NIT XXVI

«Ahir a trenc de dia», digué talment la Lluna, «cap xemeneia no fumava encara a la gran ciutat, i jo m'estava mirant precisament aquelles xemeneies, quan de cop i volta un caparró eixí del cim d'una d'elles, seguit de la part superior d'un cos, amb els braços reposant damunt el caire de la xemeneia. -Visca!- Era un petit escura-xemeneies que havia muntat el bell cim d'una, per primera vegada a la vida, i havia tret el nas al defora. -Visca!- Aquesta era una cançó ben diferent d'arrossegar-se pels topants de les estretes canonades i xemeneies menors. Un fresc oratjol li vingué a la cara, i pogué veure sense enfarfec tota la ciutat, fins a les verdes boscúries de més enllà. El sol tot just eixia, gros i rodó, i resplendí de dret damunt son rostre, il·luminat de gaubança, baldament fos tot emmascarat de sutge. -Ara em pot veure tota la ciutat,- digué -i em pot veure la llum i el sol també: visca!- I féu voleiar la seva escombreta per damunt son cap.