

No sé per què sembla que aquesta nit, el bon professor, després de rumiar i entristir-se, entre tanta ginestera d'or, hagi collit un brotet esquifit d'esperança.

Esperança de què? Ara ens seria impossible dir-ho, però el professor en porta una de cap. Es clar que serà empresa difícil, perquè en un reconet del tramvia, ja passats els Josepets i molt a la vora de casa seva, es veu el cos amable de don Gaspar com es percudeix tot, per una mena de sospir nerviós.