NIT XXV

«Us daré una pintura de Francfort», digué la Lluna. «Vaig mirar un edifici, de preferència. No era pas el lloc de naixença de Goethe, ni la vella Casa de la Ciutat, on a través de les finestres són obirades les banyes dels bous un dia rostits i donats al poble per la coronació de l'emperador. No: era la casa d'un veí, la que jo mirava. Era pintada de verd i molt senzilla; ran a la cantonada del carreró dels Jueus. És la casa de Rothschild. Vaig mirar a dins per la porta oberta. L'escala era brillantment il·luminada: hi havia lacais que tenien a la mà llums encesos en massissos canelobres d'argent, decantant-se tots humils davant l'anciana que era davallada en una cadira de mà. El senyor de la casa estava amb el cap nu, i segellà amb un bes respectuós la seva mà. Ella era sa mare. Saludà benvolent a son fill i als lacais, i se l'endugueren cap a una caseta de l'ombrívol carreró. Allí vivia; allí havia infantat els seus fills; allí havia tret florida la llur fortuna. Si ella deixés la caseta del carreró mesquí, potser la sort els abandonaria: aquesta era la seva creença».

La Lluna no em digué res més: la seva visita fou molt, massa curta, aquesta nit; però jo vaig pensar en l'anciana del carreró mesquí. Amb una paraula que ella hagués dit, tindria un palau a les vores del Tàmesi; amb una paraula només, tindria una vil·la a la badia de Nàpols. -Si jo deixés la caseta on començaren les fortunes de mos fills, podrien abandonar-los llurs fortunes.- És una superstició, però superstició d'una mena que, si hom coneix la història i veu la imatge, només necessita que dos mots per a ésser capida: «Una Mare».